dilluns, 30 d’abril del 2012

Centenari del naixement de Pere Calders

       Vaig començar a llegir Pere Calders i Rossinyol quan encara era un nen (jo, no el Pere Calders). Dubto que hi hagi cap escriptor més original, més atípic, que ell, en la literatura catalana. I penso també, que pel fet d'escriure en català, el món s'ha privat, fins ara, de gaudir-lo i reconèixer-lo com un dels grans contistes de la literatura universal. No he llegit res d'igual, potser Italo Calvino se li acosta. Dos o tres anys abans no morís, el 1993, encara vaig poder assistir a una xerrada-entrevista, conduïda pel Josep Maria Espinàs, crec que en l'obra social de Caixa Barcelona. Em va semblar una persona encantadora, tal com me la imaginava llegint els seus escrits.
      Amb catorze anys ja va publicar el seu primer conte, titulat El primer Arlequí. Explica la peripècia dels primers humans, que van tenir per fill un Arlequí. Una idea així, ja apunta maneres.  A un fet quotidià li dona un gir inversemblant, tintat de mofa, ironia, una profunditat que com més hi penso, més l'admiro. El primer arlequí, es refereix a la misteriosa particularitat que habita a un nen, just quan ha nascut, i que els nous pares han d'improvisar com acollir-la. Un tema etern, explicat de forma sorprenent. A mi em semblaven històries enginyoses, però ben curiosament, amb el temps i l'edat, les he anat rememorant, i me n'he adonat de la finíssima ironia que guardaven, i de la profunditat que tenen. Pere Carlders es caracteritzava per la seva bonhomia i senzillesa. Trencava tòpics dels escriptors. Se n'en reia del mite de la pàgina en blanc. Deia que gaudia escrivint. I és cert que en llegir els seus escrits és fàcil veure que no poden ser elaborats sense gaudi. I també d'ell mateix. Li agradava recordar una dedicatòria que un nen li va fer després d'una xerrada. Senyor Calders, els seus contes no valen res.  Es va casar amb  Rosa Artís Gener, la germana d'Avel·lí Artís Gener. Es va publicar, poc després de la seva mort i entregades per la seva vídua, les Cartes d'Amor, un recull deliciós de les cartes escrites per Pere a la Rosa. Explicava als seus néts, que no estimava la seva àvia, sinó que n'estava enamorat. I això amb més de setanta anys. Tots sospiraríem per una cosa així.
 Pere Calders va viure 25 anys a l'exili, a Mèxic, la seva obra va viure un cert anonimat sota la grisor dels anys de plom. Dagoll-Dagom el va redescobrir  al gran públic amb el seu espectacle Antaviana, on teatralitzava alguns dels seus contes. Recordem el malaguanyat Pepe Rubianes, fent de lladre a la peça La Consciència, Visitadora social. En Calders deia, com un escriptor més del realisme màgic, que no s'inventava res, que només parava atenció a la realitat. Per exemple, el conte Invasió subtil, es pot considerar una profecia de la irrupció de la immigració xinesa.  El llibre més recomanable, potser,és el seu recull de contes Cròniques de la Veritat Oculta. Té, a més una col·lecció de microrelats d'una finíssima ironia, en tres o quatre línies. Com a mostra, un botó que mai ha deixat de fer-me gràcia:


Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.
Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.


Josep Maria Espinàs, escrivia l'endemà de la seva mort, que Catalunya havia perdut un escriptor, i ell un amic, i això sí que el pesava. Valgui el meu sentit homenatge, al meu admirat Pere Calders, mestre de la ironia i de la lletra.









