dimarts, 31 de maig del 2016

Demagògia

Enllaçant amb l'entrada anterior del Bukowski, que és un antídot contra la demagògia, volia llençar aquí uns pensaments abans no se m'escapin. Jo entenc per demagògia, i és una definició personal, com l'exercici en que es construeix un argument per sustentar una proposició que ja he assumit d'entrada. Vaja, és el revés del mètode científic, on es fa una hipòtesi i es construeix un experiment per corroborar-la. Aquí no, ja es dona per feta i tot el discurs s'adapta al pre-judici. És cosina germana de l'hipocresia, però a més a més, la demagògia s'utilitza amb un objectiu manipulador, normalment dels ciutadans. Posaré dos exemples recents, i el fet que siguin del mateix color polític no ha de presuposar cap judici, perquè n'hi ha a tots costats de demagògia.
 El ministre de l'interior en funcions argumenta que el primer secretari dels socialistes catalans, no havia d'haver assistit a la manifestació pels drets socials adquirits d'aquest dissabte. Una resposta als repetits recursos presentats al Tribunal Constitucional contra les lleis socials catalanes. El seu raonament és que es posava de costat dels independentistes i els antisistema. Així, aquest senyor esquitxava els seus rivals polítics directes i promou la polarització que tant els beneficia. A un costat estem nosaltres, els bons, els garants d'allò que val la pena, i a l'altre la resta, la xusma. El senyor secretari del PSC, per mi l'orador més brillant que conec en política, l'ha desmuntat eficaçment. Com no poden haver punts de connexió amb qualsevol força política, ni que sigui en els temes més essencials, sense necessitat de combregar totalment els uns amb els altres? On queden els ponts, doncs? Posem divisòries infranquejables que nomes porten a l'esclerosi política, la social i d'aquí a fotre'ns a garrotades? 
El segon exemple l'ha propiciat la vicepresidenta en funcions del govern central, amb la mateixa intenció. Ha comentat que l'ajuntament de Barcelona ha temptejat la possibilitat de comprar el famós "Banc okupat", per retornar-lo de forma ordenada i legal a les seves funcions socials. La vicepresidente ha argumentat que l'Ajuntament no té altre recurs que "comprar" els problemes, amb els diners dels contribuents per recolzar els antisistema, i ha afegit com qui res, dels quals l'actual alcaldessa n'era militant. De fet, l'Ajuntament el que plantejava és avalar les entitats socials per a que elles compressin el local. I l'estretègia de fons és adquirir un local més per les entitats socials de la ciutat, espais que realment manquen. Es pot no estar d'acord, però és raonable aquest plantejament i certament sona diferent al missatge, que malauradament i de forma eficaç, haurà arribat al públic desinformat o que no es vol informar. Perquè també li està bé a molts ciutadans participar en aquest akelarre dialèctic (i agafem-nos forts ara que ve la campanya electoral), i pintar la realitat entre bons i dolents. El primer símptoma de manca d'intel·ligència és la desaparició dels matisos. O com vaig assenyalar una altre vegada, la classe política es tracta entre elles i els respectius votants, com si fossin alienats mentals, malalts que els porten a prendre uns posicions forassenyades i no gaudeixen de les llums que per un estrany privilegi, ells posseeixen. I quan la demagògia i l'arrogància conflueixen la cosa ja fa fàstic, francament. 

Bukowski

Havia sentit parlar de Charles Bukowski, escriptor nord-americà però d'origen alemany (1920-1994) però no he llegit res d'ell fins ara. Vaig comprar la seva col·lecció de relats "La màquina de cardar", i l'escriptor i el personatge m'han captivat. Si voleu posar un exemple del que és evitar el "quedar bé", que tant de talent atenalla, llegiu Bukowski. Àcrata, llibertí, l'importava un rave el reconeixement que, precisament per la seva autenticitat, li va arribar. Quan he vist fotos seves, he pensat que la seva imatge es corresponia perfectament a la que m'havia imaginat llegint els seus relats.  És inpirador també el seu estil, basat en l'acció, els traços enèrgics, i terriblement eficaç. Dic eficaç perquè en aquest recull de contes he llegit dues narracions que m'han deixat aterroritzat una, i bocabadat l'altre. La primera és sobre un abús sexual a un menor, però descrit en primera persona. No el recomano per persones sensibles, però qui s'atreveix a entrar en aquest terreny amb aquesta eficàcia narrativa ha de ser un geni, encara que entengui que algú el qualifiqui de geni maligne. És potser l'única vegada que he pensat que un conte és censurable. La segona narració és d'un lucidesa espaterrant. Un mal viatge. Però al cap i a la fi cap té desperdici. Sarcàstic, no gens frívol, malauradament sincer. Una teràpia per evitar, o saber portar millor, això del políticament correcte. Dir les coses pel seu nom, encara que es pugui ser tan mortífer com una metralleta. 

