Follow by Email

dimarts, 31 de desembre de 2013

Som una Noció

                Llegeixo en un llibre sobre la història d’Europa algunes reflexions suggerents sobre el naixement del sentiment de pertinença nacional.  En la història de la humanitat és un fenòmen relativament recent, inflamat sobretot amb la revinguda del Romanticisme el segle XIX. Però fins passada l’edat mitjana, hi havia un sentiment d’identitat més o menys confús a la ciutat, vila,  a la comunitat que estaven sota el  mateix jou, i la identificació amb els que parlaven la mateixa llengua, i finalment a la Cristianitat en general. Tot plegat amb el sentiment predominant que la vida era un trànsit feixuc cap el cel o l infern, durant el qual amb prou feines es podia malviure. Això demostra que la nació no és inherent a cap vall, muntanya, riu o mar, només existeix en el cap de les persones, i en aquest sentit, es propi afirmar que al capdavall,  és una noció (sinó no s’entén el naixement de moltes nacions Africanes que no tenen cap lògica cultural ni sovint geogràfica).
                Tot això em ve al cap ara que entrem en un any en que celebrem dues efemèrides molt significatives. Una és el 300 aniversari de la  desfeta del 1714 i la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons, i l’altra els 100 anys de l’inici de la primera Guerra Mundial. Quin sentiment amarava als habitants de Barcelona d’aquella època? Hi ha un biaix dificilment evitable, de llegir la història a la llum del moment present, i idealitzar un passat que si els que el varen viure aixequessin el cap, probablement ens mirarien com éssers dotats d’una notable fantasia. No manquen exemples fins i tot molt actuals d’afirmacions en aquest sentit, ridículament tendencioses. Jo penso que el 1714 crec que es lluitava més per negació, és a dir, pel que no es volia ser, que per afirmació positiva. I penso que en gran mesura, el sentiment nacional neix d’aquesta consciència identitària per oposició a allò que no es vol ser o es viu com una imposició.
                Però aquest sentiment ha evolucionat fins l’aberració, quan s’ha alçat a la Nació més enllà de les persones  i sublimar-la com un ens suprapersonal al qual es deu devoció fins el punt de d’exigir les vides dels seus habitants. Aquí és on enllaço amb el 1914 i l’espantosa hecatombe que va suposar, de la que a diferència del 1714 n'hem pogut encara conèixer testimonis de primera mà. Es va conjuminar l’orgull nacional malaltis, que negligia el valor de la vida individual, amb l’avenç tècnic. L‘esperit decimonònic i la tecnologia del segle XX. El resultat va ser una guerra d’extermini massiu, anònim, mecanitzat, cruel, res semblant al que la humanitat havia pogut viure abans. Aquest record hauria d'immunitzar-nos contra xovinismes de qualsevol origen. 

                I ara em planto en el present. Si el concepte Nació mereix algun respecte, només pot ser quan es posa al servei de les persones que hi viuen, i de rebot, a la resta del món. Quan és veritablement cultura en el sentit més autèntic. Només amb aquest concepte entre cella i cella tenen raó de ser referèndums i intencions independentistes. Perque, al cap i a la fi, és una cura d’humilitat recordar que només som una Noció.

 I feliç 2014. 

dijous, 26 de desembre de 2013

En la mort de la germaneta Genoveva

 
 Ahir, dia de Nadal, em vaig assabentar de la mort de la monja de les Germanetes de Jesús, sor Genoveva, coneguda com a sor Beba. Era una dona francesa, que fa més de seixanta anys va arribar al Matto Grosso Brasiler, on després arribaria Pere Casaldáliga que esdevingué el primer bisbe de la nova Prelazia de Sao Félix do Araguaia.
 Sor Genoveva, amb algunes companyes més, va fer la seva llar entre els indis Tapirapé. En aquells temps, a principis dels anys 50 del segle passat, quedaven menys de 60 integrants d'aquesta tribu, havien assumit que a causa de la pressió dels blancs i les malalties,  despareixerien ben aviat. En el fons, hi havia una pèrdua de l'autoestima. Les monges van deixar de costat allò que tradicionalment s'esperaria d'un missioner, convertir i batejar, i van integrar-se en aquesta comunitat abandonada, van canviar la seva tendència a la desintegració i desaparició, els van fer renèixer l'estima i els van salvar de l'extinció. Actualment, la tribu és formada per més de 1000 individus, i a tots, la germana Genoveva els ha vist néixer, i no n'han batejat ni un, cosa que fa posar les mans al cap a algun benpensant que no ha entès res.
 No la vaig arribar a conèixer. Quan vaig arribar a Sao Félix de Araguaia, fa tres anys, uns dies abans hi havia estat per allí. Però en sabia de la lectura de les memòries de Pere Casaldáliga. I la seva història, allunyadíssima de qualsevol aparador i fins i tot lògica terrenal, m'havia captivat. A l'església de Saó Félix hi havia una foto, que reprodueixo, d'aquesta dona extraordinària. Un antropòleg va qualificar aquesta experiència  com la més extraordinària de l'antropologia moderna.
 Avui dia se'ns ven una existència autèntica, focalitzada en el reconeixement, l'èxit professional, les gestes esportives, la realització personal i altres opcions més o menys sofisticades. A mi no se m'acudeix res de més autèntic que aquesta existència silenciosa però tossuda, que un dia va prendre un compromís amb Déu i els homes, i l'ha portat fins el final dels seus dies. Fins el darrer alè va estar envoltada dels seus estimats germans indis.
Una vida així només es pot entendre per la descoberta i vivència d'una vocació, en el sentit més profund del terme, a la qual es respon amb fidelitat. Aquests dos conceptes ens semblen ben allunyats, avui dia. La mateixa idea que estem cridats a tenir una vida plena de veritat, resulta estrany, i no diguem de la fidelitat en un compromís, avui que tot resulta fútil, provisional, o com se sol dir, líquid. Però és que només podem donar sentit a la nostra vida des d'aquests supòsits. Això deu ser reeixir de veritat.  Aquesta dona s'enfadaria amb mi si li digués que em sento mediocre, perquè era així de prostrats com va trobar els Tapirapé.
 
 Jo, a partir d'ara, la tindré dins del meu santoral particular.  No se m'acut una millor celebració del Nadal.
 
 
 

dimecres, 4 de desembre de 2013

El Danubi

 Per fi he acabat el llibre El Danubi, de Claudio Magris. No és que hagi diletat la lectura. Vaig perdre el llibre, i fa cosa d'un mes em va aparèixer inesperadament en un lloc impensat. Primer diré que no és un llibre que aconselli a ningú, i no perquè no valgui la pena. Precisament perquè pot ser feixuc, segons els gustos, per la seva erudició i que com el mateix Danubi en la major par del seu recorregut, transcorre pausat, massiu. L'autor, a través d'un recorregut que va realitzar des de la font del riu fins la desembocadura, va desfilant la història i les anècdotes lligades a les ciutats, llocs, cultures i gent que s'hi troba. És per tant un viatge des del cor d'Europa, pels balcans i la zona carpàtica. Resulta fascinant descobrir així tot un món que ens resulta, a nosaltres els meditarranis, desconegut. S'entén una mica millor tot el que era él món Haugsbúrgic, que pivotava en gran mesura al voltant d'aquest eix fluvial, i com la història s'entrellaça en les seves ribes, des dels Tracis, Romans, Panònics, Romanesos, Croates, Macedonis, Búlgars, Tàtars, Rutgens...mareja la quantitat de pobles i cultures que s'hi han barrejat i encara hi són presents. Fins i tot fa esment de la Nova Barcelona, l'efímera ciutat fundada el 1734 per part dels exiliats de la desfeta del 1714.
El llibre no és un simple anecdotari o llistat de fets i observacions, el va filant amb reflexions personals, un humor subtil i una mirada amable, poètica, que és el que enganxa al lector. El llibre va ser escrit el 1984, també són ben curioses les observacions que realitza en aquell moment, a la vista del que ha succeït des d'aleshores, el més rellevant, la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, l'arribada de les democràcies i la guerra dels Balcans.  Fa bona, una reflexió que he subratllat en el llibre, profètica:
 
La vida, deia Kierkegaard, només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen
 
Llegir amb perspectiva un llibre així, doncs, ajuda a posar-se en l'època, al punt de vista de l'escriptor abans no passés tot això, i adonar-se de com d'ingenus érem aleshores quan no podíem ni remotament preveure el que anava a ocórrer. I també ajuda a comprendre-ho millor. La mateixa impressió, més agusada, la vaig tenir quan vaig fullejar un recull d'entrevistes a personatges rellevants dels anys 60-70 del segle passat, titulada Entrevista con la Historia, i contrastar el que finalment ha ocorregut amb les percepcions i opinions d'aquests subjectes. Un dia en faré un comentari.
 Una altra cosa que m'ha resultat interessant és veure-hi l'embrió, el rastre, d'obres posteriors de Claudio Magris que ja he llegit (El infinito viajar i A cegues). Sembla que aquests llibres surtin del no-res, i en canvi hi ha un treball previ, de lectura, reflexió, ingent per cada obra de certa qualitat.
 
 Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo, us ho recomano però no m'ho recrimineu.
 