dijous, 26 d’abril del 2012

Christine Lagarde i la longevitat

 Fa unes setmanes el Fons Monetari Internacional, presidit per la francesa Christine Lagarde feia públic un informe sobre els costos de mantenir una població cada cop més longeva. Venia a dir que tot té un límit, que la longevitat posa en perill l'estat del benestar. Certament,  és espectacular l'augment de l'esperança de vida els darrers cent-cinquanta anys. Morir als 45 o 50 anys era d'allò més habitual a principis del segle XX, malalties o condicions relacionades amb l'edat eren rares o desconegudes (la malaltia d'Alzheimer, la menopausa, l'osteoporosi...) . Avui dia, els 45 anys es considera una vida en la seva plenitud, en ple trajecte vital. No entraré en consideracions tècniques, com per exemple que de fet el problema es planteja quan la piràmide d'edat s'inverteix, és a dir, si hi ha molts i molt vells respecte a una base minsa de joves i nens com està evolucionant en el nostre país. La qüestió de fons té més profunditat, i és el sentit mateix del progrés, i al cap i a la fi, el sentit mateix que donem a les nostres vides. Un positivisme eixelebrat topa amb els seus propis límits i, ves per on, mira perplex on trobar la resposta que ha de donar, que creia que tenia en ell mateix. Fins ara, en els països occidentals, la longevitat es considera com un bé en sí mateix. Però resulta que des  d'un punt de vista estrictament economicista pot esdevenir un problema, una hipoteca. Els anys seixanta es va escriure una novel·la en que un grup de jubilats de seixanta i escaig anys, havien d'heure-se-les amb comandos de joves que per la nit sortien a caçar jubilats, per eliminar-los, a la manera de patrulles paramilitars. Sinó, el país s'enfonsava perquè no els podia mantenir. Una faula, que sembla que pugui semblar versemblant.
 He visitat alguna web de tipus catòlic conservador que també s'ha fet ressò d'això, a la seva manera. Les seves respostes també agafen el rave per les fulles, és a dir, surten per la tangent. Des de raonaments com per exemple argüir que la població mundial podria cabre a Texas, amb una parcel·la de cent metres quadrats cadascú, i que per tant tenim molt de marge per créixer, com Déu mana en el Gènesi, i que les previsions de Malthus encara no s'han acomplert. Em sembla una resposta pueril, d'aquelles que donem quan la realitat s'entesta en negar els principis que donem per fets, doncs donem per sac a la realitat. I surrealista, tots tancats en parecel·les en l'aridesa d'aquell país, veient la vida com passa. La qüestió és el sentit que donem a les nostres vides, siguin viscudes 25, 50, o 150 anys. Si una vida que s'acaba als 25 no té sentit, tampoc ho tindrà una als 95. És evident que una vida, a la manera del Món feliç, d'Aldous Huxley, una altra faula inquietant, no satisfà la vocació humana més íntima. Som així de misteriosos. A mi m'importa un bledo viure més o menys, i això de la jubilació, si no m'hi obliguen, és una perspectiva que no em plantejo. Trobo la vida massa divertida per imaginar alguna mena de repòs. Al cap i a la fi, la pregunta de veritat la formulava Nietszche de la següent manera: si saps perquè vius, sabràs com viure. Respost això, la resta són punyetes.



dimarts, 24 d’abril del 2012

El Chipe rosado

        Avui començaré a glossar dels ocells que he pogut fotografiar tant en els meus viatges com per les nostres contrades, perquè tinc ganes de compartir-ho. Començo amb el Chipe rosado, que vaig veure a la reserva de la Biosfera del volcán Tacaná, a Guatemala.
       El Chipe rosado, Ergaticus versicolor, és un ocell de la mida d'un pardal (també és un passeriforme), amb un color rosat, tirant a vermell al voltant del coll. Està classificat com a espècie vulnerable. Per això, després de visitar alguns llocs de la xarxa especialitzats en ornitologia, on l'arriben a qualificar en perill d'extinció, m'ha sobtat de veure'n fàcilment una colla d'exemplars. L'ocell és endèmic d'aquesta zona. L'ecosistema és molt peculiar i procliu als endemismes tant animals com vegetals. S'ajunten l'alçada i la latitud tropical. El Chipe rosado és una taca rosada que salta nerviosa de branca en branca, i emet un cant que fa chip-chip, d'aquí el seu nom. Em va costar caçar-lo amb la càmera i enfocar la fotografia. És inconfusible i és el símbol de la reserva del Tacaná. Us deixo la imatge que vaig aconseguir fer-li, per recordar que és responsabilitat de tots poder preservar aquesta meravella abans que les explotacions d'or acabin destruint aquest paratge.

