diumenge, 29 de novembre del 2020

Can Ruti

  No fa gaire en una presentació d'un estudi sobre COVID-19, parlava amb naturalitat de Can Ruti, referint-me al conegut hospital de tercer nivell. El cap clínic de no sé què em va corregir, que el nom oficial era Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Exigir aquesta correcció a un badaloní és com esperar que un jihadista abjuri del Profeta Mahoma, li vaig respondre. No n'hi ha per menys.

 Can Ruti era una antiga masia que ocupava el paratge on ara es troba el Germans Trias (germans dels qui  quasi ningú sap qui eren i pocs tenen garire interès en saber-ho). Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure en l'administració de l'hospital una foto  del paratge de principis del segle XX. S'observa una masia de planta noble, quadrangular i fins i tot imponent, amb una capella adosada, que hagués merescut ser conservada, vinclada per xiprers com géisers de verd que volen atànyer el cel, arbres que són senyal de benvinguda i tot al voltant està ocupada de vinyes sense pàmpols, amb aquest aire tètric que té el cep despullat, que fa pensar que la fotografia està presa a la tardor avançada o l'hivern. En primer pla hi ha tres nens somrients. I de fons les muntanyes de les que encara avui podem identificar el perfil, amb les bancades dels cultius que les esgarrapaven fins el capdamunt, probablement també vinyes, oliveres, horts. Encara hi ha alguns exemplars d'aquestes històriques masies a Canyet, el barri de Badalona eminentment forestal on s'ubica Can Ruti, i tenen un aire tot senyorial que fa pensar que eren ben pròsperes. Aquella fotografia em va transportar a una època en què es vivia en un arrelament que avui s'ha perdut. No sé què se'n deuria fer de les vides dels tres vailets de la fotografia, de ben segur que van arribar ja granats a la Guerra Civil, van viure el desastre del Marroc, la Segona República, la dictadura de Primo de Rivera, la Setmana Tràgica. I de ben segur el seu paisatge qüotidià no va anar gaire més enllà, en tota la seva existència, d'aquell casalot, aquells perfils de muntanya cansada d'estar exposada al mar que aquest sí que encara llueix com un enorme mirall, d'aquelles vinyes fidels que donaven fruit puntualment quan finia l'estiu, i d'un sentit de l'existència, amb uns cicles que semblave establerts i no acceptava massa dubtes. 

 Després, amb la transició política no sé com a algú se li va acudir palplantar allí un enorme hospital, el Hospital Universitari Germans Trias i Pujol sense cap intent d'harmonia amb el paisatge i, a més, enderrocant l'antic Can Ruti de qui els fonaments amb prou feines deuen subsistir sota l'estessa de ciment i asfalt en què s'ha convertit l'antic camp de vinyes. De ben segur que els cultius i l'activitat centenària que havia afaiçonat aquell paisatge (quantes generacions per donar forma a la terra fins confondre-s'hi com una íntima abraçada), ja s'havia abandonat, com en la resta de masies del Canyet, i els arbusts i els primers arbres estaven desdibuixant les bancades que ara encara es poden resseguir (sobretot quan un incendi deixa de nou la terra nua i cendrosa). Vull creure que avui dia tindríem més respecte abans de construir aquest mastodont com qui hi deixa caure un immens monòlit, però a partir d'aquest monstre d'hospital, s'hi han anat aixoplugant instituts de recerca, facultats de medicina, l'Institut Guttmann de rehabilitació, un cada vegada més extens aparcament, un tanatori...una petita ciutat sanitària que sintetitza el cicle de la vida i la mort. I també han nascut filats elèctrics, torres d'alta tensió i torres de vigilància forestal que han desidibuixat i ferit com una monstruosa acupuntura la muntanya. No hi ha gaire rastre que convidi a l'arrelament, al record a una referència estable que faci nostra la terra, ni un paisatge íntim que ens assenyali allò que cal fer, allò que és bo i bell. No ha d'estranyar a ningú que a Badalona, aquesta paramenta hagi estat viscuda com una agressió, tenint en compte a més a més que està totalment desconnectat de la ciutat. 

Tot plegat m'ha fet pensar si tot aquest progrés, de veritat, ens ha fet realment més feliços per molts anys de més que visquem.