dimarts, 11 de desembre del 2018

La tardor a la Garrotxa

Anava a titular aquesta entrada com La Garrotxa vs. El Namib, però m'ha semblat pretensiós. Encara que tenia una justificació. En la meva darrera incursió per aquesta meravellosa comarca, em vaig entretenir a fotografiar els detalls de la natura que ens ofereix en aquesta tardor ja avançada. I això m'ha obligat a parar-hi atenció. Una tardor relativament peculiar perquè ha estat beneïda per les pluges, la humitat campa arreu, les molses estan ufanoses i semblen que vulguin devorar les pedres, els líquens turgeixen, els bolets surten com a ídem i els glans d'alzina i roure brosten desesperadament amb tanta humitat i humus. La qüestió és que vaig fer una exercici semblant fa uns mesos al desert del Namib perquè hi vaig anar a petar quan havia caigut una de les raríssimes pluges. El resultat és que les curioses plantes del desert van florir com si estiguessin també desesperades convertint el paisatge en un àrid jardinet. La vida amb la seva imparable inèrcia per reproduir-se i cobrir-ho tot. Què fascinant. Però aquest pont m'he meravellat igualment de la petita bellesa que s'amagava en qualsevol racó de bosc mediterrani (amb certa influència de muntanya), i que tenim el vici d'apreciar amb massa desmesura tot allò que sigui llunyà quan, al cap i a la fi, i ho puc afirmar perquè ja porto molts viatges a sobre, al nostre país tenim a l'abast una varietat de paisatges en un espai tant petit que tallaria l'alè si ho sabèssim gaudir. Penjo algunes fotos, a tall d'exemple. Espero que les gaudiu.















dimecres, 28 de novembre del 2018

Tunis

Només fins el darrer dia de la meva estada he pogut passejar per la ciutat de Tunis. M'he endinsat sense cap destí concret dins de la Medina, a mitja tarda, provant de memoritzar els punts d'orientació (una cruïlla, una mesquita), per poder fer marxa enrere dins d'aquest dèdal ple de sorolls, olors i un tràfec humà insomne. M'ha encantat trobar aquest aire genuí, de pura vida, un formiguer de persones que van fent en el seu dia a dia mercadejant amb mil rampoines i menjars. És clar que hi he arribat quan tot just han començat a desmuntar les paradetes que s'agombolen pels petits carrers, com si no volguessin deixar un pam de terra útil per comerciar. La Medina té un aire decrèpit, totes les parets estan escrostonades, els finestrons desencaixats, les pintures marcides. Diria que està a punt de col·lapsar sobre ella mateixa però sospito que fa segles que deu donar la mateixa impressió i que s'ha construït a mesura que s'han anat apedaçant les diferents construccions, una sobre l'altre. S'endevina aquest manca sublim d'ordre però que alhora segueix la seva pròpia lògica, com un formiguer, que ha anat bastint aquest barri. S'hi pot ensumar el mateix esperit que ha habitat les ciutats mediterrànies des de sempre, i fins i tot m'hi he sentit estranyament familiar. M'hi he permès de comprar una llauna de pasta d'ametlla, anacards que van força més barats que a casa, i dàtils. Si, m'ha sobtat també, mal senyal pels tunisencs, que les coses són força més barates que a Barcelona. El canvi de l'euro és molt favorable ara i es pot prendre un molt bon cafè per vint cèntims al canvi. O avui mateix he sopat un entrepà de tonyina, ben especiat, amb un batut de plàtan i dàtils i una ampolla d'aigua. Només m'ha costat 5 dinars. No arriba als 2 euros.
 Potser és l'única manera de mantenir la indústria turística que els és tan important, junt amb les oliveres interminables que sembren el país. A Sousse, on també hi he hagut d'anar, a part de la seva pròpia medina, ha esdevingut un immens resort de vacances, tant per turistes foranis com intern. És una mena de monstruós Lloret, ple d'hotels presumptuosos i força kitchs, i restaurants, bars i locals de total mena que ara atrauen especialment turistes jubilats del Nord d'Europa. A Tunísi és la segona vegada que la visito. La primera va ser fa ja massa temps durant el viatge de final de carrera. Recordo haver-me fixat en aquests grups de jubilats indolents i ara penso que molt probablement ja deuen estar en la medina celestial. Com que hi he anat en època baixa (crec que era l'únic estadant de tota la planta de l'hotel), he tingut una curiosa sensació d'estar en una mena de ciutat fantasma, com unes Las Vegas però buida de gent, i on em podia passejar folgadament pels casinos, centres d'esbarjo, restaurants de les més variades temàtiques i tot a un preu més que assequible.
A mitjans de desembre espero tornar, i provaré d'allargar l'estada uns dies més per explorar amb més consciència el país. Us deixo una foto de la Medina.




dissabte, 20 d’octubre del 2018

Els jocs Florals de Canprosa al TNC

Ahir vaig assistir a la primera obra del TNC de la temporada, una mena d'homenatge a Santiago Rusinyol de qui reconec, com la majoria de nosaltres, que només coneixia la seva celebèrrima obra de teatre L'Auca del senyor Esteve. Així que desconeixia el text original però el que és cert és que l'han transfigurat en un musical i afegit pegats d'altres textos de Rusinyol  amalgamats amb l'orginal. Una explosió de creativitat i talent, interpretatiu, musical i escenogràfic amb alguns moments purament dalinians. L'obra té un subtext molt potent polític i social, i molt ben il·lustrat pel col·loqui que la va seguir. El missatge de l'obra és que per parlar seriosament del nostre país primer cal saber riure-se'n. No sóc crític teatral, però aquest blog em permet donar volada a qualsevol impressió que em passi pel cap. I m'atreveixo doncs a fer algunes observacions. No és la primera obra al TNC en que em dona la impressió que es dona més importància a la forma que al contingut. És com si s'hagués arribat a un punt en què tècnicament hi ha unes possibilitats quasi il·limitades a nivell interpretatiu (els actors canten, reciten, interpreten i ballen i ho fan tot bé), escenogràfiques i musicals, i només la imaginació li posa límits. Com si fos una mena d'exhibició, molt distreta, però amb un punt de barroquisme que s'arrisca a oblidar que hauria d'estar equilibrat i en servei del missatge que vol transmetre. En tot cas és un risc que l'obra ha sabut evitar però a voltes pels pèls. I en segon terme una observació que em vaig deixar al pap de fer durant el col·loqui. En un moment de l'obra, l'Àngel Gonyalons interpreta una cançó en solitari que eclipsa tota l'obra per la seva força, qualitat i sentiment, i pel sobtat canvi de registre que representa. Vaig tenir la impressió que el director es va sentir obligat a donar un espai  al seu meravellós talent. Representa un tall abrupte al to de l'obra, bellíssim però com si fos un bolet.  O fins i tot hom es podria sentir temptat de demanar que pleguessin tots plegats i continuar amb un concert de la Gonyalons. M'hauria cregut que es va tractar d'una  afortunada exigència d'una diva per participar en una obra  de teatre coral que aleshores te n'adones que no aprofita tot el seu talent. I de totes maneres, aneu a veure l'obra. Riureu fins a plorar si no teniu massa prejudicis.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Pluja

