Follow by Email

dimarts, 18 de desembre de 2012

Una reflexió sobre el gran Recapte d'Aliments

 Jo sóc dels que crec que un gest té valor per sí mateix, i per tant honoro tothom que generosament fa un esforç per compartir els seus recursos per a que d'altres, sovint uns desconeguts en necessitat, se'n beneficiïn. Per tant, no em val allò que l'infern està ple de benintencionats. Dit això, em permeto fer una crítica constructiva al gran Recapte d'aliments i de retuc a la Marató de TV3.
 Penso que la seguretat alimentària és un mínim d'entre mínims que tot estat o administració ha de garantir. Si en el nostre cas ja ha fracassat en el tema de l'habitatge, i fins i tot n'ha estat còmplice,  cal esperar que com a mínim garanteixi que cap dels ciutadans d'aquest país no passi gana sense haver de recórrer a la FAO. És per això que no entenc això del gran recapte d'aliments, en dos sentits. El primer ja l'he esmentat. L'administració ho hauria d'assumir i a preu de cost dels aliments.  Em sembla una obvietat. En segon lloc, el sentit mateix de fer una donació d'aliments per part de ciutadans particulars, quan a més s'han comprat als supermercats que al final són els més beneficiats: és allò de donar peixos sense ensenyar a pescar, i ni tans sols els hem pescat nosaltres mateixos. No és més intel·ligent i eficient, per exemple, fer aportacions per microcrèdits o microfinançament, per engegar projectes que poden ser l'embrió d'empreses o idees viables, i que ajudarien a engegar l'economia real i crear riquesa i llocs de treball?
 Em sembla correcta la idea que la societat civil arribi on no arriba l'administració. Seria el sentit de fer-nos tots en certa mesura microcreditors o microfinancers, ara que el crèdit no raja. És un dels grans tresors que tenim, sobretot a Catalunya, la societat civil, però això ha de servir per empènyer a l'estat i el govern a posar una fita on està obligat a respondre, no a que s'inhibeixi. És a dir, l'acció social ha d'empènyer l'acció política, perquè si ni tan sols ens pot garantir l'aliment, de què ens serveix un estat, una administració? Així, el gran recapte d'aliments, tot i la bona intenció, pot tenir un efecte pervers perquè normalitza una situació de la que temo que en surten beneficiats sobretot els grans supermercats.
 El mateix es pot aplicar a la Marató, però enlloc d'aliments, posem-hi la recerca. Deu milions d'euros continua essent la xocolata del lloro, ho vaig escriure fa un any aquí mateix, si no va acompanyada d'una pressió real per atiar la despesa en recerca per part de l'administració que és qui realment té els recursos. Si no, l'únic que acabarem promocionant és un cofoïsme buit, que a mi, francament, m'ofega.




dissabte, 8 de desembre de 2012

Fèlix Rodríguez de la Fuente ens recolza


                                                        Ens recolzaràs tu també?

                                      http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca

                                         

dilluns, 3 de desembre de 2012

Després de les eleccions


     Apunto quatre observacions, totalment subjectives, sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, ara que semblen tan estranyament llunyanes. I m'hi poso amb els candidats.

Artur Mas. La primera decepció va ser l'estil messiànic del cartell electoral. Pensava que era murri, que ho tenien tot ben trabat. Va ser un símptoma. Les aigües del Mar Roig no es van obrir, pels seus interessos com a mínim, i ha decebut a propis i estranys. No m'havia convençut mai amb aquest estil  i a pilota passada, quan és ben fàcil de fer aquests judicis, tot plegat dona la impressió que la gent de CiU van caure en la temptació d'agafar-se a les faldes de la Deessa Fortuna que semblava acaronar-los i els hagués empès cap a la història. Una mica ful tot plegat, i pretenciós.

Alícia Sánchez Camacho. Com ningú, quan l'escolto només sento la veu reverent submissió cap al partit, amb un tint fins i tot religiós. És un tret comú a tots els partits, que confonen l'afiliació al pensament únic i mancat de crítica. Així s'entén la constant contradicció que proven d'amagar amb la dialèctica de qualsevol partit que estigui en el govern. Li admiro la feminitat enmig d'una contesa de mascles, i que és més fàcilment víctima de les crítiques d'imatge. Però no me la crec. I a més pinten d'èxit el que ha estat un fracàs, cosa que palesa la mentalitat patitocràticament grisa d'aquesta gent.

Albert Rivera. Té la postura del perdonavides, com si acabés d'aterrar en aquesta terra i el seu tratge impol·lut no hagués tingut ni temps per enfangar-se. Des d'aquesta poltrona de pulcritud llença el seu discurs tan diàfan com irreal. És el luxe de la minoria que només pot fer oposició. M'ha anguniejat el cofoïsme amb que han rebut la seva pujada en escons, amb un punt de xuleria que ara s'ha accentuat i donen lliçons a tort i a dret. Quan s'arremanguin de veritat ja en parlarem, perquè amaguen la intolerància que veuen a tot arreu. I no sé si estan més contents del fracàs, relatiu, dels seus adversaris o de la insuflació de egos que pateixen. 

Joan Herrera. No m'agrada el seu posat d'enfadat perpetu. Ferà una llaga d'estòmac. Ni tampoc aquesta mena d'autoconvenciment com si hagués estat inspirat per no sé quin esperit diví, que el sembl omplir de raons inapelables. Al seu costat, la resta de polítics deuen ser pobres sense llums, perquè no s'entén la vehemència del Joan Herrera sense una lucidesa fora del comú. I tampoc m'agraden els trets de comissari polític que a voltes exhibeixien els de ICV.

Oriol Junqueras. Massa rodó, en tots els termes. El cartell electoral per mi era el més artístic i rotund, com una escultura de Botero que reposa en el paisatge idí·lic del país independent. Quasi com un teletubi. És el simpàtic de la pel·lícula amb arguments per tot i potser l'únic a qui costa trobar un defecte, com no sigui la càrrega de disbarats que té el partit a les esquenes. Té l'avantatge de la presència mediàtica prèvia, l'enorme bagatge cultural que demostra i que ha vingut immaculat des d'Europa per rellançar el seu partit. Per mi, és l'únic vencedor de les eleccions. És qui més donarà que parlar, i els analistes tendenciosos que han signat la fi del sobiranisme no s'ho han mirat prou bé això.

Pere Navarro. Grisor. Grisor més submissió dialèctica incoherent amb les dictats cada vegada més erràtics de pertànyer de facto al PSOE. Ningú es pot creure les seves teories del federalisme, tretes del calaix dels bons records per fer de contrapunt original a les altres opcions. I temo que seguint amb aquest perfil no tornarem a sentir a parlar de federalisme en molt de temps, potser mai, perquè ja no ho necessitarà, ni ell s'ho creu, ni tan sols els que l'han votat, pocs, que ja sabien de què anava el joc i per això són uns incondicionals. És un manual sobre com es pot maquillar un declivi estrepitós. 

Apa, ja m'he quedat a gust. Si a algú no li agrada probablement tindrà raó.