Follow by Email

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Rodoreda i Coetzee (i Gadafi)

        No sé si Coetzee ha llegit mai Mercè Rodoreda. Com a catedràtic de literatura, és possible que sí. El que dubto és que la Rodoreda hagués llegit mai a Coetzee, escriptor sudafricà, premi Nobel de literatura el 2003, perquè  va morir a principis dels vuitanta, poc abans que Coetzee comencés a ser conegut. En tot cas, he trobat una extraordinària connexió entre dues novel·les seves, que he llegit fa poc, "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda, i "Vida i època de Michael K.", de John Maxwell Coetzee. Curiosament, l'obra de la Mercè Rodoreda és la darrera publicada en vida, el 1980 , i la de Coetzee la primera que el va donar a conèixer l'any 1983, el de la mort de la Rodoreda. Els estils són diametralment diferents, però totes dues tracten de la guerra, però sense que hi surti ni un sol tret. En ambdues, es mostra un personatge, el protagonista, que deambula com un sonàmbul en un paisatge de guerra, com si n'estigués al marge, però que al final el lector, si és prou perspicaç, se n'adona que precisament es troba en el cor mateix del conflicte. Mercè Rodoreda escriu amb l'estil oníric propi de la seva darrera etapa, evocador, simbòlic, a voltes surrealista però enormement suggeridor. És un exercici de llengua que deixa bocabadat. El protagonista és un tal Adrià, un noi que encara que no el descriu, se'ns apareix fràgil, ingenu i innocent, que es passeja amb el rerefons de la guerra sense que sembli entendre res, deixant-se afectar com un mirall amb sentiments, que en realcen l'absurd i li donen la seva justa mesura, la dels innocents que ni tan sols poden entendre el que suceeix al seu voltant. El protagonista de Coetzee és en Michael K. L'estil és realista, defuig tot onirisme i trena la història fins el punt de fer sentir i palpar la terra i l'atmosfera per on es mou en Michael, un noi també fràgil, desnerit, exiliat en el seu propi país a la recerca d'un refugi que no existeix, només en la imaginació de la seva mare morta. És un personatge atònit que deriva en una indiferència impotent, de qui renuncia a entendre res i se sent un branquilló endut pel riu indiferent de la història. En un capítol per a mi memorable, Michael K. va a parar a un camp de concentració on provoca la interrogació sobre el sentit de tot plegat del metge que l'atén i prova de retornar-lo a la vida. Però Michael K. no la vol aquesta vida perquè no l'entén, i el metge es desviu per entendre aquesta contradicció que l'arrossega a ell mateix. Allí es desvetllen les claus del que en Coetzee prova d'explicar, que no costa d'identificar amb el mateix metge. Les víctimes sòrdides de tot conflicte són les que la posen en qüestió, però és precisament aquestes històries les que ens passen inadvertides, perquè si sobreviuen no acostumen a tenir veu, i si moren, ningú pot explicar-se per elles.  Quin valor té un idela o una causa al seu costat?. Un altre punt d'encontre de les dues novel·les és que en cap moment esmenten de quin conflicte es tracta, ni tan sols del país, això no importa, els models, els arquetipus, són vàlids per totes les latituds i totes les èpoques, tot i que es pot suposar que la Rodoreda ho situa en el context de la Guerra Civil, sense que en faci cap referència identificable, i Coetzee en alguna guerra Anglo-Bóer, tot i que també és molt difícil d'identificar-ho i acaba essent una suposició. Potser se m'ha passat per alt, però en fi...

 I Gadafi, què hi pinta en tot això? No ho sé, és una altra guerra que a mi m'ha fet sentir com un d'aquests personatges que potser ingenu, atònit, hi ha assistit sense acabar d'entendre res. Fa pocs mesos Gadafi encaixava calorosament les mans amb Berlusconi, el Regne Unit lloaba la seva deriva per integrar-se en el concert internacional, i tot d'un cop, esclata una revolució, es realça la magnitud criminal del perenne dictador, i veiem imatges d'un exèrcit de desarrelats, amb posat xulesc i saltamerges, lliurant una guerra amb el suport d'uns invisibles avions de l'OTAN que els han aplanat el camí. I al final, la vergonya col·lectiva del linxament en directe del dictador, que els ha anivellat a tots. M'agradaria posar-me a la pell en els Arnau i els Michael K. de torn... 