divendres, 20 de maig del 2016

La infantesa robada

 Avui he sentit les declaracions del president de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, més coneguda com la "Patronal" dels empresaris, el senyor Rossell, sobre quin hauria de ser l'objectiu de l'educació dels nens. La sentència que més atenció m'ha cridat, ha estat l'afirmació sense pal·liatius que el progrés del país depèn que es fomenti, des de la guarderia mateixa, l'adquisició d'habilitats flexibles i mentalitat d'emprenedoria als nens per a que estiguin més ben preparats pel futur mercat laboral.
 Mirat així, sembla que el senyor Rossell considera el sistema educatiu una simple fàbrica de mà d'obra adequada a les necessitats del mercat de treball, fins i tot des de les seves etapes no obligatòries. Reclamar que aquest procés s'implementi ja des de la guarderia, és una asseveració digna d'una mentalitat totalitària. I amb això no estic fent una afirmació sobre les inclinacions polítiques del Senyor Rossell, però porten a pensar si només porten nens a aquest món per sotmetre'ls a una servitud utilitarista. La qüestió té profuditat, sobretot si es deixa que per passiva aquesta concepció s'implanti efectivament. Sobretot perquè tots sabem que els nens a la guarderia només necessiten jugar, jugar i jugar sense cap propòsit que no sigui ser feliços. Res més. La resta només pot ser coacció que crearà humans potser eficients, però infeliços (per no dir, a més a més, imbècils).
Al cap i a la fi crec entendre el raonament del Sr. Rossell, atès el model de desenvolupament que impera al món, però això té consqüències, o potser la conseqüència d'aquest ordre són aquest tipus de plantejaments.
Crec que estem capgirant l'ordre dels factors, i portant fins les darreres conseqüències l'afirmació del "viure per treballar", enlloc del "treballar per viure". El més greu és que aquesta mentalitat utilitarista de l'educació amara l'esperit dels pares, que sense voler-ho transmuten la por a un futur incert pels seus fills en una amenaça per la qual cal preparar-los. Aquesta por es manifesta, per exemple, en l'èxit que tenen algunes escoles infantils d'anglès, on ja amb 3 anys entaforen els nens per a que aprenguin aquesta llengua. Jo no vaig començar a balbucejar alguna cosa en anglès fins els 18, i només fins els 26 o 27 m'hi vaig posar seriosament. I ara tinc un anglès més que bo.
  Em crec encara que això d'educar té un triple objectiu, promoure homes i dones lliures i responsables, i de retuc amb la possibilitat d'ésser feliços (així ho resa la declaració dels Drets Humans). O és que potser el sistema al qual representa el senyor Rossell i pel qual parla, el que vol evitar és que ningú es faci la pregunta més transgressora que pot existir, les coses, han de ser necessàriament així? O són necessàriament així? Potser finalment feran bona la profecia de la pel·lícula Trainspointing: En un futuro no habrá ni hombres ni mujeres, solo jilipollas

dijous, 5 de maig del 2016

Temps de segona mà

 La fi de l'home roig és el subtítol de Temps de segona mà, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura del 2015. No sé si es pot considerar un nou gènere literari, però em resulta difícil definir-lo. Aparentment són una col·lecció d'entrevistes de ciutadans de l'antiga Unió Soviètica, de tots els seus racons, fetes des dels anys 90 fins fa ben poc, a antics herois de la segona guerra mundial, joves, persones de mitjana edat. Tot des de la perspectiva particular de la seva condició i del moment històric (no és el mateix una entrevista del 2010 que del 1993, quan es consumava la dissolució de la Unió Soviètica). He dit aparent perquè per certs trets d'estil comuns entre tots els relats, potser també deguts a la traducció, s'intueix una feina de literaturització dels relats. És a dir, que estan en certa manera reescrits però amb l'objectiu de fer arribar millor la veritat que transmeten sense adulterar-la. Al contrari, al servei d'aquesta veritat. Però no crec que aquest sigui el principal mèrit de l'autora. Diria que allò més meritori és la capacitat de fer caure les barreres, que els entrevistats es despullin davant seu i després ho sàpiga reflectir. Quantes converses sinceres, tan despullades, hem tingut mai amb un desconegut, o conegut, com les que desfilen pel llibre? Potser cap. Ni nosaltres mateixos seríem capaços d'explicar-nos així, ni que fos sols en una habitació davant un mirall. Segons s'intueix en el llibre, la literartura en sentit ple, emergia de forma espontània durant les entrevistes, fins i tot inesperada per l'autora com si es topés amb inesperats tresors. Era així quan algú decidia trencar la brida, potser cansat després d'una vida de silencis. O com qui es treu una llossa de sobre quan tot d'una es troba algú capaç d'escoltar. Cal pensar que l'autora deu tenir una gran capacitat per crear empatia. Deu ser un tret necessari de qualsevol gran autor. Saber empatitzar, o com es diu avui dia, connectar amb la gent, la realitat. De fet, l'autora es fa fonedissa de la narració, talment un micro que només ens transmet, només afegint una qualitat de so excel·lent, els colpidors relats que tots junts, fan un conjunt coral que ens parla de l'ànima russa, i de l'ànima soviètica.
 El llibre és un gran exemple d'intrahistòria, la història dels petits subjectes, els homes i dones, aclaparats pel seu moment i al qual han respost com han pogut, segurament menys amos d'ells mateixos del que voldrien reconèixer, i  a voltes de forma inconcebible o fins i tot monstruosa, com els funcionaris dels gulags. La impressió general és que tots plegats no han escollit el seu destí, s'han vist atropellats pels esdeveniments segons els toqués viure (l'època de la mà de ferro, la repressió dels anys trenta del poder soviètic, la segona guerra mundial, el feroç i paranoic estalinisme, l'esfondrament de la URSS, l'emergència del neocapitalisme salvatge amb Ieltsin).  I també permet entendre millor l'actual Federació Russa i les antigues repúbliques soviètiques, el llast històric que suporten, la seva psicologia col·lectiva.Tot un mosaic corprenedor, que obra l'estrany miracle de fer-nos entendre que compartim una ànima comuna (ens identifiquem en les emocions i reaccions), i l'estremidor, i inquietant segons quins relats, judici que tots podríem compartir les complicitats, frustracions, monstruoses inclinacions que es relaten. Algunes històries fan posar els pèls de punta però alhora no permeten perdre de vista la seva profunda humanitat. Finalment, no ens atrevim a jutjar a ningú dels entrevistats. Aquí està la grandesa d'aquest llibre, d'aquest prodigiós cant coral.