Follow by Email

dijous, 22 de desembre de 2011

La xocolata del lloro

 He seguit, era impossible escapar-se'n, el sorteig de Nadal d'enguany. No passa el temps ni la caspa. Els nens de Sant Ildefons amb la mateixa canterella, el mateix bombo, la televisió fa ferum a resclosit i tot. L'única novetat ha estat la participació d'una nena d'origen africà.
Al que anava. Catalunya s'ha gastat 452 milions d'euros en la loteria de Nadal. Això és més de la meitat del que el nostre govern reclama al central (759 milions), i una quantitat ínfima comparat amb el que va recaptar la Marató de TV3: poc més de set milions d'euros. Jo sé, perquè conec una mica el món de la recerca, que set milions escasssos d'euros són, ni més ni menys, que la xocolata del lloro. Un assaig clínic en fase III d'una nova vacuna pot costar perfectament el doble. Però allò més paradoxal és que atenent els diners retornats aquest any a Catalunya en forma de premis, any ben gasiu, per cert, hem entregat alegrement a l'administració central  quasi tots aquests diners, una mena d'impost encobert. Un feliç i consentit espoli.
 Considero la Marató de TV3 un programa encomiable. Set milions d'euros ben administrats poden donar molt de sí. A més dels altres beneficis intangibles de divulgació, sensibilització i el cofoisme que ens envaeix quan ens sentim una societat tant generosa. Però contrasta l'èxit de la loteria darrera de l'esquer d'un premi més que incert, altament improbable, amb la minsa generositat que desperta la Marató. En Tomàs Molina, va dir una vegada que era més probable que ens caigués un llamp al cap que no que ens toqués la grossa de Nadal. És estadística. Així doncs,perquè no ens gastem els diners en posar-nos un parallamps per barret? És , a totes llums, més eficient.
 Som irracionals, incoherents, incongruents, una mica idiotes i uns cofois garrepes.

 P.D: Volia afegir allò d'Algú ho havia de dir, però passo.

divendres, 2 de desembre de 2011

Ocells esteparis

 Fa molts anys, sense que l'arribés a entendre, sospito, vaig llegir el llibre El llop estepari, de Hermann Hesse. Resulta curiós com amb el temps dono voltes a les antigues lectures i sense que torni a obrir-ne les planes les redescobreixo. O simplement les descobreixo i m'adono que hi havia passat de puntetes.  Com en la vida mateixa. Bé, aquest inici no té massa a veure amb allò del que volia escriure. O potser sí. Simplement s'han encavallat els pensaments i una cosa ha portat a l'altra. Ahir vaig anar a una conferència a la facultat de Biologia de la UB. Parlava un professor de la universitat sobre un ocell ben curiós que habita les terres de ponent, les nostres mal anomenades estepes, el Sisó (Tetrax tetrax). És l'ocell estepari més significat del nostre país. Us aconsello que busqueu a la Viquipèdia "Ocells esteparis", l'entrada és de les millors que he llegit mai en aquesta web. Al que anava. La xerrada m'ha fascinat per diferents motius. Per un costat, endinsar-se en un àmbit que per qüestions professionals em sol ser aliè, m'eixampla l'horitzó. De cop i volta, el món deixa de ser menys gris. És més estimulant. I això ajuda a estimar-lo una mica més. Vivim en aquest món mentre l'estimem, va escriure el Rabindranath Tagore, tant popular abans i ara quasi oblidat. La xerrada era eminentment científica, em va embadalir com es pot desplegar l'interès i la intel·ligència humana per saber més i més sobre aquesta criatura, i deixar-se fascinar perquè sí. I en el fons, si desaparegués, en rebríem alguna conseqüència? Potser no. Però el món seria més pobre i trist. Una vegada vaig estar a una xerrada també biològica, en aquest cas era ictiològica. El ponent, un conegut biòleg marí, explicava que segons les cróniques romanes s'arribaven a pescar molls de fins dos kilos. Ara ens sembla un peixet de mida moderada, i més aviat petit. Què ha passat? Ha evolucionat cap a la discreció? Simplement, els molls no arriben a desenvolupar-se com antany per la sobreexplotació. I com que tampoc recordem com havien estat, tant ens és. Vaig llegir una vegada en una edició de principis del segle XX de La Vanguardia, que la guàrdia civil espantava a trets el llop marí, la foca monjo, avui pràcticament extingida, de les platges de Barcelona. Ens sembla una imatge inversemblant, i això és el més greu, que perdem la memòria de com havia estat el nostre encontorn, la riquesa i la bellesa que hem perdut. Una de les funcions dels espais naturals protegits és precisament recordar-nos-ho. Una vegada, fent immersió a pulmó lliure a la Costa Brava, vaig veure amb desolació que els primers tres o quatre metres de roca estaven salvatgement rasclumejats, i al fons hi havia alguna bossa de plàstic amb julioles a dins, mortes, que un pescador havia llençat. Era desolador. No estimem el nostre món. Som depredadors estúpids o estúpid depredadors. No sé què va primer.
 Bé, tornem al Sisó. És una au considerada vulnerable, però encara es reprodueix al Segrià, la Noguera i l'Urgell. No com el Pioc Salvatge, l'ocell més gran d'Europa, també estepari, que ja hem foragitat de les nostres terres. A més de descobrir aquesta au, també em va fascinar la passió del qui ens parlava, i m'ha assaltat l'enveja de veure algú que es dedica a una feina que l'obsedeix, i que potser no es pot veure un benefici directe, en el sentit modern del terme. Certament, la protecció d'aquests animals està associat a la protecció del medi natural, i de tots nosaltres. Afortunadamanent, això s'està entenent encara que no prou ràpidament.  Però a mi m'ha fet pensar que bé és possible dedicar-se a una cosa que apassioni de veritat, seguir les antigues vocacions que pel camí algú es va encarregar de frustrar. Quants de nosaltres no ens hem atrevit a descobrir la nostra passió amagada, dir en veu alta allò que ens agradaria fer? Ens han fet entendre que és perillós conjurar els somnis, perquè poden no acomplir-se. El dolor pot ser massa lacerant. Així doncs, aprofito aquesta atalaia, per donar pel cul a tots els castradors professionals amb que m'he creuat. Aixeco el meu dit anul·lar amb tota la fúria de la que en sóc capaç.
 Acabada aquesta proclama, només recordar que la nostra estepa és ben particular, perquè ni ella mateixa és natural. És el resultat de la intervenció humana durant milers d'anys, que va portar a la desaparció de l'alzinar primitiu, per l'ús humà i ramader, la substitució pel matoll que sobreviu en alguns llocs, després per l'explotació cerealística i finalment també el regadiu. La fauna actual prové en gran part de les estepes asiàtiques i s'hi ha instal·lat i ara ja es pot considerar autòctona. Això també ens dona un missatge. La natura segueix el seu curs, no hi ha cataclisme prou gran, i si ho és nosaltres serem els primers en desaparèixer, per aturar-la. Es reinventa i recrea, i dona repostes que continuen essent fascinants. Els amos de la creació, ves quin acudit...

diumenge, 20 de novembre de 2011

Melancholia

  Només he vist dues pel·lícules de Lars Von Trier, les dues darreres, Antichrist i Melancholia. Melancholia està encara en cartellera, per si  després de llegir això teniu encara ganes de veure-la. Són pel·lícules exquisites, a nivell tècnic i fotogràfic, autèntiques filigranes i amb unes interpretacions impressionants. La sensació, el rastre que em van deixar totes dues va ser que m'estava parlant d'una realitat molt fonda, però que era incapaç d'explicar a ningú que no les haguera vist. Les imatges impactants que utilitzen deixen en un estat rumiatiu a l'espectador, que dura en el meu cas dies. I penso que una obra d'art ja ha de ser així, no es pot explicar millor que ella mateixa, sinó seria supèrflua. De totes maneres, m'atreviré a fer-ne una interpretació.
 Melancholia transcorre en els preludis del final de la terra pel xoc  inevitable d'un planeta errívol (significat redundant, per cert, perquè l'etimologia de planeta vol dir exactament això, errívol), que apareix en el sistema solar. A la terra,  se'ns presenta la celebració d'un casori. Tot transcorre amb normalitat, típic i tòpic, però la nit de noces, la festa, es torça i es destrueix la pàtina que cobria la realitat. L'actriu protagonista, magnífica Kristen Dust (Justine), no pot contenir la seva autèntica natura, depressiva, melancòlica, que rebenta l'expectativa d'una vida que hauria de ser feliç. L'espectador ingenu pot pensar que és una mena de suïcida emocional, però a mesura que el planeta Melancholia s'apropa, sembla trobar el seu equilibri. I aquí és on rau el missatge inquietant de la pel·lícula. La noia considerada una desequilibrada, una boja, en realitat és la més lúcida. Sempre ha sabut que la vida és un sense sentit vestit de rituals, creences i rols. I no es sorprèn, ni s'esvera davant la realitat cada vegada més aclaparadora que la confirma. No hi ha escatologia, final feliç per la història de la vida de la terra. No hi ha cap adveniment de ningú, de cap divinitat, no hi ha salvació, perquè no hi ha res a salvar. La melancolia potser és només l'estat d'enyor d'una realitat diferent que no existeix ni existirà mai, i només l'assumpció que aquesta no vindrà mai, la pot guarir. Al final només hi haurà l'extermini indiferent de la nostra terra per un univers al qual li som indiferent (això darrer és del Woody Allen). I és sobre aquest teló de fons ja dibuixat amb la seqüència inicial d'imatges, que se'ns mostren els personatges. Especialment el contrast de la germana de Justine, Claire, interpretada per Charlotte Gainsbourg per la que la vida té sentit, materialitzat pel seu fill, el seu marit però que acaba atropellada per la indiferència del planeta Melancholia.
 Com a fil musical, la pel·lícula utilitza l'obertura de Tristan i Isolda, de Richard Wagner, una música que si es pren massa seriosament convida a la bogeria, com pot abocar la bogeria assumir que no hi ha cap gran relat. Impressionant doncs, la combinació de fotografia i banda musical, per acabar de reblar-ho. També vull remarcar el secret de les interpretacions de tots els actors, especialment Charlotte Rampling. Poc se'ns explica de la biografia dels personatges, però no ens cal. La podríem imaginar perfectament només veient com actuen, com són, i això ens ve a dir que sempre és més important el que s'amaga que el que s'explicita, perquè el primer és el que condiciona la manera d'actuar i de fer i la que dona profunditat als personatges. M'agradaria saber què en pensa algú altre que també l'hagi vist.


