Follow by Email

diumenge, 24 de gener de 2016

No a Facebook

  Ja fa un cert temps em vaig donar de baixa de Facebook i tenia ganes d'explicar les raons d'aquest gest subversiu. He de dir d'entrada que vaig crear el meu perfil perquè era una manera que se'm pogués localitzar, ja sabeu, allò típic dels odiosos sopars dels companys de primària, secundària i tot això, que es retroben gràcies a la xarxa. A part del meu nom, tot el que hi vaig penjar, era fals. Així alguns despistats cada any em felicitaven l'aniversari el 15 de Març. Una data inventada. També les fotos eren impersonals i de temes de natura.
 Dit això, m'embafaven dues coses. Primer, m'importava un rave i m'era insuportable tota aquesta gent que es deien amics meus i m'explicaven foteses. En segon lloc, no suporto que sense el meu coneixement algú es dediqui a penjar fotos on surti i etiquetar-les. La meva imatge és el meu valuós mirall (per bé i per mal) i crec que la gent no ho valora prou (d'aquí que també trobi horripilant això de les selfies). En tercer lloc, la horrorosa banalització del terme "amistat". Algú podria recordar què significava l'amistat per Aristòtil, per exemple? "L’amistat és el vincle recíproc que relliga en profunditat tota comunitat humana". Llegiu l'assaig-divulgació d'Agustí Alcoberro i també avorrireu com Facebook malmet el mot amic.
 Abans de donar-me de baixa també vaig veure la pel·lícula biopic de Marck Zuckerberg, La red,  i si els decerebrats adolescents que pintava són els garants de les dades que allí hi pengi, millor que plegui vaig pensar.
 Però finalment, allò que em va deixar ben convençut és que un cop vaig prémer el botó que m'alliberava d'aquest lligam, va aparèixer automàticament la foto de la persona que per alguna raó havia visitat més sovint a la seva pàgina de facebook, amb el missatge " El teu amic xxxx, et trobarà a faltar, estàs segur que vols donar-te de baixa?". A part que no t'ho posen fàcil ni evident això de poder-se donar de baixa ( i és facilíssim tornar a reconnectar, massa fàcil), em va recórrer un calfred el fet que un algoritme amagat dins d'una distant i freda màquina m'estigués fent xantatge emocional. D'això se'n diu control social, despersonalització, anorreament de la pròpia identitat. I el pitjor del cas és el poder que pot arribar a tenir aquesta institució si un quart de l'humanitat hi està subjecte. Sé molt bé com és de fàcil controlar les voluntats i els capricis sense que se'n sigui conscient, i aquest invent em sembla potencialment monstruós.
 Potser exagero, però el fet és que no cal que us molesteu buscant-me al facebook (si és que a algú li interessa buscar-me enlloc). He dit.

PD: Tot i així, reconec la seva utilitat quan es tracta d'institucions, establiments, organitzacions que no entren en el terreny personal de ningú.