 
 

divendres, 29 de novembre de 2013

Neo-existencialisme

   
Llegeixo a la viquipèdia, per no passar-me més del compte de llest, la definició d'existencialisme: La supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món.
    En resum, allò que val és el jo concret, dins l'espai que ens dona la vida i la resta som comparses els uns dels altres i deixa't estar de punyetes. És una síntesi reconec que inadequada, perquè l'existencialisme abraça corrents de pensament en alguns aspectes contraposats, però em serveix pel que volia compartir, perquè és l'acepció que s'obre camí, crec que no molt discretament.
  Això m'ha vingut al cap per alguns anuncis que he vist darrerament, certament inquietants en aquest sentit, perquè coven  sense embuts aquesta idea. El més recent el del Banc Sabadell, on uns, per mi desconeguts, científics parlen a un auditori anònim que només se'ns mostra d'esquenes i uniforme, en un espai asèptic i en blanc i negre, sobre les promeses de la ciència que aviat podrà crear òrgans, per reemplaçar els que ens comencin a fallar i així allargar la nostra vida. El format em sembla claustrofòbic, de por. Al darrera, hi ha el missatge gens subliminal que cal signar plans de pensions per sostenir una vida que es preveu tan llarga. A això es redueix el misteri de l'existència, doncs, ves per on.
Una altra evidència és la penetració que té el missatge que la vida es focalitza en la recerca d'emocions, sempre centrades en el jo, com la seva mateixa essència. Un cas paradigmàtic és en Kilian Jornet (no crec que tingui molt de temps de llegir, ni escriure sospito, pel que caldria exonerar-lo de qualsevol culpa). El títol del penúltim llibre, Córrer o morir, és una esplèndida i també inquietant síntesi d'aquest corrent. La mateixa actitud dels skyrunners, que contrasta amb la idea romàntica de fa unes dècades en que s'endinsaven a la muntanya amb un respecte contemplatiu, es gaudia del misteri, l'han trastocat en l'escenari que està en funció del propi jo que busca el gaudi quasi narcisista (i perdoneu la generalització). I mira, francament, entre córrer i morir, hi ha un munt de coses que crec que ni es pot imaginar el negre que va escriure aquest llibre.
Tot gira la voltant de la mateixa idea, es nega implícitament la noció de sentit en l'acepció més profunda, es fa  lloança de l'immediatesa, i l'afirmació del jo i la intensitat de les experiències subjectives i, de forma contradictòria, alhora que proposa engolir la vida amb ànsia ens empeny a allargassar-la. No hi ha cap horitzó finalista, cap gran discurs que doni resposta a tothom, sense exclusions. Life is short, play hard, com deia aquell.
  I en tots dos casos, aquest existencialisme que si fos assumit explícitament pot donar peu a actituds molt autèntiques (vegeu Camus, Kierkegaard, Marcel...), acaba vampiritzat pels interessos mercantilistes, tancant un cercle que difícilment en podem dir virtuós.
 
 
 
 
 
 

dijous, 21 de novembre de 2013

Geocentrisme

 Aquests darrers dies m'he entretingut en un parell de blogs que defensen el geocentrisme, això és, que la terra és el centre de l'univers, en sentit estricte, i tot, absolutament tot, gira al seu voltant, inclosos el Sol, la resta de planetes i els quàsars més allunyats. És la recuperació, convençuda, del model atronòmic previ a Kepler i Copèrnic, només que redimensionat al coneixement actual de l'existència de galàxies i altres objectes astronòmics. La qual cosa, al meu entendre, el fa més agosarat.
La reacció primària en general, és de comprensible repulsa. El motiu fonamental és que en la defensa del geocentrisme també hi veiem associada una interpretació literal de la Bíblia i per tant tot un reguitzell de creences que o bé qualifiquem d'acientífiques o directament de superxeria: creacionisme i de pas tot allò que de la Bíblia com a Revelació irrefutable, se'n pugui inferir normalment amb una lectura literal i de retuc, el que digui l'Eslgésia de torn. En aquest cas, els apologetes del geocentrisme que he consultat,  es declaren catòlics però no entraré a analitzer tot el que penja darrera la seva defensa.  En cert sentit, doncs, l'aprehensió inicial està justificada per culpa dels mateixos que defensen el geocentrisme. Crec que uns i altres pequen d'un prejudici, evident en els segons, però també cert i més subtil en els primers.
En ciència no parlem mai de veritats inconcrovertibles, allò que en termes religiosos se'n diuen dogmes, i el progrés científic es basa en el principi de falsabilitat: acceptem un model o teoria sempre que no la poguem refutar amb un altre model o teoria que expliqui millor els fenòmens que observem. L'epistemologia moderna reconeix, doncs, que la veritat darrera és esmuyedisa, i només divaguem al seu entorn sense atansar-la mai. Per tant, si aquest procés de falsabilitat i successió de teories s'ha dut a terme de forma honesta, el geocentrisme és un model superat, així com l'heliocentrisme, i s'accepta que la Terra és un planeta que depèn d'una estrella de mida mitjana que habita en un sector perifèric d'una galàxia d'allò més normal (Karl Popper va establir perfectament l'epistemiologia de la ciència, llegiu-lo si us plau si us queden dubtes).
Recuperar el geocentrisme tindria cabuda com una reformulació d'un model que permeti explicar millor els fenòmens i experiments que hem anat observant, contrastat amb el model cosmològic actual, però és una perversió partir de la base que ha de ser cert a partir d'una revelació de naturalesa sobrenatural. És fer la casa per la teulada, sé el que vull demostrar i elaboro tot un constructe, incloses refutacions i escepticismes més o menys fonamentats contra les bases de la teoria vigent, per apuntar en aquesta direcció.
La mateixa crítica es pot fer als que creuen estar del costat de la raó científica. El rebuig espontani de la teoria tampoc es pot considerar seriós. En tot cas, cal contrastar les teories respectives i acceptar la que millor s'harmonitzi amb el coneixement actual. I també es pot acceptar el joc, en principi sa, de ressuscitar una teoria superada, per netejar els dogmes que per passiva acceptem. I en tot cas, tampoc és acceptable elevar a la consideració de dogma certes assumpcions, per exemple l'evolucionisme darwinià. Perquè "només" és el millor que tenim per explicar l'existència i diversitat de les espècies vivents, com ho era abans l'evolucionisme lamarquià. I això tenint en compte els buits que presenta, el més evident la manca de registres fòssils continus altrament comprensible. Però no tenim res de millor i fins i tot té fonaments moleculars. Fixar-se en aquestes mancances i amb aquestes justificar el creacionisme, que no té res de científic sinó que suposa una intervenció sobrenatural, i per tant no demostrable, és un greu error, doncs, o en tot cas cal emmarcar-ho en l'àmbit de la creença. El que s'escau, és presentar una teoria alternativa, contrastar-la, i si explica millor l'aparició i diversitat de les formes de vida, s'acceptaria. Però això no és així, fins ara.
Els que defensen el darwinisme a ultrança com un dogma cauen de manera subtil en el mateix "pecat", i perdoneu l'expressió religiosa. Aferrar-s'hi i fins i tot prendre-ho com a prova final del materialisme (la matèria s'explica per ella mateixa), és també un error recurrent, com tot epistemòleg honest reconeix. La raó té límits, mal ens pesi, la qual cosa no vol dir que tot allò més enllà de la raó no sigui raonable, però així mateix, la ciència ha de ser independent de qualsevol presumpció prèvia, i ser honesta que no pot arribar a les preguntes últimes, i també se li escapa les reflexions de tipus ètic oo moral, tot i que les ha d'acompanyar. Sempre hi ha un espai pel misteri, en el qual rau les preguntes últimes, per exemple, perquè existeix alguna cosa, enlloc del no-res?
Jo, personalment, trobo fascinant l'actual model, d'una bellesa subjugant i em semblaria propi d'un déu mediocre el model geocèntric. És en aquest sentit aquesta afirmació, que sona a boutade, que algun científic fa, com Eduardo Punset, que li resultaria decebedor que Déu existís. Tot depèn del concepte de Déu que tingui. Però tot això són creences, que no és sinònim de ximpleries, que ens ensenyen com és de difícil l'honestedat intelectual.
 
 

dimecres, 13 de novembre de 2013

Què entenem per nazisme?


       A les paraules els donem el contingut que ens dona la gana o l'ambient social suggereix, i aquest contingut canvia al llarg del temps. Així, una paraula pot esdevenir injustament pejorativa quan de fet en el seu context original no tenia cap mena d'acepció que ho suggerís. Alhora, d'altres paraules de tant usar-les, tot i tenir un contingut originàriament molt potent, han acabat per trivialitzar el contingut. Sabem que la manipulació del llenguatge no és una cosa intrascendent. Aquesta manipulació també canvia la percepció de la realitat. Per això em crida tant l'atenció l'ús frívol i lleuger del concepte nazisme. Penso que qui el puja a la seva boca no sap ben bé de què està parlant o té molta mala llet (o ambdues coses alhora). I allò pitjor és que ha estat utilitzat per personatges, polítics, rellevants dels quals s'espera una ponderació responsable en el seu desenvolupament públic, o bé s'han mostrat permissius tot mirant cap un interés propi ben ranci. Si baixem al nivell del públic en general, l'ús ja arriba al nivell del galliner histèric.
      Tot i així, jo crec que hi ha una ignorància encara més pregona d'aquest concepte. Si diem nazisme ens ve al cap camps de concentració, antisemitisme, militarisme, feixisme (aquest darrer de cap manera és sinònims, per cert), etc. ja sona fort que s'encolomi l'epítet a qualsevol opció política que no ens cau  bé. Però aquesta no és l'essència del nazisme, en tot cas és la seva manifestació. L'arrel del nazisme neix de la claudicació de la consciència davant les decisions o actes que jo lliurement faig o deixo de fer. És el que va indicar, molt sagaçment i de forma molt valenta, Hannah Arendt en el seu informe sobre la banalitat del mal. I és exactament el que fan els responsables de bancs i caixes que han fet fallida que ara circulen regularment davant de jutjats o comissións vàries. Totes les respostes que he escoltat, per escudar-se d'una gestió calamitosa i justificar les sucosíssimes, exorbitades, comissions i prebendes vàries, van en aquest camí: feien allò que se'ls indicava, el que era legal o que obeïen a les condicions del mercat.  No vull semblar populista o demagog, però és exactament el tipus de respostes que emetia l'Adolf Eichmann en el famós judici de Jerusalem. Sistemàticament deixen de costat tota apelació a la consciència  i l'autonomia personal per valorar en llibertat si un acte és lícit o no al marge de l'ambient que el promogui o no. En resum, dimiteixen d'allò de més substancial que hi ha en l'home. La resta de mortals, que ens sembla evident perquè no ens hem trobat en la seva posició (ja veuríem què faríem si ens hagués tocat el paper de remenar les cireres), ens causa indignació perquè no tenim la brida de la circumstància que ens podria anestesiar, i perquè sovint en som afectats i mirem cap el nostre costat, i veiem clar on està la línea d'allò que és lícit i d'allò que no ho és (normalment la situem arbirtràriament allí on toca el que no sona). El que cal, potser, és mirar que hi hagi mecanismes que no permetin aquesta dissociació entre allò que la consciència col·lectiva pot valorar com a lícit o no, i allò que pot ser legal o no. Perquè en aquest distanciament, sí que hi ha l'ou de la serp.
 