P.D: Sospito que és un film que generarà opinions molt controvertides i diametrals. És una marca de qualitat. Però en el que de ben segur que tothom estarà d'acord és que és un saníssim cataplasma contra tant de film apocalíptic farcit d'efectes especials de factura americana, amb final ingènuament feliç. Demostra com aquest argument tant llaurat es pot girar totalment, amb elegància i uns efectes barats, senzills però molt efectius, i donar lloc a una pel·lícula embriagadora de veritat. Com he llegit en alguna altra crítica, aquest film ens acosta amb lucidesa com seria, realment, la fi del món si és que encara hi ha homes habitant-lo quan això succeeixi. I un altre apunt interessant que m'he adonat ara. Kristen Dust actua en alguna de les entregues de Spiderman, pura superficilitat i entreteniment. És un misteri com els actors de papers mediocres, es poden transformar d'aquesta manera, però és una agradable notícia. També sorprèn com alegrement poden fer el camí invers, en fi...

divendres, 18 de novembre de 2011

Habemus papam

 Habemus papam és l'aclamació del Cardenal camarlenc quan anuncia al món, urbi et orbi, a tot arreu i per tothom, que s'ha escollit un nou Papa. Aquest és el motiu i títol de la pel·lícula que comento, de Nani Moretti. Cal avisar que el director és ateu, per tant poques pedres se li poden llençar al seu terrat. Vull destacar-ne les elements que la fan tant atractiva, tot i aconsellar la glossa que li va dedicar Gregorio Morán a l'edició de dissabte passat de La Vanguardia.
 D'entrada, la pel·lícula pot resultar no ofensiva, però sí punxant per certs ambients catòlics. Desacralitzar la figura del Papa pot ferir alguna sensibilitat més fina del que es pugui entendre. La pel·lícula l'humanitza, però segons entenc, no és un film sobre el papat, ni tan sols sobre el catolicisme ni  sobre la religió en general, ni molt menys una crítica a aquestes realitats. Qui s'hi senti ofès, que s'ho faci mirar. No entén res. Utilitza el recurs de la situació ben singular de l'elecció papal, un suposat designi diví, per posar de manifest el drama que poden ser les eleccions personals, les frustracions que es deixen créixer pel camí, els camins que mai no recorrerem, que hem deixat de banda per avatars, per covardia disfressada. L'atordiment que pot produir adonar-se que no he seguit la meva veritable vocació, en  aquest cas el teatre, i hom es veu abocat a interpretar un paper pel qual no es va preparar. I ni tan sols va voler. Planteja la pregunta que pot ser cruel, del que pot ocórrer, en la tardor de la vida, quan se solen escollir la majoria de Papes, si ens atrevim a preguntar-nos si el camí recorregut és el que realment volíem trepitjar. Aquestes són les qüestions que li venen al cap com un torrent al Cardenal Melville (hi ha alguna relació amb l'autor de Moby Dick?), quan inopinadament el Cónclave l'escull com a succesor de Joan Pau II, i contradiu així les conviccions dels cardenals que s'afanyen a guardar les aparences.  El que sigui, menys acceptar la realitat que posa en escac les seves pròpies vocacions.
 És en aquest sentit que cal veure la pel·lícula. La presentació del col·legi cardenalici, com d'una colla homes ingenus, amb els seus tics, vicis, neures i pors, només pretén humanitzar l'entorn amb alguns contrapunts irònics, sobretot amb el paper del psicoanalista que prova de treure l'entrellat, protagonitzat pel mateix Nani Moretti, i acaba organitzant partits de voleibol entre els cardenals, la seva dona també psicoanalista, el Papa Melville, fugit del Vaticà passejant com un home més per Roma on es retroba amb ell mateix, despullat de tot ornament i en contacte amb la realitat, amb la gent del carrer, i  que pot assaborir per unes hores el plaer de retrobar la seva arraconada vocació, la d'actor de teatre, d'on és brutalment arrencat per tota la cúria i el col·legi cardenalici. El dubte, les pors davant la responsabilitat, l'elecció, la vocació. I finalment, el punt àlgid, quan el cardenal Melville, en el moment de presentar-se a tot el món en el balcó de Sant Pere del Vaticà, fa l'acte potser més valerós que pot fer un home. Dir que No.
  El cardenal Melville, senzillament s'ha fet home i ha recuperat la seva llibertat.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Vignemale

       Els bells paisatges són com llibres. Quan baixem vall avall i  donem l'esquena a una muntanya és com si es cloguessin les tapes d'un llibre. Ningú llegeix l'amalgama, ara absurda, de lletres que només prenen sentit quan uns ulls s'hi claven. Romanen, oblidades, fins i tot ens podríem preguntar si existeixen.  El seu rastre queda en la memòria on de tant en tant reneix amb nous colors, on reelaborem els històries i paisatges.
Oulettes de Gaube, al peu de la paret Nord del Vignemale és potser l'estampa més bella dels Pirineus. Hi vaig arribar amb la tardor que aquí és ben breu, però que aquest any s'ha fet pregar. Encara no havia escombrat la verdor. Una franja d'herba  reverdia, però més enllà, entre els rierols que s'entrecreuen, l'herba ja ha agostejat i té el color del rovell, empesa per la neu que ja s'arrapa al mur de pedra i anuncia l'hivern, quan tot el mantell blanc s'abatrà a sobre. Verd, bru, blanc i blau del cel.  La paret està atravessada pel famós couloir de Gaube com una cicatriu. I al peu aniua encara una petita i clivellada gelera. Ens recorda els temps en que una llengua de glaç descendia quilòmetres enllà. Les morrenes abandonades assenyalen els límits que fa pocs decennis tenia. Una altra petita gelera repta a l'esquerra, arrapada al mur. Com totes les petites geleres dels Pirineus recula sense aturador. Són relíquies,  caducs diamants de glaç que contemplem com si amb elles desapareguessin uns temps que no tornaran.  Els muntanyencs ho evoquen amb una enyorança derrotada, la llarga agonia d'un amic, la desaparició del gel. Un cert fatalisme s'empara de nosaltres,  el món ja no podrà  reverdir mai més. Però la muntanya roman, impassible, n'haurà vistes ja una colla néixer i desaparèixer, i potser el mateix cim del Vignemale ha contemplat un paisatge desèrtic com les torturades muntanyes que poblen el Sahara  que abans era un oasi. En la nostra  mesura, tot ens sembla una catàstrofe i potser el que passa és que ens confón adonar-nos que els que som ínfims som nosaltres, que serem escombrats per noves glaciacions impassibles a les nostres dèries enterrades sota enormes capes  i capes d'oblit.  No hi ha res a salvar, res que perduri en tot cas.
 Abans que no marxés el Vignemale ha decidit amagar-se sense esperar que li donés l'esquena. Un tel de boira, pluja i neu s'ha escorregut com una cortina. Després he baixat  per trobar-me més avall amb els arbres, faigs i aurons, encesos per la tardor. Allí s'ha quedat la muntanya, sense que ningú la contempli. Com quasi sempre.  


dilluns, 24 d’octubre de 2011

Rodoreda i Coetzee (i Gadafi)

        No sé si Coetzee ha llegit mai Mercè Rodoreda. Com a catedràtic de literatura, és possible que sí. El que dubto és que la Rodoreda hagués llegit mai a Coetzee, escriptor sudafricà, premi Nobel de literatura el 2003, perquè  va morir a principis dels vuitanta, poc abans que Coetzee comencés a ser conegut. En tot cas, he trobat una extraordinària connexió entre dues novel·les seves, que he llegit fa poc, "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda, i "Vida i època de Michael K.", de John Maxwell Coetzee. Curiosament, l'obra de la Mercè Rodoreda és la darrera publicada en vida, el 1980 , i la de Coetzee la primera que el va donar a conèixer l'any 1983, el de la mort de la Rodoreda. Els estils són diametralment diferents, però totes dues tracten de la guerra, però sense que hi surti ni un sol tret. En ambdues, es mostra un personatge, el protagonista, que deambula com un sonàmbul en un paisatge de guerra, com si n'estigués al marge, però que al final el lector, si és prou perspicaç, se n'adona que precisament es troba en el cor mateix del conflicte. Mercè Rodoreda escriu amb l'estil oníric propi de la seva darrera etapa, evocador, simbòlic, a voltes surrealista però enormement suggeridor. És un exercici de llengua que deixa bocabadat. El protagonista és un tal Adrià, un noi que encara que no el descriu, se'ns apareix fràgil, ingenu i innocent, que es passeja amb el rerefons de la guerra sense que sembli entendre res, deixant-se afectar com un mirall amb sentiments, que en realcen l'absurd i li donen la seva justa mesura, la dels innocents que ni tan sols poden entendre el que suceeix al seu voltant. El protagonista de Coetzee és en Michael K. L'estil és realista, defuig tot onirisme i trena la història fins el punt de fer sentir i palpar la terra i l'atmosfera per on es mou en Michael, un noi també fràgil, desnerit, exiliat en el seu propi país a la recerca d'un refugi que no existeix, només en la imaginació de la seva mare morta. És un personatge atònit que deriva en una indiferència impotent, de qui renuncia a entendre res i se sent un branquilló endut pel riu indiferent de la història. En un capítol per a mi memorable, Michael K. va a parar a un camp de concentració on provoca la interrogació sobre el sentit de tot plegat del metge que l'atén i prova de retornar-lo a la vida. Però Michael K. no la vol aquesta vida perquè no l'entén, i el metge es desviu per entendre aquesta contradicció que l'arrossega a ell mateix. Allí es desvetllen les claus del que en Coetzee prova d'explicar, que no costa d'identificar amb el mateix metge. Les víctimes sòrdides de tot conflicte són les que la posen en qüestió, però és precisament aquestes històries les que ens passen inadvertides, perquè si sobreviuen no acostumen a tenir veu, i si moren, ningú pot explicar-se per elles.  Quin valor té un idela o una causa al seu costat?. Un altre punt d'encontre de les dues novel·les és que en cap moment esmenten de quin conflicte es tracta, ni tan sols del país, això no importa, els models, els arquetipus, són vàlids per totes les latituds i totes les èpoques, tot i que es pot suposar que la Rodoreda ho situa en el context de la Guerra Civil, sense que en faci cap referència identificable, i Coetzee en alguna guerra Anglo-Bóer, tot i que també és molt difícil d'identificar-ho i acaba essent una suposició. Potser se m'ha passat per alt, però en fi...