dijous, 21 de gener de 2016

Etiòpia i l'especulació

 Llegeixo en un dels informes del projecte que ara aniré a avaluar, al sud d'Etiòpia, que no varen poder comprar l'ambulància que tenien programada perquè el terratrèmol que va provocar allò de Fukushima va aturar les exportacions de productes japonesos, i els preus varen pujar massa. Bravo, això sí que és globalització! Ja és curiós que l'eco d'un fenòmen geològic al Japó sigui que una població amb una necesitat urgent d'aquest vehicle (el centre de salut als nòmades de la regió els cau a 200 quilòmetres, si és que no prefereixen creuar com puguin el riu Dawa i fer cap a Kenya). 
 Tot això ho relaciono amb una cosa que m'ha passat recentment. A partir de la desacceleració del creixement de la Xina, s'han esverat les borses de la resta del món. Jo mai he entès això de la borsa, em sembla misteriós, però si sé que fa poc l'agent bancària de l'entitat on tinc els meus humils estalvis em va convèncer d'obrir un compte d'inversió (molt conservador, em va afirmar). Ves per on que coincidint amb aquesta notícia veig que els estalvis han oscilat a la baixa. Tinc menys diners perquè la Xina creix menys ràpid. I he entès de què va tot això i la omnipresència de les notícies de la borsa. Ens hem tornat, o ens han fet tornar a tots, petits especuladors. La borsa ja no és un lloc on inverteixin grans empreses, sinó que fins el que tingui uns estalvis més menuts, hi pot jugar i quedar-se atrapat a la dinàmica especulativa, pendent dels alts i baixos dels nombrosos índexs, veure com ballen els dígits dels seus comptes. Perquè al cap i a la fi, només són dígits espuris que ballen en un hiperespai inaprehensible. 
 El pitjor del cas és que això, si ho entenc bé, funciona com un avió que un cop enlairat no pot deixar de propulsar-se. L'economia necessita combustible, créixer, alimentar la fam inversora i el petit cobdiciós que habita en cadascú de nosaltres, per seguir volant. Som presoners d'un sistema, que si s'estavella s'endurà els nostres béns en forma dígits. Perquè els dígits, els números, es poden esfumar com si res, igual que el paper-moneda es pot devaluar per molta rajola que hi posem a sobre. I que algú m'expliqui perquè si el preu del petroli és tan baix, és un greu perill per l'economia, si ens varen dir que era tot el contrari.
 A més, i per amanir-ho, sembla que tot plegat té molt de psicològic i irracional. Avui mateix ha saltat la notícia que l'especulació i els errors comesos a nivell immobiliari es comencen a reproduir a la ciutat de Barcelona. Més de la meitat de les noves hipoteques ho són per més del 80% del valor del pis. Aquesta bogeria només s'explica perquè els capullos que han signat això, i els indecents bancs que tornen a fer la viu-viu, esperen que el preu dels pisos pugi i les puguin vendre per guanyar uns calerons. I jo em pregunto, on està el regulador de tot això? No hi és ni se l'espera, també està pujat a l'avió aquest que un dia s'estavellarà.
 Francament, a mi em venen ganes d'abraçar les tesis anti-capitalistes, ni que sigui per a que pugui desxifrar algun tipus de lògica en tot això. 


dimecres, 20 de gener de 2016

Somalilandia


 L'any passat, coincidint amb la posta de Sol, un nombrós grup de teixidors s'arremolinava entre les fulles d'un arbre que arribaven al balcó de la meva habitació, a la casa d'hostes de Hargeisa. La capital de Somalilàndia. Un any exacte ha passat, i el record se'm confón, com si de fet no hagués tornat. Només l'absència d'aquests teixidors em rescata d'aquesta sensació. Han desaparegut. Les onades de xetorreig, quasi estrident, que despedien el dia, s'han fet fonedís. Perquè han deixat de visitar l'arbre? Quan va ser? Potser l'amo del tros els va espantar i han decidit ajocar-se a un altre lloc? No ho sé, no ho sabré mai. La resta continua igual. Els imans alcen les seves pregàries en un garbuix que s'alça al cel, com si estigués no en una ciutat, sinó en una mena de monestir on Al·lah ho governa tot, els tempos, les voluntats, les vides. No calen brúixoles aquí si saps cap on cau la Meca. Només cal esperar a topar-se amb algú que estengui l'estora i es posi a fer pregària. L'est està exactament cap on s'adreça, encara que al davant hi tingui un penjador amb roba, unes escales rovellades o un cotxe destartalat. Ell mira més enllà, mira cap a la Meca. Un destí que nosaltres no podrem entendre mai. 