Mira, ves per on a mi m'agrada la pluja, els dies rúfols, els cels encapotats i els tolls agullonejats per les gotes d'aigua. I fins i tot la fressa dels cotxes creuant un bassal. I el repic de l'aigua sobre les teulades, dringant per les canyeries i fent tremolar les fulles d'un plataner que es resisteix a despullar-se i la persiana que s'estremeix. M'agrada la seva parsimoniosa indiferència i em deixaria amarar tota una nit, fins i tot nu, si per fi tingués prou gosadia per deixar de fer el que toca i deixés sortir el veritable boig que viu en mi. I després m'arrauliria en un racó ombrívol d'una habitació, envolcallat amb una flassada amb un gran finestral on rebotissin les gotes d'aigua i llisquessin com tortuoses llàgrimes.
No em fa feliç la malvestat dels torrents desencadenats, però té alguna cosa d'alliberador que ens faci saber que, al cap i a la fi, ben poca cosa controlem i per tant que no treuen cap tantes preocupacions. 

dijous, 27 de setembre del 2018

Namíbia

Enmig de la costa del desert del Namib es pot trobar una església que podria estar perfectament al mig de Baviera. Com si l'haguessin allunitzat (en un paisatge que sembla, per cert, força llunar). Això passa als dos assentaments que els alemanys van fundar a la costa de l'actual Namíbia. De fet, pràcticament no hi ha res a part de Swakopmund, Lüduritz i Walvis-Bay. Els alemanys, al contrari que els portuguesos i els espanyols que van conrear el mestissatge (tant artístic com sexual), els alemanys van ser refractaris i per això veiem aquestes esglésies, i cases sorprenents, i oficis luterans que també semblen d'una altra època.  La famosa costa dels esquelets viu de la fama de les restes de vaixells embarrancats i oxidant-se. Per mantenir aquest atractiu turístic convé que se'n vagin embarrancant regularment. La intempèrie aquí els devora amb voracitat. A Namíbia se la podria resumir, turísticament parlant, amb quatre fotos que tothom ha vist i revist encara que sigui sense voler. Un vaixell podrint-se a Skeleton cosat, les imatges de les dunes de Sossuvlei, els ramats d'antílops i fauna de Ethosha, la visió del Canyon Fish, el mar de dunes del Namib, un elefant del desert, algun Koishan o Nama disfressat per complaure els turistes que viatgen amb les pick-up 4x4 de lloguer equipades buscant sofisticades sensacions. I malgrat tot, el país és tan immens que permetria perdre-s'hi i descobrir nous racons. Tot sembla remot, però habitat per paisatges inacabables. Però la indústria del turisme té una fèrria inèrcia per fer passar a tots els visitants pels mateixos llocs, replicar les mateixes fotos, pagar els mateixos preus i comprar obsessivament les mateixes rampoines artesanes que es poden trobar a qualsevol altre país de l'Àfrica austral i part de la resta (em pregunto on deuen estar les vertaderes manufactures, sospito que en algun racó del sud-est asiàtic) i caure sense descans sobre els mateixos tòpics apresos. 

divendres, 21 de setembre del 2018

TransNamib

 La guia de la Lonely Planet sobre Namíbia està escrita amb una condescendència i superficialitat irritant. No sé si és problema de l'autor o del traductor o d'ambdós.  Com a mínim és útil a nivell pràctic però més val no prendre's al peu de la lletra les impressions i recomanacions. Parla molt malament del tren a Namíbia, que no val la pena i triga molt a arribar a les poques destinacions que té. Això darrer és cert. Però he decidit no fer-li cas. Vaig agafar el Transnamib a Windhoek, la capital, cap a Kelsmanhoop, al sud del país, amb la intenció d'arribar-me a Lüduritz, encara no sabia com. L'estació del Windhoek, d'entrada, ja és un viatge en el temps. No deu haver canviat res els darrers 50 anys però a més no es veu vella. Com si l'haguessin restaurat, amb els vells panells on indiquen els horaris amb pòstics de cartró i un rellotge que sembla sortit d'un antiquari. El tren seria semblant a un rodalies nostre dels anys setanta. He entrat al vagó, que romania solitari sense màquina ni res, com si l'haguessin abandonat a l'andana. A dins fa aquella olor de cuiro i moqueta impreganda de tabac que ja havia oblidat. He comprat un bitllet de primera, però no feia cap diferència amb el de segona. He comptat tres persones. M'esperaven 12 hores de viatge en una butaca dura i un vagó ombrívol. Així que quan ha passat el revisor, un home amb poca feina pel que veig, li he demanat si podia passar als camarots individuals. Ja se sap, encara visc dels escrúpols llunyans que em fan rebutjar de forma instintiva els luxes. Per poc menys  d'un euro al canvi he pogut instal·lar-me  en u mcamarot per quatre, però jo tot sol, i estirar-me al seient cobert amb quatre peces de roba d'estiu. La nit m'ha sorprès fresca, fins i tot freda. Uns quants sotracs, i la màquina dièsel s'ha ensamblat junt amb una corrua de vagons de mercaderia. No hauria tingut cap mena de sentit transportar-nos a la mitja dotzena de passatgers només. I ha arrencat, puntual, i pausadament, trencant la nit de la sabana on s'intuïen els arbusts i les acàcies en un país que, essencialment, està quasi buit d'habitants. M'he endormiscat al bressol del sotragueig del tren, fins que pel finestral ha esclatat una imponent albada. Fins arribar a Kelsmanhoop, amb la mateixa impressió que si fos una localitat del far-west.