 I Gadafi, què hi pinta en tot això? No ho sé, és una altra guerra que a mi m'ha fet sentir com un d'aquests personatges que potser ingenu, atònit, hi ha assistit sense acabar d'entendre res. Fa pocs mesos Gadafi encaixava calorosament les mans amb Berlusconi, el Regne Unit lloaba la seva deriva per integrar-se en el concert internacional, i tot d'un cop, esclata una revolució, es realça la magnitud criminal del perenne dictador, i veiem imatges d'un exèrcit de desarrelats, amb posat xulesc i saltamerges, lliurant una guerra amb el suport d'uns invisibles avions de l'OTAN que els han aplanat el camí. I al final, la vergonya col·lectiva del linxament en directe del dictador, que els ha anivellat a tots. M'agradaria posar-me a la pell en els Arnau i els Michael K. de torn... 

divendres, 7 d’octubre de 2011

Max Cortés

 Qui és en Max Cortés? Segons quina sensibilitat tingueu, no us aconsello que proveu d'esbrinar-ho cliclant el banner del Google. Es  tracta d'un director, productor i actor de cinema porno català. La pornografia  a mi m’interessa com a fenomen social i, en aquest sentit, és cada vegada més perceptible l’intent de justificar-la amb una pàtina de creació artística, sofisticació, quan no deixa de ser una recreació atiadora dels instints per a qui cerca així una estona de ludisme lúbric, sense que això impliqui un judici de valor.  Qui consumeix pornografia, sap bé el que busca, les coses són com són. Fa temps vaig llegir un llibre-assaig que separava amb habilitat erotisme de la pornografia, tot seguint l’argument d’una obra que els anys vint va ser tot un escàndol, L’amant de lady Chatterly, de la que se’n va fer un film fa tres o quatre anys. Aquest llibret ara el podem veure amb tota la seva profunditat, però aleshores era un atemptat contra la moral perquè va utilitzar l'erotisme com el fil conductor d'una història transgressora, però no per aquest fet, sinó per la subversió de les classes socials que mostrava. I potser això és el que molestava de veritat. 
       La línia que separa erotisme de pornografia és que l’erotisme es posa al servei d’una història, l’ajuda, l’acompanya i li dona profunditat. La pornografia s’acaba en ella mateixa, ja neix pobra, i per tant també miserable en les seves pretensions.  L’erotisme aporta, i no  es pot fer qualsevol cosa amb ell perquè està subjecte a la creació artística que el supera, s’hi subordina. La pornografia, distreu, no construeix res, és estèril. És el que és, què hi farem.  A partir d’aquí que cadascú busqui el que li convingui, ja no m’hi posaré. En aquest sentit, l’entrevista a la que em referiré és prou coherent.
 Bé, del Max Cortés he de confessar que tinc una relació ben antiga, i no precisament professional. El seu nom és només comercial, com Sergio Dalma, Pere Quart, Miguel Bosé, Frank Capa i un llarg etcètera. No diré quin és el seu nom vertader, ni tampoc el col·legi on vam compartir un parell  d’anys de secundària. Des d’aleshores no n’havia sabut res,  fins que un dia em van explicar qui era aquest Max Cortés que de tant en tant surt  en els mitjans de comunicació i que em sonava tant (s`ha quedat ben calb, per cert, per això no el vaig reconèixer a la primera). És possiblement l'emprenedor més exitós de la meva promoció. I fins avui, que he llegit una entrevista a La Vanguardia digital, on fa un exercici fins un cert punt obscè, molt adient el mot, de maquillatge de la seva activitat professional.  Deixa anar gripaus com el següent:
“También es cierto que incluso ha habido casos de contagio por parte de médicos o cirujanos practicando su profesión y eso no salta en ningún medio”.
És una resposta a la periodista, que li posa en qüestió la seguretat en la professió quan s’han donat alguns casos d’infecció del VIH. Ve a dir que l’acte d’un cirurgià en el moment d’operar un pacient, és equivalent a l’activitat d’un actor porno. Infectar-se del VIH és un accident laboral, tant si estàs collint escarxofes  com si estàs instal·lant un panell solar en una estació espacial  Més endavant, ho amaneix encara més  i diu que hi ha hagut més morts en la Fórmula 1 que entre els actors porno a causa de la seva activitat.  Els meus pèls normalment arrissats se m’han posat de punta, les orelles com una llebre espantada i  els ulls com plats. Mira, Max Cortés i antic company d’estudis mal aprofitats, i de passada  a la periodista que ha fet l’entrevista, voler barrejar, anivellar, mesclar, en una massa informe i indestriable qualsevol cosa,  per excloure tot judici de valor o evitar-lo, em sembla aberrant.  Això també deu ser pornografia, i potser així el Max practica una subtil coherència i és més llest  del que jo recordava. I potser també és perquè jo sóc metge i tinc la pell fina, què hi farem,  però és allò de provar de combregar amb rodes de molí.  M'atreveixo a pensar que per ser actor porno l'aprenentatge és força intuitiu, i desconec si cal molta tècnica. Però sé del cert que  per ser cirurgià i adquirir l'habilitat de retornar la salut a la gent, doncs cal un cert esforç i molts anys que no sabem valorar prou en el nostre sistema sanitari. Aquest tipus de reflexions són prou simptomàtiques d'una certa claudicació de la intel·ligència, deixem tot judici de valor i reflexió de costat, enfonsem-nos en la grisor àtona amb alegria i que cadascú faci el que bonament li plagui, que tot és igual.   Doncs jo dic que no, ves per on, encara que sigui per lliurar-se, amb bona fe potser, d'un estigma que ja és obsolet.
     M’abstinc d’entrar a la valoració específica de la pornografia, em genera alguns dubtes que ara no explicaré i potser mai en aquest blog.  

dimarts, 27 de setembre de 2011

Real o creïble

 He vist consecutivament dues pel·lícules que m'han fet adonar la diferència que pot haver-hi entre el que és real i el que és creïble. Explica Gabriel García Márquez, que va caure literlament del llit quan va llegir La metamorfosi, de Kafka. Es va adonar que en literatura, i en art en general, es pot fer el que es vulgui. No cal que sigui real, cal, de fet, que sigui creïble. I això no vol dir que el que se'ns mostri pensem realment que existeix (que també pot ser, però això és un altre tema).

Les dues pel·ícules que he vist són La piel que habito, de Pedro Almodóvar, i Midnight in Paris, de Woody Allen. La pel·lícula d'Almodóvar és fidel a la seva tendència a extremar les passions i els dimonis, i deixar-los fluir en situacions límit. En aquest cas, cal aplaudir el seu agosarament, la idea és provocativa. Però en el transcurs de la trama prova de fer-la realista, oblidant la credibilitat. Introdueix elements manllevats de la ciència per recolzar la feina que fa el cirurgià (Antonio Banderas), obsessionat per la mort de la seva dona i la seva filla, que transforma mitjançant la cirurgia plàstica el violador i responsable indirecte de la mort de la filla en una rèplica de la seva dona, inclòs canvi de sexe. Tot plegat acaba grinyolant, ni els mateixos actors semblen creure's el que diuen o fan. La recerca de veracitat fracassa i tot plegat sembla inverosímil, quasi paròdic, ofuscant els elements sentimentals que la trama volia realçar. La recerca d'allò realista ha produït una cosa increïble.

 En canvi, en la pel·lícula de Woody Allen, ja de bon començament ens planteja una situació irreal, sense complexes, obertament. Una mena de reproducció del conte de la Ventafocs, situat a París, on un alter ego de Woody Allen reencarnat per un reciclat Owen Wilson (com es creixen els actors sota les ordres d'un gran director,només cal veure la hilarant i breu aparició de Adrien Brodie!), guionista i aprenent de novelista, es trasllada cada mitjanit al París dels anys vint on somniava ser-hi, l'època daurada. Allí es troba i congenia amb Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertrude Stend, coneix a Picasso, Dalí, Matisse, Buñuel. La pel·lícula podria molt fàcilment haver derivat en una òpera bufa. I aquí està el mèrit. Woody Allen demostra un coneixement molt acurat dels personatges. Es pot fer paròdia només si som capaços d'escriure seriosament i amb profunditat sobre un tema o un personatge concret. Les referències són múltiples, i entra en el joc de miralls amb el mateix Woody Allen, que no surt mai en pantalla, en els retrats de Hemingway i en la paròdia que fa de Luis Buñuel, i en el mateix pedant que fa de contrapunt duran el dia quan retorna al món present. L'escena potser cimal, enmig de diàlegs brillants, és quan es troba amb el grup de surrealistes, (Bueñuel, Man Ray i Dalí). La seva situació surrealista, esdevé d'allò més real i comprensible amb aquest grup, els únics amb els quals es pot esplaiar sense por a ser incomprès. La pel·lícula està plena de picades d'ull, referències, al·lusions molt subtils. Crec que la seva magnitud pot passar fàcilment desapercebuda per molts dels que l'hagin poguda veure, no som prou bons lectors per apreciar-la ni tenim la suficient cultura. Accepta múltiples lectures i és d'aquelles que val la pena veure una vegada i una altra.
 Doncs, el que volia dir, és que una pel·lícula que mostra obertament la seva irrealitat, esdevé per contra, creïble. I més creïble quan de fet, fa referència a fantasmes, desitjos, frustracions, somnis que portem endins.
 Qui les vegi totes dues,  ho podrà entendre, i entendre un dels secrets de la creació artística.

divendres, 23 de setembre de 2011

Perdedors

Sóc a Maputo, esperant una camioneta de transport, una chapa, a la voravia de l'avinguda Eduardo Mondlane per anar a la Costa do Sol. Un crit seguit d'un cor que el repeteix, s'aixeca sobre el batibull de la ciutat. "A força esta na rua!" (La força està al carrer). Un centenar de persones, ja granades, circulen sobre l'asfalt escrostonat, encapçalats per un home, escanyolit, vestit amb roba esfilagarsada i sargida mil vegades, descalç, que sosté una bandera alemana. La imatge és esperpèntica, fins que caic en compte que són els afiliats de la Associaçao de Antigos Trabalhadores Moçambicanos, i recordo que ja n'havia sentit a parlar fa anys quan reivindicaven els seus drets. I encara estan aquí, entossudits, enquistats. Aquests homes i dones van ser enviats a l'extinta República Democràtica Alemana (RDA), en el marc de les col·laboracions que existien a tots nivells entre els països de l'esfera socialista. He conegut Nicaragüencs que parlen rus perquè van estudiar a l'antiga Unió Soviètica, Moçambicans que parlen un deliciós espanyol amb accent cubà i Angolenys que dominen l'Ucranià. Rastres ben vius d'una època passada. A aquests treballadors moçambicans els van portar per estendre i reforçar la creença en el paradís socialista, i ensenyar-los que era possible. Quan la RDA, de sobte, el 1989, es va esfondrar, es van descobrir desamparats i extemporanis en un continent, un món, que els va deixar a la cuneta. No es va saber fer res millor que retornar-los al país d'origen on també els temps havien canviat i els van ignorar. No van poder tornar amb cap riquesa, cap compensació ni cap subisidi per la feina feta a la RDA, i ara encara pledegen pels drets manllevats, com si no haguessin entès que la sínia de la història els ha passat per sobre. Espectres que pretenen recordar un passat que els nous temps s'apressen a enterrar, més enllà de les commemoracions de caigudes de murs. A ells el mur els va caure a sobre i els ha enterrats, i les autoritats només esperen que la biologia acabi de solucionar el problema mentre els deixen manifestar-se.

