Follow by Email

dissabte, 31 de març de 2018

L'apropiació del discurs

Resulta clarificador reduir les discussions polítiques, i em refereixo específicament a l'anomenat procés polític de Catalunya, a una anàlisi lingüística per despullar intencionalitats i manipulacions. L'apropiació del relat del discurs, per dir-ho de la manera corrent, significa que a la majoria de la població, a través dels mitjans de comunicació, arribi un missatge, una percepció específica. Un exemple molt concret és el concepte de "presos polítics". Que algú mereixi aquest qualificatiu canvia completament l'essència de la seva condició, encara que no pas la seva condició concreta. Continuarà tancat a la garjola. Així no és innocent l'acepció que se li vulgui donar a aques concepte. Pres al peu de la lletra, un pres polític és tot aquell que està a la presó a causa de les seves idees polítiques. Seria la versió del bàndol independentista. Pels anomenats unionistes o constitucionalistes, algú que és a la presó ho serà perquè ha comès un crim, tan se val la idea que el va inspirar, i el posa al mateix nivell que un lladre, homicida, maltractador, etc. Anomenar pres polític a algú és una manera de legitimar-lo i legitimar el seu ideari. No anomenar-lo així, anorrea directament aquest missatge. Per tant, des d'un punt de vista publicitari és inacceptable. I apropiar-se'n és una prioritat.
Ara bé, per la mateixa regla de tres també van ser presos polítics Nelson Mandela i Adolf Hitler. El contrast és evident. Per tant, hi hauria una tercera via que defugiria  la presó del matís que donema les expressions, i és discutir obertament sobre les idees que han portat a algú a la presó, i si són polítiques (és a dir, que es refereixen a un ideari referent a com ha d'organitzar-se la societat), discutir-les. Però això, temo, és precisament el que es vol evitar de totes totes. Així finalment s'arriba a un subtil carreró sense sortida, que és la criminalització del pensament, de l'ideari. Ja no val a discutir, ni tan sols.

dijous, 8 de març de 2018

Pesta

Torno a Madagascar per tercera vegada en menys d'un any. Era un lloc que em semblava remot i inaccessible i ves per on, ja se m'ha fet familiar. Aquesta vegada hi sóc per fer un estudi sobre la pesta. Si, si, la pesta, la mateixa que el segle XIV va esquilmar Europa. Entraria dins de la categoria de les malalties negligides, però en pocs dies he pogut aprendre un munt sobre aquesta fascinant malaltia que toca tots els aspectes: clínics, microbiològics, ecològics, ambientals i antropològics. La bèstia que la provoca, Yersinia pestis, és un fascinant exemple d'adaptació als hostes, vectors i l'ambient, i d'interacció directe amb certes pràctiques culturals de Madagascar, on ha trobat un nínxol ecològic que fa d'aquest país el que més casos declara a l'any. A més, hi ha tota l'aura que envolta a la pesta, i que ha quedat en el nostre propi llenguatge ben reflectida: ets una pesta, sembles un apestat, pesticida...tot fa referència al estigma, perill, marginalitat. Per això, encara que si ho posem en una balança dels problemes de salut a Madagascar, des d'un punt de vista quantiatiu és un problema menor però la percepció serà sempre distorsionada. Però és cert que té un elevat potencial, com s'ha demostrat en el recent brot epidèmic on predominava la forma pulmonar i ha afectat àrees urbanes. És més morífera que el Ebola però la gran diferència és que el tractament antibiòtic és molt efectiu. També hi ha molt a aprendre de la resposta a aquest brot, on el factor humà, el context malgaix i les dinàmiques de les institucions i ONG's han fet emprempta, sovint de forma independent a l'evolució pròpia del brot i amb episodis esperpèntics. Un aprenentatge excepcional que agraeixo moltíssim d'haver tingut l'oportunitat d'accedir. Probablement, a Barcelona, seré l'expert en pesta número u, però dubti que em surtin massa oportunitats laborals en aquest àmbit.