dimecres, 25 de novembre del 2015

25 de Novembre, dia Mundial contra la Violència de Gènere


 Avui, dia mundial contra la violència de gènere, l'atzar m'ha portat a treballar en un projecte sobre això. Per tant era obligat que escrivís alguna cosa, ja que he tingut el dramàtic privilegi de posar-m'hi a fons en aquest tema, en una zona marginada de la costa del Carib de Nicaragua.
 La Violència de Gènere aquí, la Región Autónoma del Atlántico Norte, més popularment coneguda com la Costa Miskito, és tan freqüent que els que costa és trobar alguna dona que no l'hagi patit en alguna de les seves modalitats (física, sexual, psicològica o econòmica). En el nostre entorn en general és una dramàtica anècdota, o així ho percebim encara que temo que està més estès del que voldríem, però en tot cas si ens trobem amb una dona amb un morat produït per la seva parella no dubtaríem a denunciar-ho i clamar contra qui sigui. Dons aquí, fins i tot sembla justificat que a les dones de tant en tant se'ls envii l'ull a la virolla. Se'n parla fins amb naturalitat, i el col·lectiu femení viu amb resignació que no trobin parelles honestes i respectuoses.
 Una de les meves missions aquí, potser impossible, és provar d'entendre perquè passa. És un conjunt de factors de context, històrics, culturals i sobretot un masclisme rampant, obscè, mai millor dit. La dona convertida en objecte, subjugada econòmicament i socialment. L'home que es creu amb el dret de poder-ne fer el que li plagui i amb la llibertat per deixar-se aconduir pels gelos més primaris, salvatges i injustificats. I una cultura que en alguns aspectes ha derivat cap a justificacions d'aquests fets o mecanismes d'acceptació, incloent l'abús als menors.
 He pogut parlar amb víctimes, històries de vides turmentades en que la violència ha estat la norma durant anys mentre parien nens un darrera l'altre, nenes de tretze anys abusades sexualment pel seu avi i culpabilitzades pel seu entorn familiar fins el punt de provar de suïcidar-se, discriminacions de tot tipus i enmig la lluita heroica d'alguns col·lectius per implantar efectivament les lleis, canviar la mentalitat de les dones (empoderar-les, se'n diu) i trencar aquesta atmosfera de plom, de normalitat. S'arriba al punt que el col·lectiu masculí es queixa que aquestes lleis són una agressió contra els portadors del cromosoma Y, que els desprotegeix, quan el 95% de les agressions les cometen ells. Però de fet, i el que no saben reconèixer, és que és una justa agressió a l'esperit de macho, no a ells, ja que en tot cas els dignificaria d'una vegada. És una xacra que apunta contra l'essència mateixa de l'humanitat.
 És evident que hi ha molts altres factors que m'enrotllaria explicant: la pobresa estructural, la manca d'un sistema policial i judicial eficient, els conflictes regionals per la terra, l'alcoholisme ubicu i el tràfic de drogues, el paper bivalent de la religió (en general promovent la doble moral) i etcètera, etcètera, etcètera.
 En resum, jo, avui i aquí, he arribat a sentir vergonya de ser home en veure tot el que som capaços de fer i ni que sigui per un dia, em declaro dona amb orgull de gènere (malgrat les aparences).