 
 

dilluns, 11 de novembre de 2013

Una estranya tardor

 
 Estem malacostumats a viure a ritme de rècord. Si paro compte quants rècords o xifres memorables he sentit esmentar aquests darrers anys, només puc explicar-m'ho per dues raons: o bé vivim una época extraordinària de canvis i superacions constants, o tenim un problema de mesura, en el sentit que ens hi primmirem més en tot plegat i busquem xifres a tot arreu. Un exemple evident d'aquest darrer cas són els rècords futbolístics i en l'esport en general. S'atomitzen fins l'infinit, de manera que sempre hi haurà un rècord a batre. Des del màxim golejador a seques, a les subdivisions segons edat, competicions, partits jugats, de cap, a un equip en concret, o com sigui. Totes obeeixen a una reducció a l'absurd que cerca la noticia per ella mateixa, sense el contingut que pugui tenir i estirar-la com un xiclet. Una altra cosa és quan ho apliquem al clima. I certament, no cal ser un agent dels rècord Guinnes per adonar-nos que hi ha coses que no acaben de quadrar. Fa quatre dies passejava per Barcelona en màniga curta i tenia una estranya sensació, un aire de mes d'Abril o Maig: dies curts encara i una fresca que pica al matí i el capvespre i es fa agradable i fins un punt calorós el migdia. Temperatures rècord, segons diuen, en molts observatoris. Però els arbres delataven la tardor, fulles marcides, branques cansades. M'ha semblat fins i tot malaltís, una tardor moribunda. La cadència de les estacions es perd com més al sud ens desplacem, i si això continua igual tardor i primavera serán només vestigis lingüístics sense contingut. Al marge d'aquesta reflexió i d'aquests fenòmens inocus, com a mínim immediatament, en d'altres latituds es desfermen les forces de la natura amb una violència que no podem concebir. A les filipines també han tingut un rècord històric, un tifó (o huracà o cicló que és el mateix), ha tocat terra amb la máxima potència mai registrada, que probablement tingui a veure amb que mengem panellets a la platja. Deu-mil morts i un país devastat. Si tots aquests rècords són símptomes d'un augment de les temperaturas, del canvi climàtic, més valdria prendre-ho seriosament i deixar-nos de rècords i anècdotes. La tragèdia fa de mal estimar. La terra és un petit planeta amb una atmosfera ben tènue si mirem l'escala del sistema solar. Una bombolla que només espera que una agulla cósmica la rebenti, i es refaci sense nosaltres dins. Caldrà vetllar perquè el mot tardor no perdi el seu sentit.
 
 

diumenge, 27 d’octubre de 2013

El gatopardo de lampedusa

   Il gattopardo, és l'única novel·la publicada per Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957), que a més ho fou publicada un any més tard després de la seva mort. És un dels grans clàssics universals que han caigut del llistat que tenia pendent de llegir. En ella és la famosa expressió maquiavélica de "canviar-ho tot per a que tot continuï igual", que en les nostres latituds es va adaptar amb el castís i molt menys subtil todo ligado y bien ligado, del final del franquisme i actualment en veiem la rèplica amb les suposades reformes que havien de prevenir una crisi com la que estem patint, però això és tema d'un altre post. La novel·la relata la decadència de l'aristocràcia siciliana, durant la segona meitat del segle XIX a través de la familia Salina i especialment el príncep Fabrizio, el darrer representant genuí, de qui segueix el periple vital de la segona meitat de la seva vida. L'obra està impregnada d'agudíssimes reflexions, un humor molt fi, i el rerefons històric que fa, una vegada més, palpar i reviure una época com cap llibre d'història pot ser capaç de fer-ho (la unificació d'Itàlia i la revolució Garibaldina). És la mateixa impressió, de túnel del temps, que vaig tenir llegint Anna Karenina amb la Rússia pre-revolucionària. Està impregnat també d'una melangia poètica, que a voltes tempta al realisme màgic posterior, identificable en alguns paràgrafs amb el Gabriel García Márquez amb les seves atmosferes exhuberants i evocadores. Aprofitant l'avinentesa, també m'he llegit la biografia de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i és igual de novel·lesca que la seva obra, fins i tot el final, en que mor just acabada la seva obra prima, primera i última després que un parell d'editorials la rebutgessin, però un editor amb sensibilitat, Giorgio Bassani tot seguit va detectar la vàlua de l'obra i va tenir un èxit clamorós, fins convertir-se en un clàssic. Bassani comentava que aquest manuscrit era el que tot editor esperava que li arribés a les mans una vegada en la seva vida, com s'hi estigués preparant. Els detalls, com sempre, són allò significatiu d'una vida. Amant de la soledat, ell deia literalment que preferia li agradava la companyia de les coses, va ser pres en la primera guerra mundial pels austríacs, es va escapar del camp de concentració, probablement perquè deuria tenir un aspecte tant anodí per la indolencia austríaca, va tornar a peu a casa seva. Darrer vàstag d'una nissaga aristocrática siciliana, va ser educat per la seva mare en palaus palermitans mentre la seva àvia li llegia les novel·les de Emilio Salgari es va casar, sense fills, amb una aristócrata letona relacionada amb la familia, aleshores extinta, dels tsars de Rússia. Tot això queda traspuat en l'estil, ironia, distanciament, melangia d'un temps que s'extingeix. Es podria dir que va néixer amb aquest propòsit, afuar durant anys d'experiència, meditació i lectura, la seva ploma, escriure el Gatopardo, i un cop enllestida, despedir-se lacònicament d'aquest món sense esperar el reconeixement.
 Aquest final també és tota una lliçó, perquè actualment només podem entendre l'èxit si aquest arriba en vida, si en podem gaudir, si ens permet ser reconeguts. Rarament ens plantegem les nostres accions projectades cap a un futur que no viurem, trascendència se'n deia abans,  i per tant sotmès a una incertesa intolerable  i avui dia fins i tot viscuda com absurda. I malgrat tot, ara no podem renunciar al llegat de Giuseppe di Lampedusa.
 
 

dimecres, 23 d’octubre de 2013

Evitem el sectarisme

 En el World Press Photo que tindrà lloc entre novembre i desembre d'aquest any a Barcelona, ja ha estat esquitxat per una indesitjable polèmica. La primera proposta de la fotografía que havien de lluir els cartells publicitaris, ha estat rebutjada, quasi es podria dir que censurada. Es tracta d'una foto en primer pla del torero Juan José Padilla, que va rebre una escornada esgarrifosa que li va orbar un ull i deixar mitja cara paralitzada. M'he mirat la imatge amb circumspecció, i certament, és una fotografía que impressiona. L'home ferit, estigmatitzat per la trompada de la vida, i que s'encasqueta el barret de torero per tornar a entrar a la plaça i enfrontar-se amb el mateix monstre amb convicció, mostrant-li les seqüeles que li ha deixat,  com si les volgués mostrar sense pudor, i fins i tot provocativament. La mirada desafiant de l'únic ull que li queda vol atravessar a l'espectador. La imatge té molt de metafòric, fins i tot es pot considerar homèrica, la de l'heroi que rebentat per la vida, s'hi torna amb dignitat i mirant de cara el destí, amb el temor necessari i potser amb la resignació que no li queda altra camí que tornar-hi.
Que aquesta imatge tant suggerent, i que a mi m'ha agradat molt, hagi estat vetada m'ha preocupat. No escapa a ningú que les corridas no passen un període massa popular al nostre país, fins el punt que van ser prohibides a Catalunya. L'animadversió a aquesta manifestació cultural té diferents origens i matisos, des dels entorns que rebutgen el maltractament i la tortura dels animals, fins els que hi veuen un símbol cultural aliè, fins i tot imposat, i per tant rebutjable.
No entraré en aquests judicis, simplement assenyalaré que al marge de qualsevol altra consideració, l'art del toreig té un component estètic i èpic innegable. I que és una realitat vigent, i per tant subjecte de ser fotografiada, jutjada si cal, i utilitzada sense prejudicis. Per això em preocupa que s'hagi rebutjat al marge de la consideració objectiva que mereix aquesta fotografía, el missatge profund i humà que hauria d'estar per sobre de presupòsits o prejudicis de qualsevol tipus, per molt fonamentats que estiguin. És per això que considero un gest de certa baixesa, símptoma d'un preocupant sectarisme, haver-la descartat. Hagués estat un acte de maduresa utilitzar-la sense deixar-se afectar per lectures polítiques o ideològiques.
 