Precisament, el llibre A cegues, de Claudio Magris, està inspirat en la peripècia real d'un combatent comunista italià voluntari en les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola. El 1938, van haver de sortir del país. Durant la segona Guerra Mundial es va fer guerriller, partisà, va ser pres i deportat a Dachau, alliberat, va emigrar a la Iugoslàvia de Tito per col·laborar en la construcció del paradís socialista. Quan el 1948 el mariscal Tito va partir peres amb Stalin, a ell i uns quants milers de comunistes italians els van tancar en una illa de l'Adriàtic, un nou camp de concentració en condicions inhumanes, perquè eren considerats perillosos stalinistes. Itàlia se'n va fer l'orni, no anava pels camins del socialisme internacional. Quan finalment va ser alliberat de nou, el Partit Comunista Italià els va rebre amb hostilitat, perquè representaven la memòria històrica de l'Stalinisme que el partit havia practicat com una religió, quan ja havien començat a aflorar les vergonyes atroces d'aquest període i tothom volia distanciar-se'n. L'Ideal que li prometia un paradís a la terra, el va portar de passeig per tots els inferns possibles, un tràgic pelele de la història.

No sé si a aquests treballadors Moçambicans els consumia algun ideal concret, fins i tot dubto que anessin a la RDA voluntàriament. Només veig les víctimes d'una època que no acaben d'entendre, i es passegen des de fa vint anys, com fantasmes atònits atropellats per la locomotora del temps.

A ningú no li agrada pensar que és un perdedor, que la seva vida s'esmerci sense sentit o que la promesa que tenim amagada no s'acompleixi, o fins i tot la mateixa promesa sigui una daga traidora. Vèncer, reeixir, sol ser una flamant i vistosa excepció, per això ens hi emmirallem amb massa facilitat, o maquillem la nostra vida de suposats èxits. La majoria potser som perdedors, i escriure sobre aquestes històries ens aterroritza perquè ens afronta cara a cara amb el fracàs. El miratge d'una vida reeixida pot ser això, un perillós miratge. L'estafa fa de mal pair. Millor sortir al carrer i cridar "A força esta na rua" encara que sigui mentida i extemporani, per sense saber-ho alliberar una ràbia que seria massa forta si la volguéssim retenir. Indignar-se és una manera de donar sentit.


dilluns, 19 de setembre de 2011

El infinito viajar

  La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compaero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos. Recorrer el mundo también significa descansar de la intensidad doméstica, apaciguarse en placentereas pausas de holganza, abandonarse pasivamente-inmoralmente, según Weininger-al fluir de las cosas.

Claudio Magris, El Infinito viajar

.

diumenge, 11 de setembre de 2011

El mar, la mar

       Puc començar amb una frase poca-solta com per exemple que l'oceà Índic s'estén davant meu, insondable. És massa pretenciós, potser egocèntric.  I estúpid, quan tot d'una, sé que al mar li sóc indiferent. I em sento primer atabalat, després estranyament alleugerit. No em sento jutjat, puc enfonsar-me en l'anonimat de l'abraçada marítima.  El que veig és una extensió és immensa d'aigua que es remou, un mosaic de blaus. Els núvols que naveguen pel cel, aquí l'hortizó és estranyament ample i sembla que els tinguem a tocar dels dits, projecten ombres que avancen sobre l'aigua com  esculls amb vida pròpia.  És la pell d'un guepard clapejada d'atzurs. La mar, el mar, com encetava el Rafael Alberti, se la pot anomenar de moltes maneres, però sempre em sembla aclaparadora. És inabastable i això sempre espanta, com tot allò desconegut.  Sobre la ratlla de l'hortizó navega una vela. Un vaixell funàmbul, una petita barca de vela llatina i blanca. Aquí a Pemba, les embarcacions de motor són l'excepció, i les barques es deixen bressolar per la remor del mar. No trenquen l'aire amb estridències, ni dibuixen esteles sobre l'aigua .La imatge és poderosa, tantes vegades evocada per no ser quants escriptors, però ara, per fi, la percebo per mi mateix.  La simplicitat i profunditat del paisatge, un mar, núvols, l'horitzó i una vela bressolada per les aigües.
      A la platja el mar pren vida. Quan les onades esclaten en la sorra, regulars, són com el respir d'una bèstia adormida. I en la mateixa platja, un grup de pescadors arrenca una xarxa que han deixat plantada la nit anterior, estirant-la ara que la marea està baixa. La pesca de la misèria, peixets diminuts i munts d'algues, que extreuen com polls dins d'una cabellera arrissada i verda. Els assecaran al sol i els assaonaran per malvendre o menjar ells mateixos. Una almoina marítima, i el mar, la mar indiferent, que continua respirant als seus peus.
     Escopits per les onades, busco trossos de corall sense vida, fràgils esquelets d'eriçons, closques esmicolades de cloïsses i caragols, un petit pop es contorna dins d'una bassa. En recullo els fragments, i els guardo com petits tresors mentre em sento espiat pels nens que vagaregen per la platja, com si es preguntessin què hi trobo en aquests fragments esmusats, si no es poden menjar. Als seus ulls faig i penso coses ben estranyes, potser absurdes.



dimarts, 6 de setembre de 2011

El llenguatge que et pensa


A Guatemala, el verb pensar, quan es refereix a alguna persona, el tornen en transitiu. És a dir, on nosaltres diríem pienso en ti, a Guatemala hi posen te pienso. La connotació no és baladí. Esdevé molt més suggerent ja que converteix el fet de pensar en algú en una elaboració de la imatge, el record, les sensacions que aquesta persona ha deixat com a rastre en la meva memòria. El meu pensament et penetra i et faig meu. I si això es dona en un context amorós, us adonareu que l'expressió encara agafa molta més volada.

            Aquest detall lingüístic m'ha vingut al cap després de llegir un llibre fascinant, LTI, la lengua del Tercer Reich, de Victor Klemplerer. L'autor era un jueu que va sobreviure a l'alemanya nazi, a la ciutat de Dresden. Un dels pocs supervivents que va evadir el camp de concentració perquè estava casat amb una alemana que li va fer costat. Això sí, el preu pagat va ser uns anys de vexacions, denigració social i el risc constant de la deportació i la mort.  Es tracta d'un catedràtic de filologia, que van utilitzar com a mà d'obra barata, que s'entretenia durant el període nazi en analitzar l'ús del llenguatge per part dels líders del partit, que va penetrar tota la societat alemana i va jugar un paper primordial per, com diu ell literalment, explicar perquè es va produir una sugestió tan gran que perdurés en milions de persones fins el final de la segona guerra mundial, enmig de totes les atrocitats.

            El llibre, a més de fascinant, és inquietant, molt inquietant. Demostra que no és que elaborem la realitat amb el nostre llenguatge, el te pienso, sinó que el llenguatge pot actuar com un ens autònom, extern a nosaltres, que si s'infiltra convenientment contaminat, acaba per pensar per nosaltres. El llenguatge que et pensa, que pensa per tu, proclama una expressió del llibre repetida vàries vegades. I no té res d'innocent perquè acaba per configurar la nostra percepció, i darrera d'aquesta la nostra ideologia i fins l'escala de valors.

            Per exemple, no va ser innocent que hi hagués un procés de cosificació de les persones, i especialment dels jueus i els eslaus, de l'accent posat en les expressions que indicaven activitat, fer, acció, enfront del raonament o la reflexió, i de l'allau d'eufemismes per negar la realitat fins arribar a l'autèntica paranoia col·lectiva, com la fe en la Victòria Total (exemple d'ús d'un llenguatge maximalista i totalitzador que no accepta termes mitjos, també utilitzat), fins els darrers dies de l'Abril del 1945 (vegeu, si us plau, la pel·lícula El hundimiento).

            Deixant a part aquest període sinistre, del que trobaríem paral·lelismes en d'altres dictadures de tots colors, m'ha vingut al cap si no hi ha ara i avui alguns elements de llenguatge que ens pensa, tenint en compte que ara els mitjans de comunicació són més massius i ràpids que fa 60 anys. I he parat esment en algunes expressions ben conegudes i d'altres que he caçat al vol.

