Follow by Email

diumenge, 26 d’abril de 2015

Mare Mortum


 Aquesta és l'ocurrència que circula per internet i alguns manifestos, per referir-se al Mare Nostrum, el Mar Mediterrani, després dels darrers naufragis, tragèdies, de vaixells amb immigrants. El joc de paraules és tan fàcil com apropiat. El vaixell que es va endur al fons del mar unes nou-centes persones venien de la banya d'Àfrica, inclosa Somàlia. Quan hi vaig ser aquest mes de març, m'explicaven que no hi havia família que no tingués algun membre desaparegut després d'iniciar el viatge per arribar a Europa. No saben què se n'ha fet. I encara explicaven que el pas en vaixell per l'estret de Sicília és  només el darrer pas. Quan arriben al Sudan, els esperen les màfies, carronyaires humans, que literlament els segresten i extorsionen la família d'origen per a que paguin sumes que les acaben arruïinant. Després continuaran seguint els avatars d'un viatge incert, del que ningú sap quants es perden pel camí. Els que creuen el mediterrani, o es queden a mig camí, són només una part indeterminada del total que van iniciar aquest èxode.
 He sentit amb sorpresa alguns plantejaments, que dir-los frívols em sembla poc. Bombardejar les barques, abans no salpin, em sembla una monstruositat que a més planteja molts interrogants. Primer, com es pot saber que una barca està buida quan se la bombardeja des de l'aire? I en segon lloc, només agreujarà el problema. La marea humana, com l'aigua desbordada, buscarà una altra via per obrir-se camí, o persistirà fins poder sobreeixir en un moment o altre.
 On està l'origen del problema? Un conegut activista ho exemplificava molt bé. Creuar l'estret de Gibraltar per un sub-saharià significa guanyar automàticament 30 anys més d'esperança de vida. Això també explica l'abundància de nadons a mans de les seves mares que fan aquest viatge. 
 Més motius. L'actual guerra del Iemen, que ens sembla tan llunyana, té un efecte directe sobre les economies dels països de la banya d'Àfrica, especialment Somàlia, Somaliland i Putland, aquests dos darrers autodeclarats estats independents. El port d'Aden, al Iemen, és el principal destí del comerç d'aquests països, i que ara estigui enfonsat en el caos, significa més pobresa, menys perspectives, més persones que es plantegin fugir, emigrar, buscar una vida millor o simplement amb oportunitats. Només és un exemple de com d'intrincat pot ser tot això.
 No es pot respondre que el problema no és nostre, ni quedar-se en les operacions de rescat. No sé les solucions, potser les imagino, però implica un canvi de paradigma tant profund que s'entén que algú, entre altres al ministre Margallo, plantegi sense vergonya solucionar-ho a canonades (en la seva versió més políticament correcta anomenada bombardeig aeri selectiu).