 

dimecres, 9 d’octubre de 2013

La fi dels temps?


 A La Vanguardia d'ahir, dimecres, a l'inestimable espai de La Contra, entrevistaven al científic Stephem Emmott, autor d'articles i llibres divulgatius sobre el que vindria a anomenar-se la propera i ben pròxima apocalipsi. Té una visió basada en dades objectives, molt pessimista de la viabilitat del planeta, des del punt de vista humà. El model de creixement és, simplement, insostenible, i portarà en poques dècades a una situació de fretura de bona part del món que alhora provocarà una bunkerització de les zones més agraciades, Europa per exemple, contra la resta de països del sud que s'enfonsaran en una crisi climàtica, sanitària i alimentària. No és potser, el drama inenarrable dels immigrants que arriben a Lampedusa i la inoperància de les solucions, un preludi de tot això? El primer pensament, sobretot dels que som pares (el Stephem Emmott diu no tenir fills), és d'inquietud davant el món que lleguem. No volem cap apocalipsi pels nostres fills, és comprensible, i la reacció natural és precisament la protecció dels nostres com sigui. S'entén això del búnker continental, si calgués. De fet, no fem res de realment efectiu per evitar la immigració massiva perquè internament sabem que això només és possible amb un canvi substantiu del nostre estil de vida, una renúncia a l'actual model, cosa per la qual no estem disposats, per diverses raons: per inèrcia, comoditat, perquè només estem a mercè dels corrents socials i econòmics vigents i com individus no sabem sortir-nos-en.
 Fins i tot davant un cada vegada menys sostenible negacionisme, la sola possibilitat que el que anuncia el senyor Emmott sigui encertat, cal prendre-s'ho amb circumsprecció com a mínim. Si el Titanic esquivés el iceberg, doncs mira, molt millor, però l'estratègia de l'estruç basada en una mena de pensament màgic tipus, els mercats ho autorregulen tot, hi haurà solucions tècniques, això que diu és un complot per manipular-nos o una flota extraterrestre que ens abduïrà en el darrer instant etc. etc. pot ser lamentable, per dir-ho d'alguna manera.
No serà la primera extinció massiva, certament, però sí la més original perquè serem la primera espècie que a més de ser-ne responsable en serà conscient a diferència dels trilobites del Càmbric i els dinousaures del Cretaci. Al planeta li serem ben indiferents i continuarà donant voltes al Sol i generant noves formes de vida, no sé si estalviant-se això que siguin gaire intel·ligents.
 
P.D: jo estimo aquesta terra, ho trobo tot tant fascinant, i per part meva no sé si serà inútil, però no em quedaré amb els braços plegats.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Dia mundial dels ocells


   Entre avui i demà es dona una feliç circumstància, i és que avui és Sant Francesc d'Asssís, que podríem considerar el primer naturalista romàntic, en un sentit ampli i eclèctic del terme, amb especial flaca pels ocells, i el dia mundial dels ocells, el 5 d'octubre. No sé si té cap relació, en tot cas és molt benvinguda. En algun dels retuits que he rebut aquests dies, s'esmentava si era imaginable un món sense ocells. No, no ho seria, podem respondre. Seria terriblement trist i pobre sense aquestes criatures que ens fascinen. Però és possible. Aquest és un dels drames dels atemptats ecològics, siguin sobtats o a llarg termini. Si una generació deixa de conèixer com havia estat el món o una raconada, es perd la memòria i es normalitza que un riu circuli amb un pam d'escuma a sobre, com havia estat el Besòs. Ara hi està tornant la vida, s'hi han vist flamencs, grues. La natura  té tendencia a recuperar el que era seu, tossuda, com si tingués por al buit així que li donem l'oportunitat. Per exemple, que es passegin senglars pels jardins de la part alta de Barcelona és més aviat és una manera de reclamar el que és seu, i que potser som nosaltres els que estem fora de lloc. El mateix si trobem un platisma, altrament conegut com a peixet de plata, pul·lulant per la nostra banyera. És més antic que els dinosaures, poca broma, i probablement estarà aquí quan els homes haguem acabat amb el particular hara-kiri que estem fent-nos. De fet, una de les funcions dels parcs naturals és recordar-nos com havia estat, o com pot tornar a ser, el nostre entorn. Mentre no es perdi la memòria, hi haurà esperança.
 
 
 
 

dimecres, 2 d’octubre de 2013

La mesura de l'horror

 El coronel Kurtz al final de l'obra El cor de les Tenebres, de Joseph Konrad, exclama moribund "l'horror...l'horror...". En aquesta inquietant i obra mestra de la literatura del segle XX (vegeu el remake i adaptació sui generis al cinema, Apocalypsis Now de Francis Ford Coppola), el boig, el dolent de la historia que cal eliminar, acaba essent el més lúcid, el que se n'adona i reacciona de la manera més humana a la consciència de l'horror i la desesperació en que habita.
 Aquest record m'ha vingut fullejant les primeres planes del llibre Postguerra, de Tony Judt. Comença amb una relat desapassionat dels anys immediats després de la segona guerra mundial. La descoberta més incòmoda és que l'espant no va acabar ni molt menys l'abril del 1945. Es va perlongar amb una reordenació social, demográfica, étnica i tot un reguitzell de conflictes armats, més o menys vistents, sobretot a l'Europa de l'est. Situacions paradoxals que no havien solucionat res. Que els polacs i els ucraïnesos lluitessin amb la Wehrmacht, contra la Wehrmacht, amb els soviètics i contra ells i entre ells mateixos, i alternativament, exemplifica la complexitat de les relacions de poder i interessos de la regió, en que es barrejava la lluita ideológica, territorial, nacionalista, d'alliberament i acabava rebent la población civil. No sabien quin era el pitjor enemic, amb raó.  En la mateixa Iugoslàvia, els diferents exèrcits de resistència contra els alemanys i italians, lluitaven de passada entre ells. Els musulmans Bosnians van col·laborar amb els alemanys, per protegir-se de les massacres dels ustaches (croates feixistes) i dels monàrquics serbis. A més, l'horror practicat per les forces alemanyes,  va ser respost en la mateixa mesura per les soviètiques, i va normalitzar així qualsevol salvatjada. Centenars de milers d'hongaresos, alemanys, polacs, búlgars van ser expulsats de les terres ancestrals per crear estats ètnicament homogenis. Aquesta és una de les herències d'aquesta guerra. Es van perllongar pràctiques dels nazis, com la paranoia conspirativa que tendia a fer de tothom un col·laborador que podía acusar i per tant provocar l'afussellament de qui sigui. Poc s'esmenta l'onada apocalíptica de violacions de les dones dels països de l'est i les alemanes que acompanyava l'avenç de l'exèrcit roig. La moral havia sucumbit, tot era justificable. Fins i tot els jueus van continuar essent perseguits. No s'esmenta sovint, però per exemple, que l'exèrcit britànic per complir amb els seus tractats, va entregar milers d'eslovens i croates a la nova Iugoslàvia, i que aquests van ser massivament afussellats?
Oh! No vull continuar, només recordem-ho si ens tempta el victimisme. En un temps on tots vivim com si fóssim protagonistes d'una biografia que es recordarà, aclapara fins la depressió tant de patiment anònim.
 
 


 

divendres, 20 de setembre de 2013

El mapa i el territori

 Aquest és el títol de la darrera novel·la de Michel Houllebecq. Confesso que és el primer llibre que en llegeixo, només coneixia d'anomenada, Les partícules elementals i Plataforma. D'aquesta darrera, a més, vaig veure'n l'esplèndida, truculent i inquietant adaptació teatral a càrrec de Calixto Bieito, amb un esplèndid Juan Echanove. He quedat, com em passa a voltes, una mica astorat. No sé si he entès massa bé l'obra, perquè per un costat m'ha enganxat però per l'altra no he arribat a entendre on em volia portar l'autor. El fil conductor és un pintor i fotògraf d'èxit rutilant, i inesperat, en Jed Martin. A través seu fa una crítica palesa a l'absurditat del món de l'art, quan el preu i el valor es confonen. El mateix Jed Martin, quan li pregunten què en pensa pel valor exorbitant que han assolit les seves obres, respon que no hi ha respostes per les coses que no tenen sentit. Em sembla brillant, i sembrat d'idees brillants com aquesta, però en avançar la novel·la he tingut la impressió que l'autor ha perdut el fil del personatge, i se'n va cap a altres històries paral·leles, inclòs l'assassinat atroç d'ell mateix (quin personatge, si es retrata fet filets per un metge sàdic). Dona la impressió que la inspiració se li en va, i acaba apedaçant el llibre amb històries esfilagarsades, i el personatge Jed Martin acaba desdibuixant-se sense que l'entenguem massa bé.  El que queda és una crítica subjacent a l'absurditat del món de l'art, produïda per la seva mercantilització, i potser l'autor comet una mena de suïcidi literari de mans d'un aficionat a l'art, a la seva manera, que en fa del crim una obra, també absurda si l'art ha de servir a la vida.
 En tot cas, el meu pobre judici, més aviat àton, contrasta amb les crítiques que n'he llegit, per exemple:

Creo que estamos antes un libro serio, honesto, valiente, que por fuerza consagra a quien lo ha escrito cualquiera que sea la fama que arrastre» (Robert Saladrigas, La Vanguardia).