dissabte, 15 de setembre del 2018

Una mirada eterna


Cada cop que contemplo el Pantocrátor de Sant Climent de Taüll em sento hipnotitzat. Diuen els entesos que aquesta mirada hieràtica, de jutge sever que sembla que et vulgui penetrar, és una influència directa de les escultures del Baix Imperi Romà, l'època de Constantí i tal, en que les mirades es van fer més severes, inquietants, pròpies d'una era decadent. Potser sí. El que sí sabem (o millor, no sabem) és que ens és desconegut l'autor d'aquesta magnífica obra. Probablement l'importava ben poc deixar escrit el seu nom. O era una mica esperpèntic  per l'època(encara que aquesta paraulota no existia en l'època), anar signant les seves obres. Si, l'autor, el geni creador d'aquesta mirada (i de la resta de les pintures), és volgudament anònim. Bé, ni tan sols es va plantejar que pogués ser altrament. Els estudiosos es refereixen al mestre de la Vall de tal o qual quan determinen per l'estil que unes obres pertanyen a un mateix autor. Però en canvi la impressionant mirada que va dibuixar ens ha arribat fins avui i encara ens penetra des d'un racó del MNAC. Aleshores, quin sentit té saber qui era, si ha sabut trascendir-se? Això d'associar el nom de l'autor amb la seva obra va ser una invenció del Renaixement, després la cosa es va desmadrar. El que queda clar és que l'autor no es posava per davant de l'obra, n'era un servidor com si fos un simple transmissor. Després els egos han anat creixent, però sempre acompanyaven a un talent extraordinari que ho feia perdonar. Ara la cosa ha arribat a un absurd paroxisme en que s'identifica l'obra per l'autor com si això fos una patent inalterable. Es crea una mena de perversió en què pel sol fet que es digui que és un "Dalí", un "Miró" o un "Kandinsky", ja ens pugui semblar excels. Cauen ara bé les anècdotes de l'orinal penjat a la Tate Gallery o el suposat quadre que va pintar una mona i signà Dalí. En el món literari encara és més aberrant. El nom dels autors, com marques comercials, es mengen sovint el títol de l'obra. O fins i tot es busca un insigne nom per escriure els pròlegs com si fos un esquer. És cert que hi pot haver una certa garantia segons qui l'hagi escrit, però sembla que no comprem títols, sinó autors. Un efecte  és que deixem de mirar o llegir les coses amb el nostre propi prisma, el nostre criteri i des del jo que ens permeti apreciar per ella mateixa una obra. Afortunadament, el temps ho posa tot a lloc. Dubto que apreciéssim encara la mirada de Taüll si no fos una obra universal, un arquetipus que serà valorat mentre encara hi hagi humans  sensibles habitant aquesta terra. Només em preocupa que actualment, entre tanta palla, les veces d'or quedin definitivament enterrades per sempre, esperant que un buscador les recuperi i les tregui a la llum com de segur ha passat amb moltes obres perdudes i, ara sí, oblidades per sempre. No es podrà mai reconèixer mai el que varen fer els bojos de la Mancomunitat, entre ells el Puig i Cadafalch, que van posar en valor tot el romànic i les obres que encara havien perviscut i que havien caigut en un oblit despectiu. Sense ells potser s'haguessin, ara ens sembla un escàndol imperdonable, perdut per sempre els dos ulls hipnòtics de Taüll. 




dijous, 23 d’agost del 2018

Tintin al Tibet o la recerca de la bondat



Si hagués d’escollir el millor còmic que s’hagi escrit i dibuixat, aquest seria Tintin al Tibet. Una obra mestra de l’art gràfic. Totes les obres de Hergé, a partir del Lotus blau, són obres mestres però Tintin al Tibet, al meu entendre, les supera totes en profunditat. Reconec que hi ha un aspecte subjectiu en aquesta valoració i parlo del tema central, el subtext, de l’àlbum que és la recerca quasi desesperada de la bondat. Hergé es trobava en un període vital particular quan el va elaborar. Es va separar de la dona de tota la vida, una mena de matrimoni de conveniència suggerit per un pietós abat que va tenir una forta influència en el jove Hergé, per aparellar-se amb una jove i bonica ajudant del seu estudi (que avui dia encara guarda amb gelosia els sucosos drets d’autor de Hergé).  Hergé, educat en un catolicisme quasi purità, sentia haver-se traït a ell mateix, haver-se embrutat, possiblement rossegat pels escrúpols, i es va preguntar si realment era una persona bona, si la bondat era possible. Potser no en va ser conscient de posar-se aquesta qüestió directament, però va projectar aquesta recerca en el seu fill predilecte, Tintín.  En l’obra Tintín es llença contra tot càlcul racional i fins i tot sentit comú a fer allò que creu que ha de fer i és bo, buscar el seu amic Chang i enfrontar-se si cal a tot:  consells, evidències, muntanyes, allaus i monstres. És l’obstinació de qui sap que no pot trair allò que el fa qui és, l’honestedat amb ell mateix posat fins al límit de posar en joc la pròpia vida. Aquesta actitud arriba a un cert punt d’arrauxament, però també té la capacitat de canviar les actituds dels personatges amb els quals es creua i fins i tot la visió que nosaltres en puguem tenir (el Yeti, prejutjat com un terrible monstre, acaba mostrant-se com posseïdor d’una bondat innata que desafia als humans). En aquest sentit, la constel·lació de personatges és prodigiosa i la posada en escena sublim. Cal recordar que Hergé era un cul de plom. Quasi no va sortir de la seva petita Bèlgica en tota la seva vida però en canvi va ser capaç de recrear móns distants, rics i diversos, personatges perfectament perfilats i trames  travades. Demostra que viatjar de veritat no precisa necessàriament translocar-se enlloc (i que la majoria que creuen viatjar, de fet no fan res més que transportar-se anodinament). No és anecdòtic que el color predominant de l’obra sigui el blanc, senyal de la puresa que tant necessita Hergé.  Al final, Hergé es fa una pregunta cabdal (una recerca quasi espiritual diria jo) i és el que fa aquesta obra un clàssic a l’alçada de qualsevol de les obres mestres de la literatura universal: és possible la bondat? L’home pot ser bo? És possible sortir del propi jo i posar l’altre en el centre de les meves intencions més benèvoles, desinteressadament, fins el punt de posar en joc la pròpia vida? O simplement en el quefer i els gestos quotidians, en la rutina diària que rarament ens exigirà la heroïcitat, però que alhora difícilment pot donar-se si no hi ha aquesta actitud arrelada en l’ànima dels dies que ens toca viure. Perquè, com va dir ara no recordo quin autor, allò que ens fa realment humans no és la intel·ligència, ni el llenguatge, ni  res de res, sinó la capacitat de ser bons, la Bondat.