            Posem per cas, el verb hipotecar. Prové del sustantiu hipoteca, que és el valor que obtinc d'una propietat que jo poso a disposició de tercers per a que em donin uns diners per utilitzar per d'altres coses, tot esperant uns beneficis que em permetran de tornar-los i així recuperar la propietat (cancel·lar la hipoteca). Sospito que fa trenta anys o més aquesta paraula deuria tenir un ús molt més modest del que ha gaudit els darrers anys. Tenir una hipoteca deuria ser una cosa excepcional, ara esdevé una acció comuna. Ja no tinc una hipoteca, faig hipoteques, com qui fa bombolles de sabó. Per tant, ha ressuscitat amb força, i ha nascut el verb hipotecar. No només això, sinó que el sustantiu s'ha associat amb un verb posessiu: tinc una hipoteca. L'expressió, atenent el seu origen, resulta absurda. És com dir que tinc una cosa que no tinc. O en tot cas és una presència fantasmagòrica, una transubstanciació de la casa que ara, sembla una casa però està hipotecada per una cerimònia que s'ha fet en els nous temples que són les agències bancàries. Però encara hem fet un pas més, hem tornat el verb en transitiu: m'he hipotecat. És a dir, no hipoteco el meu cotxe, les meves joies, o la meva casa o el meu pis, m'hipoteco jo, la meva persona, el que sóc, penso dic i faig. Tot jo m'entrego a la servitud que m'imposa el deute adquirit que a més és voluble i imprevisible gràcies a una cosa que es diu euribor. I encara més, utilitzo la primera persona del plural del pronom transitiu: ens hem hipotecat. Aquesta expressió fins i tot s'ha utilitzat com a sinònim de ara va en serio,que ens casem. Laicistes del món, ja teniu el vostre sacrament. L'expressió si ens ho mirem fredament, ve a dir que tot el nostre projecte personal està definit, subjugat, per la hipoteca que tots dos, lliurement, hem adquirit. No hem hipotecat el nostre apartament, una cosa que a més, mai ha estat nostra, sinó la nostra vida. I l'hem cosificada.  El llenguatge ha assumit com a nou significat del terme hipotecat aquesta acepció.  D'aquí a allò de vendre l'ànima al dimoni no hi ha gaire distància. Una nova versió laica de l'expressió, ves per on.  El que és pitjor, és l'alegre acceptació social d'aquesta expressió fins el punt, i els de la meva generació ho sabem prou bé, de patir una pressió social, quasi un xantatge, per hipotecar-nos. Qui no té una hipoteca, és tonto, és el missatge que primava. I això sustentat per una prerrogativa subjacent que ara es demostra absurda, com les paranoies del Tercer Reich, però que no calien més de dos dits de front per haver sabut de sempre que no podia ser certa, i és que els preus dels pisos no tenien sostre. El llenguatge que pensa per tu...penseu-hi.



P.D: Tinc pendent el post Made in China II, però per anar fent boca, una endevinalla. Sabeu qui està comprant el deute generat per la nostra imbecil·litat col·lectiva....?

dimecres, 31 d’agost de 2011

Made in China I

  Malgrat el que suggereix el títol, sóc a l'Àfrica austral, exactament a  Angola i Moçambic. En una biografia literària sobre Ryszard Kapucinsky recentment publicada, l'autor comentava que un dels secrets d'aquest reporter era que sabia veure en els fragments de realitat que observava, el seu significat profund, és a dir, el que amagaven si es tibava d'allò que ens pot passar per alt o desapercebut. La capacitat d'observació consisteix precisament en això. No es tracta de veure el màxim de coses possibles, sinó de saber apreciar els detalls rellevants i saber tibar del fil del que pengen. Em refereixo a la presència de Xina als països africans, però sobretot a Angola. No cal ser massa observador per adonar-se de la presència, quasi infiltració, dels xinesos a Angola. Estan per tot arreu, sobretot en la construcció de qualsevol cosa, edificis, estadis, centres de salut, carreteres, vies de tren...és una activitat que no té fre. La pregunta és, què hi fan aquí, perquè ho fan, i sobretot, com ho fan. I aquí és on entren els detalls.
 Primer, mireu la imatge que incorporo. 
 
 
 
Està feta en una ciutat de l'interior de país, en una àrea semi-urbana, Kiuto, a la província de Bie. Els capatassos de l'obra eren tots xinesos, la pancarta, primer de tot, ja sorprèn que estigui escrita en xinès, però és que la traducció al portuguès és lamentable. Estil, diguem-ne i amb tot el respecte, indi arapapajoe o "Yo tarzán, tu chita". Primer de tot, hi ha la gosadia de posar rètols en la seva llengua en un país estranger, i si els tradueixen, ho tradueixen malament, estil google translator. Però aquest no és l'únic cas, els rètols en bilingüe proliferen arreu, i fins i tot n'hi ha en una sola llengüa, en xinès. Aquests rètols estan posats en les vies de comunicació que els treballadors utilitzen, els han plantat sense encomanar-se a ningú, i ningú protesta, ni fa cap observació. Implanten un bilingüisme descarat, ai si algú de la Crida aixequés el cap, però amb una llengua que poc té a veure amb el país. En resum, reflecteix un jo-vaig-a-la-meva que m'importa un rave la cultura local. Si algú s'imaginés una usurpació d'aquest tipus a Catalunya, tindríem un pandemònium muntat.

   I ara ve la meva interpretació, subjectiva. El com  que provo d'explicar, té força a veure amb la idiosincràcia xinesa. Xina es tradueix, o s'interpreta a ella mateixa, com "El país del Centre", i si aneu a la Xina, els seus mapamundis estan centrats en la Xina, que es mostra com una enorme extensió de terra a la qual s'agreguen i giravolten com satèl·lits la resta de països i continents (que ningú llegeixi entre línies, el fet que Espanya estigui al centre de les representacions que ens són familiars, només es deu a que el meridià de Greenwich ens atravessa pel mig, no a cap residu d'ínfules imperials). És a dir, la resta del món és perifèria. Un mapamundi mai és innocent, ho sap el primer que els va orientar Nord-Sud. I també té a veure amb la mentalitat de la xina, filla del maoïsme i més enrera, de l'Imperi. Hi ha una certa aversió a la diversitat, a l'individu, a la disgregació. Tot està enfocat a la homogeneïtzació, a la massa. Qui hagi visitat Beijing ho pot saber. Una ciutat feta d'edificis colossals, avingudes enormes que han soterrat l'antiga ciutat, que defugen la mesura de l'individu, i la mateixa plaça de Tiananmen que és una desoladora esplanada de ciment on l'enorme mausoleu de Mao s'empetiteix. Sembla que vulguin robar l'ànima de les coses i les persones, i confondre-ho tot en una massa grisa i àtona. L'individu es sent confós, perdut, no-res. La mateixa Ciutat prohibida sembla un decorat de Port Aventura, està tant ben restaurada que li han tret la pols dels segles. Els menjars preparats tenen diverses formes, de gamba, tallarina, arròs, però a mi em semblava tot amb el mateix regust, com si vingués d'una massa culinària primigènia i oliosa a la que li donaven diferents formes per menjar-la, això sí, amb els folklòrics palets de fusta, hi ha restaurants de totes les nacionalitats, clonats de Buenos Aires, de Barcelona, de París, es poden comprar còpies creïbles de tot el que us pogueu imaginar...i també traspua una manca d'iniciativa colpidora. No se us acudeixi demanar alguna cosa a un uixer que no estigui entre les seves atribucions, s'estressarà.... Cal tenir en compte els llargs anys del maoisme, que han fet una mena de tabula rasa en la psicologia social del xinès mitjà. En un llibre que vaig llegir fa temps, Cignes salvatges, que narra la peripècia de tres generacions de dones xineses, que abraça des del final de l'imperi, la revolució, el maoïsme fins l'actualitat, ho reflecteix molt bé.  És com si no hi hagués memòria històrica. Mao, un totalitari amb trets megalòmans, expressava un menyspreu solemne per l'individu. Els seus plans  (la revolució cultural, el Gran Salt Endavant), són exemples destacats de deliri polític del segle XX, amb conseqüències funestes per la població. El seu període va destruir la consciència individual. Amb tot això, tornem a Angola, que és on provo d'explicar-me com es comporten. I potser s'entén que els xinesos es comportin amb aquesta mena d'autisme indiferent, que ignora de forma solemne el context on són, i roben l'ànima del país. Em recorden als homes grisos de la novel.la de Michael Ende, Momo.

 En propers posts, explicaré el què i el perquè, però mentrestant, demano perdó si simplifico la cultura xinesa, però el que estic veient i contrastant és tant obscè, fins i tot aberrant, que no puc estar-me de provar d'explicar-m'ho d'alguna manera

dimecres, 6 de juliol de 2011

L'amor i la mort

 En català, si alcem en veu alta aquesta frase, es poden confondre els dos mots. L'amor i la mort, la mort i l'amor.  Pronunciats com un mantra es fonen i ja no sabem el que ens diem. Eros i Tanathos eren de fet divinitats germanes. El català, sense voler, també sembla que els vulgui agermanar. Mercè Rodoreda també ho va provar en el seu darrer i estrany llibre, La mort i la Primavera. Per llegir-lo cal agafar aire, ja us ho dic.
  Aquest dilluns vaig anar a un funeral, no diré de qui es tractava tot i que alguns dels que llegiu el post ho podeu saber fàcilment. Afortunadament, per a mi, no era una persona propera la finada, ni tan sols l'havia conegut. Es tractava d'un noi jove, 28 anys, en la línia de sortida de la vida doncs. Jo, en principi, estava prou distanciat com per no sentir-me emocionalment massa absorvit per la intensa atmosfera que es va crear, tot i que finalment no vaig poder resistir-me d'ésser xuclat. Sempre fa de mal escriure sobre aquestes coses, i sobretot provar de donar-hi una visió objectiva. El fet mateix, subversiu, que es mori qui no toca quan no toca ja injecta a aquest acte una tristesa encesa. Molts dels assistents, naturalment, eren gent jove, potser a molts era la primera vegada que la mort els tocava tant de prop. La cerimònia es va desenvolupar als Caputxins de Sarrià, però no va ser ni cristiana, ni budista, ni laica, ni...sinó tot plegat i res alhora. Van prendre la paraula la mare, el pare, els germans, amics, i la seva companya, la muller amb qui s'havia casat un mes abans quan ja se sabia que la seva malaltia no tenia aturador. També jove, joveníssima vídua. Però no va parlar com una vídua, va parlar amb un tristesa encesa, agraïda, acompanyada pel piano. Aplom i serenor. Es va recitar un mantra budista amb la mà al pit, van prendre la paraula dos capellans que no van esmentar en cap a moment a Jesús i van recitar un poema de Rilke, es va cantar l'Imagine de John Lennon (en una estrofa diu "imagine there is no religion too..."), es van fer referències a la vida eterna, o coses com que mentre el seu record pervisqui, viurà...(aquesta frase a Unamuno el posava frenètic, l'indignava, deia que què punyetes, que el que volia era viure, ell, el jo personal i conscient, no un fatasma en el record també fonedís.  Humilment, hi estic d'acord).  I finalment es va cantar "La Vall del Riu Vermell", enllaçats al voltant del taüt ja fora de l'Església. Però, en què creïa aquest noi exactament? No l'he conegut, no ho sé, no ho sabré mai. Era estimat, molt estimat, sens dubte i la seva vida havia estat generosa. El còctel era atordidor. La jove vídua va donar un darrer petó a la caixa, ja introduïda dins del cotxe fúnebre. No hi havia llàgrimes de desesperació, potser només desesperades però no de desesperació. I em vaig dir, i ara què? Cercarà de nou de reblir el càntir o es creu que s'ha trencat per sempre? Viu confortada en la sensació d'haver viscut un amor autèntic capaç d'omplir tota una vida? M'he sentit gran, potser vell, fa de mal dir quan m'han vingut aquests pensaments. El temps és el gran destructor, però també el gran constructor, ho escombra tot però per tornar a sembrar i que creixi tot de nou mentre estén el mantell de l'oblit. Potser l'onada passarà, i només li deixarà impregnada un olor salobre que reconeixerà tota la seva vida, però potser es sorprendrà de com de fàcil és, segons quan, de refer la vida  i reconstruir-se. No ho sé, ho dic per dir. No m'hi he trobat mai, però em tempta el pragmatisme a aquestes alçades, he de ser franc.