Honest, valent, potser sí, que el consagri, em sembla exagerat.

uno de los libros más complejos, ricos, estimulantes y totalizadores de los últimos tiempos, además de un apasionante thriller» (Santiago Gamboa, El País).

igual és que no hi arribo i no en capeixo la seva complexitat, ho sento.

Ha logrado no sólo epatar y electrocutar al lector, sino incluso emocionar con algunos momentos de una rara belleza.

M'ha agradat, m'ha suggerit, però no m'he elctrocutat.

Houellebecq es el hombre lobo de las letras francesas, un hombre que hinca los dientes, feroz, a todo lo que se mueve. Lo confirma su nuevo libro» (Rodrigo Fresán, Vanity Fair).

Si, certament, sembla que no dona per dolenta cap idea, això està bé.

«Sólo dejaría indiferente a un muerto» (Antonio Lozano, La Vanguardia Magazine).

No estic totalment mort, certament, però tampoc especialment viu...


També m'ha sorprès que ell mateix confessa, en l'epíleg, que no acostuma a documentar-se per les seves novel·les. En tot cas, és un llibre desaprofitat, en el sentit que deixa tot d'històries obertes per les que un lector esperaria finals o respostes, o que es cloguin o suggereixin algun camí. No està malament, pel que està considerat un dels millors novel·listes actuals de la literatura francesa. En tot cas, abans d'emetre cap judici definitiu, em llegiré algun dels llibres precedents o provaré d'explicar-me millor el que he llegit fins ara. No vull semblar "enfant terrible", només sóc sincer i em mantinc obert per, com m'ha passat amb d'altres llibres, l'acabi entenent i redescobrint i finalment m'electrocuti.




dijous, 12 de setembre de 2013

Canigó

 He estat uns dies vagarejant pel massís del Canigó. Està exhuberant. Són fastuosos els bosques que l'enfalden. Després de la pluja vaig passejar sota aquestes columnes de fusta viva, entre una lleu boira que li donava una atomosfera melnacòlica.  Els gotims d'aigua es desprenien com una pluja ralentitzada. Hi havia una florida espectacular de bolets. No hi havia res a envejar a un bosc humit tropical. El dia 11  vaig baixar i estava a Perpinyà. No vaig participar en la via catalana, tot i que vaig fer la fàcil broma que jo sol m'encarregava del tram Salses-Portbou. Fora del principat, es percep tot plegat amb certa indiferència, una mica de distanciament i incomprensió. Un comentari recurrent és perquè es reclama la independència en temps de globalització. Jo em responc que el dilema no té matisos, es tracta sovint de defugir del que no es vol ser, més aviat del que es vol ser. Sinó només cal veure el que ocorre a la Catalunya Nord. Al refugi de Marialles he conegut una dona, amb la que parlava en francés que quan li he dit que era català ha començat a parlar en la mateixa llengua, amb dificultat però clarament. Em diu que entre els seus pares encara es parlaven català, però que van deixar de fer-ho amb els fills, amb ella i doncs la transmissió s'ha estroncat amb una davallada en l'ús social molt intensa els darrers decennis. És una situación recurrent, i el català esdevé, malauradament, una qüestió de militància. Al cim del Canigó, trufat de banderes independentistas, un nen cridava "Catalunya! Catalunya!". Als belgues que acompanyava els feia més aviat gràcia, i certament, vist des de fora té algun matís d'adoctrinament i fanatisme. Només cal imaginar quina apreciació en feríem si un nen cridés "España, España", embolicat amb una bandera espanyola.
 Des de dalt del cim he entès una mica més la nostra història. Els paisatges permeten múltiples lectures, com llibres oberts. La plana del Rosselló, fins les Corberes, són el bressol de Catalunya. Aquí no hi va arribar l'onada musulmana, i van ser els pobladors d'aquests llocs que van repoblar el sud dels Pirineus quan Carlemany va crear la Marca Hispanica, i amb ells van portar el llatí pervertit que es va convertir en el Català. Això explica que la frontera ligüística no es situï als Pirineus com seria d'esperar, sinó més enllà.  D'aquí  també el valor històric i el gran pes que van tenir Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà. Després el pol va passar a Barcelona, i la regió va quedar definitivament desbancada després del tractat dels Pirineus. Ressona amb nostàlgia allò del Jacint Verdaguer, "el que un segle enlaira, el següent ho aterra...". Tot és transitori, cert, fins i tot les reivindicacions catalanes, però precisament això  fa que tot allò que estimem sigui tan valuós.
 
 

dijous, 5 de setembre de 2013

Allò que el diner s'endugué

 Una de les lectures d'aquest estiu ha estat l'assaig de Michael J. Sandel Lo que el dinero no puede comprar. Límites morales del mercado. Ha posat nom a intuïcions, idees que ja havia exposat maldestrament en algun post anterior. La tesi que desenvolupa amb una munió d'exemples, quasi tots trets dels Estats Units on ell és professor a Harvard, és que la intromissió del mercat en àmbits que no li estaven reservats, és a dir el fet de posar preu a qualsevol cosa, té un efecte directe sobre el valor moral d'aquests objectes normalment en un sentit pervertit. Aquesta idea que sembla una mica abstracta, queda ben palesa en els exemples que cita. Per exemple, l'objectiu d'una assegurança de vida és ben lloable, i recomanable. Evitar que en cas de mort, aquells que depenen d'aquesta persona  i les institucions (negocis etc.), no es quedin amb el cul enlaire i el fet luctuós no suposi també la ruïna de la familia i el patrimoni. El problema és que com ha passat als EEUU, es desencadeni un negoci especulatiu que posa preu a aquestes pòlisses, és a dir, a canvi de comprar-la a algú en concret, el comprador li avança els diners per a que pugui gaudir-ne en vida. Si l'assegurat mor abans, més beneficis pel que li ha comprat la pòlissa. Si triga en fer el darrer sospir, no li quedarà més remei que pagar-li els diners tant temps com calgui per a que pugui tractar-se de les patologies cròniques que pugui patir. Sembla que aquest negoci beneficia les dues parts, pel que des de la lògica del lliure mercat és totalment acceptable. Tanmateix, és evident que perverteix el sentit últim de les assegurances, en fer desitjable des d'un punt de vista lucratiu la mort d'altri.M. J. Sandel apunta que això succeeix perquè hi ha hagut una inhibició de la reflexió respecte a les coses que poden ser valorades monetàriament i les que no (p.e. la dignitat humana). Algunes estan ben establertes, per exemple, posar preu a la llibertat d'algú (esclavisme), és una cosa que fa tres-cents era normal i ara és totalment inacceptable.
  Deixar tot a l'albir de la mà invisible del mercat i tenir fe en que tot es regula de forma espontània sense haver d'intervenir, com postula el neoliberalisme,  s'ha demostrat catastròfic, com bé comprovem ara. Penso ara en els exemples més propers. El més evident és l'habitatge (sóc una mica obsessiu respecte a això). Prenem la reflexió de Claudio Magris a El Infinito viajar:

La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compañero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos.
 
 
Es pot posar preu a aquest espai tant preuat, allí on les nostres vides s'arrelen i es fan? Resulta que sí, i no només això, sinó que hi hem especulat d'una manera alegre, obscena i delirant, i això ha portat una menysvaloració de la casa, la llar en el seu ple sentit fins el punt d'arribar a una situació kafkiana en que es pot fer fora de casa a la gent malgrat que existeixin pisos buits de sobres. Si abans d'arribar a aquest punt s'hagués extès una reflexió sobre el valor de les coses i què pot estar subjecte o no al pur mercadeig, i ja no diguem a l'especulació, molts mals s'haguessin evitat. D'altres preguntes que mereixerien una resposta i la seva permeabilització social serien per exemple quan val l'accés a la sanitat. I a l'educació. Escaient en temps de privatitzacions encobertes. I també si té un límit el preu que es paga pel traspàs d'un jugador de futbol. La riquesa mateixa, se li poden posar límits o xoquem també amb els dogmes neoliberals dels incentius ad infinitum? I els salaris, caldria acotar-los per la banda alta? Un exemple ben palès, és com s'ha permès que executius i banquers s'atorguessin primes exorbitades malgrat fer gestions d'allò més incompetents, i delirants a voltes i tot ben legal. En aquest cas, el mateix dogma de l'incentiu il·limitat ha estat superat per la dreta. Incentius i resultats s'han divorciat fins al punt que alguns indecents responsables de l'enfonsament de bancs i empreses, se'n van a casa amb una picossada que fa marejar. I el pitjor és que no hi ha hagut una percepció social efectiva que això no es podia permetre.   Com cal valorar una obra d'art o és que potser rau en el preu que pot arribar a atènyer a una subasta de Sothesby's? La relaxació respecte a aquestes preguntes té efectes pràctics i fins i tot de percepció de la realitat i trastocar els valors i els rols racionals (els bancs enlloc de salvaguardar els diners i donar crèdit esdevenen forats negres, cadascú de nosaltres s'ha convertit en menor o major mesura en un petit especulador...), i  per tant no són filosofades barates. L'economia fins i tot ha extès el seu àmbit d'acció i reflexió a qualsevol esfera de l'activitat humana, provant de reduir el comportament en forma d'anàlisi cost-benefici i resposta a incentius. La gratuïtat i el civisme, per exemple, quedaran en simples relíquies antropològiques si ens deixem envair encara més. Ens hem trobat tots entrampats en la teranyina que estem teixint, tot per no pensar una miqueta a temps.
 