P.S: En aquest món poblat d’egos, mediocritats, vileses, baixeses, o maldat directament trobo especialment important aquesta reflexió.



dissabte, 18 d’agost del 2018

El capitalisme és l'absurd


La paraula capitalisme no està lliure d’una certa ambigüitat. Tècnicament parlant potser millor parlar del capitalisme neoliberal o neoliberalisme a seques. El neoliberalisme deixat a la seva bola té una inèrcia sense fre a posar preu a absolutament tot. I tot em refereixo fins i tot a coses que encara no existeixen (mercats de futurs, en diuen d’això?), com hipotètiques collites de cafè, cacau, soja o petroli que encara dormita en els entranyes de la terra. I també paisatges, boscos, reserves naturals, bèsties i bestioles i, encara no ho sabem del tot, l’aire que respirem, l’aigua que bevem o veiem escórrer-se per un riu de muntanya, els nostres propis desitjos i debilitats, la malaltia i la mort.  Així, el neoliberalisme té la capacitat, i així l’exerceix, d’especular absolutament amb tot amb l’únic afany de reduir-ho a una xifra de diners més o menys volàtils, dígits que formen part d’un nou corpus de creences que només existeixen en els espuris xips d’ordinadors i computadores. Però als quals tots, per activa o per passiva, obeïm cegament. Així, si jo contemplo un rar arbre que creixi en el cor de la selva Amazònica, és molt probable que d’alguna manera ja s’hagi quantificat en forma de transacció de futur (què en traurem de tallar-lo i vendre’l? O encara més subtilment, quina compensació representa d’emissions de carboni emesos per un vol de Calgary a Montreal?). L’arbre no canviarà la seva essència, ni accidents, tornant a les categories aristotèliques, però per a la nostra percepció que és el que finalment preval, haurà sofert pràcticament una crisi ontològica. Ja no és ell, és una altra cosa buidada d’essència i, el que és més greu de sentit. Vaig escriure en altres posts referint-me a dos àmbits concrets on aquest pervers procés és més evident, la llar i l’art. Però en podria esmentar molts més: el turisme, les catàstrofes naturals, el canvi climàtic. El mateix ocorre amb les nostres vides i sospito que el desassossec inconscient que ens devora a no pas pocs té el seu origen en aquesta percepció d’haver-nos convertit en ens volàtils subjectes a un incert ball de xifres, a qui un monstre sense parpelles però implacable ha devorat amb la seva mirada i buidat d’essència i sobretot de sentit. I el més malèvol de tot plegat és que el sistema ens fa a tots còmplices d’aquesta voràgine des del mateix moment que obrim un compte corrent a un banc.  A un personatge que vaig conèixer fa temps i que ha esmerçat tota la seva vida treballant entre la gent més desafavorida de la terra en un racó del Brasil, quan li vaig preguntar què podíem fer per arreglar el món va respondre amb dues frases que a mi em van semblar aleshores una “boutade” del seixanta-vuit: el capitalisme és l’enemic, i el millor que podeu fer és suïcidar-vos. Això darrer, de forma cada vegada menys subtil, ja ho estem fent.



divendres, 10 d’agost del 2018

El conflicte dels taxistes com a signe

No analitzaré el conflicte dels taxistes que va obturar, literalment, Barcelona fa un grapat de dies. No conec amb profunditat els motius tot i que les meves simpaties anaven per ells. Però no pas per una qüestió corporativa. No he estat ni seré, suposo, mai taxista. I tampoc sóc prou naïf per no creure que del seu costat també hi ha coporativismes, petits egoïsmes i incongruències que no tinc temps de furgar. Aquesta vaga de taxistes contra al intromissió d'altres models de transport en cotxe, és en la meva opinió, un simple símptoma que si es resol, no enterra ni de lluny el debat de fons en el que sí hauríem d'entrar. La qüestió és quin model de desenvolupament econòmic perseguim o necessitem? Un basat en el consum cada vegada més accelerat del que sigui, inclosos viatges amb taxi, al preu de crear unes formes de treball cada vegada més desquiciades però que de fet se'n diuen competitives? Amb aquesta idea d'abaratir costos i alhora augmentar el consum es deriva directament cap una bogeria col·lectiva i un absurd difícil de pair. És el mateix que ocorre amb les empreses de comerç per internet, i al seu capdavant Amazon. No s'entén el marge de beneficis que puguin tenir sense collar els distribuïdors i la base de la seva piràmide laboral fins l'extrem, de manera que no es pot sostenir si no es trenca l'esquena treballant. Al darrera de tot hi rau la lògica especulativa d'esprémer les empreses per obtenir dividends per repartir entre els seus accionistes i tota la lògica especulativa que se'n deriva.  La ja habitual imatge de joves pedalejant amb una farragosa motxilla groga a l'esquena és una altra trista icona de tot això. De ben segur que no tenim una altra alternativa que aquest alegre suïcidi col·lectiu? És possible imaginar una societat on es pugui viure amb parsimònia, austeritat i, fins i tot, contemplativa?

