dimarts, 24 de desembre del 2019

La llibreria del Djoliba

 En algun lloc havia llegit que les lectures de la nostra vida són com un fil conductor, un camí pel qual transitem i que alhora que ens acompanyen, ens porten a d'altres lectures, com si fóssim nens agafats confiadament d'una mà. I cadascú fa el seu itinerari, fins i tot el no lector. En va venir aquesta reflexió quan vaig topar al Djoliba lodge, un allotjament a Niamey que vaig trobar per casualitat construit per una francesa del cos diplomàtic jubilada, que ha decidit esmerçar la seva jubilació en això. Una mena d'oasi en el sentit més ample de la paraula. En una estança extraordinàriament acollidora hi havia una llibreria amb uns quants volums ben endreçats. No era una gran llibraria, parlo potser de 50 o 60 volums. Res d'aquelles biblioteques que alguns autors es vanten de 6000 o 9000 llibres (quan es necessitarien unes quantes vides per digerir-los). Els llibres giraven tots sobre temes o personatges referents al Sahara o el Sahel i a més eren edicions ja antigues, com a molt d'hora dels anys noranta o vuitanta, i algunes de realment vellotes, de mitjans segle passat. Però una ullada sobre aquesta humil biblioteca ja m'ha fet sentir com qui troba un filó, o una porta a un univers apassionant, un nou capítol d'aquest món el qual hagués molt fàcilment passat desapercebut per mi. Evidentment, només he tingut temps de llegir un volum, "Sahara, biographie d'un désert", d'un tal Rognon, acabat el 1986 i que explica la història geològica i climatològica, i en el darrer capítol també esboça l'humana, d'aquest gran desert i els seus encontorns (el Sahel i el Magrib). Tot i està curull de tecnicismes me l'he empassat, admirant la persistència dels homes de ciència en la recerca de la comprensió d'un espai que amaga sota la seva aridesa una història fascinant. Com si provessin de desxifrar un trencaclosques a partir de vestigis, inidicis, datacions, prospeccions geològiques, traces de rius, restes d'éssers vius. Tota una revelació que porta, ineluctablement, a posar una altra mirada sobre qualsevol paisatge que se'ns planti als nassos. I que el fa encara més ric. També he pogut fullejar uns quants llibres, alhora que he pres nota de tots els volums per si tinc esma de buscar-ne algun més, com l'autobriografia d'un tal Thisling, un explorador insigne sembla ser encara viu quan es va editar el llibre el 1989, Edmond Bernus, un antropòleg que es va passar 20 anys vivint amb els Touregs nòmades estudiant la seva cultura, un tal Monod,  reputat biòleg estudiós de la fauna i flora del Sahara i una biografia literària de Charles de Foucault (l'únic del que en sabia alguna cosa), escrita els anys 50 i que en el prefaci fa referència per sopresa meva a Eugeni d'Ors que en aquella època sembla que tenia certa predicació a Europa. Tots aquests personatges obsessionats per una idea, per un subjecte, per un paisatge, que ara ressuscitaven als meus ulls ignorants, havien poblat un univers i potser havien estat populars, i ara semblavaenarrossegat a l'oblit, com les dunes que descrivia Rognon que desdibuixaven les conques hidrogràfiques a mesura que l'aridesa s'imposava al Sahara.  Una altra mena de desert, també necessari potser, que per progressar i transformar-se per donar vida a una nova creació ha d'enterrar i fer morir.


divendres, 13 de desembre del 2019

Diffa

 En el meu cas ha començat a no tenir sentit la dita que no saps cap on et portarà la vida, ni que sigui en termes geogràfics. Ja he anat a massa llocs que no hauria imaginat, i tot sense haver-ho volgut massa expressament. Ara ha estat el torn de Níger, al departament més oriental, Diffa, que mossega un tros del llac Txad fent cruïlla amb Nigèria, el Txad i el Camerun (i no gaire lluny, la República Centre-Africana que potser serà objecte d'un nou periple). Als voltants de la capital està sembrat de petits camps de refugiats o desplaçats. La diferència aquí no fa massa sentit, els pobles d'un costat i l'altre de les fronteres són els mateixos. Fugen del terror de Boko Haram que actua sobretot pel costat de Nigèria però que s'infiltra pel Níger. De fet, m'expliquen que en alguns pobles ben coneguts, saben que hi ha una part significativa de la població que pertany a aquest moviment místic, radical islamista, violent que només amaga el més vulgar, però violent, dels bandolerismes. El resultat és que la regió està copada també pels militars i estan prohibides les motos. Sembla que Boko Haram fa els seus atacs en moto, Yamaha 2.5, i per a distingir els civils d'un assalt d'aquesta gent, s'ha imposat aquesta norma sota risc que et clavin un tret si circules amb aquests trastos. Jo no he pogut passejar-me ni tan sols per la capital, com no fos dins del cotxe i després dins de l'alberg i els llocs on feia la meva feina. M'ho han prohibit. Un blanc és massa identificable i temptador per segrestar i demanar una recompensa. Tot i així, he estat ben tranquil. Al mateix hotelet, fet de bungalows independents, s'hi estava tota una tropa militar amb els que he tingut agradables converses, una camioneta amb una imponent metralleta muntada al capó estava plantada al costat de la meva habitació i un soldat feia guàrdia tota la nit a  la porta. M'han dit que feia 4 mesos que tot està tranquil. Per això tampoc he pogut veure, només una mica de lluny, el famós llac Txad, una mena d'anomalia hidrogràfica vestigi de l'apassionant història geològica i climatològica del Sahara que ja explicaré en una altra entrada. La major part del departament de Diffa, de fet, està cobert de dunes i desert, habitat per nòmades pastoralistes que porten una vida fascinant jugant amb la supervivència. Des d'un punt de vista epidemiològic, aquesta inestabilitat està tenint conseqüències. Molts habitants que vivien en les illes del llac Txad i que se sabia que estaven més afectats pel VIH, ara s'han desplaçat cap a la ciutat o camps de refugiats. Hi ha més casos registrats, i també més sexe transaccional, més inestabilitat de la població i finalment un seguiment del tractament més complicat perquè ara apareixen o desapareixen o tot d'un cop arriba una onada d'immigrants o desplaçats que posa el sistema de salut en estrés. És, des d'un punt de vista epidemiològic, molt interessant observar i analitzar aquestes interfícies d'interacció entre la malaltia, el risc de transmissió i les estratègies que cal utilitzar, i tots els aspectes socials, culturals, geogràfics i polítics. Ningú va dir que seria fàcil....però no impossible. He conegut una parella de pastors nòmades de l'ètina BeriBeri que fa set anys que se'ls va diagnosticar del VIH, i cada tres mesos, un dels dos creua el desert durant tres dies a cavall per venir a buscar la medicació. I estan la mar de bé i acaben de tenir un fill ben sa. Insufla un cert optimisme que a voltes enyoro. 


dimecres, 4 de desembre del 2019

Serofòbia

 El darrer diumenge va ser el dia internacional de la Sida, una data per celebrar el progrés extraordinari que s'ha fet per lluitar i controlar aquesta malaltia i recordar tot el que queda encara per fer, sobretot en els països on viuen els 80% dels afectats i ocorren el 90% de les noves infeccions (bàsicament l'Àfrica sub-Sahariana). Jo tinc prou recorregut per haver viscut personalment el temps en què els pacients amb el VIH, en el marge de 1 o 2 anys després que entressin en la fase de Sida, es consumien fins a morir irremeiablement. També per veure, uns anys més tard abans que el tractament antiretroviral no comencés a democratitzar-se, com això mateix passava a una escala superlativa en països africans amb elevada prevalença del VIH. I he vist com s'ha pogut aturar la progressió de la malaltia i qualificar-se com a crònica (concepte que penso que és erroni) junt amb l'evolució dels régims d'antiretrovirals que van passar de ser extremadament feixucs i amb molts efectes secundaris a reduir-se, en el cas de la primera línia de tractament, a una pastilla diària força inòcua. Però aquest viatge, deixant de banda l'escenari Africà, ha fet oblidar algunes coses, com que era una malaltia essencialment de gent marginada socialment i sotmesa a un estigma molt intens, castigats injustament per la vida (ionquis, homosexuals, prostitutes) i que per tant era una autèntica plaga amb una forta arrel social que  abocava a les pràctiques de risc i feia inaccessibles a aquests col·lectius a les mesures de prevenció o simplement al rescat social. Aquest model flagrant d'associació entre discriminació, pobresa i marginació encara impera en moltes àrees geogràfiques, com als països de l'antiga Unió Soviètica. El 1 de desembre podem celebrar que aquesta crosta també es va superar en gran mesura. Però també em fa reflexionar sobre una certa banalització de la malaltia atiada, paradoxalment, per la inèrcia d'aquesta lluita contra l'exclusió dels més vulnerables. Un símptoma evident és comprovar la manca de percepció de risc que hi ha en certs col·lectius (o col·lectius dins de col·lectius), sobretot entre homes que tenen sexe amb homes joves que no han viscut, no tenen record històric, de l'època tràgica en què la Sida era una malaltia mortal. La conseqüència és un repunt del nombre d'infeccions per descuit dels mètodes clàssics de prevenció primària sobretot el preservatiu. Hi ha una certa actitud refractària als canvis comportamentals sobre els quals abans es posava l'accent (entre altres coses perquè no hi havia gaire més alternativa) i la quasi exigència de donar solucions purament biomèdiques. I no cal dir que en aquest sentit s'ha tingut èxit amb la introducció tot recent de la profilaxi pre-exposició, la PrEP.  Cal celebrar-ho però alhora m'agradaria advertir alguns punts. En primer lloc, com assenyalava una amiga meva la quasi desaparació de morts degudes a la Sida és gràcies a l'existència d'un sistema de Salut d'accés universal i finançament públic que permet finançar i donar accés universal a tota aquesta panòplia terapèutica. És a dir, si un dia per l'altre desaparegués aquest sistema sanitari, ni que fos amb el model que coneixem, una gran part dels afectats del VIH es veurien privats de l'arsenal de medicaments. I alhora, cada nou infectat representa una despesa per aquest sistema que, no cal dir-ho, té serioses amenaces. A més a més pot semblar una certa frivolitat aquesta banalització,  quan el VIH encara fa estralls en països africans pel que ni que sigui per solidaritat caldria evitar-la. I encara hi ha una raó ulterior de tipus més personal per si les altres no funcionen, i que són els efectes a llarg termini de la infecció pel VIH encara que controlada i la presa perllongada de medicaments que ara tot just es comença a observar quan hi ha un nombre important de pacients seropositius que han sobrepassat la cinquantena.  D'aquí que el concepte "serofòbia" que fa referència al refús als seropositius,  que té el seu sentit quan es refereix a que cal evitar aquesta discriminació sense sentit,  tinc la impressió potser equivocada que es confón fàcilment aquesta actitud  de banalització de la infecció. Potser és millor que aquestes actituds tendeixin a la naturalització dels conceptes, sense banalitzar una infecció que a mi em sembla que és encara una calamitat a totes les latituds, que no sigui font de discriminacions i que ens la continuem prenent molt i molt seriosament.


