Follow by Email

dimarts, 17 de març de 2015

Fury

 Fury, pel·lícula dirigida per David Ayer, protagonitzada i produïda per Brad Pitt, relata les peripècies heroiques i bèl·liques d'un grup de tanquistes que condueixen un tanc Sherman al final de la Segona Guerra Mundial.
 A mi m'agraden molt les pel·lícules bèl·liques, què hi farem. N'hi ha d'altres que els dona pel futbol. Sobretot m'atrauen les pel·lícules que s'insereixen en contextos històrics verosímils. Per això vaig estar temptat d'anar al cinema i veure aquesta pel·lícula. Sort que no ho vaig fer. L'he vista escarxofat en un avió que em transportava de Addis Abeba a Doha, i gratis.
 En una bona pel·lícula, com en un bon llibre, la mà del director (o l'escriptor), ha de desaparèixer, i l'espectador (o lector), ha de tenir la sensació que la història s'explica per ella mateixa sense artificis, sense veure-li la intencionalitat, ni la tramoia. Fury és un perfecte exemple de com això no s'aconsegueix. Des del primer fotograma es percep la intenció del director, la recerca dels plans, escenes que li semblen interessants, però que no contribuiexen a donar verosimilitud a la trama o subtrames que pogués tenir. En fi, que tot és estereotipat, previsible i incoherent. Fins i tot des del punt de vista històric, el guionista i el director estaven molt mal informats. Dona la casualitat que acabava de llegir el llibre de Paul Beevor sobre la Segona Guerra Mundial. El context del front oest no és el que es descriu en la pel·lícula. Els alemanys aquells dies d'abril del 1945 delmaven per llençar-se a braços dels exèrcits occidentals per fugir de la fúria soviètica i no s'estaven per fer resistències fanàtiques. La suposada batalla final és més aviat grotesca, tan fàcil com els hagués estat a tota la tropa d'alemanys de circumvalar el tanc avariat i ignorar-lo.
 En fi, el que més m'ha agradat però és la recreació dels tancs de l'època. Això si que està ben fet. La resta, per passar una estona més o menys entretinguda.


divendres, 6 de març de 2015

La invasió del plàstic


        El plàstic s'ha convertit en una plaga mundial, especialment en els països menys desenvolupats. A casa nostra, a Catalunya, ja comença a arrelar la percepció que és una marranada llençar un envolcall de plàstic en qualsevol lloc, i ja hi ha polítiques actives de reciclatge i reconversió, per exemple promocionant l'ús de les bosses de paper, o penalitzant, amb uns humils cèntims, la compra de bosses abans gratuïtes als supermercats (per cert,dona que pensar que 5-6 cèntims tinguin un efecte tant disuasori). La qüestió és que els científics ens avisen que els plàstics, més o menys degradats, han envaït la nostra terra, i especialment els mars. Des de bosses surant al mar fins els polímers disolts en partícules. Tot està infestat de plàstic. Un recent estudi esmentava que el 80% de tortuga verda (Caretta caretta), l'espècie de tortuga marian més abundant, recuperades al mediterrani, tenien algun objecte plàstic al seu estòmac. Hi ha qui s'ha inventat que els corrents marins transporten aquesta marabunta, parsimoniosament, i les concentren en certs punts dels oceans creant autèntiques illes de detritus plastificats. No és cert, però no està lluny de la realitat. De fet, són les partícules degradades i quasi indestructibles les que certament per l'atzar dels corrents es concentren en certs punts. Si bé nosaltres ja hem tingut molt d'avantatge temporal per poder contribuir a aquesta plaga, i ara ens hi posem per mitigar-la, el problema realment es troba en els països menys desenvolupats (n'estic fart d'eufemismes, diguem-ne pobres). Els darrers anys, potser dos decennis, hi ha hagut una invasió de productes envolcallts en plàstic, incloses les bosses. I en una cultura en que no fa pas gaire tot era natural i biodegradable, i no hi havia abocadors perquè tampoc hi havia molta cosa que abocar, els plàstics i altres residus s'han anat llençant alegrement. En sóc testimoni. Explicaré tres exemples. A Dharamsala, on fa la viu-viu el Dalai Lama als primers estreps de l'Himàlaia en el seu interminable exili indi, és un lloc diguem-ne de pelegrinatge occidental. El savi consell que tothom segueix de beure només aigua embotellada, provoca una infestació d'aquests envasos. Quan plou, durant els monsons, s'arremolinen autèntiques piràmides d'ampolles en els revolts de les avingudes. El segon exemple és a Kinshasa, al Congo. Hi ha uns humils afluents del riu Congo que clivellen la ciutat, però en alguns trams no s'hi pot veure l'aigua. Són una extensió de bosses i ampolles de plàstic que remuguen pel pas del corrent sota seu.  Fins i tot es pot observar com les barraques estan construides no sobre terra ferma, sino sobre una mena d'estrats de plàstics i terra bruta. A Mèxic, a propt de 4000 metres d'alçada tot pujant el volcà Tacanà, hom hi troba esplanades on els ociosos excursionistes han dispersat metòdicament les ampolles de plàstic. I finalment a Somalilàndia, ja forma part del paisatge les bosses de plàstic que dispersades pel vent s'enreden en les espnoses branques d'acàcies i arbustos com una florescència més. Expliquen, com passa al Congo, India i Mèxic, que només esperen les pluges perquè les avingudes s'enduguin tot allò avall, i tots sabem que en general els rius acaben al mar. Només cal passejar-se per una platja que no sigui netejada regularment per entendre de què parlo.
El problema és quan aquest paisatge, aquestes visions, prenen la dimensió de normalitat, i tot fa creure que podríem viure en un món brut, lleig, degradat i habitat per coloms de ciutat i paneroles i hi estaríem tan frescos, perquè ens haurem cregut inconscientment que sempre ha estat així, perdem la noció de bellesa que fa entendre allò de nulla etica sine estetica (no hi ha ètica sense estètica). En temps a venir, després d'alguns eons i si arriba vida intel·ligent a aquest planeta amb curiositats arqueològiques o geològiques, al nostre petit lapse de temps l'anomenaran plasticocè, o com sigui que s'anomeni aleshores a aquests polímers. (P.D: apliqui's això del plàstic en d'altres assumptes).