dimarts, 19 de gener de 2016

El rei Lear

 He anat a veure abans no deixi la cartellera El Rei Lear, al teatre lliure. I també perquè volia veure ni que fos una vegada en la meva vida l'esplèndida Núria Espert actuant. Si recordo bé, ja he vist al teatre les següents obres de Shakeaspeare: El Rei Lear, evidentment, Nit de Reis, Hamlet, El Mercader de Venècia i Romeu i Julieta. Me'n falten una bona colla doncs.
 A l'inici de l'obra temia que l'avorriria, però és impressionant com a partir d'un platejament molt senzill, mostrat directament des de l'inici, es va anuant i fent un crescendo fins tenir un final amb ressons wagnerians. Les passions s'ho empassen tot, i l'amor es trastoca de forma inverosímil en una arma que cura i que mata. No explicaré l'obra en si mateix, només l'esperit, com veieu. I assenyalo els aspectes que més m'han agradat.
Primer, la posada en escena, sòbria però extraoridinàriament efectiva, amb aquest teatre, la sala Palau i Fabre, en què els espectadors estem asseguts en dues grans llotges que flanquegen el passadís central on discorre l'obre. I també la música en directe, inclosos els cors que fan els mateixos actors.
En segon lloc, la impressionant actuació de la Núria Espert. Al principi un es pensa que s'ha fet gran de veritat, que no està actuant, però és que al final el personatge li escau tant bé en la seva decrepitud física i mental (la del rei Lear, no la de la Núria), que no he pogut fer res més que treure'm el barret. Tinc una enveja sana (però atroç), per aquestes persones que han aconseguit fer una carrera fidel i coherent, com si haguessin encertat el guió que la vida els oferia, i ara la Núria Espert es permet fer papers que en la seva vellesa li cauen com un guà. Em vaig aixecar per aplaudir-la amb fervor.
En tercer lloc, la paradoxal lliçó que qui parlar des de la sinceritat és qui més mal fa, però alhora és qui sap estimar de veritat. És el cas de la filla petita del rei Lear, que a l'inici de l'obra a la pregunta de si l'estima, ell li respon que en la mesura com cal estimar un pare, i sense passar pels davant els amors que li corresponen per edat, sense fer la llepa com ses germanes. Això li mereix el desterrament, només perquè el rei Lear no sent allò que li agradaria. Qui ens estima de veritat, parla des de la franquesa. El problema és que molts de nosaltres ni tan sols som capaços de ser francs, i ni tan sols en som conscients que no ho som. Em sembla una plaga general. És una qualitat tan rara com perillosa (ara penso que si fos franc i sincer de veritat, engegaria a la puta merda a molta gent que no s'ho espera, tanco el parèntesi). Maleït Shakeaspeare, per això serà etern mentre hi hagi humans a la terra...què bé que mostra la nostra naturalesa contradictòria i ambigua i el costat fosc dels homes i dones...
En fi, que he sortit del teatre amb un ample somriure. És el que té l'art de veritat, posar-nos al mirall i ajudar-nos a traspassar-lo, encara que es trenqui. No entenc cap obra que es pugui dir art, que no ens faci pensar que hagués estat una llàstima passar per aquesta vida sense topar-hi. Aquest és un cas. Ara només em resta alçar-me de nou, i aplaudir. 

