Follow by Email

divendres, 11 d’octubre de 2019

Divertim-nos fins a morir

Fa anys, no vull saber quants, vaig llegir un llibre que es titulava "Divertim-nos fins a morir". Crec que era un sociòleg qui el va escriure, no ho sé bé. Em van quedar al cap algunes idees, idees que encara prevalen o que s'han fet realitat, com la cultura de l'espectacle en què qualsevol cosa, enlloc de notícia, pot ser simplement una distracció que a base d'hipertrofiar aquesta lògica deixa de tenir sentit. Un passeig per les edicions digitals dels diaris és suficient per entendre de què parlo, barrejant notícies més o menys preocupants amb esquers per fer tants clicks com calgui (molts amb subterfugis que suggereixen un contingut sexual o banalitats dels anomenats famosos). I pel mig publicitat i propaganda que no és atzarosa sinó que es veu perfecctament que ha estat confeccionada per les maleïdes cookies i aquest sistema que ens espia. Ara mateix, mentre escric això, sóc conscient que em faig vulnerable. He arribat a llegir una escabrosa notícia sobre una massacre i alhora s'obria un pop-up amb un anunci de cigrons enllaunats. En aquell llibre també utilitzava la metàfora de la lupa en els mitjans d'informació. A un fet, per remot i llunyà que sigui, se'l pot amplificar i fer viatjar de forma immediata per tot el món com si estigués ocorrent ara mateix i aquí al costat, acaparant ni que sigui per uns instants una atenció que no mereix. Això també passa en un sentit contrari, quan es deixa d'enfocar en certs llocs o esdeveniments. Sumem-hi la rapidesa dels esdeveniments, o potser més ben dit, la rapidesa amb que s'expliquen i es difonen en un autèntic bombardeig que com una resultant pot arribar a crear corrents d'opinió, angoixa, alarma, col·lectius que no es corresponen amb la realitat immediata. Arribem al punt d'oblidar amb una faciltat astoradora autèntiques tragèdies o punts de no retorn que al final o bé ignorem si han passat o estaven exagerats. Qui recorda que fa uns mesos semblava que els Estats Units anava a envair Iran, o Veneçuela? Què ha passat amb els Rohingyas? Què se n'ha fet de les Bahames després de l'huracà? I el Iemen? Continuen caient bombes de fabricació espanyola? Estic segur que segons la conveniència tornaran a sortir, o potser per un atzar informatiu. 
 A Etiòpia tenen una institució anomenada la cerimònia del cafè. A cada cantonada, hi ha una dona amb una cuineta disposada com si fos un petit altar on fa tot el procés d'elaboració del cafè, des de la torrefacció, la mòlta, escalfar l'aigua i servir-lo en petites tassetes als vianants que arriben, seuen, i xerren mentre el prenen. Aquesta cerimónia, que té un cert aire de ritus religiós amb la dona corresponent trafegant entre fumaroles que s'alcen al cel i estris que semblen litúrgics, és molt més que una pausa, també és un node d'intercanvi d'informacions, del parlar del tu a tu sense barreres i de consolidar les relacions que les pantalles castren amb tanta eficiència. A mi em van dir, en una remota zona del sud d'aquest país, que no necessitaven internet i tothom estava perfectament informat de les minúcies que els importaven. Potser si que cal recuperar l'espai per la pausa, la conversa, la reflexió i donar pas a una manera de viure menys superficial que es basi, d'entrada, en el cultiu de la proximitat com deia en Josep Maria Esquirol en un exitós assaig. I aleshores podrem enforntar-nos amb garanties a aquesta allau de superficialitat que amenaça en buidar les nostres vides.


dimarts, 1 d’octubre de 2019

Jo vull ser una gallina

 La publicitat m'ha semblat sempre un món tèrbol que filtreja amb l'engany, per no dir amb la presa de pèl més clamorosa. Si té per objectiu primari que comprem tal o qual producte, atropellarà sempre el propòsit primari de donar una informació veraç i contrastable per a que el consumidor pugui prendre les seves opcions de forma conscient i racional. És clar que és molt demanar això que actuem de forma "conscient" i "racional". La majoria de nosaltres només podem comptar com llampecs esparsos les vegades que hem aconseguit que aquests paràmetres hagin governat les nostres decisions. I de fet la publicitat tendeix a apel·lar als nostres sentiments, emocions, i els sentiments i les emocions pouen en l'irracional i tenen una inquietant tendència a absolutitzar les seves obscures raons. Això envaiex tots els àmbits i fins i tot els de les decisions més trascendents. La història està sembrada de decisions i fets que no tenen cap explicació lògica ni racional. Per exemple només cal llegir un llibre sobre com es va gestar la primera Guerra Mundial (Sonámbulos), del que ja en vaig fer una ressenya.  O d'una forma més propera i malauradament reiterada, en els campanyes electorals que un tertulià va qualificar de campanyes publicitàries, no pas de campanyes de difusió i sensibilització per elevar la ciutadania a l'autonomia de les decisions, la consciència i l'opinió formada. Personalment, temo que en molts estaments interessa que sigui exactament al contrari. I encara a un nivell més baix i més decebedor, els anuncis de, posem per cas, cotxes on s'atia a la infantilització, pensaments egòtics i passions més o menys baixetes. Tots aquests pensaments m'han vingut després de contemplar la secció d'ous frescos d'un supermercat. És sabuda la mala premsa de les granges de producció d'ous on viuen atapeïdes les gallines en condicions espaordidores. I també que hi ha hagut una regulació en aquest sentit que permet saber si els ous han estat produïts en condicions més o menys "inhumanes". La publicitat ha pres el relleu d'aquesta nova sensibilitat i ara, sense mirar aquest codi imprès en cada ou, és francament difícil saber com carai viu la gallina que n'és responsable. Tot són "Gallinas Camperas", criades al terra, amb pinso natural, en llibertat. Dona ganes de ser gallina perquè segons la publicitat tenen una existència felicíssima al mòdic preu d'anar posant ous sense donar gaire més voltes a una existència que acompleix totes les perspectives que una gallina pugui tenir. La realitat, de ben segur, és molt més prosaica, i la publicitat prova, amb subterfugis i sentits implícits de les paraules, entabanar-nos, fer-nos al cap i a la fi sentir allò que ens agrada que ens diguin: que som madurs, que som joves, que no som com els altres i apuntem més alt que la resta i que mengem uns ous parits per gallines que res tenen a envejar a la Gallina dels Ous d'or. Pot ser sí que ens mereixem en aquesta o en una vida propera, reencarnar-nos en una insulsa gallina.