Follow by Email

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Caça major

Hi ha una cançó de Caetano Veloso que enceta, "vuelvo al sur, como quien vuelve al amor...", i tal i qual. Li tinc una certa tírria al Veloso, per raons que ara no explicaré, i només m'ha vingut al cap quan he tornat a Namíbia. Trepitjo, sense proposar-m'ho, paisatges coneguts com qui no pot deixar de donar voltes i més voltes per acabar trepitjant sempre els mateixos escenaris.
 És curiós com s'esvaiex l'excitació de la novetat. Bé, no és per aquí on volia portar l'entrada. En el meu vagareig per Tsumkwe constituency, a Otjodutjapa region, tocant amb la frontera amb Botswana he topat amb un pavelló de caçadors. Una cabana d'acabats sibarites, fusta i palla, a redós d'un baobab monstruós.
 Allí hi venen a fer estada caçadors alemanys, americans, anglesos, potser espanyols, que paguen una picossada obscena per clavar un tiro entre cella i cella d'un elefant i després anar a sopar sota la nit de la sabana amb un filet de Kudu. En el poblat del costat reposaven filera una dotzena de calaveres d'elefant, tant grans com rabasses, i en una cabana, arrenglerats els ullals d'ivori. He pogut agafar-ne un, i m'ha sorprès la densitat d'aquesta matèria. Un ullal d'un elefant adult deu pesar no menys de 70 kilos. 
 Quin estrany plaer podem trobar en matar aquestes bèsties? I qui diu elefants, també pot esmentar les grans peces cobdiciades per aquests caçadors d'elit, que paguen el que siguin per afussellar un ós polar, un lleó o una morsa. 
 Aquesta activitat es justifica perquè precisament permet controlar la caça i dona dividends a aquestes reserves per a que puguin gestionar-se i sobreviure. En un llibre que vaig llegir fa temps, "Lo que el dinero no puede comprar, límites morales del mercado", reflexionava precisament sobre el fet que hi ha coses a les quals no se'ls pot posar valor si de fet les acabem pervertint, o pervertim el seu sentit darrer. Exemplificava per exemple això de la morsa. Als esquimals de no sé quina regió del Àrtic els donen quotes per matar morses per la seva manutenció, i el que fan és venen part de les quotes a un d'aquests caçadors la qual cosa resulta en uns beneficis més grans. Certament, segons les lleis del mercat això és impecable però transgredeix el sentit inicial d'aquesta llei, preservar i mantenir la vida tradicional dels inuits. 
 Al cap i a la fi, el que passa amb aquestes reserves no deixa de ser paral·lel. Hi ha alguna cosa perversa que s'amaga en la necessitat d'occir aquests grans animals, precisament per protegir-los. Ara que ha començat aquest programa d'economia en colors, estaria bé fer-ne alguna reflexió. Per exemple, seria molt interessant comentar aquesta aberració del mercat que ha fet quasi desaparèixer els rinoceronts, degut a la demanda absurda de les seves banyes que no tenen més propietats medicinals que les ungles dels peus. Només són queratina. Però la raresa d'aquests trofeus, encara atia més la creença en les seves propietats, ves per on. Si bé ara celebrem que el Nobel de Medicina s'ha atorgat a una metgessa que va aïllar d'un producte de la medicina tradicional xinesa un fàrmac que ara és a l'avantguarda del tractament contra la malària, la mateixa medicina tradicional està exterminant una relíquia del passat, un ésser vivent. 
 Perquè al cap i a la fi, i aquí és on volia arribar, una de les coses que ens fa més genuïnament humans és la capacitat de meravellar-nos, d'admirar-nos per que qualsevol minúcia viva, prodigi de la creació, que només pot portar a un sincer respecte, veneració, per qualsevol ésser animat. 
 Per això, qui fot un tiro entre cella i cella a un elefant, ha oblidat alguna cosa molt important pel camí.