divendres, 20 de juliol del 2018

El Congo com a premonició de futur


Acabo de llegir el llibre de David Van Reybrouck, Congo, une histoire. Va  tenir molt d'èxit quan es va publicar el 2014. És fruit d'un vast treball de documentació i, sobretot i és el que li dona un aire vívid i literari, d'entrevistes personals i visites al país. A més de tenir una coneixement directe com a fill d'un colon belga. El llibre es llegeix molt bé, atrapa, és literari, tràgic i còmic a la vegada com el mateix Congo (encara que a l'autor a voltes li trobo un aire condescendent i cau en algun tòpic que es podria estalviar, i la part final s'obscureix una mica).
 En resum, a més de les meves visites al Congo i tot el que he llegit, se m'ha acudit que el Congo és una mena d'immens, col·lossal teatre on es representa una barreja de tragicomèdia, esperpent i mascarada amb no pocs histrions. Però com tot el bon teatre, és un reflex d'una realitat que ens ateny directament. I el que a mi em diu el Congo és que sembla una mena de premonició del despropòsit que pot arribar a ser el món. David Van Reybrouck fa algunes afirmacions molt lúcides, per exemple quan afirma que en certs aspectes el Congo està a l'avant-lettre. Si, és cert. Hi trobem junts tots els conflictes possibles que pot mostrar la humanitat quan no hi ha cap tampó eficaç per aturi les nostres baixes tendències. Vaja, com si el llibre El Senyor de les Mosques, de William Golding, s'hagués traspossat ta nivell continental enlloc d'una petita illa oblidada. Fa dècades temíem que un holocaust nuclear seria el destí final de la humanitat. Encara que a nivell pràctic encara ho pugui ser (no sé quantes vegades es podria reduir la terra a un paisatge marcià amb l'actual nombre de caps nuclears existents), ara sembla que l'holocaust vindrà pessic a pessic amb el canvi climàtic. El que ensenya el Congo és que no hi haurà un gest de solidaritat universal que ens salvi a tots. Quan tot arribi a ser insostenible la tendència serà el campi-qui-pugui, justificar i si pot ser perpetuar la misèria creixent dels altres mentre una reduïda minoria creï unes illes de benestar que cada vegada serà més obscè protegides física, social i econòmicament del mar de misèria que les envoltin. No és ja aquest discurs el que fomenten alguns polítics respecte a la immigració? Al Congo s'ha establert un sistema Gatopardià, en que tot es pretén canviar per a que tot continuï igual: una casta extremadament rica que ferà el que sigui per surar  sobre el perpetu naufragi del país.   Esperàvem una fi del món explosiva i sideral i serà una agònica baixada a un insuls infern.

dijous, 21 de juny del 2018

Hi ha alguna cosa podrida en el meu regne

Vaig conèixer a la República Democràtica del Congo una realitat que la sabia d'oïdes però que em va esclatar als ulls de forma obscena. Comentava en un altra entrada, encara que parlava d'altres coses, de la cosificació de la dona. Al Nord-Est del país, i especialment a la regió dels Kivus, la violació és quelcom tràgicament rutinari. I no només en són culpables els perpetradors, molts uniformats de les diferents faccions incloent el mateix exèrcit congolès, sinó la mateixa població masculina que hi estén un llenç de silenci i les mateixes víctimes no s'atreveixen a explicar-ho a les seves parelles per por al repudi. I recórrer a una justícia corrupta i ineficient fa més aviat riure, si el que no es vol és plorar. Si, la violació ha esdevingut una arma de guerra, no és només una acció puntual de depravats sexuals. Forma part d'una mena d'espantosa rutina que té per objectiu atemorir i desestructurar les societats que vol tenir subjectes a un règim de terror. És més eficaç que les bales. És un terror sempre present que deixa ferides més duradores perquè no mata immediatament, simplement corromp els cossos i les ànimes durant tota una vida. La maldat en estat pur. I repeteixo, el més terrible és la seva banalització. I això ha portat com  qui baixa una dantesca pendent a fer acceptable la instrumentalització de la dona a tot tipus d'abusos. Si se la pot violar impunement (quasi la meitat de la dones han sobert algun tipus de violència sexual als Kivus, i en no pocs casos de forma grupal i amb pràctiques netament sàdiques),  quins drets poden reclamar? Sona a broma pledejar per la igualtat de gènere si ni tan sols es pot garantir la seva seguretat més bàsica.
 Aquest exemple em ve al cap quan contemplem una inquietant deriva de certs discursos que fa només uns mesos ens semblarien intolerables. Els comentaris obertament racistes i xenòfobs, la manca de sensibilitat del primer ministre italià fa esfereir. Es podria estar o no d'acord amb la seva política, però sembla que per a que sigui acceptable hagi de considerar els immigrants com éssers humans d'una altra categoria. El llenguatge el traeix, en el fons sap que el que fa i diu és inhumà, per tant ha de deshumanitzar si vol mantenir-se coherent. El mateix mecanisme opera en el senyor Trump de qui no cal fer cap comentari. Engabiar nens després de separar-los dels seus pares només pot provenir d'una menta amb una indiferència emocional que fregui amb la psicopatia. 
Tot això m'ha vingut al cap pel tema de la malauradament famosa Manada a qui acaben de concedir la llibertat provisional sota fiança. El problema de veritat és que entrem en el precipici de banalitzar com vaig descriure literalment, que cinc desecrebrats abusin per tots els orificis possibles d'una noia de divuit anys mig èbria.  La resolució des d'un punt de vista de la llei pot ser impecable, però demostra que hi ha apriorismes dels quals en el seu dia van emanar aquestes lleis que no es poden escriure ni reglamentar enlloc i si la llei finalment s'hi torna en contra entrem en una pendent perversa. No, no tot el que és legal ni és lícit ni tan sols just. Encara haurem de tornar a recuperar el tan maltractat concepte de Llei Natural. No és que la justícia sigui cega, és que s'ha arrencat els ulls i els ha llençat a la foguera de la banalitat.

dimarts, 29 de maig del 2018

Sexe, cooperació i...Rock & Roll?

 Aquest article el vaig escriure fa un parell de mesos, i no me'l van voler publicar. Ara que sóc a Goma, em comenten descaradament com els soldats de la ONU plantats aquí, amb una eficàcia limitada respecte als increïbles mitjans que tenen, practiquen l'abús sexual, incloent menors, amb tota normalitat. Una pràctica banalitzada i segurament més complexa d'eradicar. Al cap i a la fi, et diran que no tenen altra mitjà per guanyar-se la vida, però hi caben reflexions d'aquest tipus?...planto aquí aquest article, doncs, una mica sulfurat per tot plegat i provaré d'escriure més serenament ben aviat.