divendres, 15 de novembre del 2019

La mort i la primavera

 La Mort i la Primavera és un dels llibres de Mercè Rodoreda que es poden inscriure en aquest estil particular d'onirisme poètic i que, segons havia llegit, era característic de la darrera etapa de la seva vida, a la qual correspon també Quanta, quanta guerra.  Ambdues obres carregades d'imatges que amb una primera lectura suggereixen un surrealisme captivador, perquè dins de la irrealitat que creen aconsegueixen enarborar una lògica interna, uns texts homogenis que tot i semblar desconnectats de la realitat tal i com la coneixem (a Quanta, quanta guerra no hi surt ni un sol tret) ens transporten a un món que finalment diu més del que semblaria. Això se m'ha fet palès quan he anat a veure la posada en escena de La Mort i la Primavera al TNC. Havia llegit el llibre fa una bona colla d'anys, un text que la Mercè Rodoreda va elaborar i re-elaborar fins al final de la seva vida, pel que el llibre és un relligat de totes aquestes versions on habiten els homes que s'enterren als arbres amb la boca plena de ciment, ruscos d'abelles que zumzegen en somnis, misteriosos ferrers que senyoregen pobles sotmesos a estranys ritus sota els que transcorre un misteriós riu i la mort que plana darrera de tot això. Tenia molta curiositat com s'ho havien fet per portar en escena un dels textos més estranys que mai havia llegit. En veure l'obra se m'ha fet la llum, he entès aquesta coherència interna i com darrera de les imatges poderoses, la lògica que les enfila totes, ens parla de la mateixa existència humana, de l'angoixa de viure, patir i morir i les temptatives desesperades de donar sentit a tot plegat. Realment la Mercè Rodoreda vola molt, molt amunt, amb un text que com a mi em va passar el creia un exercici d'estil, pura estètica, però que és d'allò més inquietant sense que sabés exactament perquè. I resulta que, contra el que pensava, no es tracta d'un estil que utilitzés, com una evolució natural de la seva literatura en la seva darrera etapa, sinó que va escriure la primera versió alhora que la famosíssima La Plaça del Diamant, que sí aque arrela en la realitat palpable i és ben real. Costa d'imaginar com podia navegar d'un estil a un altre, però potser és que de maneres diferents, parlava (o escrivia), sempre del mateix. On estaria la Rodoreda ara, si la seva llengua literària hagués estat el castellà? I m'imagino quantes Rodoredes, malgrat que algunes obres hagin estat traduïdes, no estan enterrades en llengües i cultures a les que no hem pogut tenir accés. 


dimecres, 6 de novembre del 2019

Tardor

 En aquests moments escolto les Quatre Estacions de Vivaldi i em deixo portar per la cadència quasi visual de la música que em transporta al llarg de l'any, primavera, estiu, tardor, hivern...diuen que el temps canvia, que les estacions tal com les coneixem s'esvairan i la resposta tàcita sembla que sigui un ja ens adaptarem, cultivarem vinyes a dos-mil metres d'alçada i plantarem Maracuyà al maresme. És una manera prosaica d'enfrontar la realitat que abans vivíem com preconcebuda, com si les quatre estacions haguessin estat creades per pautar la nostra vida, el transcurs de l'any que ens agombolava i marcava el ritme, la pausa, el treball i la contemplació del pas del temps a través de la seva petjada en la natura. Sempre he cregut, i espero creure sempre, que això del canvi climàtic, l'agressió constant a la natura no és una qüestió simplement econòmica, productiva. Em sembla un reduccionisme escabrós que només pot tendir a l'absurd. Sóc dels que creuen en el trinomi clàssic de Bellesa, Veritat i Bondat. Indissociable. I que si agredim la Bellesa és perquè no ens atenem a la Bondat ni a la Veritat, sigui quina sigui aquesta. Així doncs, s'entén que destruir el ritme pausat del temps que va inspirar Vivaldi no és només una qüestió ètica, sinó estètica en el sentit més ple de la paraula. Nulla ethica sine esthetica com deien els clàssics i com reblava Dostoievisky, la bellesa salvarà el món.  Crec en la bellesa immarcescible que es manifesta precisament en les coses marcescibles com les fulles dels arbres que s'esgrogueiexen en la tardor o la nostra pròpia vida, ara que la meva, reconeguem-ho, entra en una mena de tardor també. Per això em pesa també que la tardor hagi trigat tant en arribar i només l'hagi gaudit en la seva exhuberant plenitud aquest cap de setmana a La Vall Fosca, on cuejava amb força , lluny d'aquests antinaturals vint-i escaig graus de la plana, com si s'hi hagués refugiat de la nostra estupidesa. Fins i tot ens va obsequiar amb una nevada primerenca, un goig pels ulls. 






Heus ací alguns bocins:


dilluns, 4 de novembre del 2019

Sidi

 La darrera vegada que vaig anar a l'aeroport vaig comprar un d'aquests llibres de consum de masses que hi venen, per fer un tast d'un autor del qual havia llegit un parell d'obres i nombrosos articles, Arturo Pérez Reverté que a més és membre de la Real Academia de la Lengua Española. Reporter de guerra durant molts anys, home de món, reconvertit en un notable escriptor i un polemista que em sembla un punt xulesc i condescendent però atès el que ha arribat a viure i veure em mereix molt de respecte. Recordo que em va agradar molt el llibre La Carta Esférica, encara que fa molt temps d'això i potser el meu criteri ha canviat, perquè l'obra Sidi, la que vaig adquirir, sobre el Cid Campeador (Sidi era senyor en llengua mora senyor, d'aquí va derivar el castellanitzat Cid), m'ha decebut. És distreta, no cal dir-ho, com s'espera d'un producte que es vengui en un aeroport i serveixi per matar les hores de tedi perfumat  de kerosè, però pinta un personatge, el Sidi, que a mi em semblava com robotitzat, pla, sense matisos i només agafa uns pocs capítols recreats de la seva història com si li hagués fet mandra continuar tot i que podria ser la primera entrega d'una nissaga de llibres. Es tracta, temo, d'un producte industrial d'aquells que no mereixen ser anomenats com a literaris escrit per un bon manufacturador que coneix l'ofici i que no s'hi ha esforçat massa però assegura una bona tirada i unes bones vendes. A més, encara vaig caure en la temptació de comprar un segon llibre del mateix autor sobre la història d'Espanya, un recull dels articles que va anar publicant en un suplement d'un conegut diari, crec que El País. També distret, però amarat d'ínfules hispàniques i tòpics encara que és interessant, si es pot agafar la suficient distància i esperit crític, per fer un repàs amè dels episodis més importants de la història de la Pell de Brau. Li reconec el gran mèrit de fer assequible amb tots els biaixos, simplificaries i grolleries que hi encabeix (ell mateix reconeix que va ser un exercici amb un punt gamberro), a qualsevol les grans pinzellades de la història d'aquesta terra comuna, no exempt d'un cert sentit de l'humor càustic i un cinisme que jo cada vegada suporto menys. Així, si hagués d'escollir entre les dues obres em quedaria la segona, tot i que dubto que me les rellegeixi mai. Cap de les dues. 