    Ara a finals de juny he vist les espigues de blat madur vinclades cap a terra, disposades per la sega. I un floc de rosselles enceses, la flor més efímera, balancejada pel vent de la tarda.  Una gropada d’aire les ha pentinades i els darrers raigs del sol han daurat  el camp, com si l’acaronessin. He pensat que si allargava les mans i  prenia aquest instant, potser caçaria un bri d’eternitat, si el deixava passar, la nit es clouria sobre meu, i el daurat i el vermell es fondrien entre els meus dits.

P.D. Volia reflexionar sobre l'eclecticisme i el sincretisme, i m'ha sortit això, ja veieu.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Visit Guatemala

 L'atzar ha volgut que tot just tornat de Guatemala s'hagi desplegat una campanya de promoció turística del país. Ben curiós, tenint en compte que he passat per alguns dels escenaris que es mostren en els cartells del metro de Barcelona. Especialment el que anuncia la visita a la llacuna d'aigües de color Turquesa de Chicabal. Precisament un guatemaltenc em comentava que degut a l'afluència turística, avui per avui les cerimònies ancestrals que s'hi duien a terme s'han desplaçat cap a un altre lloc més arraconat i amagat, i que el que veuen els turistes és una representació floklòrica amb els vestits més vistents. És a dir, mostren allò que el turista vol veure, i allò autèntic ho amaguen per poder-ho practicar amb la comoditat mil·lenària que fins ara han gaudit. No fa molt de temps vaig llegir una crònica d'un viatge al Vietnam, crec, en que una turista explicava la sensació d'artificiositat que va experimentar en visitar un llogarret típic. La mateixa sensació la vaig tenir quan vaig estar a Beijing, i vaig poder visitar la Ciutat Prohibida. Està tan ben restaurat que semblen uns estudis de televisió, com si estigués en l'escenari del Darrer Emperador, d'Alberto Bertolucci. No hi havia més ànima que en un decorat de Port Aventura. El turisme de masses té aquest efecte, jo diria que quàntic. La realitat es transforma segons el que volem percebre. Vols la postal, et donarem la postal.  Amb el risc d'empobrir-la, buidar-la i artificialitzar-la. És cert que els packs turístics de Guatemala segueixen circuïts molt definits: Antigua, Tikal, Copán, volcà Pacaya...i no vull denigrar-ho, són realment espectaculars però quan obres el diari local, o tens el privilegi com en el meu cas de poder submergir-te en el rere-país, te n'adones que són bombolles, bombolles impenetrables i que poc de nou podrem explicar en la nostra tornada com no siguin les fotografies clòniques de les promocions.



A Chichicastenango, motiu d'un dels pòsters publicitaris, vaig anar a la missa a la mateixa església publicitada. No explicaré ara la impressió d'aquesta missa, però en sortir, em vaig topar amb una renglera de fotògrafs, amb màquines d'objectius enormes,  fent fotografies als indígenes que sortien de la celebració. Crec que en vaig esguerrar més d'una, demano perdó ara i aquí, a qui vegi entre llampants vestits indígenes una camisa que diu XVII Cursa de la Sanitat Catalana. És indígena, però d'un altre lloc.  Aquest fet també té un efecte en la relació que es pugui establir. Tot es mercantilitza, i l'origen forani identifica a qualsevol com una persona, fonamentadament, d'immens poder adquisitiu comparat amb qualsevol local. És així, i cal jugar-hi. I també ho trobo fins a cert punt legítim però en certs casos pot descoratjar a qui busqui autenticitat, transparència. Millor ser un ingenu, o passar-se una llarga temporada o tenir el privilegi de treballar directament en el país. Al mateix Chichicastenango vaig pujar a un turó sagrat, on hi fan també ofrenes i cerimònies. Era desolador però autèntic. Entre una mata de pins semblant a qualsevol racó de la serra de marina, uns petits altars de pedra cremada amb fruita podrida, petits focs, brutícia i un eixam de vespes, i una dona en trànsit i alguns locals fent les seves plàtiques. No era bonic, però era autèntic, què hi farem.
Tanmateix, us convido fermament a visitar el país, no vull desalentar a ningú. És extraordinari. Per acabar, us deixo una fotografia d'un sacerdotesa maia fumant un cigar ritual en una cova, en acabar una cerimònia. No hi arriben turistes aquí, encara. No diré el nom, per si un cas. Només que va ser fascinant veure-ho i després poder conversar amb els participants.

diumenge, 19 de juny de 2011

El general Guderian i el capità Ahab

Qui era Guderian? Heinz Guderian (1888-1954). Un general  prussià de la Werhmacht durant la segona guerra mundial. Suposo que a tots ens vindrà al cap la idea que era un nazi. Doncs resulta que no. M’explicaré. M’ha caigut a les mans un vell llibre, edició del 1954 titulat Recuerdos de un soldado, signat per part del tal Guderian, on explica la seva vida, com correspon a una memòria, però centrant-se sobretot en els anys trascendentals, els previs a la segona guerra mundial i durant la contesa.

Guderian la va sobreviure, jutjat en els procesos de Nuremberg va ser absolt en considerar que simplement havia complert el seu deure.  Aquest general va ser l’artífex de les forces cuirassades (entengui’s tancs) de l’exèrcit alemany (la Wehrmacht).  El desenvolupament d’aquesta força va permetre l’estratègia llampec que va donar els èxits tant desconcertants els primers anys del conflicte, la blitzkrieg. Ell en fou el gran estratega.  Va estar present en quasi tots els escenaris europeus, en l’Anchluss d’Àustria, la invasió de Polònia, França i Bèlgica, el front rus.


Però Guderian no era nazi, reitero.  No és fàcil trobar llibres que expliquin la història del costat dels perdedors. Estem acostumats als tòpics. Per això és especialment sucós llegir un llibre que explica la història des de l’altre bàndol.  Reconec que el llibre és força enfarfegat perquè és molt descriptiu quan relata les batalles i moviments militars. Però esdevé molt interessant quan escriu, amb tota llibertat, un cop passada la tempesta, les seves apreciacions personals sobre els personatges amb els que va col·laborar. I permet explicar-se, una mica més, perquè un país, són paraules literals seves, educat i civilitzat, amb un bagatge cultural extraordinari, es va deixar endur per la barbàrie. Específicament, es va deixar seduir per un persontage com Hitler. Guderian era un general, devot de la seva pàtria, amb una escala de valors molt ben definida. I dins d’aquesta escala de valors hi havia la lleialtat i l’honor, reflectit en el servei a la seva pàtria, representada pels seus líders. En aquest cas Hitler (no fa pas massa vaig llegir un article d'opinió d'Alfonso Ussia a La Razón que criticava els militars que durant la dictadura militaven en la Unió Democràtica dels Militars, precisament perquè traïen el primer principi, la lleialtat i l'honor vers els seus superiors. Tanquem el parèntesi). La Wehrmacht i els seus generals no eren majoritàriament nazis. Però el partit Nazi va penetrar totes les capes socials, i Hitler es va arribar a aglutinar el poder absolut, inclòs el comandament de l’exèrcit. Els comandaments havien de servir al seu poble i al seu cabdill, no hi havia sortida, a més que compartissin alguns dels objectius finals de la guerra. Hitler va escapçar aquelles militars que el poguessin fer ombra, i hi va posar aquells sobre els que podia exercir el seu poder hipnòtic. Guderian és molt lúcid quan es pregunta com va poder succeir tot això. Reclama que aquest fenòmen ja s’havia vist a França amb Napoleó, i a Rússia amb Stalin. Per un costat esmenta la prostració nacional que una cruel política post-guerra va deixar a Alemanya després de la primera guerra mundial. Un humus social propici pel ressentiment davant una derrota que consideraven injusta i vexatòria i que va deixar Alemanya en una permanent crisi.  Aquest context va propiciar l’accés d’un personatge demagog, populista, amb un missatge molt diàfan, però empès per vells ressentiments i complexes, i amb una intel·ligència fora del comú, grans dots d’orador i sobretot, una característica que captivava, la convicció pètria i  força de voluntat inflexibles. El conjunt provocava un efecte hipnòtic, així mateix ho descriu Guderian.  I diu, textualment, que Hitler, alimentat pels desconcertants èxits que obtenia, va decidir arrapar-se a les faldes de la deessa fortuna que passava dalt del seu carro pel seu costat, perquè sabia que a un home rarament se li dona l’oportunitat de moldejar la història. Aquesta convicció va absolutitzar els seus propòsits. Aquests personatges no mostraran mai la més mínimia contricció.  I va envair Rússia.  Guderian justifica l’annexió d’Àustria, com un fet natural entre pobles germans, la invasió dels sudets davant l’opressió que exercia texcoslovàquia sobre la minoria alemana, calla davant la invasió de Polònia i  respecte a França, al cap i a la fi els havia declarat la guerra i van colpejar primer i ràpid. Davant la campanya russa diu que eren l’enemic natural  i una dictadura infame, però ja des del principi la titlla de bogeria en la seva ambició. Aquí explica que es va plantar una vegada i una altra davant l’estratègia descabellada que Hitler imposava, però no hi va poder fer res i va complir el seu deure fins que el van destituir, les darreres setmanes de la guerra.  Explica que no era del tot conscient de les atrocitats que el règim va provocar, ni de l’extermini jueu, ni que al darrera de la Werhmacht venien els regiments de les SS que imposaven el terror, i de fet, quan va poder s’hi va oposar i va atenuar-la. En la campanya russa molts pobles i nacions van rebre d’entrada els alemanys com a alliberadors, fins i tot van tenir al seu servei un exòtic exèrcit cosac.  Però la política de terror i extermini els va fer girar en contra aquest suport inicial.  Estava alemanya poblada de psicòpates? Doncs no.  I això és el que fa por.  Honorables caps de família es van fer capos de camps de concentració. A  petita escala, tots hem vist tics d’aquesta naturalesa fosca que ens habita. Jo crec que en el fons potser és perquè ens habita la por, la por a que lanostra vida sigui insulsa. Aquesta por és insaciable. Si deixo passar la balena blanca, navegaré plàcidament cap a l’abisme, si provo d’encalçar-la potser també i més ràpid, però tindrà alguna mena de sentit que em resultarà irresistible. Inquietant.

