dissabte, 12 de gener del 2013

La línea de sombra


 La línea de sombra (The Shadow Line: A Confession) és el títol d'una de les obres de maduresa de l'escriptor polac en llengua anglesa Joseph Conrad (1853-1926) conegut sobretot per l'obra El cor de les tenebres. Més que una novel·la, és un relat o conte curt, que amb l'al·legoria d'un viatge en vaixell ambientat en els mars del sud-est d'Àsia a finals del segle XIX, reflecteix el pas de la joventut a la maduresa.
 El protagonista, el alter ego de Conrad, capitaneja el seu primer vaixell quan de fet es disposava retirar-se de la vida de mariner però de manera irracional es troba empès a fer el pas del que sabrà després que és l'edat adulta. Cal agafar les regnes de la pròpia vida, amb el carregament que ens han posat a sobre l'haguem volgut o no, si algun dia ens volem reconèixer-nos com a homes. I tot just sortir de port es troba pres per una calma asfixiant de la mar que només li permet navegar a la deriva, i amb la tripulació esquilmada per la malaltia. El jove capità ha d'assumir la responsabilitat de conduir el vaixell en aquest viatge espectral fins al port, lluitant contra les pors, la desesperança i el derrotisme. En aquest procés, no li manquen ajuts que l'empenyen a donar el pas, o el sostenen en la gravetat del moment, per després deixar-lo anar ja sol.
 És interessant que contra el que es podria esperar d'un relat iniciàtic, no es topa amb cap tempesta, sinó amb una situació absurda i desesperant, com acostuma a passar en la vida mateixa. Aquí Conrad utilitza un dels seus recursos més originals, dotar de personalitat l'entorn, la natura, en la que es reflecteix l'estat anímic dels protagonistes i els mateixos protagonistes semblen projectar-se en un entorn opressiu. Les descripcions de la calma, l'obscuritat que regna en el mar, l'ambient a bord transporten al lector dins l'atmosfera angoixada del relat.
El tema del viatge com un trànsit cap a una nova etapa de la vida és un fet recurrent des que es va escriure l'Odissea. Un veritable viatge es mesura en el que ens canvia en profunditat. En això es diferencia en el simple transportar-se, que és el que més sovint fem. El capità en surt victoriós, al preu d'assumir la joventut que queda enrera, que ja res no podrà ser igual i assumir les regnes de la vida quan descobrim que hem pres un nou grau consciència del que és impossible renunciar. És inútil provar de repetir una etapa que no tornarà, i si bé no l'envegem, si que reconeixem un melangia per un temps en que semblava que tot era possible, però que érem més ignorants.  Us deixo amb una cita del llibre, que en resumeix l'esperit:

Llenos de ardor y de alegría, caminamos, reconociendo las lindes de nuestros predecesores, aceptando tal como se presentan la buena suerte y la mal—las duras y las maduras, como suele decirse—, el pintoresco destino común que tantas posibilidades guarda para el que las merece, cando no simplemente para el afortunado. Si; caminamos, y el tiempo también camina, hasta que de pronto, vemos ante nosotros una línea de sombra advirtiéndonos que también habrá que dejar tras de nosotros la región de nuestra primera juventud.

dimecres, 2 de gener del 2013

La pensió de jubilació, una estafa programada?

 Sóc de la generació del baby-boom, és a dir, aquells que formem part de la franja més ampla de la piràmide d'edat d'aquest país. Som nosaltres, amb el nostre treball, que paguem la merescuda pensió de jubilació dels nostres avis i també ja dels nostres pares. Tot i així, encara que la base de la piràmide de la població en edat laboral és prou generosa, el sistema ja presenta problemes de viabilitat, com ho demostra les noves disposicions del govern (augmentar l'edat de jubilació i tenir en compte els darrers 25 anys de cotització). 
 La qüestió és que només cal fer una ullada sota la nostra franja en la piràmide,  per adonar-nos que el sistema serà insostenible. Nosaltres no tindrem una pensió pagada pels nostres fills i nets. És impossible com no passi alguna cosa imprevista, un afany reproductor sobtat de les properes generacions, una onada immigratòria com mai s'ha vist o un canvi biomèdic que ens faci jovenots als vuitanta-cinc anys. Xavier Sala i Martí comparava el sistema de pensions actual amb les estafes piramidals. I a mi m'ha fet pensar si no serem nosaltres, els que estem entre els 35-45 anys, els estafats finalment. Hi ha també una qüestió de fons. Tindrem dret d'exigir als futurs joves, que ens paguin la nostra pensió? A mi me la fa ballar aquesta solidaritat imposada, tot i que afirmo que sí, que de bon grat contribueixo, avui per avui,  i no escatimo. Crec que és un deure cívic i que a més em dona el dret d'exigir als meus representants. Però la càrrega serà exageradament onerosa amb els plantejaments actuals, per les generacions futures. 
 La pensió de jubilació també juga com un esquer ful, crec. A mi m'esgarrifa trobar-me raonaments en que posen com a horitzó vital la cotització a la seguretat social. No tenim prou present que aquests diners, en el moment que els entreguem, ja no hi són, i no es pot assegurar que ens retornin un dret que ens sembla adquirit d'aquí a dues, tres o més dècades. 
 Penso que com a generació, ens toca reflexionar solidàriament en aquests termes. Per mi hi ha dos plans, el primer és com es gestionarà tot plegat en un futur, tornant per exemple al model d'estalvi clàssic: allò que tinc, en bens o diners, representa una riquesa real, no una especulació com els plans de pensió privats. I per tant també comporta que visquem tots plegats amb més austeritat com una acció responsable de futur, per no hipotecar els nostres descendents. L'altra reflexió es refereix al mateix sentit de tot plegat. Darrera l'esquer de la cotització s'amaga el fracàs de la mentalitat positivista, que al final no pot obviar la pregunta, perquè vivim? Perquè, com deia Nietzsche, un cop resposta, segur que trobarem la forma de viure, amb o sense pensió de jubilació ni miratges estranys.