Follow by Email

dimarts, 30 d’abril de 2019

Dietrich Bonhoeffer

 A molta gent no li diu ni fava aquest nom, Dietrich Bonhoeffer, però dubto que en certs cercles se l'oblidi mai. Acabo de llegir la seva biografia, escrita per Charles Marsh (Extraña Gloria. Vida de Dietrich Bonhoeffer. Editorial Trotta). En tota biografia hi ha la temptació, com amb la història mateixa, de llegir els fets retrospectivament i trobar-hi fils conductors que de fet no hi eren. Però en la vida d'aquest teòleg protestant hom té la impressió que aquest fil no és cap invenció, que va semblar conduït cap un destí (una idea també molt protestant, el tema de la predestinació), al qual s'hi va sotmetre amb una coherència aclaparadora. La seva vida té com dos plànols, el primer és la seva evolució intelectual i espiritual, amb una ment molt precoç (va morir amb 38 anys només i va deixar obres que són referència!), dotada d'una sensibilitat inusual, que es va entrellaçar amb l'època que li va tocar viure: l'ascens del nazisme al seu país, Hitler i la Segona Guerra Mundial. Va ser un dels pocs alemanys prominents que es va comprometre amb la resistència contra Hitler.  El primer fil conductor és el de la reflexió teològica, ètica i moral sobre els actes que presenciava, influenciada pels esdeveniments que li va tocar de viure i que el va portar a fundar l'Església Confesant, en contraposició amb l'Església dels Creients Alemanys que era de facto una absorció de l'Estat totalitari nazi del protestantisme fins arribar al punt de buidar tot contingut jueu (volien esporgar la Bíblia de tota influència judaica, que seria el mateix que escriure el Hamlet sense Hamlet), i posar al centre la pàtria i la nació alemanys. No va ser res més que una de les jugades cíniques del règim per sotmetre tota la societat. No va poder contrarestar els esdeveniments, l'Església Confesant es va disoldre sota el pes implacable de la repressió i la claudicació de la majoria dels seus membres, i va començar a militar en la resistència implicant-se en els complots per eliminar a Hitler contra el manament  bíblic del No mataràs. Aquesta situació en què la reflexió s'enfronta a una realitat tant ferotge que va arribar a exigir-li la vida, fa que elabori un  brillant pensament teològic i ètic que altrament no hauria arribat a fer. En aquest sentit, allò que més m'ha captivat és la íntima relació entre paraula i vida de Dietrich Bonhoeffer que li dona aquesta impressió de solidesa, de profunda humanitat que només es pot arribar a manifestar en el límit, en el llindar de la vida i la mort, quan les conviccions són realment provades i s'hi respon amb coherència. I encara el fa més humà les ambivalències que mostrava. No era un asceta, era un bon vivant, un esteta un xic elitista, conscient de la seva superioritat intelectual i fins i tot la biografia suggereix que tenia inclinacions homosexuals tot i que no va arribar a consumar-les mai. Això encara dibuixa millor la seva grandesa perquè qualsevol, en certa mesura, s'hi pot arribar a sentir reflectit. No és un home inabastable, sinó que arriba a baixar al fang maligne del moment històric que li toca viure i s'hi enfonsa sense perdre's a ell mateix com va passar amb la majoria dels seus compatriotes. I es va exigir a ell mateix una honradesa implacable i una caritat sense límits per les persones concretes i sobretot pels que més patien. Dietrich Bonhoeffer va ser executat, penjat en un ganxo de carnisser, al camp de concentració de Flössenburg dues setmanes abans no acabés la guerra per alta traïció, el 8 d'Abril del 1945. Una pregunta que em faig és si sense ser-ne prou conscients, no vivim sotmesos a alguna mena d'estat del mal (desigualtats creixents, la crisi ambiental, l'acumulació obscena de recursos, les lleis impàvides del mercat) contra el qual no sabem revoltar-nos perquè tenim també la consciència adormida



divendres, 12 d’abril de 2019

Bauxita

 La Bauxita és la ganga de l'alumini, és a dir el mineral del qual s'extreu aquest metall. Ho recordo dels temps de la secundària. I recordo perfectament la foto. Una pedra rogenca amb algunes infiltracions blanques estampada en el llibre de Ciències Socials. A Guinea Conakry hi ha les reserves de Bauxita més grans del món. A l'hostal on m'allotjava, a la capital, hi passava ben a prop una línia fèrria construïda exclusivament per transportar el mineral des de la província de Boké. En un moll s'amunteguen muntanyes d'aquesta pedra, i al final esperava un vaixell que les carrega (la línia de flotació s'enfonsava perceptiblement amb el pas de les hores) i salpava per ser substituït quasi sense intèrval per un altre. És una sínia insomne, que funciona nit i dia. La província de Boké, on només gratant la terra ja emergeix el carmessí de la bauxita, està clivellada de mines a cel obert. Boké mateix, on fa poc temps han obert mines al caire de la ciutat, està cobert d'una pàtina de pols vermellenca, i es palpa la pols amb la llengua, amarant les dents. Es respira bauxita, literalment. No cal fer cap estudi mediambiental per adonar-se que es passen pel forro les conseqüències en la salut humana. I si passen de la salut humana, no cal imaginar quina consideració mereix el medi natural. Els principals explotadors d'aquesta riquesa són d'origen xinès, també hi ha empreses americanes i d'altres nacionalitats. Però els xinesos s'enduen la palma i actuen com autèntiques termites, rossegant sense escrúpols els recursos d'aquests països a canvi de dubtosos beneficis locals. O deixant-ne les molles en forma de llocs de treball mal pagats, precaris però com que no hi ha més oportunitats, els treballadors locals s'hi apunten com a conductors dels camions que també circulen insomnes sense deixar espai entre ells per carreteres i ponts també construïts expressament per transportar la bauxita i endur-se-la, mar enllà, per alimentar el monstruós sistema que hem creat que acabarà devorant-nos a nosaltres mateixos.