Follow by Email

dimarts, 16 de juliol de 2019

Madagascar no existeix

 En l'hotelet de Manakara on ens allotgem jo i el meu equip, al sud-est de Madagascar, hi ha un mapa turístic del país penjat d'una porta que m'ha cridat l'atenció. L'illa hi està envoltada d'una corona de fotografies amb el que els usuals turistes esperen, trobar: lèmurs, senderimes, zones de busseig amb esculls tropicals, platges immenses, rius per baixer fent rafting. Mirant-ho així, fredament, semblaria el pamflet d'un parc temàtic. Però això si és un parc temàtic és el de la destrucció de la biodiversitat. Fa uns dies, abans de partir de la capital, Antananarivo, en la guest-house que és un lloc de pas molt popular per investigadors (sobretot abunden els primatòlegs i els herpetòlegs, Madagascar és la meca d'aquestes disciplines) i expatriats de ONG's, un especialista en lèmurs que porta treballant en l'illa uns 20 anys feia un retrat que ell qualificava de trist, de l'illa i feia una pausa per glopejar la infusió que compartíem. Havia contemplat la degradació política i social de l'illa, la degradació del medi natural, la pèrdua de biodiversitat. All is gone, deia, amb aquesta expressió anglesa tant contundent. Tot s'ha esvaït, rèptils, insectes, mamífers, aculats cada vegada més en restes de boscos esparsos, per la pressió humana que menada per la pobresa no dubta en estassar-los amb foc per obrir nous camps de pastura i conreu, o simplement col·laborar amb el tràfic d'animals. No és l'únic dels que he trobat que expressa la mateixa desesperada resignació davant un món extraordinari que s'esvaeix. Perviu encara en els parcs naturals, en zones remotes, però es nota un cert derrotisme, de batalla perduda malgrat les innombrables iniciatives per fer compatibles el desenvolupament humà i la preservació de la biodiversitat. De fet, molts dels expatriats que he trobat treballen en aquest àmbit. Espurnes d'esperança, petits èxits, guspires davant l'avenç destructor d'aquest malentès progrés. La gran paradoxa és que aquest empobriment genera més empobriment, que la preservació del medi hauria de ser un incentiu. Però aquí es rema en direcció contrària, els interessos a curt termini, les pràctiques culturals que han perdut el seu sentit, la corrupció, l'explotació sense miraments triomfen malgrat els esforços per regular les malvestats de la mineria que semblen més aviat exercicis de maquillatge, la inseguretat alimentària crònica que fa que es tinguin pocs miraments per respectar l'entorn. No pocs conservacionistes acaben treballant per elles en aquests projectes subsidiaris per conservar la biodiversitat, per atemperar, diuen, el seu impacte. Confessen que és com si s'haguessin casat amb el dimoni. Al final, tot sembla indicar que sense una honestedat personal, no hi ha canvi possible, que a Madagascar es pot fer el que es vulgui si es tenen els contactes i la influència necessàries. Mentre ens acostumem a la pèrdua de tota aquesta bellesa, i no podem fer res més que resignar-nos a viure en un món més pobre, més lleig.

 Escric això després d'haver fet una incursió per alguns pobles, i m'he passat de tornada, caminant per un senderol, fotografiant unes papallones de meravellós disseny, espurnes d'aquesta bellesa que com les mateixes papallones si protens posseïr-la, agafar-les amb les mans, es mor.  Enmig la devastació perviu encara l'antiga biodiversitat, en petits insectes i en dragonets que mirats de prop poden ser més fascinants que els mateixos lèmurs. 


diumenge, 7 de juliol de 2019

Mediterrani vs. Carib

 Després de tornar de la voràgine caribenya ja puc parlar amb autoritat d'una idea que sovint he comentat. No entenc la dèria de visitar suposats llunyans paradissos, quan aquí mateix tenim una interminable costa que encercla el mediterrani, que tan apropiadament van batejar els romans com a Mare Nostrum, d'una bellesa que pel simple fet de ser a l'abast sembla que mereixi ser negligida. El carib pot tenir l'estridència d'allò que és exuberant i exòtic, com qui li agrada més una música com més l'apugi de volum. Semblaria que en la nostra permanent disconformitat de tot el que ja tenim, ens entestem a anhelar allò que és més remot i que hem alimentat en les nostres fantasies com una perspectiva que ens ajuda a superar un present que sempre trobem frustrant. Però jo crec que amaga una cosa encara més greu, la incapacitat d'apreciar la bellesa quotidiana, l'equilibri subtil de la costa mediterrània, la deliciosa fusió de paisatge, història i l'amabilitat d'aquest mar sense huracans, i si hi ha temporals són de pa sucat amb oli comparat amb la fúria dels oceans. Sembla realment fet a l'escala de l'home encara que  encara s'obstini a desgraciar-lo a través d'un urbanisme barroer o el maltracte ambiental. Jo he visitat uns quants racons del mediterrani que m'han captivat fins el punt que m'imaginaria retirar-me com un eremita en algun d'ells. Parlo, a més de la nostra costa on la fusió dels pins que arriben a pocs metres de la mar em resultat d'una sublimitat pictòrica (és un verd que no es pot trobar enlloc), de Sicília, de les illes eòlies, d'un grapat d'illes gregues, pedaços de la costa de Tunis, les illes Balears i Pitiüses. Les illes eòlies, per exemple, són una meravella on m'hi puc sentir més acollit que en l'estridència d'una illa tropical. Mediterrani en la més pura essència, repartides com un petit collaret de perles, Salina, Lipari, Panerea, Vulcano, Filicudi, Alicudi,  fins acabar en l'endimoniat Stromboli que escup foc cada pocs minuts. La pàtria d'Homer, els passos d'Ulisses es poden seguir per aquests racons. A voltes penso que millor que sigui així, que seria una desgràcia que tothom que s'entesta a anar a Cancun o agombolar-se com ovelles en un creuer que va fent de tastaolletes de paradís en paradís, se'ls acudís banalitzar també tot això.