dijous, 14 de gener de 2016

David Bowie ha mort

 Ho dic per si algú no se n'ha assabentat, no fos cas. Personalment, com qui pren consciència del que s'ha perdut, faig revisió de qui era David Bowie per a mi. Un personatge present des que en tinc memòria, inclassificable, artísticament ubicu, críptic. Conec poc la seva obra i me n'he avergonyit davant l'allau d'entesos que han abocat panegírics artístics pels mitjans de comunicació. També sabia que la seva parella, la darrera, era una model Somalí. Potser, doncs, m'he perdut d'apreciar prou en vida algú que s'ho mereixia. Massa tard, melodies que coneixia abocades a doll pels mitjans de comunicació, finalment  les he atribuït al David Bowie.
 He fullejat les pàgines centrals de La Vanguardia, i hi trobo comentaris de Mònica Naranjo, Alaska, Paul MacCarhey, David Cameron, Yoko Ono, algú queno sé qui coi és i diu que ens ha deixat massa aviat (69 anys ja és massa aviat?). Un curiós pupurri. Tots fan aire de panegíric, potser improvisat, potser merescut, potser exagerat. Apuntaré una que m'ha fet gràcia i que es desmarca d'aquest to afectat, de Salvador Paniker (perquè se'ls ha acudit demanar l'opinió a aquest?): "Estimo Bach però detesto el rock. De Bowie només sé que tenia els ulls de diferent color". Vaja, m'ha consolat, ho he de reconèixer. També m'ha fet somriure la seva sinceritat espontània que no es deixa portar pel moment. Sospito, potser, que al David Bowie que fins el seu final l'ha convertit en un gest artístic (va coordinar el llençament del seu darrer disc amb la seva mort, cal tenir nassos), aquest és el comentari que més li hauria agradat.
 En la mateixa plana, el que suposo que és un crítici musical redueix sense pudor tota la dispersió creativa de David Bowie a una deplorable manca de concentració en un objectiu concret, i per tant que no sabríem què hauria pogut arribar a fer si hagués deixat de costar l'eclecticisme explorador que el caracteritzava. Conclou, literalment "...de no haver estat per una desena de cançons prodigioses, avui no estaríem escrutant la vocació camaleònica de ningú". No sé si aquest judici és just, però potser si que té un punt de lucidesa.
 I ara explicaré una anècdota, potser l'únic que em lliga, humilment, a aquesta estrella que diuen que brillarà per sempre més sobre la nostra mediocritat. En la colla d'amics adolescents a mi em van posar l'impensable sobrenom de Bowie, només perquè un dia vaig fer un comentari extemporani sobre aquest personatge. Em cridava l'atenció, ves per on, un fil de curiositat que no va tenir continuïtat. I resulta que el dia de la seva mort, el 11 de gener, també és l'aniversari d'un caiguda a la muntanya,  a la Pica d'Estats, de la que el més normal és que no n'hagués sortit viu. Potser només són ganes de donar-me importància, o al deler comú de buscar senyals en aquesta vida que ens diguin que hi ha un ordre superior que la governa. Ves a saber. El fet, ara, és que en Bowie és mort, igual que el Bowie adolescent que era també va morir no sé exactament quan, i jo continuo viu amb ganes de conèixer millor aquest gran creador.