Futbol

      Un breu comentari sobre l'obsessió pel futbol. Primer de tot, reconec que gaudeixo de veure un bon partit, la qual cosa sol ser rara. Perquè el futbol només es sosté per una passió irracional que el·lideix, en gran mesura, els criteris de qualitat. Sinó no s'entén el seu èxit quan en general el considero força avorrit. A part d'això, és inevitable que per la ràdio t'endosin una tertúlia esportiva a qualsevol hora. No puc escapar-me'n. M'admira com es pot donar voltes i més voltes sobre temes d'una trivialitat total, i treure punta del més mínim gest, comentari, rumor, jugada. I sobretot sempre m'he preguntat qui són aquests comentaristes amb tanta capacitat per mantenir encesa una conversa banal. Pur onanisme. Aquest és el seu únic mèrit, suposo, perquè de la majoria, no en sé cap més faceta professional. Els de la televisió no se'n salven. Sovint paro atenció als comentaris de l'expert que acompanya el locutor, i em dic a mi mateix que per molt menys preu i menys coneixements, el podria superar fàcilment. Encadenen obvietats com qui bufa ampolles. Però el futbol és així.
 Un altre exercici que a voltes practico, una mica morbós, ho reconec, és visitar els fòrums del Real Madrid o del Barça. El que tenen els comentaris, segons l'evolució del joc, els resultats, etcètera, és que reflecteixen uns estats ciclotímics amb pujades i baixades espectaculars. Un equip, un jugador, pot passar en qüestió de dies d'ésser la revolució mundial del futbol que marcarà una època, a ser literalment desnonat, amb el detall que es passa d'un estat a un altre amb una amnèsia quasi instantània. Una altra de les característiques, tot i haver comentaristes mesurats, és el menyspreu feridor que sol mostrar-se. He vist tots els insults, totes les tergiversacions possibles. Jo m'ho explico perquè el futbol és essencialment emocional. I les emocions són com nens malcriats, exigents i no accepten un no per resposta si no se les satisfà. Absolutitza la realitat que jo vull i si aquesta s'entossudeix a mostrar-se en contra, construeix arguments per sustentar-se. Sino, no s'entenen els judicis lacerants que pul·lulen en aquests fòrums.
 I un darrer apunt, sabeu que els clubs de futbol gaudeixen d'una mena d'amnistia fiscal? Si hisenda fes el que hauria de fer, més d'un s'ensorraria. I Espanya perdria l'única cosa en què despunta i que paradoxalment no està en crisi. Raons d'Estat, en dirien. I jo penso que potser així, també es manté la pau social. No imagino on anirien a parar els baixos instints i les passions tiràniques que es manifesten per la vàlvula d'aquest esport.

 En fi, tenia ganes de dir-ho, i ja ho he dit.


divendres, 20 d’abril del 2012

Valor i preu II

 Ara hi estava pensant, presuntuosament i amb la tonta sensació de qui es pensa haver descobert la sopa d'all, però m'hi llenço per segona vegada. Ja vaig fer una reflexió sobre el valor i el preu fa un parell de mesos. Crec que un dels grans drames del nostre temps, és que hem confós i subvertit els termes preu i valor. Per un costat, han esdevingut, de fet, en sinònims. Les coses tenen valor, segons el preu que se'ls atribueixi. És el que ha ocorregut amb l'art. Vargas Llosa, en el seu darrer assaig sobre la mort de la cultura, en fa esment. I és fàcil de constatar-ho, quan s'anuncia alguna milionària subasta a la galeria Christie's, de Londres. El prestigi d'un creador ve donat pel preu que poden assolir les seves obres. Estratosfèric igual a genial. El valor, en canvi, és el mateix i no es pot mesurar pels diners que se'n paguin. Quan Van Gogh estava pelat, els seus Girasols tenien el mateix valor que tenen ara i ningú li'n va donar un duro. I ara es poden vendre per sumes delirants, sense que per això vulgui dir que en copsem el valor. Al Louvre de París, s'hi agombolen davant la Gioconda els curiosos, però qui pot arribar a copsar el que significa aquesta obra i emocionar-s'hi? Fa pocs anys, quan van desmantellar la trama de corrupció de l'ajuntament de Marbella, vam poder veure l'interior del xalet que un dels implicats s'havia construit. Tenia entre d'altres frivolitats, un quadre de Picasso en el lavabo. Aquest home pensava que una cosa amb el preu que la va adquirir, deuria ser molt valuosa. Però no en tenia ni idea del concepte de valor. Hi ha artistes que venen caps de vaques en una vitrina, amb mosques incloses, per milers d'euros. I per això sembla que hagi de ser valuós. Qui ho ha dit? A mi em fa fàstic. On estan els valors de l'estètica i l'habilitat artesanal? Vargas Llosa blasma aquesta deriva, i apunta directament en les mosres d'art contemporani, com la Biennal de Venècia, com una clamorosa presa de pèl, i que el rei nu la campa amb més impudícia que mai. La perversa llei del mercat s'ha superat a ella mateixa. Allò que les coses tenen el preu segons hom n'estigui disposat a pagar, ara en diuen valor.