   "Un noi encara jovenet estava a punt de viatjar per primera vegada a treballar una llarga temporada a un país Africà. La infermera del Servei d’Atenció al Viatger li va deixar caure que en portés de casa, que són de qualitat garantida, i els guardés a la nevera  on  es conserven millor en climes calorosos. Li va aclarir que parlava de preservatius. Abans un company de feina li va etzibar  que experimentés amb els condons de pell de zebra. Es va sentir vexat per aquell capsigrany de bromes de mal gust. Li haurien fet aquests comentaris si hagués anat a passar un cap de setmana a la Garrotxa? Com a una metgessa, que a la tornada d’una estada com a cooperant, els companys masculins de la feina li van preguntar per les mítiques mides del membre viril dels homes de raça negra. Li preguntarien mai si havia pres la mesura d’un olotí? El noi, però, no sabia que el vel de la innocència era a punt d’esquinçar-se-li.
    Tornat definitivament després de pocs anys explicava com un xicot també expatriat amb qui compartia casa, hi portava de tant en tant una bella noia local, i s’esquitllaven a l’habitació paret per paret amb la seva. Li va preguntar, un dia que se la va trobar esperant al menjador quina edat tenia. Setze anys. Encara ara es demana perquè no s’escandalitzava. “És normal, es justificava el col·lega. Tothom ho fa. I si me’n vaig amb una altra elles faran el mateix, és la cultura local. Fins i tot el director del centre, un prestigiós investigador, ho comentava amb una condescendència que es confonia amb l’aprovació”. Mentre prenia una beguda en un bar de la capital, de tant en tant una noia se li asseia al costat, li fregava el colze i esperava silenciosa el que era obvi. A canvi potser simplement d’una Coca-Cola. “Les convidava o fins i tot donava diners per a que em deixessin en pau o allunyar la temptació”. A una discoteca, observava com un eixam d’homes blancs entre la quarantena i la cinquantena, sotjaven noies esculturals, com qui vol reanimar una joventut moribunda. “Em despertaven una barreja de tendresa i patetisme. No volia saber on treballaven tots aquells”. Però encara li va passar un cas més vidriós, quan se li va oferir una noia embarassada. Li va preguntar perquè ho feia. Aprofitava el seu estat perquè hi havia blancs que els agradava tenir relacions amb dones embarassades. “I el fill que tens dins, el seu pare? Un blanc que se li va trencar el condó, i va desaparèixer. Li vaig donar un abrigall, uns diners, me’n vaig acomiadar i em vaig quedar consirós. Era de matinada”.
    Aquestes històries, verídiques, van començar amb una banalització preludi d’una relliscosa espiral. I suggereixen una inquietant pregunta, perquè molts europeus o occidentals, fan a l’Àfrica sub-Sahariana coses que no s’atrevirien a casa nostra i tendim a normalitzar-ho? El cas de Intermón-Oxfam a Haití, una orgia amb prostitutes menors, és extrem, repugnant, grotesc i reprovable, però hi ha un continuum fins arribar a aquest punt que alguns justifiquen pel mite de l’Àfrica negra, salvatge i voluptuosa, d’altres que només es tracta d’alliberar-se del, ja tronat, sentiment de culpabilitat judeocristià i aprofitar les noves normes. I encara hi ha els que no s’atreviran a explicar ni justificar res. Però en boca d’un Africà, o millor d’una Africana, lliure dels prejudicis que imposa la necessitat i conscient dels seus drets, potser respondria com el mercader de Venècia, és que si no em tallen no sagno com vosaltres?
    Els que s’autojustifiquen proven d’explicar que també hi ha el factor cultural, la permissivitat i tot això. Certament, el context importa. L’antropòloga Kirsten Stoebenau, en una recent revisió analitza el concepte de sexe transaccional estès a l’Àfrica Sub-Sahariana, que agafa un ampli ventall en el que en un extrem es troba la prostitució com l’entenem clàssicament (l’intercanvi de sexe per diners o bens materials de forma immediata i pactada), fins una sèrie d’interessos més subtils en què l’interès material queda emmascarat, no és pactat ni és immediat. Hi hauria el sexe per cobrir les necessitats més bàsiques de pura supervivència, per assolir béns que estan fora del seu abast (un telèfon mòbil, unes sabates, un sopar), per millorar el status social (a Madagascar en certes zones les famílies promouen que les seves filles busquin relacionar-se amb estrangers que els tripliquen l’edat) o on es barreja l’intercanvi material com una expressió d’amor on l’home sempre és el proveïdor (molts expatriats poden explicar històries d’enamoraments). De fons, però, romanen els mateixos paradigmes que de cultural poc tenen: pobresa, vulnerabilitat, desigualtat de gènere. Una fina línia en la que transiten tant l’home com la noia els separa de la franca prostitució. I per algunes és una simple transició. Afegim un, generalment, home blanc, sol, amb gran poder adquisitiu i sota un elevat estrés laboral i cultural, en un entorn on a més es normalitza o fins i tot banalitza segons què, i ves a saber amb quina història personal al darrera. Tot i així, cal preguntar-se si no serà que tretes les convencions socials occidentals, condicionants materials, barreres socials i legals i prejudicis, en el fons no deixen d’operar els mateixos mecanismes a casa nostra i simplement es posen en evidència com si aquí sofríssim una regressió material catastròfica, i explicaria la flagrant dicotomia d’aquest comportament.
     Però aquests esquemes em trontollen quan, per exemple, en un grup focal amb noies del carrer de Kinshasa d’entre 12 i 18 anys que vivien bàsicament de la prostitució vaig gosar preguntar si tenien clients blancs. Amb una astorant espontaneïtat van respondre que sí. I d’on eren? Libanesos, propietaris de comerços. I Europeus? Van afirmar que també. O quan s’ha arxivat l’afer dels cascos blaus francesos que a canvi de galetes aconseguien favors sexuals a la República Centreafricana, o pel que mai sabrem dels cascos blaus de Cambotja, Nepal o ves a saber d’on llençats com pops al garatge del Sudan del Sud i als quals les dones locals temen més que els propis conflictes del país. O quan tot recentment salta una investigació que homes (sempre homes) en posició de poder obtenien favors sexuals de dones i nenes de Síria a canvi de productes o serveis necessaris per a la supervivència fornits per les Nacions Unides.
    Una curiosa rèplica del Me too ha començat, en treure a la llum els expedients i expulsions que han fet la Creu Roja o Metges Sense Fronteres. Tenint ben en compte que seria molt injust generalitzar i res pot reemplaçar per desgràcia molta de la feina que les ONG fan malgrat les seves limitacions, la taca ja hi és.  La discussió oscil·la entre si cal exigir un capteniment quasi religiós o acceptar les relacions afectives lliures, respectuoses i entre iguals amb tots els matisos culturals que vulgueu i de les que molts coneixem casos que han derivat en felices parelles mixtes. Vaja, el que els benpensants diuen que és correcte a qualsevol latitud. Sense transigir amb la qüestió dels menors d’edat, és clar.
            El tema provoca un desagradable regust, un malestar pregon com qui se n'adona que hi ha alguna cosa que no rutlla en tota la lògica del sector anomenat "humanitari" i encara no acabem d'identificar.  Pot fer mal emmirallar-s’hi. Un personatge d’un conte de Sommersett Maugham, ho expressava amb aquesta subtil pregunta (aplicable a persones i institucions): quina és la diferència entre un home bo que fa coses dolentes i un home dolent que fa coses bones? Jo encara hi estic pensant"



dilluns, 28 de maig del 2018

Goma, Goma!