P.D.: Per casualitat, ahir va sortir una entrevista amb l'autor a La Contra de La Vanguardia centrada en aquesta obra que em sembla més aviat un acte publicitari. Al Reverté no el ferà interessant haver escrit aquesta obra i l'entrevista és necessàriament pobra atesa la riquesa del personatge.

divendres, 11 d’octubre del 2019

Divertim-nos fins a morir

Fa anys, no vull saber quants, vaig llegir un llibre que es titulava "Divertim-nos fins a morir". Crec que era un sociòleg qui el va escriure, no ho sé bé. Em van quedar al cap algunes idees, idees que encara prevalen o que s'han fet realitat, com la cultura de l'espectacle en què qualsevol cosa, enlloc de notícia, pot ser simplement una distracció que a base d'hipertrofiar aquesta lògica deixa de tenir sentit. Un passeig per les edicions digitals dels diaris és suficient per entendre de què parlo, barrejant notícies més o menys preocupants amb esquers per fer tants clicks com calgui (molts amb subterfugis que suggereixen un contingut sexual o banalitats dels anomenats famosos). I pel mig publicitat i propaganda que no és atzarosa sinó que es veu perfecctament que ha estat confeccionada per les maleïdes cookies i aquest sistema que ens espia. Ara mateix, mentre escric això, sóc conscient que em faig vulnerable. He arribat a llegir una escabrosa notícia sobre una massacre i alhora s'obria un pop-up amb un anunci de cigrons enllaunats. En aquell llibre també utilitzava la metàfora de la lupa en els mitjans d'informació. A un fet, per remot i llunyà que sigui, se'l pot amplificar i fer viatjar de forma immediata per tot el món com si estigués ocorrent ara mateix i aquí al costat, acaparant ni que sigui per uns instants una atenció que no mereix. Això també passa en un sentit contrari, quan es deixa d'enfocar en certs llocs o esdeveniments. Sumem-hi la rapidesa dels esdeveniments, o potser més ben dit, la rapidesa amb que s'expliquen i es difonen en un autèntic bombardeig que com una resultant pot arribar a crear corrents d'opinió, angoixa, alarma, col·lectius que no es corresponen amb la realitat immediata. Arribem al punt d'oblidar amb una faciltat astoradora autèntiques tragèdies o punts de no retorn que al final o bé ignorem si han passat o estaven exagerats. Qui recorda que fa uns mesos semblava que els Estats Units anava a envair Iran, o Veneçuela? Què ha passat amb els Rohingyas? Què se n'ha fet de les Bahames després de l'huracà? I el Iemen? Continuen caient bombes de fabricació espanyola? Estic segur que segons la conveniència tornaran a sortir, o potser per un atzar informatiu. 
 A Etiòpia tenen una institució anomenada la cerimònia del cafè. A cada cantonada, hi ha una dona amb una cuineta disposada com si fos un petit altar on fa tot el procés d'elaboració del cafè, des de la torrefacció, la mòlta, escalfar l'aigua i servir-lo en petites tassetes als vianants que arriben, seuen, i xerren mentre el prenen. Aquesta cerimónia, que té un cert aire de ritus religiós amb la dona corresponent trafegant entre fumaroles que s'alcen al cel i estris que semblen litúrgics, és molt més que una pausa, també és un node d'intercanvi d'informacions, del parlar del tu a tu sense barreres i de consolidar les relacions que les pantalles castren amb tanta eficiència. A mi em van dir, en una remota zona del sud d'aquest país, que no necessitaven internet i tothom estava perfectament informat de les minúcies que els importaven. Potser si que cal recuperar l'espai per la pausa, la conversa, la reflexió i donar pas a una manera de viure menys superficial que es basi, d'entrada, en el cultiu de la proximitat com deia en Josep Maria Esquirol en un exitós assaig. I aleshores podrem enforntar-nos amb garanties a aquesta allau de superficialitat que amenaça en buidar les nostres vides.


dimarts, 1 d’octubre del 2019

Jo vull ser una gallina

 La publicitat m'ha semblat sempre un món tèrbol que filtreja amb l'engany, per no dir amb la presa de pèl més clamorosa. Si té per objectiu primari que comprem tal o qual producte, atropellarà sempre el propòsit primari de donar una informació veraç i contrastable per a que el consumidor pugui prendre les seves opcions de forma conscient i racional. És clar que és molt demanar això que actuem de forma "conscient" i "racional". La majoria de nosaltres només podem comptar com llampecs esparsos les vegades que hem aconseguit que aquests paràmetres hagin governat les nostres decisions. I de fet la publicitat tendeix a apel·lar als nostres sentiments, emocions, i els sentiments i les emocions pouen en l'irracional i tenen una inquietant tendència a absolutitzar les seves obscures raons. Això envaiex tots els àmbits i fins i tot els de les decisions més trascendents. La història està sembrada de decisions i fets que no tenen cap explicació lògica ni racional. Per exemple només cal llegir un llibre sobre com es va gestar la primera Guerra Mundial (Sonámbulos), del que ja en vaig fer una ressenya.  O d'una forma més propera i malauradament reiterada, en els campanyes electorals que un tertulià va qualificar de campanyes publicitàries, no pas de campanyes de difusió i sensibilització per elevar la ciutadania a l'autonomia de les decisions, la consciència i l'opinió formada. Personalment, temo que en molts estaments interessa que sigui exactament al contrari. I encara a un nivell més baix i més decebedor, els anuncis de, posem per cas, cotxes on s'atia a la infantilització, pensaments egòtics i passions més o menys baixetes. Tots aquests pensaments m'han vingut després de contemplar la secció d'ous frescos d'un supermercat. És sabuda la mala premsa de les granges de producció d'ous on viuen atapeïdes les gallines en condicions espaordidores. I també que hi ha hagut una regulació en aquest sentit que permet saber si els ous han estat produïts en condicions més o menys "inhumanes". La publicitat ha pres el relleu d'aquesta nova sensibilitat i ara, sense mirar aquest codi imprès en cada ou, és francament difícil saber com carai viu la gallina que n'és responsable. Tot són "Gallinas Camperas", criades al terra, amb pinso natural, en llibertat. Dona ganes de ser gallina perquè segons la publicitat tenen una existència felicíssima al mòdic preu d'anar posant ous sense donar gaire més voltes a una existència que acompleix totes les perspectives que una gallina pugui tenir. La realitat, de ben segur, és molt més prosaica, i la publicitat prova, amb subterfugis i sentits implícits de les paraules, entabanar-nos, fer-nos al cap i a la fi sentir allò que ens agrada que ens diguin: que som madurs, que som joves, que no som com els altres i apuntem més alt que la resta i que mengem uns ous parits per gallines que res tenen a envejar a la Gallina dels Ous d'or. Pot ser sí que ens mereixem en aquesta o en una vida propera, reencarnar-nos en una insulsa gallina.


dilluns, 23 de setembre del 2019

Canvi Climàtic

 Considerant que les prediccions sobre el canvi climàtic siguin certes, em permeto fer algunes reflexions que, tan de bo, fossin equivocades. En primer lloc, tinc una incòmoda sensació que tot això s'entoma amb una banalitat atordidora. És a dir, resulta que la terra tal com la coneixem s'enfronta a una crisi existencial anàloga a la que en el seu dia s'hi van confrontar els dinosaures i el famós meteorit. La diferència entre un meteorit i el "canvi climàtic" és que no veiem una roca incandescent i rutilant estavellar-se contra la terra; es tracta d'una amenaça callada que s'està congriant des de l'inici de la Revolució Industrial (és a dir, des del moment en que es va començar a alliberar de forma artificial els combusticles fòssils amagats a la terra com a mínim des de l'època del carbonífer). No el veiem, no el toquem, però hi és i es fa notar cada vegada més només si ho volem veure. Això té per efecte unes reaccions molt humanes, en un sentit negatiu: la negació, implícita o explícita, davant la manca d'efectes evidents, causa efecte (em cau un test i em surt un trau), en la vida qüotidiana, i la proscristinació. El primer és un conegut mecanisme psicològic que s'explica per la necessitat d'evitar una ansietat anticipatòria i que porta a acceptar obertament una realitat però en el pla subconscient negar-la. La segona potser és una emanació una mica més conscient de la primera, anar fent el dia a dia davant la complexitat o la por d'entomar un problema que no exigeix una resposta concreta o aquesta és massa complicada (p.ex. fugir) i urgent (p.ex. d'un tigre afamat). Ambdós mecanismes es confabulen davant la inèrcia d'un sistema econòmic que com un ionqui no pot deixar de dependre de llençar quantitats ingents de Co2 a l'atmosfera. De fet, tots en som addictes i ens costa reconèixer que el nostre modus vivendi, perspectives vitals, suposats drets adquirits depenen d'aquest sistema i per tant posar en crisi tot. La contradicció queda palesa amb els mecanismes de maquillatge que apaivaguin la mala consciència o ens auto-enganyin, de l'estil capità enciam o polítiques més paleses i certament exigents però no deixen de ser tapa-forats que no posen en entredit la medul·la del sistema socio-econòmic que ens empeny al desastre. O pensar en el miracle tecnològic que ens traurà de l'atzucac com un cohet salvador que ens porti a Alfa-Centauri. Ni tan sols considerem escandalós l'estil de vida de molts idolatrats personatges que donen voltes pel món amb jets privats i fan del lucre un insult continu a aquesta situació. Així, mentre mentre promovem el compostatge, es parla alegrement d'augmentar les capacitats de tal i qual aeroport amb noves pistes (això ho he sentit per la ràdio amb pocs minuts de diferència). El món, la terra, potser no desapareixerà, però serà més lletja i insulsa, i sobretot injusta. L'univers mostrarà la seva esfereïdora indiferència i qui en rebran, o en reben ja, les severes consqüències en forma de fam, migració forçada, manca d'aigua etc. seran els més desafavorits, i els beneficiats d'aquest pervers sistema econòmic sabran espavilar-se per trobar el seu refugi. 