 En un altre àmbit, valor i preu s'han dissociat en sentits diversos. Tenir un habitatge, és un bé molt valuós. Allí vivim, arrelem el nostre projecte vital, ens arrecerem, ens fem com a persones, esdevé la nostra referència si viatgem i ens ho juguem tot en el que passi dins. I per això no té preu. Aquesta expressió significa, cal recordar-ho, que no es pot mesurar pels diners que costa, no hi pot estar subjecte. Hi estan subjectes els materials i la mà d'obra que s'ha utilitzat per construir-ho. Però el preu no pot ser una limitació per accedir-hi. Era un dret constitucional, si mal no recordo, que ens vam passar per allí on no té nom. L'especulació ha esborrat el valor que tenia l'habitatge i l'ha convertit en una mercaderia buida de contingut. Com el famós exemple de les tulipes holandeses del segle XVIII, la primera bombolla especulativa de la història. Perquè, quan parlem de 2.500 euros per metre quadrat, algú s'ha parat a mirar  fixament un metre quadrat de la seva vivenda, un grapat de rajoles, i meditar sobre el preu que descansa en aquesta minsa superfície? És un exercici interessant, que pot donar lloc a reflexions subversives. Caldrà tornar a la semàntica per tornar les coses a lloc.



Crec que me'n vaig a cremar un contenidor...

divendres, 13 d’abril del 2012

Impressions sobre la crisi

  Mariano Rajoy evita els mitjans de comunicació. Els debats parlamentaris es limiten a una afirmació del "aquí mando y yo ordeno". Compareix només quan és necessari per explicar sense possibilitat de debat, les mesures que aplicarà. Aquestes són purament tecnocràtiques. Fórmules conegudes que segueixen la lletania de sempre. Retallar el deute, retornar al creixement econòmic. Res de nou, la classe política són una colla de rumiants que regurgiten una vegada i una altra les mateixes idees. Res de nou, res d'ideals, de valors, d'autocrítica, d'innovació. Winston Churchill, quan va ser escollit primer ministre en el moment més obscur de la segona guerra mundial, es va posar un micro al davant i no va parar de parlar directament al ciutadà, com si li mirés als ulls, explicant el que feien, i perquè per resistir l'embat del nazisme. Roosvelt va fer el mateix per aixecar els Estats Units després del crack del 1929.  Eren altres temps, hi havia grandesa, amplitud de mires, oratòria, pedagogia. Aquí fugen d'estudi, repeteixen les fórmules de sempre, reduir despesa, tornar al creixement, els debats al parlament són patètics, els senyors diputats mereixen tornar al parvulari on jo donava patades a una pilota i ficava el dit a l'ull als companys. L'hemicicle sembla realment això, i el senat encara no sabem què hi pinta. Errors del passat? No existeixen. Sabem que els que governen ara van posar els fonaments de la crisi actual. Algú se'n recorda de la llei del sòl? Dels incentius fiscals per comprar vivenda? Algú ho té en compte quan els va votar? És clar, que les alternatives no eren gens afalagadores. La mentida campa sense vergonya i ens sembla normal que es tregui a passejar un dia sí i l'altre també. Donen la impressió que un cop al poder, es miren perplexos com estan també enredats en una teranyina indestriable, no saben on posar els envellits discursos quan eren a l'oposició. Contra el PSOE es vivia millor, es deuen dir, aculats entre una ciutadania que en el fons, el que vol, és que tornin els temps del totxo i el crèdit fàcil. Malgrat l'autocrítica, malgrat els llibres que pul·lulen i que expliquen l'obvietat de les causes de la crisi (si era tant obvi, perquè ningú no va cridar ben alt fa cinc, sis, deu anys?), basada en fal·làcies, mentides, tots tornarem a pujar al mateix carro ful si el veiem passar davant de nou trotant alegrement, a mamar com verros de les mamelles del crèdit fàcil i especular amb pisos buits. Aire i ciment. L'economia és la ciència de gestionar la cobdícia per a que actuï en benefici del sistema, va dir en Xavier Sala i Martí, una mica cínic, tristament real. I també crec que deixats els ideals, i la seva mare, les idees de costat, no tenen altre remei que respondre als dictats d'una ciutadania també culpable i consentida, i un ordre econòmic transfronterer que pulveritza la sobirania. En el fons, saben que som un Estat putxinel·li i decadent, però això només es pot comentar amb el coixí o a porta tancada. No hi ha grandesa, només una grisor impenetrable mentre els plans educatius maten les humanitats. No anirem enlloc, o com a mínim al mateix tràgic lloc d'on pretenem sortir. Sísifs. L'exemple més obscè de tot això és l'amnistia fiscal als lladres en majúscules, els lladres de veritat, se'ls dona una amnistia fiscal per a que retornin amb les seves fortunes i cotitzin. No hi ha alternativa, sinó continuaran en els seus paradisos fiscals, aliens a tota moralitat (moral? Algú l'ha vista? Haurà desaparegut del diccionari?). Estem massa acostumats a l'escàndol, anestesiats. I a l'autònom se'l continuarà gravant igual o més (una nova i flagrant mentida). I mentre la població juvenil topa amb una món laboral sense perspectives. Nosaltres ja ens queixàvem que érem la generació més ben formada i la que ho teníem més difícil per accedir al mercat laboral. Ara ja sembla impossible, per moltes llengües, màsters, cursos i postgraus que s'acumulin. Un país que no dona futur a les seves generacions més joves, mereix ser abandonat a la seva sort. I per torna, el rei perseguint elefants a Botswana i en una població d'Almeria treuen a passejar la figura del Crist Ressuscitat al ritme del Ai si eu te pego. Pur deliri.
 No crec en aquest país, només crec en el que puc fer jo i està a les meves mans, i la veritat, avui per avui tinc una certa ànsia de calar foc a un contenidor. Ui! El que he dit, el ministre de l'interior està preparant una llei que castigarà a qui se li acudeixi incitar a la violència al carrer per internet...per això no falten idees....