dimarts, 7 de juny de 2011

El término de la yema




            Demano dos ous fregits (huevos estrellados) amb fèsols (frijoles), i la senyora, que no deixa de sostenir un afable somriure em replica “En qué término quiere la yema?”. Li sostinc la mirada, jo també somric, i provo de desxifrar què m’està demanant exactament. El meu company, guatemaltenc, surt per ajudar-me, “ si querés los huevos estrellados en su punto, tiernos o cocidos”. Ho arribo a entendre, el término de la yema es refereix com de cuits vull els huevos estrellados. És un país de poetes. El castellà és especialment saborós, ple de diminutius i expressions carinyoses i plenes de tendresa.  El término de la yema de los huevos estrellados és, doncs, en quin terme de cocció vull els ous.  Sona musical, amanit per l’accent dolç local.  Els noms propis són també d’allò més suggerents. Tinc la sensació d’estar  rodejat de legions romanes, Marco Aurelio, Julio César, antigues reines orientals, Nubia Yesenia, estranyes combinacions amb resonàncies púniques, Sergio Aníbal, i literàries , Víctor Hugo. Els mateixos topònims són deliciosament suggerents: Sololà, Alotenango, Atitlán, Suchipetéquez, Las Verapaces, Acatenango, Tajumulco, Cotzumalguapa.  En contrast, obro el diari més llegit, La Prensa libre, i el que llegeixo provocaria una commoció nacional en el nostre país, riu-t’en de Puerto Urraco. Per botó una mostra: matan a balazos otro conductor de autobús. Encuentran ultimados (morts) una pareja a las afueras de Escuintla. Multitud furiosa, lincha a ladrón. Encuentran muerto y calcinado a joven en Sololà por posible ajuste de cuentas, només cal fer esment a l’horrorosa notícia que vaig sentir tot just arribar, la decapitació amb serres elèctriques de 29 camperols al Departament del Petén, el més extens, menys poblat i que fa frontera amb Chiapas i el Yucután.  Hi he estat aquesta darrera setmana.  Hi vaig arribar de nit, hi havia una apagada general del corrent i vaig trobar l’hotel a les palpentes. Portava, per sort, una llanterna. La ciutat de Flores, la capital, és una illa en un immens llac encara rodejat en bona mesura per bosc. La deforestació està fent estralls, tot i que estem a la reserva de la biosfera Maya. He pogut contactar amb una organització local, Pro-Petén, dedicada al desenvolupament sostenible. M’informo de les seves activitats i intercanvio emails. Mai se sap què pot sortir. Però em posa de relleu una constant. Arreu es pot trobar gent, bona gent, persones de bona voluntat, creatives, acollidores. El mal fa més soroll, el be no fa escàndol però està més present i és més tossut que la maldat estrident que diuen els diaris.  Una mostra és la Treballadora Social de la Unitat d’Atenció als pacients amb VIH de Petén, la Nubia Yesenia que he esmentat. Més enllà del que podrien exigir-li, aquesta dona mou cel i terra per aconseguir diners i mitjans de transport per a que els pacients, molt dispersos, no faltin a les visites i siguin fidels als tractaments. Demana diners a empresaris, particulars i la col·laboració de les empreses de transport. Ningú li ho ha demanat, però continua tenaç per suplir les mancances del sistema sanitari.   A Rio Dulce, quan estava de camí cap a Flores, un home ja gran, descamisat, que xarrupava una cervesa al peu de la carretera, quasi un indigent em semblava, se m’ha dirigit en un perfecte català de Girona. Ha vist la camisa que jo duia  de la XVI Cursa de la Sanitat Catalana. Miquel Colindell, un guixaire jubilat de Girona que esmerça el seu temps i estalvis com a voluntari en un orfenat sense llum ni aigua corrent. La seva dona fa el mateix a Moçambic. M’explica que ja feia temps ell i la seva dona tenien aquest propòsit. El que deia, el bé és silenciós, però present a tot arreu, com una planta tossuda que arrela ben fondo.

dilluns, 30 de maig de 2011

VIH

                La infecció del Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) ha deixat despullades totes les virtuts i deficiències humanes i socials per allí on passa. Aquesta idea no és gens original, però m’ha retornat al cap quan he visitat algunes de les Unitats d’Atenció Integral al pacient amb VIH/Sida de Guatemala. Aquestes unitats han estat creades pel Ministeri de Salut per atendre de forma global els pacients, i estan disseminades en hospitals estratègics de tot el país. Avui per avui no hi ha una cura definitiva de la infecció, només es pot aturar la seva progressió si es pren amb fidelitat el tractament, que ha de ser per vida. A això se’n diu adherència al tractament. A Guatemala hi ha disponibilitat del tractament, amb algun o altre trencament de stock, però en principi, tothom que ho necessiti té accés al tractament de forma gratuïta. No hi ha una manca d’assequibilitat per culpa de les patents, com anys enrera. Ara el problema és l’accessibilitat.  Molts afectats viuen en àrees remotes, en condicions miserables, i sovint no tenen ni mitjans per poder arribar-se al centre de tractament i l’abandonen. Estic parlant d’una despesa de no més de 10 Quetzals, és a dir, un Euro. A això cal afegir l’intens estigma que perviu davant aquesta infecció. Els pacients amb VIH molt sovint amaguen la seva condició fins el punt de visitar-se en un altre extrem del país per evitar ser identificats com a seropositius.  Primer va ser el preu dels medicaments el que era una barrera a causa del sistema de patents, ara ja es posen de manifest les limitacions socials i del sistema de salut.  I primera paradoxa, potser sense l’incentiu de les patents no s’haguessin  desenvolupat amb tanta rapidesa aquests tractaments dels que ara es beneficien tots els afectats. És una reflexió capciosa, ho reconec.
   La Sida va ser descrita l’any 1979 a San Francisco i tot seguit es va determinar la seva naturalesa infecciosa. El col·lectiu homosexual i els usuaris de drogues per via parenteral  van ser, i són, els principals afectats en els països desenvolupats. Però  se sap que els anys vint del segle passat, el virus del VIH ja la campava pel continent Africà, amb un nombre molt petit d’infectats.  Durant una colla d’anys van morir pacients en hospitals africans dels que no se’n sabia la causa, com de moltes altres malalties, perquè no hi havia els medis per determinar que es tractava d’una infecció encara no descrita.  O ningú s’ho va preguntar, només quan el monstre va trucar la nostra porta. Potser es va fer malament alguna cosa quan es podia evitar que es convertís en l’actual pandèmia generalitzada en molts països Africans. Un altre pensament capciós.
            Tornant als col·lectius més afectats en països desenvolupats, a més de les conductes específiques de risc, la marginació social és un factor clau per a que aquests col·lectius fossin les dianes preferides de la infecció. La manca d’accés a una atenció específica i l’estigmatització, només afavoreixen el seu tancament i que es converteixin en grups on la infecció circula més acceleradament. I en aquesta marginació hi van participar factors socials i també religiosos. Només cal sentir el discurs sovint agressiu d’alguns sectors de l’Església Catòlica. I tot i així, van ser les Germanes de la Caritat les primeres en acollir els primers pacients amb Sida quan no se sabia com d’infecciós era. Hi ha imatges del 1979 de metges vestits amb escafandra. I en el continent Africà, són sistemàticament ordres religiosos catòlics que tenen arreu hospitals i hospicis on acullen amb més dignitat els pacients amb Sida. Una altra paradoxa.
            L’estigmatització  és molt intensa en els països llatinoamericans, ho he pogut comprovar, però es fan esforços valerosos per superar-la.  En els països desenvolupats, l’epidèmia del VIH/Sida va galvanitzar els col·lectius homosexuals, que es van mobilitzar amb valentia i van sortir al carrer per reclamar els seus drets i una atenció específica. No és exagerat afirmar que gràcies a la seva pressió es va accelerar la recerca i es van trencar molts prejudicis.  La incidència del VIH va disminuir dramàticament en aquest col·lectiu perquè van adoptar amb rapidesa les mesures de prevenció.  Però, però…un cop desapareguda la sensació de risc, la infecció ha repuntat. Recordeu la famosa imatge de la United Colors of Benetton amb un malalt de Sida agonitzant? Molts gays d’aquesta època us explicaran d’algun amic en aquesta situació, i sino, mireu el Projecte dels Noms. Però les noves generacions ja no han vist aquesta estampa i la infecció del VIH/Sida ja no es percep com a mortal. Els canvis conductuals s’han diluït, i ara s'espera una simple solució biomèdica, com el soma de Un món Feliç d’Aldous Huxley. Així va quedar de manifest en el darrer Congrés Mundial de la Sida a Viena. Ja hi ha assajos clínics en que s’ha provat la presa de medicaments contra el VIH com a profilaxis. El si no vols pols no vagis a l’era s’ha transformat en un ves a l’era, que nosaltres ja t’espolsarem. I de fet, això és el que es reclama. Potser sí que és el camí, no ho sé. Però no queda gaire de la primera i heroica mobilització, només els drets socials legítimament adquirits. Una altra paradoxa, però seria bo de recordar els pacients que encara no es poden fer aquest tipus de plantejament, com els que viuen en les alçades volcàniques de Guatemala. No és un judici de valors, només és per pensar-hi una mica amb el risc d'equivocar-se, encara que sigui capciosament.