divendres, 7 d’octubre de 2011

Max Cortés

 Qui és en Max Cortés? Segons quina sensibilitat tingueu, no us aconsello que proveu d'esbrinar-ho cliclant el banner del Google. Es  tracta d'un director, productor i actor de cinema porno català. La pornografia  a mi m’interessa com a fenomen social i, en aquest sentit, és cada vegada més perceptible l’intent de justificar-la amb una pàtina de creació artística, sofisticació, quan no deixa de ser una recreació atiadora dels instints per a qui cerca així una estona de ludisme lúbric, sense que això impliqui un judici de valor.  Qui consumeix pornografia, sap bé el que busca, les coses són com són. Fa temps vaig llegir un llibre-assaig que separava amb habilitat erotisme de la pornografia, tot seguint l’argument d’una obra que els anys vint va ser tot un escàndol, L’amant de lady Chatterly, de la que se’n va fer un film fa tres o quatre anys. Aquest llibret ara el podem veure amb tota la seva profunditat, però aleshores era un atemptat contra la moral perquè va utilitzar l'erotisme com el fil conductor d'una història transgressora, però no per aquest fet, sinó per la subversió de les classes socials que mostrava. I potser això és el que molestava de veritat. 
       La línia que separa erotisme de pornografia és que l’erotisme es posa al servei d’una història, l’ajuda, l’acompanya i li dona profunditat. La pornografia s’acaba en ella mateixa, ja neix pobra, i per tant també miserable en les seves pretensions.  L’erotisme aporta, i no  es pot fer qualsevol cosa amb ell perquè està subjecte a la creació artística que el supera, s’hi subordina. La pornografia, distreu, no construeix res, és estèril. És el que és, què hi farem.  A partir d’aquí que cadascú busqui el que li convingui, ja no m’hi posaré. En aquest sentit, l’entrevista a la que em referiré és prou coherent.
 Bé, del Max Cortés he de confessar que tinc una relació ben antiga, i no precisament professional. El seu nom és només comercial, com Sergio Dalma, Pere Quart, Miguel Bosé, Frank Capa i un llarg etcètera. No diré quin és el seu nom vertader, ni tampoc el col·legi on vam compartir un parell  d’anys de secundària. Des d’aleshores no n’havia sabut res,  fins que un dia em van explicar qui era aquest Max Cortés que de tant en tant surt  en els mitjans de comunicació i que em sonava tant (s`ha quedat ben calb, per cert, per això no el vaig reconèixer a la primera). És possiblement l'emprenedor més exitós de la meva promoció. I fins avui, que he llegit una entrevista a La Vanguardia digital, on fa un exercici fins un cert punt obscè, molt adient el mot, de maquillatge de la seva activitat professional.  Deixa anar gripaus com el següent:
“También es cierto que incluso ha habido casos de contagio por parte de médicos o cirujanos practicando su profesión y eso no salta en ningún medio”.
És una resposta a la periodista, que li posa en qüestió la seguretat en la professió quan s’han donat alguns casos d’infecció del VIH. Ve a dir que l’acte d’un cirurgià en el moment d’operar un pacient, és equivalent a l’activitat d’un actor porno. Infectar-se del VIH és un accident laboral, tant si estàs collint escarxofes  com si estàs instal·lant un panell solar en una estació espacial  Més endavant, ho amaneix encara més  i diu que hi ha hagut més morts en la Fórmula 1 que entre els actors porno a causa de la seva activitat.  Els meus pèls normalment arrissats se m’han posat de punta, les orelles com una llebre espantada i  els ulls com plats. Mira, Max Cortés i antic company d’estudis mal aprofitats, i de passada  a la periodista que ha fet l’entrevista, voler barrejar, anivellar, mesclar, en una massa informe i indestriable qualsevol cosa,  per excloure tot judici de valor o evitar-lo, em sembla aberrant.  Això també deu ser pornografia, i potser així el Max practica una subtil coherència i és més llest  del que jo recordava. I potser també és perquè jo sóc metge i tinc la pell fina, què hi farem,  però és allò de provar de combregar amb rodes de molí.  M'atreveixo a pensar que per ser actor porno l'aprenentatge és força intuitiu, i desconec si cal molta tècnica. Però sé del cert que  per ser cirurgià i adquirir l'habilitat de retornar la salut a la gent, doncs cal un cert esforç i molts anys que no sabem valorar prou en el nostre sistema sanitari. Aquest tipus de reflexions són prou simptomàtiques d'una certa claudicació de la intel·ligència, deixem tot judici de valor i reflexió de costat, enfonsem-nos en la grisor àtona amb alegria i que cadascú faci el que bonament li plagui, que tot és igual.   Doncs jo dic que no, ves per on, encara que sigui per lliurar-se, amb bona fe potser, d'un estigma que ja és obsolet.
     M’abstinc d’entrar a la valoració específica de la pornografia, em genera alguns dubtes que ara no explicaré i potser mai en aquest blog.