dijous, 12 de setembre del 2019

L'anell misteriós

Aquests darrers dies estava a Roses, una vil·la que sota la pesada crosta d'establiments turístics que l'ha desdibuixada des dels anys 70's, amaga uns monuments excepcionals (la ciutadella, el castell de la Trinitat) que expliquen una història riquíssima. Roses és un port natural, l'entrada al Cap de Creus i una de les badies més belles del Mediterrani que,  com tot el que tenim a prop tendim a menystenir i ho reflectim amb l'atemptat paisatgístic que va ser el seu dia Empúria Brava i les urbanitzacions que s'arrapen com insectes als darrers vessants dels Pirineus. Vam arribar-nos fins la platja de l'Almadrava, la darrera platja sorrenca abans que el perfil de la costa s'asalvatgi en els esculls i espadats del Cap de Creus. Vaig posar-me a nedar, com tinc costum, seguint aquesta costa fins el tombant que ja enfila sota el camí de ronda que porta a la Cala Montjoi. Just en aquest tombant que enfila cap al Nord hi havia una jove parella en un sortint de la pedra que em va fer senyals per acostar-m'hi. El noi em va explicar, en francès, que acabaven de perdre un anell, un cercle daurat amb dos petits diamants, i em va demanar si podia buscar-lo. Vaja, com si m'haguessin demanat de cercar una agulla en un paller, sota aquell mar de pedra i algues. Però vaig tenir sort, en pocs moments vaig trobar, incrèdul, l'anell brillant sota una petita mata d'algues marronoses que es removien a l'embat de les onades. Vaig emergir de l'aigua amb el preuat objecte a la punta dels dits, en un gest quasi triomfal. La parella em volia abraçar. Es tractava del seu anell de compromís, "fiançailles" en francès.  Després vaig marxar nedant tal com havia aparegut, després de desitjar-los tota la felicitat possible. No els vaig donar cap ressenya meva, ells es diuen Ismael i Anne, i no crec que em reconeguin mai si ens topem de nou, anava amb un casquet de goma i ulleres. 
 Aquesta història no és inventada, encara que no tingui testimonis per corroborar-ho. En tot cas em porta a fer alguna divagatòria. Per exemple, la successió dels fets està tan ben encavallada que algú diria que no va ser una casualitat que jo, en aquell precís moment, passés nedant per allí (no hi ha gaire gent que ho faci, em sembla, estava a uns 400 metres de la platja). Precisament, una estona abans vaig estar ponderant si m'hi posava o no. També va ser curiós que trobés l'introbable, i no pas un objecte qualsevol. No era un vulgar anell, tenia el contingut simbòlic que només els homes podem donar als objectes, que el feia tant valuós. Penso ara quin paper tindré en la seva memòria, si per sempre recordaran aquesta facècia i el misteriós personatge que va emergir del mar en el moment oportú com si algú l'hagués enviat, i es preguntaran de tant en tant qui era jo exactament, o bé dormiré en el bagul dels records simpàtics, l'anècdota. Tot pot estar en funció de com els hi vagi per la vida. Si d'aquí pocs anys estan separats i barallats, hauré estat un mal auguri i millor que no se m'hagués acudit llençar-me a l'aigua. Si l'anell els va caure just en el moment que ell li el va entregar, la història ja queda reblada. No ho sé, seria plausible, l'escenari era preciós, al peu del mar, amb l'hortizó per testimoni. Si no e vero e ben trobatto.
 De totes maneres, amb l'afany tan humà de trobar un sentit narratiu a tot allò que ens passa, potser val la pena fer un acte de fe i creure que no va ser una casualitat, sinó una misteriosa causalitat que tot cal dir-ho, em va fer feliç una bona estona.


dissabte, 31 d’agost del 2019

Patrick Leigh Fermor

Vaig prometre fa setmanes un post sobre aquest autor, una agradable descoberta entre tanta banalitat escrita. Aquest home, britànic de naixement, va morir el 2011 amb noranta i escaig anys, en la seva casa en una illa grega. Era un enamorat de la cultura hel·lènica des que amb 19 anys va creuar Europa a peu fins a Constantinopla, fugint literalment dels estudis. Una ànima inquieta que el va portar aleshores a aprendre grec. Precisament el domini d'aquest idioma va fer que durant la Segona Guerra Mundial l'exèrcit britànic el destinés a missions secretes a Grècia, concretament a l'illa de Creta on va actuar com a agent d'enllaça amb la resistència i va protagonitzar gestes dignes d'una pel·lícula, com el segrest d'un coronel de les SS. De  fet, segons he sabut, sí que se'n va fer una pel·lícula, força dolenta diuen. Gens cansat d'aquests anys de joventut es va dedicar a trescar món, empès per una curiositat infinita que l'empenyia com una alenada inesgotable. Va ser amant d'una exuberant comtessa hongaresa, va viatjar per les Antilles, Àfrica, Europa, Amèrica, es va interessar per tots els aspectes de la vida sense buscar una falsa estabilitat, fugint fantasmagòrics algoritmes sota els quals es pretén parametritzar la vida. Temo si en un futur no gaire llunyà es considerin aquests personatges com a massa perillosos que caldrà evitar mitjançant la por i l'aplicació sistemàtica d'un sense sentit que ens acabarà destruint. Continuaré amb la ressenya més endavant, estic a la recerca de més llibres d'aquest fascinant personatge...

dimarts, 16 de juliol del 2019

Madagascar no existeix

 En l'hotelet de Manakara on ens allotgem jo i el meu equip, al sud-est de Madagascar, hi ha un mapa turístic del país penjat d'una porta que m'ha cridat l'atenció. L'illa hi està envoltada d'una corona de fotografies amb el que els usuals turistes esperen, trobar: lèmurs, senderimes, zones de busseig amb esculls tropicals, platges immenses, rius per baixer fent rafting. Mirant-ho així, fredament, semblaria el pamflet d'un parc temàtic. Però això si és un parc temàtic és el de la destrucció de la biodiversitat. Fa uns dies, abans de partir de la capital, Antananarivo, en la guest-house que és un lloc de pas molt popular per investigadors (sobretot abunden els primatòlegs i els herpetòlegs, Madagascar és la meca d'aquestes disciplines) i expatriats de ONG's, un especialista en lèmurs que porta treballant en l'illa uns 20 anys feia un retrat que ell qualificava de trist, de l'illa i feia una pausa per glopejar la infusió que compartíem. Havia contemplat la degradació política i social de l'illa, la degradació del medi natural, la pèrdua de biodiversitat. All is gone, deia, amb aquesta expressió anglesa tant contundent. Tot s'ha esvaït, rèptils, insectes, mamífers, aculats cada vegada més en restes de boscos esparsos, per la pressió humana que menada per la pobresa no dubta en estassar-los amb foc per obrir nous camps de pastura i conreu, o simplement col·laborar amb el tràfic d'animals. No és l'únic dels que he trobat que expressa la mateixa desesperada resignació davant un món extraordinari que s'esvaeix. Perviu encara en els parcs naturals, en zones remotes, però es nota un cert derrotisme, de batalla perduda malgrat les innombrables iniciatives per fer compatibles el desenvolupament humà i la preservació de la biodiversitat. De fet, molts dels expatriats que he trobat treballen en aquest àmbit. Espurnes d'esperança, petits èxits, guspires davant l'avenç destructor d'aquest malentès progrés. La gran paradoxa és que aquest empobriment genera més empobriment, que la preservació del medi hauria de ser un incentiu. Però aquí es rema en direcció contrària, els interessos a curt termini, les pràctiques culturals que han perdut el seu sentit, la corrupció, l'explotació sense miraments triomfen malgrat els esforços per regular les malvestats de la mineria que semblen més aviat exercicis de maquillatge, la inseguretat alimentària crònica que fa que es tinguin pocs miraments per respectar l'entorn. No pocs conservacionistes acaben treballant per elles en aquests projectes subsidiaris per conservar la biodiversitat, per atemperar, diuen, el seu impacte. Confessen que és com si s'haguessin casat amb el dimoni. Al final, tot sembla indicar que sense una honestedat personal, no hi ha canvi possible, que a Madagascar es pot fer el que es vulgui si es tenen els contactes i la influència necessàries. Mentre ens acostumem a la pèrdua de tota aquesta bellesa, i no podem fer res més que resignar-nos a viure en un món més pobre, més lleig.