dimarts, 24 de maig de 2011

Sota el Volcà

       He vampiritzat el títol d’una pel·lícula de John Huston del 1984. Em pensava que era una que van protagonitzar en Tom Hanks quan lluïa tupé, i la Meg Ryan quan no utilitzava el botox, però aquesta era Joe contra el volcà. Gràcies internet!. Però  no  escriuré d’això, sinó de Guatemala.  El departament de Sacatepéquez, on sóc ara, està al cor de la cadena de volcans que atravessen Guatemala seguint la línia de la costa del Pacífic.  El rodegen per tots costats, alterosos, alguns freguen els quatre-mil metres d’alçada. La majoria no estan actius  en termes històrics, però  geològicament parlant només prenen un breu respir abans d’encendre’s de nou. Tota elevació amaga un antic cràter. D’altres no paren de llençar gropades de fum i cada dos per tres un riu de lava. Pujar dalt d’un d’aquests monstres en activitat és una experiència corprenedora.  Et sents fràgil, petit. I sobretot s’experimenta la indiferència  aclaparadora de la naturalesa. Un petit esclat i seràs espolsat del damunt com un bri de pols per un corrent d’aire. I després, el volcà continuarà durant milers d’anys escopint foc i fum, i passaran civilitzacions i conqueridos i imprudents. Una força cega, impassible,  que fins i tot angoixa per a qui cregui que ens governa algun tipus de designi.  Per protegir-nos efectivament no podem fer res més que allunyar-nos-hi. Però en canvi, són també generadors de vida. Els que estan aparentment apagats els cobreix un mantell de vegetació però no perden un aire sinistre., com el Volcán de Aguas que s’alça sobre Antigua com una misteriosa muntanya, verda, obscura i malhumorada.
 
La gent s’hi arrecera als seus costers, fins i tot dels meus actius. La terra és massa rica i compensa el risc. Em comentava un habitant de San Vicente de Pacaya, que viu al peu del volcà Pacaya, que s’hi acostumen i això imprimeix caràcter. En el nostre país on busquem de forma neuròtica el risc zero seria una bona teràpia.  El mes de maig de l’any passat el volcà Pacaya va fer una violenta erupció. Va llençar una pluja de pedres incandescents sobre el poble i va destruir els sostres de les cases de San Vicente. Encara he pogut veure la catifa de pedra  que cobreix tot el complex volcànic. La vegetació, els arbres, van quedar esporgats i tot just ara l’herba comença a cobrir aquesta nova capa de pedra. Però els habitants no es mouran d’allí, la terra és ideal pel cafè, el blat de moro i el “frijol” i l’alçada en fa una eterna primavera.  

Els volcans moldegen les persones i el paisatge, creen terra i històries, expulsen minerals que no es troben enlloc, són autèntics Demiurgs. Pareixen  obsidiana, basalts i els diamants. Un 2% dels cons volcànics contenen la preuada pedra. A Kimberley, Sudàfrica, l'erosió ha desfet el con i s'excava a terra dins l'antiga xemeneia que s'enfonsa endins i els sediments amb els diamants són arrossegats pels rius i fins el fons del mar on són rastrejats pels buscadors encesos per la cobdícia i les empreses especialitzades. Aquesta troballa va ser l'esca que va encendre les guerres anglo-bóers a cavall entre el s XIX i el XX.
Quan em vaig acostar al caire del cràter del Pacaya sentia una  estranya excitació, atiat per  la tafaneria i la sensació de risc.  La terra fumejava als meus peus. Vaig poder veure tolls de lava que s’estremien, era com si fes una llambregada a la terra primigènia.  L’àrea més pròxima al con és d’una bellesa marciana. Una superfície coberta pel caos dels rius de lava que s’han petrificat. Entre les esquerdes es pot sentir encara l’escalf abrussador del magma encara calent. Si camines amb sabatilles esportives, t’arrisques  que la sola es desfaci, i el terra és abrassiu, tallant. El calçat em va quedar clivellat com si hagués caminat sobre ganivetes. Un vessant del Pacaya es va col·lapsar durant l’erupció, i sembla que li hagin clavat una destralada. Un periodista nord-americà va temptar la sort per poder obtenir el reportatge més espectacular sobre una erupció,  i  el va encalçar la pedregada de pedres incandescents i un núvol de cendra.  Es va jugar el tot o res i es va quedar amb el res. Hi han plantat una creu allí on van trobar el seu cos. 

  Perque  els volcans també generen històries, mites, llegendes. Fascinen. S’en podria escriure un llibre de cadascun, em comentava el mateix paisà.  El cau del cíclop Polifem, que va provar d’encalçar amb rocs gegants a Ulisses i els seus companys de viatge quan fugien, s’identifica amb el volcà Stromboli, a les illes Eòlies, davant de Sicília, que dona nom al tipus d’erupció Stromboliana que cada  deu o quinze minuts escup una explosió de roques incandescents.   
Aquesta illa també va ser l’escenari de la pel·lícula Stromboli, terra di Dio, de Roberto Rossellini  i protagonitzada per Ingrid Bergman.  Tots dos es van acabar liant, però això poc té a veure amb el volcà. Als habitants d’aquesta petita illa, reflectits tal com eren en aquest film (és cert, Rossellini va utilitzar-los com a comparses,  només hi ha dos o tres actors professionals en la pel·lícula, ben fidel al neorrealisme italià), a més del veïnatge amb el volcà s’hi afegeix la insularitat.  Deixa'ls córrer. El Vesubi, que ningú sabia que era un volcà  va col·lapsar violentament l’any 79 D.C, i va enterrar Pompeia i Herculà. Fins aleshores havia estat una muntanya apacible coberta de bosc.  És difícil troabar una estampa  més tràgica que la dels motllos dels cossos dels antics  pompeians, atrapats per l’onada piroclàstica. En alguns es pot llegir el rictus en el moment de morir, el  darrer gest agònic petrificat.  La darrera erupció, molt més plàcida, va ocórrer el 1944, tot just quan les tropes aliades van alliberar Nàpols del domini alemany, cosa que es va considerar una premonició.  Norman Lewis, al seu llibre Nàpols 1944 descriu les processons  amb la imatge de Sant Sebastià per aturar el flux de lava. Sembla que per una vegada que el volcà no fou indiferent  a les súpliques i va estroncar-se sense fer massa danys. En el Vesubi també s’observa l’antic marge del volcà que va saltar enlaire quan allò de Pompeia, enmig del qual s’alça el nou con, perfectament cònic i que dibuixa el característic sky-line de la badia de Nàpols. Entre les esquerdes surten fumaroles de sofre que ens recorden que el gegant només està prenent un breu repòs.  

El  Nevado del Ruiz, a Colòmbia, no es va mostrar tan dòcil l’any 1985.  Una sobtada erupció  va desfer el seu casquet de gel i va provocar una allau de llot que va sepultar la població d’Armero.  Molts recorden la nena Omayra atrapada fins la cintura pel llot.  Santorini, una illa cíclada del mar Egeu, és un volcà que va esclatar com una olla a pressió violentament el 2000 A.D.C, i es creu que la destrucció que va produir va ser la responsable de la desaparició de la civilització micènica, el mateix que va fer el Krakatoa el 1883 i va cobrir d’una pàtina de cendra tota l’atmosfera.  Avui Santorini és una de les estampes més espectaculars del Mediterrani, la mitja lluna que va deixar l’explosió  ha deixat unes parets de més de 400 metres d’alçada que acullen els vaixells, i els encantadors poblets de calç viva arrapats a dalt del cingle. Al mig de la caldera, ja ha nascut una illeta que amb temps tornarà a reblir el buit. Prop de les nostres costes en tenim una rèplica en miniatura que poca gent coneix, les illes Columbretes a 50 Km. de Castelló.   El mateix nom de Volcà, ve del déu Vulcano, l’Hefest grec, el forjador, que es creia que habitava aquesta mateixa illa que també forma part de les Eòlies. I en aquest repàs, no ens oblidem de l’Etna, un enorme massís volcànic que porta més de 300.000 anys d’erupció ininterrompuda. Al seu peu es troba  Catània, construïda amb blocs de pedra volcànica que li donen aquest encisador aire de llòbreg barroc.  I finalment, oh! desgràcia, l'erupció inoportuna del Grimsvötn islandès, que potser impedirà que 20.000 aficionats del barça no puguin anar a Wembley aquest dissabte. Definitivament, els volcans a les entranyes només hi tenen magma. Davant de totes aquestes històries els volcans d’Olot ens semblen innocents jardinets. Tota la província de Girona està sembrada d’antics volcans, només cal saber-los veure. El mateix turó on està Hostalric és la xemeneia d’un antic volcà que va quedar petrificada.  No oblidem que habitem la fina pell d’una poma que sura sobre un mar incandescent. La fera només dorm.

            Ara surto a la terrassa de l’hostal, i veig a l’horitzó el volcà de Fuego, que frega els 4000 metres. Una cua d’escorpí. Cada deu o quinze minuts llença un grop de cendra, un petit bolet atòmic, com si fos un gegant que fuma plàcidament una pipa. Vanitat i vanitat,  tot és vanitat, com deia aquell. Em poso filosòfic, però ho  deixo estar, que tinc feina. Un s’acostuma a tot.












P.D: No ve a cuento, però pels que esteu amb els ànims tocats pels nous governants que venen a l’Estat, ahir vaig sentir per la ràdio unes declaracions del president de Guatemala en que deia que el seu sou de 18.000 dòlars era baix i que a més n’havia de treure algunes despeses pròpies del seu càrrec i que no va ser ell qui el va fixar, sinó els seus predecessors. És més del triple del que cobra el Zapatero. En un país amb tanta desigualtat social, això és una nova dimensió del terme obscè. Aquest home té uns daixonses més grans que el Pacaya. Per a que veieu que sempre es pot estar pitjor.  I per cert, les fotos són meves i he estat en tots els llocs citats (inclòs Hostalric) excepte el Krakatoa i el volcà islandès, però tot arribarà. I encara me n'he deixat uns quants. És que no m'agrada fer reportatges virtuals