dimecres, 8 d’abril de 2015

La tirania del llenguatge econòmic

Fa temps vaig escriure sobre la influència del llenguatge en el pensament personal i la percepció socialment admesa de la realitat. Resulta que el llenguatge arrela amb les capes més pregones de la consciència (i la inconsciència), i modula la nostra percepció i per tant la relació que establim amb el món. En aquest sentit, la nostra construcció del món i la manera de mirar-lo i entendre'l funciona com els peixos que viuen en l'aigua, però no en saben l'existència.  D'aquí que la pobresa en l'expressió, comprensió, de lèxic, no es pugui interpretar com una mancança purament mecànica, com qui no sap utilitzar un aparell qualsevol, sinó que denota una pobresa molt més íntima. La llengua pot ser tant esclavitzant com alliberadora, segons l'ús i continguts que se li doni. Tant és així que fa uns centenars d'anys, un emperador xinès va ser aconsellat per un savi que si volia canviar la societat per bé, havia de començar pel llenguatge. Semblaria una afirmació enigmàtica, però aquest ja sabia el que es deia.
Tot això em va ser suscitat per la lectura del llibre de Victor Kempeler , La lengua del tercer Reich, que ja vaig comentar en una atlra entrada fa temps. Descrivia com un dels mecanismes de control social i del pensament col·lectiu del règim nazi va ser la manipulació expressa del llenguatge en els medis d'informació i en la propaganda, junt amb l'impediment mitjançant la censura de l'accés a altres veus a la població germana. Ja en sabem els resultats tant efectius que va tenir.
 Se'm va acudir doncs si no estem sotmesos a una altra dictadura del llenguatge actualment, amb la mateixa inconsciència de l'alemanya dels anys 30 del segle passat. No vull comparar res des d'un punt de vista qualitatiu, simplement apunto a una reflexió, com les mateixes que va fer el Victor Kempeler, tot imaginant què hi ha de diferent en el bombardeig informatiu i lingüístic en que avui estem immersos, respecte a fa dues o tres dècades. Em sembla obvi i podria ser matèria d'una tesi, que si una cosa crida l'atenció és la invasió massiva del llenguatge econòmic i economicista. Especialment palès per la suposada crisi econòmica que estem encara sofrint. Tot de conceptes que si un para a pensar són d'allò més abstractes i fins i tot absurds si s'analitzen acuradament des d'un punt de vista lingüísitc (prima de risc, tipus d'interès, valor afegit, euribor, TAE, plusvàlua, creixement econòmic, recessió, inflació, inversió etc.), s'ha convertit en ús comú, de manera que mirem, jutgem, filtrem, analitzem la realitat amb aquests paràmetres que al cap i a la fi sovint només responen a una convenció social i lingüística. Per exemple, el terme estalvis no té el sentit que tenia en l`època dels nostres avis o besavis. Ara només són dígits ingràvids, vaporosos, que no signifiquen res i la prova és que si tothom decidís treure'ls de cop, es trobarien que no n'hi ha per tots. De fet, no existeixen!
        Crec que no és desencertat pensar que s'està instal·lant una nova dictadura que tergiversa el sentit de tot plegat. Un altre exemple molt palès és el que passa amb el "mercat" (una altra paraula de la família!) dels objectes artístics. Valor, que és un terme qualitatiu que va molt més enllà de qualsevol anàlisi econòmic, es confón en preu i es dona més importància als rendiments d'una subasta al que significa realment aquella peça d'art que anirà a raure a l'habitació d'alguna mansió anònima. Els productes artístics s'han convertit ells mateixos en el que s'anomena en "valors refugi", és a dir, objectes que guarden un preu i permeten assegurar un capital pel futur un cop es decideixin vendre. Això no té massa a veure amb el que es considerava Art, en majúscules (i no cal parlar de la seva capacitat de transgressió). Un altre exemple també evident és el que ha passat amb les cases, els habitatges. També s'han convertit en inversions, espais sotmesos a l'especulació (no cal exemplificar-ho massa), han deixat de ser "llars", allí on segons Claudio Magris s'esdevé "l'aventura més arriscada, difícil i seductora, on ens juguem la vida i la capacitat o la incapacitat d'estimar i construir, de donar o tenir felicitat...". Mandangues, ara és una inversió i això justifica (fixeu-vos les conseqüències d'aquest canvi del llenguatge!) que hi hagi un excés de pisos buits i gent foragitada de casa seva al mateix temps. Una aberració que en el fons és lingüística. Més exemples. Acceptem sense immutar-nos les cotitzacions que arriben a tenir personatges de la moda o l'esport, fins el punt que aquestes quantitats perden tot el sentit en sí mateixes, al marge de la injustícia que poden representar. Es transmet de forma molt efectiva el missatge que l'enriquiment (monetari), no pot tenir límits. A aquest pas oblidarem que els sudaris no tenen butxaques i que morir ric és més aviat patètic.
 S'han alçat ja algunes veus crítiques contra això de pretendre posar preu a tot, i així convertir el criteri de qualitat en termes econòmics, com la mateixa felicitat. Aquestes veus crítiques es queixen amb raó que l'economia perd així la persona, en el seu sentit ampli, com el seu centre i es reclou en sí mateixa, s'autorreferencia, com una serp pervertida. Té sentit en si mateix el creixement del PIB? No, però sense anar més enllà es considera una bona notícia, però reduït a pur paràmetre despullat té el mateix valor que dir que les llunes de Mart tenen una òrbita variable. I el creixement econòmic esdevé un dogma incontrovertible. Això s'explica perquè s'obvia la qüestió recurrent dels filòsofs clàssic: què és una vida bona, digna de ser viscuda i si el PIB ajuda a que els ciutadans se'ns faciliti el camí per aconseguir-la o no. O en tot cas es respon a aquesta qüestió en termes econòmics necessàriament reduccionistes, sinó empobridors i fins i tot perversos (només cal fer un repàs als recents anuncis promocionals de les diverses loteries i sortejos nacionals per entendre de què parlo).
 Tot plegat va acompanyat per un bandejament de les humanitats i el bagatge lingüístic que precisen. La llengua és el nervi que ens comunica amb el que veritablement som o podem arribar a ser (encara que no sapiguem del cert quina és la resposta, però hi és), i per tant anestesiar el nervi també significa anestesiar la capacitat de reflexió i finalment d'humanització. L'educació tal i com tendeix a ser plantejada, està dirigida a crear éssers amb habilitat tècniques i científiques, però també acrítics. I així es tanca el cercle car deixa el camí adobat a la imposició d'un llenguatge manipulat, tergiversador i deshumanitzador.
 Una de les solucions, d'entrada, és la següent. Primer, no prendre's massa seriosament el sistema educatiu i donar a casa als infants i joves allò que no podem esperar a l'escola ni molt menys a la universitat, i llegir, llegir tant com es pugui els bons autors, que són els que han sobreviscut al llarg dels decennis i els segles, llegir com posseïts perquè només la veritat ens farà lliures (i la llengua és el seu estendard).