 Escric això després d'haver fet una incursió per alguns pobles, i m'he passat de tornada, caminant per un senderol, fotografiant unes papallones de meravellós disseny, espurnes d'aquesta bellesa que com les mateixes papallones si protens posseïr-la, agafar-les amb les mans, es mor.  Enmig la devastació perviu encara l'antiga biodiversitat, en petits insectes i en dragonets que mirats de prop poden ser més fascinants que els mateixos lèmurs. 


diumenge, 7 de juliol del 2019

Mediterrani vs. Carib

 Després de tornar de la voràgine caribenya ja puc parlar amb autoritat d'una idea que sovint he comentat. No entenc la dèria de visitar suposats llunyans paradissos, quan aquí mateix tenim una interminable costa que encercla el mediterrani, que tan apropiadament van batejar els romans com a Mare Nostrum, d'una bellesa que pel simple fet de ser a l'abast sembla que mereixi ser negligida. El carib pot tenir l'estridència d'allò que és exuberant i exòtic, com qui li agrada més una música com més l'apugi de volum. Semblaria que en la nostra permanent disconformitat de tot el que ja tenim, ens entestem a anhelar allò que és més remot i que hem alimentat en les nostres fantasies com una perspectiva que ens ajuda a superar un present que sempre trobem frustrant. Però jo crec que amaga una cosa encara més greu, la incapacitat d'apreciar la bellesa quotidiana, l'equilibri subtil de la costa mediterrània, la deliciosa fusió de paisatge, història i l'amabilitat d'aquest mar sense huracans, i si hi ha temporals són de pa sucat amb oli comparat amb la fúria dels oceans. Sembla realment fet a l'escala de l'home encara que  encara s'obstini a desgraciar-lo a través d'un urbanisme barroer o el maltracte ambiental. Jo he visitat uns quants racons del mediterrani que m'han captivat fins el punt que m'imaginaria retirar-me com un eremita en algun d'ells. Parlo, a més de la nostra costa on la fusió dels pins que arriben a pocs metres de la mar em resultat d'una sublimitat pictòrica (és un verd que no es pot trobar enlloc), de Sicília, de les illes eòlies, d'un grapat d'illes gregues, pedaços de la costa de Tunis, les illes Balears i Pitiüses. Les illes eòlies, per exemple, són una meravella on m'hi puc sentir més acollit que en l'estridència d'una illa tropical. Mediterrani en la més pura essència, repartides com un petit collaret de perles, Salina, Lipari, Panerea, Vulcano, Filicudi, Alicudi,  fins acabar en l'endimoniat Stromboli que escup foc cada pocs minuts. La pàtria d'Homer, els passos d'Ulisses es poden seguir per aquests racons. A voltes penso que millor que sigui així, que seria una desgràcia que tothom que s'entesta a anar a Cancun o agombolar-se com ovelles en un creuer que va fent de tastaolletes de paradís en paradís, se'ls acudís banalitzar també tot això.


dilluns, 10 de juny del 2019

Benvinguts al paradís!

 Així com els extrems es toquen, el paradís i l'infern poden arribar a ser les dues cares d'una mateixa moneda. O fins i tot que el paradís sigui impossible sense un infern. El mateix origen de les illes del Carib n'és una metàfora. L'esplèndid espectacle natural de cadascuna de les illes, i d'alguns indrets en particular, té el seu origen en el caos volcànic. Crec que una de les experiències més inquietants que es poden tenir és arribar al caire del cràter d'un volcà actiu i contemplar l'energia turbulenta que s'hi cou.  És un eco de l'espetec inicial i dels temps de la formació del Sistema Solar. Abassega la impàvida indiferència del magma bullent. I tot el que he pogut contemplar aquest mes que he estat vagarejant per aquí té el seu origen en aquesta força cega. El naixement de les illes és una seqüència de convulsions volcàniques que han durat centenars de milers d'anys i que han esta necessàries per parir-les, que els elisis i la mar les embatin, les fertilitzin i la vida progressi d'una forma astorant com els esculls de coralls que semblen els únics éssers vius que treballen amb una escala geològica. I finalment els homes hi facin estada. El mite de Cronos que s'endrapava el seus fills es fa ben palès: el temps, que ho engendra tot no pot evitar també destruir-ho tot i ho recorda encara en forma d'huracans i de tant en tant amb noves erupcions. Destrucció i creació són tan inseparables com el mateix principi d'entropia, si vols ordre has de provocar encara més desordre. A nivell humà també val la metàfora. Hi ha un preu per viure en aquest suposat paradís i la seva mateixa història, com he explicat en els altres posts, és una seqüència a voltes macabra d'escabetxines, guerres, crueltats i genocidis, incloent l'episodi de l'esclavatge que finalment ha acabat donant forma a la població local. L'amalgama de races és espectacular encara que predomini el to negre, però hi ha per aquí sovint ben barrejada sang de totes les ètnies de l'Àfrica occidental, espanyola, angelsos, escocesos, irlandesos, holandesos, danesos i encara que residual, dels antics indígenes els Arahuacos i els Caribs (o Kaligaro com es fan dir a ells mateixos). A Dominica, quan hi vaig arribar vaig preguntar si encara sobrevivien els Caribs que esmentava en el seu llibre Patrick Leigh Fermor els anys 40, i que qualificava com en vies d'extinció. Doncs sí que encara hi són. Però que ningú esperi trobar-los en les tradicionals cabanes, pescant peixos amb canoa i llances ni vestits a la manera d'Adam i Eva. Tenen una regió autònoma, amb un Consell particular però el mode de vida és occidental i com en altres indrets només ocupen les cabanes i els vestits tradicionals per entretenir els turistes. Estan en gran mesura fosos amb la població negra, molta gent de Dominica té algun ancestre Kaligaro. I només vaig creure identificar una noia que podia ser pura, en la capital de dominica, a Roseau, dissabte a la nit en un bar amb música ensordidora i llums apaivagats. Pell cremosa, faccions una mica asiàtiques però amb els ulls grans i sobretot una esplèndida melena negra com el sutge, fina però alhora espessa. Era bella, ho reconec. La seva parella amb qui expressava evidents gestos que anaven més enllà de la tendresa també semblava un pur successor...però d'un llinatge vingut de la selva profunda de Guinea. La fusió i l'aiguabarreig semblen inevitables i la llengua, que el Leigh Fermor encara va trobar viva, ha desaparegut. 
 El Paradís té més contraparts, encara. Per exemple, la prostitució o, com es prefereix anomenar més adequadament, el sexe transaccional. Si es busquen prostitutes en el terme clàssic que tots entenem, només es poden veure fàcilment a Antigua, i si hom s'ho proposa a Dominica i Saint Kitts and Nevis. Però són quasi totes estrangeres (de Santo Domingo, Jamaicanes, Guayaneses) que han emigrat per buscar una font de recursos més digna. La història més habitual que he sentit és que després de ser abandonades pel marit, no han tingut més remei que buscar-se la vida per sostenir els seus fills i donar-los educació. És una constant que sempre m'impressiona, sobretot perquè solen amagar als fills i a la seva família a què es dediquen realment. D'això, senyors, se'n diu abnegació i amor. I ja us dic que no és precisament prostitució de luxe, els locals on exerceixen són d'una sordidesa depriment. 
 Però més enllà d'aquestes noies, i senyores, el sexe transaccional esdevé una pràctica habitual entre les locals, una font per completar els ingressos o obtenir algun benefici concret (un smartphone, el pagament d'una factura, etc.). No es reconiexeran mai com prostitutes i fins i tot es normalitza. Aquesta pràctica és molt sensible a les oscilacions socio-econòmiques. Per exemple, se sap que ha augmentat a l'illa de Nevis després que un dels principals hotels (és una illa molt petita), tanqués una temporada per reformes. I a Dominica després del pas del devastador huracà Maria, el 2017.
 Els huracans són una mena de peatge que aquestes illes paguen per la seva existència, com ho poden ser les ocasionals erupcions i terratrèmols. Una ruleta anual que comença el juny i acaba l'octubre. En arribar amb avió a Dominica impressiona l'estessa d'arbres despullats de branques i palmeres decapitades que s'alcen sobre la catifa verda del sotabosc. Dels troncs estan brostant les noves fulles i els dona un aire de cadàvers ressuscitats. És la petja de Maria, un huracà de força 5 que ha fet que l'illa quedés paralitzada i fins i tot regressés en molts aspectes. Aquestes illes són extremadament vulnerables, i la seva dependència del turisme fa que una crisi a Occident sigui un terratrèmol sòcio-econòmic. I en aquest sentit, vaig poder parlar amb una noia local que treballa com a cambrera en els creuers. En preguntar-li per les condicions no va dubtar-ho ni un instant. És esclavatge pel que paguen i pel que treballen. Set, vuit, nou mesos a l'any enclaustrades amb salaris de misèria i condicions llòbregues per tal que els turistes puguin tenir una experiència del paradís a peus competitius. El negoci orientat cap al lucre i el benefici sense límits, i no a les persones que hi treballen, té aquestes coses. L'esclavatge muda, es transforma però no desapareix i fins i tot ens el fa acceptable si finalment serveix per portar-nos al nostre miratge particular, paradís, que alhora que per crear-lo hagi calgut un infern. No podem prescindir d'un sense l'altre.