dijous, 7 de gener de 2016

El regne, de Emmanuel Carrere

 El Regne, llibre de Emmanuel de Carrere i editat per Anagrama, és una lectura d'allò més recomanable. Es tracta d'un autèntic viatge intel·lectual, biogràfic, introspectiu, fins i tot teològic, i sobretot, molt agosarat. Si algú em preguntés què fa que una mirada, una actitud sigui la d'un autèntic escriptor, li regalaria aquest llibre com a resposta.
 Carrere fa un exercici de deconstrucció i construcció de l'evangeli de Lluc, i de la vida de Sant Pau, que entrellaça hàbilment amb la seva pròpia biografia . M'han impressionat dues coses del llibre. En primer lloc, l'actitud genuïna, com s'aproxima a una realitat amb ulls nous, a voltes al seu propi  abisme com deixa entreveure ell mateix, sense pors, despullat, deixant de costat els prejudicis i els bagatges culturals, les coses apreses, els apriorismes. Aconsegueix així una visió fresca, sorprenentment novedosa perquè allò que explica estava de fet davant dels nostres ulls però enterrat sota un pesat estrat de prejudicis o de mediacions culturals o religioses. És el que passa quan prova d'aproximar-se al personatge de Lluc,  L'imagina com és el mateix Carrere, un escriptor que vol explicar una història, i li surt una novel·la, en aquest cas un evangeli. Els exegetes de totes les escoles potser es posaran les mans al cap, però no sé si a algú se li havia acudit de provar de posar-se en la pell dels que varen escriure aquests textos, posar-se en la pell de l'altre encara que hagi viscut fa dos-mil anys malgrat que aquesta pretensió, en darrer terme, pugui resultar impossible, com ell mateix reconeix. Però això no el disuadeix i navega amb lucidesa entre aquesta contradicció. 
 Aquesta actitud genuïna, d'explorador que es deixa sorprendre i anota tot allò que troba i s'hi deixa interpel·lar, és per mi la gran aportació de Carrere. Molt més rellevant perquè explora una cosa que ens semblava que era arxi-coneguda. Tant que com els passa als que acostumen a anar a missa, ja no els sorprèn res del que s'explica als evangelis i no s'imaginen que poden redescobrir el text que creuen ja avorrit. I confronta sense por el fenòmen del cristianisme que com ell mateix diu, és una resposta seriosa a la pregunta universal sobre el sentit de la vida, del dolor, de les angoixes. 
 El segon punt que m'encanta d'aquest llibre és que no es posa cap brida (hi fa sortir pel mig el porno, l'esriptor Van Dick, experiències personals), i per tant està tot el text amarat d'una sinceritat que fa que empatitzem amb l'autor immediatament. Ens hi reconeixem en les seves neures, contradiccions, angoixes, en la recerca de sentit, en el respecte amb que contorneja el fet religiós. Jo no crec en l'actual tirania del subjectivisme, que les nostres xarxes neuronals ens facin relativitzar qualsevol percepció. Penso que tots, quan trobem algú sincer, un arquetip, ens hi podem reconèixer de la mateixa manera, són universals. Amb el personatge central del llibre de Carrere, que és el mateix Carrere, passa el mateix. Trobem un humà de bona fe, que no sap si la seva fe és o va ser bona (va tenir un període de joventut d'autèntic convers, quasi fanàtic). Fins i tot a Lluc i Pau ens els fa propers, abastables i comprensibles, els baixa dels altars on centenars d'anys les hem enfilat.  A mi, després d'acabar el llibre, fins i tot em varen venir ganes d'abraçar el Carrere si el tingués al davant. 



dimarts, 5 de gener de 2016

Nit de Reis

 No han existit mai els reis d'orient. I no ho dic per allò que són els pares i tal. El que cita només un dels evangelis, el de Mateu, són uns mags. En aquells temps, això era sinònim d'endevins, consellers, persones sàvies que sabien llegir els signes dels temps. 
 Els evangelis, com tot bon escrit literari, posen pel davant la idea que volen transmetre als fets tal com varen succeïr. Així els mags tenen una funció simbòlica, les persones sàvies d'arreu del món reconeixen el veritable rei, el qui rau en una humil menjadora. I també la idea que uns idealistes tinguin prou fe com per perseguir una estrella en el firmament. Els evangelistes eren uns asos literaris, cal reconèixer-ho. 
 Tot això em ve al cap veient la cabalgata de reis de Barcelona. D'aquells escassos versicles ahistòrics a tota aquesta parafernàlia. Déu n'hi do. D'aquesta idea primigènia a una mena d'aberració, que paradoxalment té molts més números de prevaldre que el mateix Nadal, amenaçat per un laïcisme que el vol substituir per una festa del solstici d'hivern. 
 Així doncs, nens, els reis no han existit mai, és ben cert, no és que tan sols no siguin els pares. En aquest sentit, penso que els nens, i aquí utilitzo la meva memòria, no és que creguin o no en els reis. Simplement, és una categoria mental que no utilitzen això de creure o no, no s'ho plantegen, com tampoc el contrari. La realitat pot ser qualsevol cosa per ells. Per això cau com una obvietat quan en prenen consciència, s'imposa sense violència. I també sospito que és quan comencem a pensar en termes de creure o no, que perdem la innocència genuïna, la que mai recuperarem, la que sempre enyorarem.