P.D: Pels que no l'hagueu vist, no us perdeu la paròdia basada en la pel·lícula de Berlanga "Bienvenido Míster  Marshall" que van emetre al darrer programa de  Polònia, i busqueu a youtube els arxius Españistán i Simiocracia. 

Legionaris a Mataró

 Tot mirant La Vanguardia digital, vaig topar amb la notícia que el cos de Legionaris havia participat amb un pas en una processó de Setmana Santa. Cap novetat, sé que en algunes ciutats d'Espanya, sobretot al sud, és un fet normal al marge de qualsevol valoració. Fins i tot van desfilar durant la Jornada Mundial de la Joventut, davant del Papa, l'agost passat. He clicat sobre el video i he vist alguna cosa estranya. Els legionaris, que feien els seus moviments marcials a tocs de corneta, tenien una remarcable panxa que sobresortia sobre els cinturons de cuiro. I alguns amb cabells blancs, calbs...no eren joves reclutes. Miro millor la notícia. I es tractava de la processó a Mataró! És clar, m'he dit, la polèmica estava servida. La presència de la legió en les processons de Catalunya no és de cap manera tradicional, en el nostre país existeix una certa animadversió atàvica a l'exèrcit, només cal recordar el   guirigall que vam organitzar el Dia de les Forces Armades que es va celebrar a Barcelona l'any 2000, i en amples sectors de cristians i catòlics produeix una evident repulsa l'associació del militarisme amb la religió, i les mateixes expressions emanades d'aquest maridatge, com allò del Novio de la Muerte, etc..etc.. i per acabar-ho d'adobar, en el nostre subconscient s'associa a la Legió al franquisme més tronat, recordeu l'ínclit Millán Astray. Així que res de sorprenent. Era d'esperar el follón i hi ha raons per la polèmica.
 Però a mi, al marge d'aquestes consideracions, m'ha sobrevingut una certa simpatia per aquests personatges. Es veu que són de la Cofradia d'Antics Legionaris, una associació d'ex-membres d'aquest cos militar, que sense tenir-ne el permís, s'han colat a la festa amb els seus fussells, gorres, cornetes i cristos crucificats. Quan els he vist, envellits, provant de mantenir el pas marcial de la seva joventut, rememorant així el període de les seves vides que els ha marcat, com se senten legionaris i ho seran fins que morin, i expressar-ho com una mena de gamberrada, potser, però ben seriosa, m'ha resultat entranyable. No els podem entendre sense aquest lligam emocional, l'idealisme potser equivocat, barrejat amb la nostàlgia, i enfrontat a la inèrcia predominant en el nostre país i mostrant-se sense vergonya. Han rebut de tots costats, excepte dels de la seva pròpia corda. Fins i tot els de ICV han posat cullerada quan això del fet religiós l'acostumen a negligir, l'alcalde ha dit que ha anat a dormir amargantat, i han hagut de demanar perdó.
 A mi, el que m'importa és el fet humà d'aquests personatges. No crec tenir cap dret de censurar una vida aferrada a allò que per ella va ser important i la va marcar. Sembla que aquesta és la primera i darrera vegada que circularan, no ens estarem convertint una mica talibans? No ens caldria, potser, una aproximació més humana a aquests fets? 