divendres, 31 de maig del 2019

Pirates del Carib

 Em fa gràcia quan, en aquests moments, escolto els molestos talls de Spotify, dient-me una cosa semblant a que "tanto da si vas al trabajo, o a una isla paradisíaca, si quieres escuchar tu música favorita únete gratis por un mes a la versión premium y olvida las interrupciones". I si fos el cas que es donessin les dues condicions alhora, que vas al treball i també a una illa paradisíaca? És el que es pot pensar quan explico que estic saltant d'illa en illa, a les petites Antilles del Carib: St. Lucía, Grenada, Antigua, Saint Vincent, i encara em queden St. Kitts and Nevis i Dominica. Podria semblar un d'aquells viatges esbojarrats, de tasta-olletes, amb aquest esperit tant post-modern de noséquantescoses-que-has-de-fer-obligatòriament-abans-de-morir (o la seva versió cínico-apocalíptica, abans que el canvi climàtic ho esguerri tot). Afortunadament, les relativament breus visites em permeten fer un tast prou contundent i real de cada lloc. També hi ajuden dos fets. Primer, miro d'allotjar-me en hotels que estiguin en al mig de la capital, el pols de la vida, no en els resorts turístics, i segon tenir la sort d'haver trobat una lectura que m'acompanyi i que em permet anar més enllà del que els meus pobres ulls poden veure. En aquest cas vaig topar amb un autor fins ara desconegut per mi però del qui buscaré els seus llibres, Patrick Leigh Fermor, que va escriure una crònica d'un viatge a les Antilles els anys 40, en que repassa a partir de les seves pròpies lectures de temps passats, sobretot d'un tal pare Labat, dominic francès del S. XVIII, la geografia, la història, els paisatges, les seves impressions i agudes observaciones sobre totes les illes que va visitant. Ja en faré una recensió, però he descobert un digne predecessor de Kapucynsky i és una demostració que acompanyat de bones lectures es  viatja més i molt més lluny.
 Què he d'explicar jo, doncs? Existeixen els tòpics, l'associació automàtica de Carib=Paradís? Si es mira el passat, tot és molt turbulent, ja des d'un punt de vista geològic. Totes aquestes petites illes són les puntes de monstruosos volcans que encara espeteguen de tant en tant. Recordem el mont Pelé que el 1902 va fer de la capitald de Martinica, St. Pierre, una nova Pompeia. Els pobladors més antics dels que se sap eren els misteriosos i pacífics Arauacos, substituïts per els Caribes (que en van donar el nom) provinents de la conca del Orinoco, més agressius, caçadors i recol·lectors que se les hagueren amb els colonitzadors europeus. Els espanyols, i Cristòfol Colom mateix, no van fer gaire més que batejar les illes segons el Sant del dia (San Vincente, Santa Lucía de Siracusa..), el propi nom del navegant (San Cristóbal), el dia litúrgic amb que s'hi varen topar (Dominica), per paisatges que els evocaven la seva terra (Grenada, Montserrat) o una barreja místico geogràfica, com Trinidad pel fet de tenir tres pics. Però poc més hi varen deixar. Són els anglesos i francesos els que se les han disputat amb regulars escabetxines i lluitant alhora contra l'aferrissada violència dels Caribes que van poder subsistir encara fins mitjans del segle passat. Han sofert el destructiu eco del que es coïa a Europa. Patrick Leigh Fermor esmenta la visita que va fer a la darrera reserva d'aquesta tribu indígena a Dominica i temo que ben desapareguda (ho miraré). Hi ha noms de pobles que es diuen Massacre, i no cal ser massa viu per saber què hi deuria passar. El resultat en moltes illes és que es barregen els topònims anglificats d'origen francès i persisteix un creol d'arrel africana i francòfon junt amb l'anglès oficial. Després, aquestes illes també van ser escenari privilegiat de l'explotació de mà d'obra esclava amb totes les vexacions i crueltats associades junt amb justificacions teològiques d'allò més inversemblants. I la negritud s'hi va implantar de forma esborronadora. He tingut la impressió d'estar en un apèndix d'Àfrica, el Carib és de color negre, però parant més atenció sobre els trets, hom se n'adona que hi ha totes les tonalitats de pell fruit de la barreja promíscua, des del negre més negre amb una transició fins el cafè amb llet i un blanc magribí, i trets facials que recorden encara els dels antics Caribes, una mica mongoloides amb cabelleres suaus i llargues. De fet, expliquen que alguns esclaus que es van escapar del jou després de naufragar es van naturalitzar com a autèntics Caribes i van adoptar-ne totes les costums. A més d'aquests remanents, la història parla muda als meus ulls, a cada lloc es poden observar els antics edificis de l'època colonial, alguns deliciosament decrèpits, esglésies metodistes, anglicanes i catòliques que semblen no ser d'enlloc o trasplantades sense més ni més d'Europa o amb un vague intent de sincretisme que no ha aconseguit ni de lluny els resultats espectaculars dels Espanyols amb l'Amèrica continental, i cementiris amb l'aire més propi d'un comtat anglès, amb nostàlgiques inscripcions que encara ressonen més patètiques després de tants anys, a recer d'una palmera i abrussades per un sol tropical.  
I dels tòpics, què doncs? Si, si, hi ha les platges tropicals, de sorra blanca fruit de l'erosió del corall, color turquesa, temperatura perfecta, tèbia, sol espaterrant, aire translúcid i colors esclatants, esculls de corall que espero descobrir abans de marxar. No és un tòpic, és una realitat que esdevé hipnòtica, la transubstanciació del paradís a la terra i que fa que el turisme sigui la gallina dels ous d'or. Sobretot un turisme de luxe de iots (hi ha tota una indústria al voltant d'això), i també el més popular en forma de monstruosos transatlàntics que porten milers de turistes d'illa en illa i desembarquen com en un formiguer. No he vist cap espectacle d'aquests, he arribat en l'interludi de les dues estacions altes. També hi ha volcans, a dojo, la majoria extints i selves luxurioses però que no tenen els imponents arbres de les selves continentals, suposo perquè els huracans que arrassen de tant en tant aquestes terres (cada temporada és una mena de ruleta), no permeten que cap arbre arribia a una alçada excessiva, excepte les vincladisses palmeres. I també, com a nou esquer turístic, es promocionen diferents llocs on es va rodar les entregues de la pel·lícula de Pirates del Carib assenyalats convenientment en les guies i que a mi em provoquen un automàtic desinterès. I fins i tot sé que es fan performances al respecte. Al cap i a la fi, el paradís no deixa de ser un miratge que construïm a la nostra pobra mesura, i té el petit inconvenient que sigui com sigui, sempre acabes trobant-t'hi amb tu mateix. 

dijous, 16 de maig del 2019

Grenada

 A tothom d'una certa edat li deu sonar l'illa de Grenada perquè a principis dels anys vuitanta va ser envaïda per l'exèrcit Nord-americà, en aquell moment sota el comandament de Ronald Reagan (cal recordar, per espant de molts en aquests dies que corren, que el president dels Estats Units és alhora el comandant suprem de les forces armades). Es valen voler treure de sobre un aprenent de dictador d'idees esquerranoses que amenaçava de repetir la facècia de Cuba dels anys seixanta. Van escombrar l'illa que no té més de 50 o 60 quilòmetres de llarge, sense despentinar-se. Els adults d'aquella època molt probablement van tenir notícia per primera vegada de la seva existència i es van preguntar si era casualitat que s'assemblés al de la ciutat de Granada. No, no és cap casualitat. Els primers navegants europeus de la zona que com bé sabeu eren castellans van veure de passada l'illa i la seva escarpada orografia que n'és un tret distintiu, els va recordar els pendents del Sierra Nevada que emmarquen la Granada original (també hi ha una petita illa anomenada Montserrat on hi ha el volcà més actiu i perillós de la zona). I li van posar el nom que estranyament ha perviscut malgrat que sempre ha estat en mans de Francesos o Anglesos, que com en d'altres illes del Carib, s'anaven turnant el domini mitjançant cruels batuses. I pel mig, exterminant la població local, els Caraibes, i substituint-la per esclaus importats de l'Àfrica del l'Oest. Així es donen curiosos contrasts. En aquelles en què finalment els Anglesos en van guardar la posessió, sobretot després del tractat de Versalles després de les Guerres Napoleòniques, l'Anglès es va imposar al Francès però en moltes el Francès va perviure en forma de Creol, una llengua estrafeta amb parlars d'origen africà que els esclaus importats es van inventar per entendre's entre ells (solien venir de diferents zones), i gran part de la toponímia. Peró Grenada és un dels pocs països caribenys en que el no hi ha creol. Ja pararé l'orella.
 En tot cas, la meva primera impressió de moment només reduïda a St. Georges, la capital, és d'una resplendent lluminositat, càlida però amarada per un Elisi constant que esvaiex la xafogor, els edificis estan pintats de colors llampants i l'aigua fins i tot en el port, al fons d'una profunda badia, té colors turquesa. Una llucada des del moll ja permet contemplar peixos de colors, allí on per costum esperaria veure taques d'oli i llísseres merderes en una aigua verd-grisosa. La ciutat, feta de cases i casalots, puja ràpid pel pendent de l'illa i les edificacions sembla que es vulguin enfonsar en el verd esclatant, una vegetació luxuriosa que dona una agradable sensació d'integració.