 L'avió fa una majestuosa corva per enfilar el llac Kivu, i anar de dret a Goma a la costa nord, al peu d'una amenaçant ombra encapotada de núvols. El volcà Nyiragongo. Si a Nàpols tenen el Vesubi, aquí tenen aquest volcà. Un dels més perillosos del planeta, diuen. La seva lava és molt líquida, com els Hawaians, però per contra, té un con abrupte i això fa que les colades tinguin el rècord mundial de rapidesa en descendre pels seus flancs. Si hi ha una erupció, i es troba a només uns 15 quilòmetres de la ciutat, cal reaccionar ben ràpid. El 2002 va sepultar una quarta part de la ciutat. 
 Goma és un destí que quasi ha esdevingut mític, en el món humanitari. És el crisol de les majors crisis, o les més emblemàtiques, que ha patit el món des dels anys noranta. El genocidi de Rwanda (Goma es troba just a la frontera), va provocar una diàspora de Hutus i una conseqüent invasió de l'exèrcit Tutsi que es recorda com el paradigma de la catàstrofe humanitària. Sebastiao Salgado té unes fotografies que han fet la volta al món, especialment quan va fotografiar els emaciats supervivents que van creuar, fugint, l'espessa i interminable selva i van aparèixer a l'altre extrem del país com morts vivents. Uns dos-cents mil desplaçats que van desaparèixer de cop sota la vegetació.
 Goma és això i encara més. Un polvorí on la violència s'ha enquistat sobre unes capes de conflictes que venen des de finals del segle XIX, en l'infame tractat de Berlin que va repartir l'Àfrica (aleshores desconeixien el llac Kivu) i més enllà en l'equilibri d'ètnies i clans que habitaven la zona. Jo acabo de llegir un recent llibre que prova d'explicar tot això, i a part de posar els pèls de punta, necessitarè un diagrama de fluxe en tres dimensions per entendre la corrua de faccions, exèrcits i grupúsculs que han actuat i actuen en la zona. Segons aquest llibre (Congo's violent peace), hi ha censats encara una setantena de grups armats actius. I no són simples grups d'autodefensa, com qui diu uns innocents sometents, sinó fins i tot autèntics modus vivendi que fan del terror, l'exacció i l'explotació dels immensos recursos minerals el motiu pel qual pervivuen i pel que han oblidat la genuïna motivació, si n'havia cap, que els va fer néixer. Crec que cal abandonar tota especulació basada en la raó per intentar entrar en la lògica del que aquí ocorre. Els Kivus, per aquesta raó, van ser anomenats en el seu dia com una república humanitària. Els ONGs i els grans organismes internacionals van plantar la seva bandera i han creat unes inèrcies disfuncionals que ho han enredat encara més, promocionat per la manca de capacitat i governança de l'Estat Congolès. 
 En tot cas, a mi m'acaben de donar un sobre amb un bon grapat de dòlars, com a mesura de seguretat per si un grup ve a segrestar-me i els el pugui oferir per evitar-ho. A la casa també hi ha un punt de reunió per si hi ha un seïsme i fins i tot una habitació a la que s'han blindat les finestres i s'ha posat un kit d'emergència per refugiar-s'hi si es senten trets. Però em diuen que ara per ara, tot està molt tranquil.
 I jo, el que vull, és anar a veure com es projecta en la nit el to rogenc del cràter provocat pel llac de lava permanent que diuen que habita dins del Nyiragongo.


diumenge, 27 de maig del 2018

La cosificació de la dona

 No tinc remei. M'he endut al Congo cinc llibres, i aquí n'he comprat encara dos més. Entre les lectures adquirides, un interessant llibre que el títol ho diu tot: Congo's violent peace. Així em permet fer una humil aproximació per entendre el galimaties que és aquest país, un rosari de desgràcies, malentesos, vilesa i una geografia beneïda pels recursos naturals que han resultat una maledicció. I al bell mig, enroscant-se com una ciclòpia serp, el monstruós riu Congo que drena una immensa conca. A on anava. En aquest llibre que esmento explica la lògica de la violència sexual que ha assolat amples regions del país, especialment el Nord Kivu i tot l'est en general. Aquest regió és com la pota trencada d'una cadira. Tot el país bascula sobre aquest polvorí. Tot comença pel pillatge de les tropes de diferent signe (els acrònims de les diferents faccions militars i exèrcits que hi han passat i repassat mereix un diccionari), quan assolen una zona o una ciutat. S'inclou la violació de les dones, no és nou. Forma part del catàleg de salvatjades de tota guerra des de sempre. Però aquí es va fer un pas més, i es va convertir en una estratègia bèl·lica. La violació sistemàtica de la població femenina té uns efectes a curt i llarg termini devastadors per la societat. Anorrea el pilar social, la dona, i perpetua un estat de submissió, ansietat, destrucció psicològica que s'estén a través de generacions. No és un assalt espontani de depravats sexuals. I això ja es va veure en la infame guerra dels Balcans, en el cor mateix d'Europa. Després hi ha un pas més inquietant, quan aquesta cultura de la violació i la violència sexual en general esdevé un fet cultural, rutinari, i la dona es veu reduïda a un objecte, una cosa per la qual és acceptable fer qualsevol cosa. Retornar a un estadi on es dignifiqui amb tots els seus drets a la dona pot costar molt de temps. I ara faré un salt en l'espai-temps. El tema de la famosa "manada" dona per molt. No entraré en els debats conceptuals sobre la condemna, la diferència jurídica que pugui justificar que es qualifiqui de violació o abús sexual. La indignació ciutadana ve donada perquè no entén, comprensiblement, la lògica dels advocats i jutges, i la justícia no s'adequa a la sensibilitat social. Però el tema de fons essencial, per mi, és que cinc homes d'entre 25 i 30 anys, aprofitin una noia de divuit per aprofitar-se'n simultàniament per tots els orificis possibles i després se'n desentenguin és per sobre de tot una anorreació de la persona que esdevé un objecte que només té interès pel plaer que em els hagi pogut donar. Indirectament, encara que no es parli en aquests temes, la pregona indignació té el seu origen perquè percebem aquesta veritat de fons. El mateix ocorre amb la major part de pornografia on la dona esdevé un objecte sexual, i per això em fa una mica de mal veure com es transforma el discurs per acceptar-la quasi com un mer instrument d'iniciació a la sexualitat. En un altre nivell, també es pot trasposar aquesta lògica als increïbles desfaltcs de personatge públics, sobretot polítics. El Sr. Zaplana que acaben d'engarjolar, sembla que es va embutxacar 10 milions d'Euros. Són gent que en primer lloc no necessitaven aquests diners, en segon lloc, cal molta imaginació per gastar-se'ls i en tercer lloc eren diners públics que tenen el seu origen, i això és molt important, les butxaques dels contribuents que com jo no escatimen en pagar els impostos que els toca i creuen que la hisenda és un instrument de solidaritat de la comunitat. Amb quina cara es presentarien davant un pensionista que no arriba a final de mes? Digueu-me idealista o càndid, però això em dona tot el dret a protestar quan cal. La qüestió és que hi ha una reflexió de fons del fet mateix que aquesta gent, manada i corruptes, violen la dignitat mateixa de les persones, allò que tenim de més íntim, i això no ho saben prou, també destrueixen la seva pròpia dignitat. Mai no podran tornar a mirar-se lúcidament al mirall sense posar-se a plorar. O això, o han deixat de ser homes. 