diumenge, 22 de novembre del 2015

Carib

 Em diuen que a Catalunya ha arribat l'hivern, i em corprèn la imatge d'una cortina de neu que busca repòs sobre els prats, fins fa poc agostejats, cansats de l'estiu i la tardor. El paisatge de la muntanya s'adorm sota un llençol blanc, suaument, lluny de la nostra mirada, arrecerats del fred.
 M'estranya que m'assalti aquesta melancòlica imatge, des de la costa del Carib, la costa dels Miskitos a Nicaragua. Potser perquè aquí costa creure que en algun lloc existeix l'hivern. L'aire és càlid, però constantment refrescat per una impetuosa marinada que no cesa i marceix les palmeres sense repòs. Ara de nou faig repàs del que sabia de Nicaragua i d'aquesta zona abans d'arribar. Per exemple, a mi em ressonava a la inacabable guerra civil i la Contra finançada per l'administració del Reagan, la revolució sandinista, l'infame Somoza, un immens llac al bell mig, el delirant projecte de fer-ne una alternativa al canal de Panamà, i una pel·lícula, La Costa dels Miskitos, on Harrison Ford interpreta un inventor genialoide que per fugir de la mediocritat del seu país arrossega a la seva família a les boscúries d'aquest lloc, per encetar una vida ideal, sense restriccions a la seva creativitat. No cal dir que acaba en catàstrofe.
 Però ara, a més, sé que la regió Miskita no té res a veure amb que hi hagi mosquits, que també n'hi ha i força, sinó a la ètnia majoritària, els Miskitos, els pobladors ancestrals d'aquesta costa, inclòs el carib Hondureny. També hi ha descendents afroamericans, criolls, garífunas i algun grup ètnic més. L'estrany són blancs europeus com jo. Els únics que he trobat eren morts: les tombes arrenglerades enmig de la verdor tropical d'una família alemana, datades del segle XIX, missioners que varen importar la religió Morava, em sembla que una forma de luteranisme, i que és la religió preeminent aquí. Què va empènyer aquesta gent a perdre's aquí en aquells temps? Si ara com ara, és una zona encara aïllada. Només hi ha una carretera sense pavimentar que comunica amb Managua, i regularment, quan plou molt, que és molt freqüent, queda tallada. El fet és que la seva herència ha perdurat. Les esglesioles, en la seva xaronia, proven d'imitar a petita escala les sòbries catedrals del centre d'Europa, amb uns campanars punxeguts pensats per evitar que la neu s'hi acumuli, una neu que aquí, mai veuran. I em torna a recordar la blanca cortina, que plàcidament es clou sobre els meus enyorats prats i cims. I em sento empès per aquesta melangia, extemporània fins que una nena,  bruna i vestit blanc com un floc, s'apropa a remullar-se els peus vora la mar i em rescata, sense que sàpiga del cert si encara estic somniant.




dilluns, 9 de novembre del 2015

Calanga

 Ja no em crec allò que no tornaré a banyar-me en el mateix riu. O potser la vida a voltes sembla una sínia que no para de girar fins que no ens haguem assedegat de l'aigua que toca. Jo no pensava mai que tornaria a Calanga, la zona mes arraconada del districte de Manhiça al sud de Moçambic. El riu Incomati, que neix a Sudàfrica, serpenteja paral·lel a la costa durant un centenar o mes de quilometres abans d'abandonar-se al mar, sobre una plana, una baixa en diuen aquí, cada vegada mes envaïda per una extensa plantació de canya de sucre. I entre el riu i la mar s'estén una ampla franja arenosa, feta de dunes fossilitzades per la vegetació fins arribar a la darrera renglera de dunes ja nues, encara vives, que avancen des del Indic amb una parsimònia geològica. Això es Calanga, que encara resta quasi aïllada durant mig any degut a la crescuda de les aigües durant l'època de  pluges, les cheias. Es una de les poques coses que sembla que no hagi canviat aquí des que vaig arribar per primera vegada (ja fa massa anys perquè m'atreveixi a comptar-ho). Als habitants de Calanga no els tenen massa en compte de moment. Perquè a la resta del districte ja hi ha arribat una carretera ben asfaltada, no el tapis d'esvorancs que havia estat, els centres de salut ja distribueixen tots tractament antiretroviral pels malalts de VIH/Sida, que s'ha reduït a una sola píndola. Sembla llunya quan pocs tenien accés a un tractament feixuc i el test del VIH estava rodejat d'un estigma que ara ja s'està vencent. Amb la carretera asfaltada també han arribat els cotxes, abunden els 4x4, les xapes semblen força noves i ja no veig els machibombos destartalats que circulaven amb l'eix desviat i donava la impressió que es movien en diagonal, hi ha tres caixers automatics, quatre sucursals bancaries que es col·lapsen a final de mes i es pot prendre un bon cafè expresso . El país progressa, en termes economics, les cabanes de canyís estan desapareixent per donar pas a les de maó i es donen els contrastos indigeribles, com un adolescent que s'estira sense harmonia, la pobresa de sempre, la riquesa rampant, els luxes mes occidentals (no hi ha quasi ningú sense smartphone, sovint d'última generació). Fins i tot la malaria recula, no se si avergonyida o per la intensa activitat de prevenció que es duu a terme.
 Però Calanga i les zones mes allunyades continuen amb el mateix aspecte, cases de canyis, tot reculat,  i ens recorden que el que veiem a peu de carretera encara es l'excepció. He pogut arribar fins una llacuna litoral, lluny de tot on es encara impossible sentir el tràfec creixent de Manhiça, un lloc esplèndid encerclat de les dunes que la separen de l'oceà i on encara un temeria que l'abandonessin, encara que em tempta perdre-m'hi.