 El capvespres he anat una mica cap els afores, fins una platjeta que, per sorpresa meva, no oferia quasi cap resta de plàstic tot i estar en la zona més poblada de l'illa. M'he sentit consolat, i he contemplat una de les postes de Sol més magnífiques de recordo: un cel clar, una mar calma i acollidora i un astre perfectament esfèric i dibuixat que llençava una alenada càlida que fins desaparèixer darrera una línia d'horitzó perfecta, encara semblava abraçar-me. Us la regalo.











dimarts, 30 d’abril del 2019

Dietrich Bonhoeffer

 A molta gent no li diu ni fava aquest nom, Dietrich Bonhoeffer, però dubto que en certs cercles se l'oblidi mai. Acabo de llegir la seva biografia, escrita per Charles Marsh (Extraña Gloria. Vida de Dietrich Bonhoeffer. Editorial Trotta). En tota biografia hi ha la temptació, com amb la història mateixa, de llegir els fets retrospectivament i trobar-hi fils conductors que de fet no hi eren. Però en la vida d'aquest teòleg protestant hom té la impressió que aquest fil no és cap invenció, que va semblar conduït cap un destí (una idea també molt protestant, el tema de la predestinació), al qual s'hi va sotmetre amb una coherència aclaparadora. La seva vida té com dos plànols, el primer és la seva evolució intelectual i espiritual, amb una ment molt precoç (va morir amb 38 anys només i va deixar obres que són referència!), dotada d'una sensibilitat inusual, que es va entrellaçar amb l'època que li va tocar viure: l'ascens del nazisme al seu país, Hitler i la Segona Guerra Mundial. Va ser un dels pocs alemanys prominents que es va comprometre amb la resistència contra Hitler.  El primer fil conductor és el de la reflexió teològica, ètica i moral sobre els actes que presenciava, influenciada pels esdeveniments que li va tocar de viure i que el va portar a fundar l'Església Confesant, en contraposició amb l'Església dels Creients Alemanys que era de facto una absorció de l'Estat totalitari nazi del protestantisme fins arribar al punt de buidar tot contingut jueu (volien esporgar la Bíblia de tota influència judaica, que seria el mateix que escriure el Hamlet sense Hamlet), i posar al centre la pàtria i la nació alemanys. No va ser res més que una de les jugades cíniques del règim per sotmetre tota la societat. No va poder contrarestar els esdeveniments, l'Església Confesant es va disoldre sota el pes implacable de la repressió i la claudicació de la majoria dels seus membres, i va començar a militar en la resistència implicant-se en els complots per eliminar a Hitler contra el manament  bíblic del No mataràs. Aquesta situació en què la reflexió s'enfronta a una realitat tant ferotge que va arribar a exigir-li la vida, fa que elabori un  brillant pensament teològic i ètic que altrament no hauria arribat a fer. En aquest sentit, allò que més m'ha captivat és la íntima relació entre paraula i vida de Dietrich Bonhoeffer que li dona aquesta impressió de solidesa, de profunda humanitat que només es pot arribar a manifestar en el límit, en el llindar de la vida i la mort, quan les conviccions són realment provades i s'hi respon amb coherència. I encara el fa més humà les ambivalències que mostrava. No era un asceta, era un bon vivant, un esteta un xic elitista, conscient de la seva superioritat intelectual i fins i tot la biografia suggereix que tenia inclinacions homosexuals tot i que no va arribar a consumar-les mai. Això encara dibuixa millor la seva grandesa perquè qualsevol, en certa mesura, s'hi pot arribar a sentir reflectit. No és un home inabastable, sinó que arriba a baixar al fang maligne del moment històric que li toca viure i s'hi enfonsa sense perdre's a ell mateix com va passar amb la majoria dels seus compatriotes. I es va exigir a ell mateix una honradesa implacable i una caritat sense límits per les persones concretes i sobretot pels que més patien. Dietrich Bonhoeffer va ser executat, penjat en un ganxo de carnisser, al camp de concentració de Flössenburg dues setmanes abans no acabés la guerra per alta traïció, el 8 d'Abril del 1945. Una pregunta que em faig és si sense ser-ne prou conscients, no vivim sotmesos a alguna mena d'estat del mal (desigualtats creixents, la crisi ambiental, l'acumulació obscena de recursos, les lleis impàvides del mercat) contra el qual no sabem revoltar-nos perquè tenim també la consciència adormida



divendres, 12 d’abril del 2019

Bauxita

 La Bauxita és la ganga de l'alumini, és a dir el mineral del qual s'extreu aquest metall. Ho recordo dels temps de la secundària. I recordo perfectament la foto. Una pedra rogenca amb algunes infiltracions blanques estampada en el llibre de Ciències Socials. A Guinea Conakry hi ha les reserves de Bauxita més grans del món. A l'hostal on m'allotjava, a la capital, hi passava ben a prop una línia fèrria construïda exclusivament per transportar el mineral des de la província de Boké. En un moll s'amunteguen muntanyes d'aquesta pedra, i al final esperava un vaixell que les carrega (la línia de flotació s'enfonsava perceptiblement amb el pas de les hores) i salpava per ser substituït quasi sense intèrval per un altre. És una sínia insomne, que funciona nit i dia. La província de Boké, on només gratant la terra ja emergeix el carmessí de la bauxita, està clivellada de mines a cel obert. Boké mateix, on fa poc temps han obert mines al caire de la ciutat, està cobert d'una pàtina de pols vermellenca, i es palpa la pols amb la llengua, amarant les dents. Es respira bauxita, literalment. No cal fer cap estudi mediambiental per adonar-se que es passen pel forro les conseqüències en la salut humana. I si passen de la salut humana, no cal imaginar quina consideració mereix el medi natural. Els principals explotadors d'aquesta riquesa són d'origen xinès, també hi ha empreses americanes i d'altres nacionalitats. Però els xinesos s'enduen la palma i actuen com autèntiques termites, rossegant sense escrúpols els recursos d'aquests països a canvi de dubtosos beneficis locals. O deixant-ne les molles en forma de llocs de treball mal pagats, precaris però com que no hi ha més oportunitats, els treballadors locals s'hi apunten com a conductors dels camions que també circulen insomnes sense deixar espai entre ells per carreteres i ponts també construïts expressament per transportar la bauxita i endur-se-la, mar enllà, per alimentar el monstruós sistema que hem creat que acabarà devorant-nos a nosaltres mateixos.


dimecres, 27 de març del 2019

Sonàmbuls

     Per fi he acabat un llibre fascinant, que no recomanaria si no és a un friki apassionat de la història en general, o més concretament de la Primera Guerra Mundial. I acaba allí con comencen la majoria de llibres sobre ella, quan es va disparar el primer tret. Es tracta del llibre "Sonámbulos" de l'historiador  Christopher Clark. En el prefaci ja fa un avís. D'aquesta contesa se n'han publicat uns 25000 llibres, tesis, anàlisis etc. És a dir, caldrien vàries vides per llegir tot això, sisntetitzar-ho i finalment provar de donar resposta a una pregunta recurrent entre els historiadors de l'edat moderna: què va conduir a l'inici de la Primera Guerra Mundial? I no és una pregunta baladí, perquè sociològicament el segle XIX va acabar el 1914 i el segle XX ho va fer el 1918. La ruptura que significà aquesta guerra va ser més profunda que la Segona Guerra Mundial. L'aniquilació a escala industrial es va "descobrir" (perquè ningú en concret la va inventar deliberadament). Un obscur fat de va empènyer a tots els actors polítics i socials del moment, com sonàmbuls (d'aquí ve el títol), cap a la catàstrofe. Perquè una gran diferència entre la  I i la II Guerra Mundial és que en la segona podem identificar espontàniament on estava el mal i on el bé, i fins i tot personificar-ne un responsable, Adolf Hitler, que ha esdevingut la icona del mal, tot un paradigma. Tot i que aquesta afirmació que ens facilita la vida (i que, tot cal dir-ho, ens encanta inventar-la si cal en  les complexitats amb que ens confronta), mereix moltes més explicacions i matisos, no deixa de tenir ser certa fins el punt que costa d'imaginar la II Guerra Mundial sense aquest infame personatge.
 En canvi, per la primera, una simple aproximació ja confón a qualsevol ment una mica desperta. No s'entén res d'entrada ni perquè tots aquells soldats es van llençar a escabetxinar-se amb tanta eficàcia. La resposta que tot va començar amb l'assassinat de l'arxiduc Francesc-Josep i la seva esposa a Sarajevo el juny del 1914 (per cert, un matrimoni feliç i un governant ple de promeses) per part d'un irredent servic, Princip Galip (que va acabar llanguint de tuberculosi a la presó poc temps després), és una bufonada. Només va ser el tany que va fer tremolar una intricada teranyina teixida des del passat i animada per la conjunció de personatges en el poder aleshores incloent la seva particular psicologia, les relaciones internes dels governs i entre els estats, les aprehnesions heretades del passat i les limitacions del present, sobretot la manca de comunicació fluïda i veraç. Un fet determinant, després de la lectura, era que aleshores es considerava la guerra com una mena d'estat natural, un fet que havia de repetir-se cíclicament i formava part de les relacions naturals entre estats i nacions. D'aquí que sembla que es banalitzés la tragèdia que es va gestar, vist retrospectivament, però és que ningú va ser prou lúcid per preveure que l'avenç tècnic convertiria la contesa en una màquina de trinxar que va esvair tot pensament romàntic o idealització. Als soldats de trinxera, la imatge més angoixant que tenien era la de saltar al camp i ser volatilitzat per un obús. Res semblant s'havia vist fins aleshores. Al final van desaparèixer quatre imperis: el rus, reconvertit en la Unió Soviètica, el turc amb la caiguda del sultanat i la pèrdua de més de la meitat del seu territori, l'Austor-Húngar disgregat en múltiples estats i l'alemany, vexat fins la humiliació. El tsar, el káiser, el sultà ni rei bicèfal, van anar a petar a la paperera de la història, com diria aquell, i ni s'ho podien imaginar només quatre anys abans. 
 L'autor de Sonàmbuls ja adverteix que els escrits dels protagonistes d'aquells dies, posteriors a la massacre, tendeixen a l'autojustificació i a esbiaixar els fets. Com si fos inacceptable assumir la responsabilitat de tot aquell horror, o incapaços d'explicar-se el perquè de tot plegat. Una conseqüència és que va continuar l'obsessió de declarar un culpable concret, que, com no, va recaure en la gran vençuda, Alemanya. Un judici que al seu torn va ser l'ou de la serp del que va ocórrer vint anys més tard.  No es va aprendre gran cosa. Només el president americà, Woodrow Wilson, va tenir la suficient grandesa de crear la Societat de Nacions, la futura ONU, per evitar nous atacs de sonambulisme, i es va enfurismar davant la lògica de vencedors i vençuts que els europeus, encara amb les idees del segle XIX, van aplicar. Que s'ho facin sols, sembla que va pensar, i va tornar a l'altre costat de l'Atlàntic.
 La història és una gran mestra, però no té alumnes, afirmava Stephan Zweigt. Certament, la profunda mediocritat els nostres dirigents actuals fa témer si no s'està gestant, també, una crisi  davant els grans reptes de la humanitat i estem teixint una nova perdició com aranyes sonàmbules. En fi...