 
 
Al marge d'això, tinc certa fe en la naturalesa humana, en el sentit que compartim el que s'anomena una llei natural, que ens fa sentir, si som sincers i prou crítics, certa repugnància davant certs plantejaments, i que només és qüestió de temps que aflori i els nostres descendents tinguin la mateixa opinió de nosaltres que la que tenim ara dels nostres avantpassats esclavistes. També és una qüestió de supervivència tot i que no crec en el Darwinisme social, però això és un altre tema.

dijous, 15 d’agost de 2013

Scapa flow

 Fa poc temps no hauria sabut situar Scapa flow en el mapa, tot i ser un nom que he llegit manta vegades en llibres d'història, o no sabría dir-vos exactament on. Scapa flow, nom d'origen cèltic o viking, és una badia natural de l'arxipièlag de les Orkney, al Nord d'Escòcia, tancada per un cordó d'lles i illetes que formen un port natural estratègic, a cavall entre la Mar del Nord i l'Oceà Atlàntic Nord. Ha estat durant segles base d'expedicions navals i port militar, fins la segona guerra mundial. Probablement no hi ha lloc en el món amb una densitat de naufragis més elevada que aquest lloc, acumulats des dels temps dels Víkings, passant pels estols de les guerres napoleòniques fins l'armada britànica de la segona guerra mundial. Els enfonsaments més coneguts, són el suïcidi de la flota d'alta mar alemanya, confinada aquí després de l'armistici de la primera guerra mundial, que es va immolar davant els ulls atònics dels britànics que la vigilaven, a la senyal convinguda del seu almirall. Més de cinquanta vaixells van tocar fons en pocs minuts. Més tard, és també tristament famós l'enfonsament del HMS Royal Oak, l'octubre del 1939, per part d'un intrèpid U-boat alemany que es va infiltrar dins la badia com una guineu en un galliner. Vuit-cents cinquanta-cinc mariners i oficials, en la plenitud de l'edat, morts d'una estocada. Un llibre amb el registre dels seus noms del que es passa una plana cada dia, roman com a memorial en la curiosa i bella catedral de Sant Magnus, a Kirkwall, la capital de les Orkney.  El fet va ser celebrat macabrament per la població alemanya que en veia l'inici de la revenja per la vexació del tractat de Versalles en la primera guerra mundial. L'horror, per les seves dimensions, costa d'aprehendre, ara és una tomba oficial, no està permès de fer-hi immersions. En l'illa de Hoy hi ha encara els remanents de la base militar. Es flaira encara el ferum de ferro rovellat, salnitre i fuel i es poden admirar els enginys de guerra i mort. Ara, des dels perfils verdíssims i aturonats que poblen aquestes illes, es pot contemplar l'amplada serena d'aquesta badia, sota un cel blavíssim, si tenim sort i la pluja no es fa present, i una llum de tarda d'estiu inacabable. És una estranya barreja de bellesa i melangia, un mica lúgubre, com si estiguéssim contemplant una vella làpida d'aigua serena, que no necessita epitafis.

dijous, 18 de juliol de 2013

Hannah Arendt (o quan pensar és transgredir)


 Ahir vaig anar a veure la pel·lícula Hannah Arendt,  filòsofa existencialista jueva nascuda el 1906 i morta el 1975, alemana nacionalitzada ciutadana dels Estats Units, que es va fer famosa pel llibre "La banalitat del mal" i la controvèrsia que generà, escrit a partir de la seva experiencia com a enviada especial del New Yorker al judici del capitost nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, el 1965. Sabia aquest apunt, i l'havia llegit o sentit moltes vegades citada, però no m'hi havia posat en aquest personatge fins ara. La seva biografia és fascinant, una d'aquelles vides que tenen el privilegi que sembla que vinguin a fer una cosa al món i ho acompleixen, rodona. Potser va ser gràcies al seu carácter independent, tenaç i resolut molt ben mostrat en la pel·lícula.
Faré alguns apunts, agafats sense ordre ni concert, del que m'ha suggerit la pel·lícula i el personatge. En primer lloc, impressiona l'honestedat intel·lectual de Hannah Arendt, per distanciar-se prou d'un drama de dimensions inimaginables, l'holocaust del poble jueu, i escriure amb llibertat el que realment pensa, aplicant amb rigor els seus principis i sense deixar-se subornar. El resultat, evidentment, quan algú escriu amb coneixement i des de la consciencia, no pot fer res més que molestar a algú, o a molts com és el cas. I el fet és que si per un costat l'Hannah aixeca admiració, i fins i tot adhesió al que diu i pensa, també s'entenen les reaccions contràries, com a mínim dels coneixedors de causa, no pas dels que parlen des de la llunyania i els posicionaments previs que també queden retratats en el pel·lícula. El conflicte es presenta quan pretén explicar, i per tant sembla que vulgui justificar, l'existència d'una màquina exterminadora tan perfecta com el nacionalsocialisme alemany. I posa el dit a la llaga quan reflexiona sobre el paper permissiu que van jugar no pocs jueus i la majoria d'alemanys  davant l'hecatombe que els va caure a sobre (vull citar aquí les honroses excepcions de Sofia Scholl i Dietrich Bonhoeffer, tanco parèntesi). Fins i tot avui dia encara és difícil comentar obertament alguns dubtes que es plantegen els historiadors. Com va ser possible la passivitat del poble jueu,i  de forma general de l'alemany davant l'adveniment del nazisme i l'aplicació de l'holocaust, fins arribar al col·laboracionisme obert tot i reconèixer que tot plegat era una monstruositat? Hannah Arendt fa una afirmació inquietant. Interpreta que això és possible mitjançant la despersonalització de l'individu exercida pel totalitarisme, és a dir, que aquest claudica de les seves possibilitats de pensar i actuar lliurement, i només obeeix a un sistema pervers com un engranatge més. Ve a dir que dins de cadascú, en potència, hi ha un Eichmann. Això trastoca la nostra visió de la justícia, perquè significa que elimina tota responsabilitat individual i per tant fa impossible qualsevol judici dirigit a una persona concreta. O si més no, el judici no és pel que ha fet, sinó pel que ha deixat de fer, que és pensar i actuar en conseqüència. A això en diu ella la banalització del mal, una expressió que ha fet fortuna. No cal dir que se li van tirar a la iugular, amb acarnissament i tot, però la seva pervivència demostra la grandesa, i gosadia, del seu pensament.
Un segon pensament que em ve al cap, també és inquietant, i és si en menor mesura, no estem tots plegats també infectats per una mena de virus de la banalització del mal, que no ens permet pensar per nosaltres mateixos i responem a estímuls primaris, de supervivència en el sentit ampli (psicològica, social, material), o pura comoditat. No estic dient que siguem col·laboracionistes d'un holocaust, de cap manera, però sí de perversions continuades del nostre sistema que ens enceguen i ens fan actuar menys lliures del que ens pensem. Un cert distanciament que necessita exercitar el pensament i assumir el risc de posar en crisi la  nostra escala, o escaleta, de valors, pot tenir resultats inesperats. I no cal imaginar grans cataclismes socials. A mitjans de la passada década, jo em sentia imbècil per pensar que això de les hipoteques de 30 o 40 anys que s'estil·laven eren una aberració, davant un discurs oficial que assegurava que eren la via del creixement i els preus dels pisos no tenien sostre. Em vaig resistir a entrar en el joc, i ara resulta que tot allò que deia és la cosa més òbvia del món. Qui no em diu que una idea més perversa que aquesta no ens pugui trastocar de nou a tots plegats?
 També, interessant-me pels seus pensaments entorn del mal radical, encarnat pel totalitarisme nazi com la forma més perfecta, m'ha fet pensar en la espantosa banalització del mot "nazi" que actualment s'estila. Només pot denotar primer, manca de respecte per la història, segon, molt mal gust, tercer, manca de recursos lingüístics i arguments, perquè qui recorre a aquests qualificatius, és com estampar una discussió a una via sense sortida. I és precisament aquesta banalització del llenguatge una de les eines que han utilitzat els totalitarismes per fer penetrar el seu missatge. Així que millor que callin, per decència, al marge de l'opció política sobre la qual s'escupi. S'entén també aquests discursos grisos,  que neixen d'una submissió encoberta al partit per part de la nostra trista clase política (amb alguna excepció, tot cal dir-ho). Pensar és transgressor.
 