P.D: Al marge d'això, reconec participar dels prejudicis contra la legió que he expressat però no voldria que em condicionessin.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Frontera de Guatemala i Mèxic

  Si no volia perdre el temps durant un dia amb una volta absurda, no tenia altra alternativa que creuar la frontera entre Guatemala i Mèxic per un camí sense controls, a través de la muntanya. De bon matí m'he pujat en una pick-up a Sibinal. Un trajecte d'una hora, vorejant la imponent ombra del volcà Tacaná.

Després, hem hagut de baixar per fer mitja hora més a peu. La pista estava en massa mal estat. Hem atravessat un pedaç de selva prístina. És una de les rares experiències que he tingut de contemplar un tros de món que no té màcula, flairar de prop com deuria ser la nostra terra abans no li poséssim la grapa. Un pedaç de terra que haguéssim oblidat. M'ha tallat l'alè veure aquesta exhuberància mentre caminava, volia passar de puntetes per no destorbar tanta bellesa.


 Mitja hora més de camí pedregós aferrats als ferros d'un altre atrotinat vehicle. Jo i cinc guatemaltencs amb un carregament de flors que anaven a vendre a Tapachula, ja a Mèxic. Des d'allí he pres el senderol que creuava la frontera assenyalada per una renglera de monòlits coberts de calç blanca. Em sentia lliure, una mica àcrata.

Trencava la barrera fictícia que separa Chiapas de Guatemala sense tenir cura de les lleis. Chiapas, culturalment i geogràficament, forma una unitat amb Guatemala, i sobretot el Nord de Guatemala, tota l'àrea de la vella cultura Maia. La frontera està traçada amb escaire i cartabó.  Davant meu s'estenia la verdor calorosa del Mèxic septentrional, fins, després d'una hora de camí, arribar al poble de Talquián, sota l'esguard ja llunyà del volcà Tajumulco.


 Tot just posar-hi els peus m'ha rebut la cridòria apocalíptica d'un predicador a través d'un televisor connectat a uns altaveus. I també la sensació que Mèxic està molt més desenvolupat que Guatemala. No es veu tan fàcilment la misèria depriment que ho envolcalla quasi tot al país veí, les carreteres estan ben asfaltades, les construccions són més que decents. Però jo continuava essent il·legal. Respirava fons, buscava algun temor, algun sentiment de culpabilitat. Res de res. Perquè em sento protegit, resguardat, no sóc un veritable inmigrant que busca dignificar la seva vida. Això meu és pura impostura per poder explicar la facècia. Només m'ha calgut fer una petita volta fins a Talismán, el pas fronterer més proper, creuar cap a Guatemala fent-me el despistat (els guardes ja coneixen la facècia i deixen fer), i retornar a Mèxic, ara sí, amb els segells corresponents gravats en el passaport. La matasegells de Guatemala ha tret tota formalitat a l'assumpte quan li he dit que era de Barcelona. M'ha dit que ser d'aquesta ciutat amb aquest equip de futbol és millor que qualsevol visat. Li he donat la raó, aquest tema de conversa em permet entrar en qualsevol cercle, és utilíssim fer-se passar per indígena culé. Els funcionaris mexicans han estat més adustos i secs, com correspon a un país que vol ser i semblar molt més desenvolupat, que mira més al Nord que als seus germans del sud. Una revisió acurada del meu equipatge, m'he hagut d'empassar davant un militar amb un imponent rifle un plàtan, perquè no podia entrar elements vegetals del país veí (acabava d'acompanyar a un carregament de flors clandestines, en fi...), he respost a un qüestionari oral en el que afirmava que no tenia cap intenció de matar al President del govern ni fer cap atemptat terrorista i que tenia menys de 10.000 dòlars sobre meu, desafortunadament, he afegit, i he pogut arrencar un somriure a la funcionària.  L'encís i fantasia són inversament proporcionals al grau de desenvolupament. I ara, m'he dit, ja existeixo. Tot un canvi ontològic que no tothom es pot permetre i ens fa insensibles, així, a un drama quotidià en aquestes terres.