diumenge, 10 de març del 2019

Conakry

L'hotelet on m'estic està a la punta de la banya de terra on s'arrela la ciutat de Conakry, capital de la Guinea. Estic rodejat d'aigua pels tres costats, i connectat a la megapolis per un ample moll cobert de sutge vermellós, que també amara cotxes i tendals. Des de la finestra puc veure com s'estén la ciutat terra endins. Uns tres-cents metres més enllà, entro en el caos habitual de les grans ciutats africanes, després de creuar una via de tren al voltant de la qual s'agombolen les barraques i una munió de gent trafiquejant. Cada mitja hora sona una sirena, com un bramul, i un tren també ocre, espanta tots els vianants que s'aparten amb desídia per donar pas a la récula de vagons plens de bauxita, si arriba al port, o buits destí a les immenses reserves que diuen que té aquest país. Aquest to vermellós de la pols i la terra, doncs ve de la bauxita. He agafat un petit fragment caigut al costat de la via. Pinta de la mà com si fos carbó, però vermell. També hi ajuda que som a l'època seca i cap aiguat espanta aquesta pàtina que fins i tot sembla envair l'atmosfera. Torno a l'habitació. A l'altre costat de la badia veig les petites muntanyes del mineral en un moll i un vaixell d'eslora verda que espera a ser carregat. Entre ell i jo deambulenalguns cayucos, les enormes piragües pintades de colors vius que tots associem a l'arribada d'immigrants a les nostres costes. Tornen de pescar, o algunes, més petites, remen amunt i avall i algú des de la popa va llençant la xarxa plomada com un llençol, per recollir-la tot seguit. No arribo a veure si la pesca té èxit. Abaixo els ulls sobre la pantalla de l'ordinador. Tinc feina. Quan els alço el paisatge s'ha trastocat, la marea ha deixat al descobert tres-cents metres de sòl fangós, i garses, martinets i corriols passegen per la desapareguda riba aprofitant l'avinentesa. S'ho deuen conèixer de cor. També me n'adono que el vaixell verd ha desaparegut. Surto a fora per si el percaço encara. S'ha fet fonedís als meus nassos, marxat ves a saber on, i ni me n'he assabentat. Cau la tarda, torna a pujar la marea. Un interminable estol vola de Ponent cap a Llevant. Tenen un volar estrany. Fixo la mirada i me n'adono que són ratpenats. Deuen ser milers, i tan grans com autèntiques rates. No aletegen com els nostres diminuts ratolins penats com si fossin borinots, sinó amb amples batecs d'ala. La nit aquí cau de cop, s'encenen els llums de la ciutat, sento el remor insomne. Però jo em sento protegit en la meva habitació. 




dissabte, 9 de març del 2019

L'ús del llenguatge durant el judici al procés

 El límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món. És una frase de Ludwig Wittgenstein. I cal afegir, encara més, que el nostre món el dibuixem segons l'ús que fem del llenguatge. Això és meu, però no és res original. I ve a lloc després d'haver seguit alguns fragments, alguns força extensos, de l'anomenat judici al procés. Potser als del ram de la judicatura i l'advocacia no els ha sorprès els discursos que s'hagin sentit. Aquest judici té una bondat, i és que està essent un màster col·lectiu sobre el funcionament del sistema judicial i l'argot que l'acompanya. I resulta fascinant, en tot cas, veure en directe, i sentir-se implicat i tot, com s'expressa la lògica de la Justícia (recordem que és un dels tres poders de l'Estat: Legislatiu, Execitiu i Judicial) que té per objectiu cercar la veritat d'uns fets i donar-los un tractament just. Però al que em refereixo ara és als discursos que hem pogut sentir. Probablement deu ser el pa de cada dia durant tot tipus de judicis en què acusats i testimonis elaboren el seu discurs segons el punt des del qual estan posicionats respecte al conflicte concret, sigui un furt, sigui una rebel·lió. Allò que trastoca més és que la mateixa lògica que escapa a la ponderació la practiquin persones altament qualificades i que han tingut, o algunes tenen, unes responsabilitats molt importants. S'esperaria una mica més de grandesa, però després de veure els candidats en lliça per les eleccions generals, l'esperança que el nivell de mediocritat no empitjori és nul. Un exemple concret. Té una connotació radicalment diferent parlar de comandes d'armes de guerra, per part d'un ex-ministre referint-se a la prohibició d'adquirir una partida ja emparaulada per part dels Mossos d'Esquadra, que d'armes per assegurar la seva funció (protegir la ciutadania i mantenir l'ordre, etc.). Quan algú dius això està directament suggerint que els que volien aquestes armes era per recolzar una rebel·lió de forma violenta. Si ens diuen armes de guerra tots pensarem en granades, bazookas, tancs i míssils. Aquest ús ja va ser evident des de l'inici del que podríem dir aquesta crisi, que comença a tenir visos de ser crònica: tumult, muralles humanes, l'enfoc sistemàtic de l'anècdota per fer-ne una generalització, etc. Tot plegat, i la pobresa, per no dir baixesa, de moltes declaracions, em referma en l'escepticisme en la classe política. No hi ha honestedat, no hi ha ponderació, no hi ha empatia, no hi ha ni tan sols bondat ni confiança. No hi ha humanitat. 
 Cal pensar també si de l'altre costat, els altres interessats, també opera la mateixa lògica. Evidentment, jo, per una qüestió geogràfica i socio-cultural, estic en un punt de vista concret però passejo tant com puc pels diaris i fonts d'informació dels que estan en d'altres òptiques. Només sento incomprensió i una incapacitat d'elaborar discursos fonamentats que permetin crear ponts d'entesa, que no vol dir acceptació. És desesperant. Des d'aquí tampoc falta aquesa incapacitat per crear empatia, però em costa francament més de detectar-la. Potser jo, malgrat els meus esforços, també estic esbiaixat i visc en un món de tra-la-la. El problema és que aquest enroc mutu retroalimenta les dues parts, les absolutitza i per definició res pot evitar el xoc. 
 Finalment, tot em fa pensar que darrera l'ús del llenguatge,  qui el governa no és el raciocini, com de fet va intentar fer el mateix Wittgenstein en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, sinó les emocions que afiancen a vegades sinistres apriorismes que poden acabar devorant la nostra capacitat d'empatia. Les emocions són tiràniques, fan que creem una veritat pròpia que considerem absoluta i ens tornen inflexibles. L'enamorament eròtic és un exemple diàfan del que vull dir. De totes maneres, jo hauria esperat alguna cosa millor, francament

P.D: Com a anècdota, ja fa molts anys hi havia el senyor Federico Trillo de ministre de Defensa. Jo sabia d'ell que era un estudiós de Shakeaspeare i fins i tot n'havia fet una tesi. Ves per on, em deia, un home cultivat i que es deu haver deixat traspassar per la meravellosa lucidesa de Shakeaspeare i com mostra els mecanismes de l'ànima humana. I després va ser aquest mateix que va justificar allò de Iraq, sortia per peteneres i ridículs discursos quan la crisi de l'illot del Perejil i va gestionar des d'un punt de vista pràctic i humà de forma tan patètica aquell accident del Yak-42. Decebedor...