 
 
 
 

dissabte, 13 de juliol de 2013

Lo riu és vida

 S'ha apaivagat ben ràpid, a nivell mediàtic, la polèmica sobre el nou pla hidrològic de l'Ebre, en que la mateixa Catalunya ha tingut una postura ambivalent. Per un costat, la comunitat de regants de Lleida junt amb els seus representants polítics, començant per l'alcalde de Lleida, Enric Ros, i també els regants del Delta, s'han mostrat complaguts amb la reducció de cabal que es destinarà a ampliar els regadius  a tota la conca, especialment a l'Aragó i la nostra plana. Parlo de memòria, però estem parlant d'uns quants centenars de milers d'hectàrees. A l'altre costat, han posat el crit al cel la Generalitat i el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, junt amb les organitzacions de protecció del medi ambient, en adduir que tant en les formes com en el contingut el pla és una aberració. El pla, per exemple,  preveu reduir el cabal anomenat ecològic de l'Ebre a unes 3000 Hectòmetres cúbics, quan sembla que els experts calculen que per evitar la degradació del riu i sobretot del delta, en caldrien més de set-mil.
 Hi ha vàries reflexions que em suscita tot plegat. Primer, no hi ha alternatives a la amplicació dels regadius mitjançant l'ús de més aigua? S'ha contemplat la possibilitat de promocionar-ne l'ús eficient i les tecnologies que permeten el seu estalvi? Temo que no, continuem amb la mentalitat de enlloc de mirar pel costat de l'eficiència i l'estalvi, tirar cap a l'ampliació d'un model obsolet. No aniria bé enviar als regants a fer una passeig pel desert del Negueb i veure com s'ho han fet els Israelians? En segon lloc, necessitem tantes hectàrees de regadiu? Ens falta menjar? Si observem el nostre model alimentari, conclourem que no, que més aviat caldria promoure sistemes per evitar el malbaratament de fruita i aliments. Certament, deuen pensar en l'exportació, però tornem a topar aquí amb el mite del creixement infinit en base a una economía clàssica i liberal.  En tercer lloc, cadascú mira pel seu propi profit. Als regants del pla de Lleida els importa ben poc el que ocorri riu avall. És trist, però és així encara que ho neguin. I no ho negaran directament, sinó argumentant com puguint que la solució técnica que els afavoreix és perfectament assumible. I aquí em sorgeix una altra qüestió. El cabal ecològic d'un riu, i de l'Ebre en concret, és una dada que es pot objectivar i per tant no admet massa discussió. Si el que s'està dient és que el Delta se'n vagi en orris amb unes quantes dècades, que es tingui l'honestedat de dir-ho amb veu alta. Als nostres fills els donarem per llegat una terra habitada per cuques i coloms de ciutat. Desencisa comprovar una vegada més com dins del nostre país, cadascú mira pel seu propi profit, sense la grandesa necessària per fer renúncies o pensar en models diferents que fossin més respectuosos amb el nostre país i els seus habitants, i pensessin amb honestedat en el futur que volem llegar.
 
 
 

dimecres, 10 de juliol de 2013

Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé

 La meva darrera víctima lectora ha estat Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. L'havia començat fa temps però no sé perquè només vaig arribar a la página quinze, i ara l'he llegit d'una revolada. Continuo en la meva línica ácrata malgrat els bons propòsits, de llegar allò que intuïtivament em cau a les mans, encara que vaig alternant amb alguns clàssics, com em vaig proposar ja fa temps. El llibre crec que és bo, literatura de la bona, entre altres raons pel personatge central, Pijoaparte, que és el naixement de tot un arquetipus, i la crítica àcida subjacent a la burgesia conformista catalana. També és un llibre que es pot llegar com una faula, sense final feliç, com la vida mateixa i fins arriba a ser angoixant com el Pijoaparte malbarata l'oportunitat, que potser tampoc era tal, per canviar la seva vida, el seu destí, topant-se amb una societat classista i hipócrita. Un altre dels temes que també tracta amb vehmència és la futilitat dels ideals, de les visions de futur que en el fons només es basen en postures snob o amb una perspectiva errònia de la realitat.
El Pijoaparte és un jove i atractiu immigrant andalús a la Barcelona de finals dels anys cinquanta, que sobreviu fent furts de motocicletes, i que somnia amb una vida diferent que trenqui el destí al qual sembla abocat, simbolitzat per la reclusió social al barri del Carmel de Barcelona. Tot li va en contra, fins i tot el seu mateix entorn que l'ofega i exhaureix la seva ànsia, i sobretot la classe social on voldria accedir, entre els catalans benestants. El seu amor per la Teresa és una doble esperança de redempció, com a persona i a nivel social. La Utopia per moments sembla possible. La Teresa, filla d'un burgès català, se sent captivada pel bell salvatge, que materialitza els seus ideals puerils d'una vida transgresora amb ideals proletaris, però que mai abandona les comoditats ni la condescendència de les classes benestants. El Pijoaparte en canvi és més realista, només vol sortir de la misèria sense elucubracions ideològiques petulants de l'entorn estudiantil de la Teresa. El miratge, per tots dos, s'esberla de forma fatídica, sobretot per part del Pijoaparte, i la Teresa desperta del seu somni petit-burgès i deixa morir el sentiment a les primeres de canvi per continuar tots dos una vida anodina i marcada des de bon començament.
 La técnica narrativa de Juan Marsè és impecable, enganxa des de l'inici tot i que de tant en tant utilitza alguns soliloquis i flaix-backs que descol·loquen el lector. I com a gran valor afegit, per mi el que realça tota l'obra, és el marc social i polític de la Catalunya d'aquells temps, el contrast de classes i que ho fan més entenedor que qualsevol text d'història i sociología. Gran literatura, doncs.
 
 

dijous, 27 de juny de 2013

Nelson Mandela

 No és simplement una vida la que s'extingeix amb en Nelson Mandela, és un símbol, però el que no s'extingirà és el ble d'esperança per l'humanitat que significa la seva vida. És dels pocs, potser l'únic, líder mundial recent que ha meresecut el reconeixement unànim i sobretot espontani. Hi ha una certa sensibilitat col·lectiva que no acostuma a errar-la, que sap reconèixer aquelles persones que han aconseguit elevar el nivell d'humanitat, crec que simplement perquè hi reconeixem la veritat comuna que ens uneix, la darrera bondat que habita en tots. I perquè són un senyal d'esperança en l'obscuritat i mediocritat en que vivim submergits. Del Nelson Mandela en vaig llegir una primera biografia quan encara no estava alliberat de Roben Island, on va estar enclaustrat vint-i-set anys per la seva lluita contra l'Apartheid . Recordo que la vaig completar, sui generis, amb un petit epígraf en que esperava el seu alliberament.  El més extraordinari d'aquest home és que en obrir les portes d'aquesta infame presó, no en va sortir un home ressentit, amargat i envellit, sinó un líder somrient, afable i conciliador. Si mireu les fotografies del Mandela jove, quan militava en el ANC (African National Congress)  i fins donava suport a la lluita armada, i el dels primers anys després del seu alliberament quan va assolir la presidència de la república Sudafricana, veureu el canvi del rostre, des d'un esguard adust, fosc, que covava odi, a l'home feliç i generós de la maduresa. Després he pogut conèixer el país més de prop, he visitat els remanents de la cultura Boer, el museu de l'apartheid a Johannesburg i Soweto. Quan un esperit és capaç d'elevar-se per sobre dels seus comprensibles resentiments i estendre lligams d'entesa i consens, només carregat amb l'autoritat moral que li dona ser capaç de generar aquesta empatia i capacitat de perdó després de tants anys de reclusió, també eleva les nostres vides més enllà dels petits horitzons que ens plantegem. És depriment contrastar-ho amb els actuals líders, a tots nivells, que pul·lulen pel nostre món, amb unes mires tant curtes però alhora revifa l'optimisme que de tant en tant emergeixin en la Història aquests personatges. Per això, mereix el nostre agraïment, i una oració de gràcies per una vida tant fecunda. Gràcies Madiva! Que el Déu en qui sempre has cregut, et cuidi i et guardi en el teu darrer gest!






dilluns, 17 de juny de 2013

Recuperem a Kant

 Tinc la impressió que en temps de bonança teníem també els sentits, i els sentiments, adormits. Hem estat fent la vista grossa davant de coses, fets, actituds, que ara ens semblen aberrants. I aquesta actitud s'ha infectat fins les més altes esferes on ha confluït aquesta deixadesa moral, potser ètica, amb un sistema partitocràtic que afavoreix l'opacitat i el desontrol democràtic, i les vaques grasses, que més que grasses, eren com el bou del patufet, ple de gasos que finalment han explotat per empudegar-ho tot. Només així s'entén l'existència de personatges, cleptòmans, com Millet, Bárcenas, Blesa, Díaz Ferranz, Urdangarin, Matas i els que no sabem o no sabrem mai.
A mi m'ha fet pensar en els principis morals que finalment ens haurien de regir si no volem ser animalons sotmesos al que ens vingui de gust, i que només saben respondre a un sistema punitiu. Això no és nou, només faltaria, entre d'altres s'ho va preguntar Immanuel Kant (1724-1804), i es va basar en una concepció de l'home que no és tant òbvia però sí trascendental: que som racionals i lliures, o com a mínim que en som capaços de ser-ho en algun moment (alguns esforçant-s'hi molt, això sí). Ser racional i lliure vol dir que sóc capaç de prendre decisions lliurement només amb la meva consciència per testimoni.  És a partir d'això, que es fonamenta la nostra dignitat, i des d'on es formulen els dos grans principis morals: el principi d'autonomia i la unversalització de la màxima moral. És a dir, només són vàlides les lleis que cadascú es dona per sí mateix, i que alhora són universalitzables (es poden convertir en una llei universal), i per tant la seva validesa rau més en el principi que la sosté (dignitat de la persona), i no pas en les conseqüències que se'n derivin, com seria per exemple el pur utilitarisme. Quan ens referim a una llei universalitzable, diem que aquesta és aplicable a nivell general i respecte un altre principi encara més pregon: no vulguis pels altres el que no vols per tu mateix. Però aquestes lleis no poden ser proposades des de fora, ni legislades, sinó que han de sortir d'un mateix, han de ser autònomes i ens les hem de donar a nosaltres mateixos, des de la consciència, per fer-les vàlides (principi d'autonomia). Això que sembla una palla mental, té una extraordinària profunditat. Perquè en el principi d'autonomia rau la dignitat de la persona, el que sóc i la validesa dels meus actes. Caricaturitzant, una persona que creu que matar al veí és bo, serà  de fet un assassí que simplement per por a la punició no escanyarà ningú. Per tant, serà de fet un assassí.
Ha estat mai el tal Bárcenas un home que s'hagi donat autònomament una llei universalitzable? Convindrem que no, i aquí recuperem una observació paradoxal que Plató, en boca de Sócrates, ja va deixar palès en el seu diàleg Gorgias, allà pel segle IV abans de Crist: el pitjor càstig d'una injustícia, se l'enduu qui l'ha comès al marge que se'l castigui o no. Els seus interlocutors no entenien això, i deien amb tota lògica que qui més ho pateix és aquella víctima quan a més no s'aplica la justícia a l'agressor. Perquè penso que Sòcrates (o Plató en boca de Sòcrates) ja intuïa els principis de la moral Kantiana, i és que sense veritable autonomia personal, es traeix l'essència de tot home, és a dir no és lliure ni racional. Aquests homes, doncs, han perdut la dignitat en el sentit més ple de la paraula, ves per on. I el pitjor que els pot passar és que algun dia es mirin en un mirall i no s'hi reconeguin. Chúpate esta, lorito! (això darrer no és ni de Kant ni de Sòcrates).


dimecres, 29 de maig de 2013

Egosurfing, de Llucia Ramis

 Egosurfing és el títol de l'obra guanyadora del Premi Josep Pla del 2010. La seva autora, una jove periodista mallorquina, Llúcia Ramis,  ja ha publicat alguna altra novel·la i relats, i em sembla que recentment n'ha tret una nova que ni sé el títol però temo que no em llegiré. Fins ara no n'havia llegit res, només la columna que té en algun diari del país. Me l'he empassada amb el propòsit que tinc de fer una mena de cicle de lectures sobre la literatura en català actual. Si he de ser sincer, després d'acabar la darrera pàgina m'he quedat perplex. Tot allò que jo esperava trobar en una novel·la, no hi és. On està la trama? Quin és el conflicte? Canvien els personatges, evolucionen de l'inici al final? De fet, la novel·la està escrita no en primera persona, sinó en primeríssima persona. L'autora ni tan sols es presenta, ni diu "Hola, sóc la Llúcia Ramis i us vull parlar d'això, allò i allò altre". El seu nom no surt en cap moment, ni tan sols esmenta que és periodista, es dedueix entre línies. Cap mena de distanciament entre autor i personatge existeix. La resta de personatges són estrafets, una mica llunàtics, com trets del calaix de les bones idees. Hi ha algun, com el vell periodista, que sí que sembla interessant, però ens quedem amb les ganes de saber-ne més, només que despatxa a la Llúcia sense que sabem ben bé perquè quan tot just s'encetava una història prometedora.  Només m'explico el nyap per una subtil, o molt grollera?, ironia que utilitzi la Llúcia. El mateix títol potser ens dona una pista. L'egosurfing és la pràctica de buscar-se a un mateix a les xarxa d'internet, posant el teu nom o senyes personals en un buscador. He pensat si al cap i a la fi és una autoparòdia, una crítica a l'individualisme, o al nihilisme líquid, tant post-modern, i en el fons sigui un exercici de mofa, fins i tot d'escarni. Ara, si és així, em sembla massa descarat, però tampoc hi ha el punt d'encertada ironia que creés la complicitat i fes entendre al lector de què es tracta. No sé, sospito que al Josep Pla es deu haver remogut una mica dins la tomba. Ell sí que n'era de murri. Ara toca entomar-la amb en Jaume Cabré, a veure què dona de sí.


dilluns, 29 d’abril de 2013

Ocells dels horts

Gràcies a la reeixida campanya de crowfunding per iniciar el projecte d'Ocells dels horts, en col·laboració entre la cooperativa Tarpuna i l'Institut Català d'Ornitologia, el projecte ha pogut començar les activitats amb els primers censos. Per presentar el projecte en societat s'ha organitzat una jornada de portes obertes, amb activitats ornitològiques i visita a l'hort social de Can Codina, una finca situada a Llinars del Vallès. La jornada és oberta a tothom que vulgui, només cal inscriure's en el següent link:

 
Feu-ne difusió, i apunteu-vos-hi. És una iniciativa molt original i transversal que no us deixarà indiferents.
 
 

divendres, 26 d’abril de 2013

Chokwé


Ja no tinc una mirada fresca sobre aquest país, sobre Moçambic. Me n'he adonat quan, sol en l'habitació senzilla però agradable on m'hostatjo, he repassat les imatges d'aquesta setmana que deixava ja adormir en la memória, i no m`he esbalaït. Primer, a les parets de les cases encara hi ha la línia nítida que marca l'alçada que va assolir l'aigua durant les inundacions fa tres mesos. En aquells moments, de fet, on sóc ara escrivint tindria l'aigua mésç o menys a l'alçada del coll i formaria part de la llera del riu Limpopo. M'he topat amb un accident de trànsit en que un cotxe ha atropellat una nena de quatre anys. Ha sobreviscut, però perdrà la cama. L'endemà mateix m'he trobat auxiliant un jove que havia volcat el cotxe a la voravia. Estava assegut encara dins de l'automòbil, atonit. Un ferida oberta al cap permetia veure el crani, la cara inflada, l'hemorràgia estroncada. Suposo que els maxilars els tenia trencats, no podia parlar ni obrir la boca. Estava conscient, m'ha assenyalat que li donés un paper i un bolígraf i m'ha escrit que li deixés un mirall i que algú guardés les seves pertienences. Només després, s'ha deixat aconduir cap al posto de saúde més proper. No podran fer res amb ell i començarà un via crucis de transferències fins que vagi a petar a algun lloc on li puguin reconstruir la cara, probablement només a Maputo.
No estic lluny de la frontera amb Sudàfrica, i això significa també negocis tèrbols. M'ho han explicat la Katia i el Tivane, que m'estan ajudant en la feina, im'han fet caure en compte de la rastellera de cotxes 4x4 que hi ha sempre aparcats davant el petit hotelet on prenc un cafè pel matí. Han estat robats, probablement amb violència i algun mort pel mig, a Sudàfrica, introduïts per pistes clandestines, i aquí algun oficial corrupte s'ha encarregat de legalitzar-los i posar-lis una matrícula moçambicana. Es venen sense amagar-se. També hi ha qui es dedica al tràfic de corns de Rinoceront. Partides de caça furtiva atravessen la frontera, en un far-west en que els vigilants Sudafricans tiren a matar sense contemplacions. No tenen cap altra mitjà per dissuadir-los perquè la col·laboració des del costat Moçambicà és nul·la. Els mateixos policies de frontera s'apunten a les partides o les faciliten per poder treure'n picossada. I expliquen històries en que els furtius acaben esbatussant-se i matant-se entre ells per ser menys a repartir. És molt fàcil saber qui són els capitostos d'aquestes xarxes d'automòbils robats i banyes de rinoceront destinades a un mercat absurd, a la Xina. Aquí i allà es poden veure les cases dels nou-rics, on s'ajunten els pocs mitjans tècnics per fer una bona obra, el mal gust i l'ostentació ridícula.
Mentre, al centre de Chockwé hi ha una comunitat de 8 monges, una d'elles espanyola, que porten un hospital en el que fan seguiment i tractament de més de 6000 pacients amb VIH, força més de tots els que actualment hi ha a Catalunya. Es veuen avenços, certament, millors carreteres, oficines de bancàries que floreixen arreu i ja és fàcil trobar un cafè express. També és extraordinària la cobertura que ha assolit el tractament del VIH. Era impensable fa uns anys, quan van titllar de visionaris els programes pilot que va fer Metges Sense Fronteres i la Comunitat de Sant Egido.
Mentre, la major part de la gent va fent amb la seva vida, al marge o amb tot això, els seus petits negocis, el treball a la maxamba, provant de viure o sobreviure.
En fi, tot molt normal.


dijous, 25 d’abril de 2013

El Hobbit, o la degeneració del cinema

Afortunadament, he vist la pel·lícula El Hobbit en l'avió de Qatar Airways. M'hauria sentit profundament estafat si hagués pagat l'entrada del cinema. Crec que aquesta pel·lícula és un clar exemple de la perversió del cinema quan es converteix en un estòlid entreteniment. El hòbbit havia d'estar basada en el llibre que és la prèvia del Senyor dels Anells. Vaig llegir aquest llibre fa molts anys, i molt abans que no descobrís la famosa trilogia. Era un relat fresc, fantasiós, que enganxava des de la primera pàgina. He de dir d'entrada que l'argument de la pel·lícula trinxa la novel·la orginal. Així com les pel·lícules del Senyor dels Anells respecten la trama i l'esperit dels personatges, l'adaptació de tota la tramoia era molt digna, El Hobbit ha estat reduït a una successió d'escenes que volen ser espectaculars, però que s'acaben en elles mateixes. Adéu a la trama, adéu a l'atmosfera, adéu a tota referència a un valor superior, desig encobert, part fosca. És un producte estrafet, com si no hi hagués cap més interès que aprofitar l'empenta comercial de la primera trilogia i entabanar l'espectador amb aquest esquer. Els personatges inicials, ben reeixits, ara són pures caricatures, apareixen sense solta en la història com putxinel·lis, i surten de nous que són horrorosos clixés que ja hem vist quatre-centes vegades. Passen a un segon pla per encavallar escena efectista rera escena trufada d'efectes especials que no volen portar enlloc. L'ombra que projecta la trilogia posterior encara ho fa més patètic.. Es veu d'una hora lluny que el guionista té l'ull posat en el que els espectadors ja saben, i tot plegat dona un aire ful i sobretot, fa sentir enganyat perquè aquesta pel licula només té un afany recaptatori, està sortida d'una factoria sense cap altre anhel que fer caixa i promocionar el turisme a Nova Zelanda. A més, amenaça en convertir-se en una trilogia allargada com un mal xiclet. No m'hi veuran en el cinema per la segona part. Espero que el Tolkien els pugui perdonar.