dimecres, 16 de maig del 2018

Una temporada al Teatre Nacional de Catalunya

 Aquest any he gaudit de l'abonament anual al TNC, que significa poder assistir al mòdic preu de 10 euros per sessió, a 10 obres escollides en els diferents escenaris del teatre. De moment en porto 8 però no em resisteixo a fer balanç. Primer de tot, m'ha sabut greu que no hi hagi hagut cap Shakeaspeare, però ho he compensat assisitint al sempre sublim Cyrano al teatre Borràs. Són obres, aquesta i les de Shakeaspeare, que encara que es representin de forma convencional sempre m'arrabaten. Respecte al TNC, la temporada va començar amb un clássic de la dramatúrgia Nord-Americana, "Desig sota els Oms". Correcta, interessant pel que reflecteix d'una època i perquè és l'obra de referència del teatre americà modern. Després va venir "Islàndia", de Maria Lluïsa Cunillera. És una qüestió de gustos, però el teatre conceptual en què sembla que les sensacions naveguin per l'atmosfera sense acabar d'entendre on  està la trama, el nus i el desenllaç, doncs no em convencen. El mateix però exagerat per abrupta i sòrdida puc dir de "Blasted". La següent va ser el clàssic de Lope de Vega, "El Perro del Hortelano". Meravellosa a nivell de la llengua i per això em va donar la impressió que els actors de la Compañía Nacional de Teatro cavalcaven sobre un cavall desbocat que no acabaven de domar. "Frankenstein", em va semblar pretensiosa i oblidable. No aportava res, ni tan sols estèticament, a una història arxi-coneguda. I ho tenien fàcil amb una mica d'imaginació i inspirant-se amb escenaris més contemporanis.Lla cosa es va aniamr de veritat amb la comèdia, que disfressava un drama recent, "Que rebentin els actors". Admirable i divertida posada en escena de sis o set actors alhora amb uns diàlegs vibrants i una situació surrealista. Però finalment han arribat les dues grans perles de la temporada. La sòbria però excel·lentment representada Sol  Solet, d'Àngel Guimerà que demostra definitivament que es tracta d'un clàssic intemporal i que considero les millors representacions de la temporada pel que tenien de despullades, i la Importància de ser Franck, de Oscar Wilde, amb una enlluernadora posada en escena que el deixa a mig camí del musical. Aquesta darrera mereix un comentari a part. Totes les frases escrites per Oscar Wilde estan esmolades com ganivetes, i darrera d`una enginyosa trama que aparenta ser una brillant comèdia, hi ha una autèntica sàtira a la societat victoriana. És una autèntica metralleta de dards que deurien fer molt mal. No ens ha d'estranyar que dos anys més tard el Oscar Wilde estigués entre reixes, segurament víctima d'un complot subtil de l'ordre establert que sempre es rebel·la de forma imàvida i cruel contra aquells que gosen desafiar-lo. El obre Oscar Wilde ja no es va poder refer i va morir poc després, amb només 45 anys d'edat. Aquesta perspectiva es perd en l'obra, que queda descontextualitzada, i és l'única crítica que m'atreveixo a fer. 


dimarts, 17 d’abril del 2018

Claude Lévi-Strauss

 Acabo de llegir una biografia de l'etnòleg i antropòleg Claude Lévi Strauss (1908-2009), potser el darrer savi que hagi donat la humanitat. Ho dic perquè em costa imaginar en aquesta època digital que torni a aparèixer algú capaç de crear un corpus de coneixement transversal, l'estructuralisme, amb una influència tan profunda en tots els àmbits (una altra cosa és que se'n faci ús o cas), i que li va permetre tocar i aprofundir en quasi tots els àmbits de l'esperit humà. I tot això en una època i amb mètodes pre-digitals, aprofundint en el detall i penetrant en el coneixement amb constància. Començo aquí a comentar algunes idees que segrestat la meva atenció, d'aquest personatge fascinant.

"El món va començar sense els homes i acabarà sense ells": aquesta afirmació està en la base del que ell diu un pessimisme ontològic. No existeix cap relat finalístic, un destí trascendent per l'home només un món abstracte, simbòlic, que opera amb els mateixos mecanismes entre tots els homes i esborra l'absurda classificació de societats primitives o avançades. El comú denominador és la necessitat de construir el sentit, que és el mateix que crear relats i que Lévi-Strauss va estudiar en la seva forma de mites, amb un final que probablement només és somniat. Però Lévi-Strauss no cau en la desesperació. Troba en aquesta fascinant naturalesa i capacitat de crear mons i pensar el món mateix i recrear-lo com un fet prou interessant i que pot omplir la vida, com a mínim la seva. Aquesta contundent afirmació pot servir en tot cas d'antídot per relativitzar les nostres idees, distanciar-nos de nosaltres mateixos i no absolutitzar res, excepte la dignitat de cada individu.

"L'experiència fonamental de l'home és  que tothom mor, i ningú mai més torna d'aquest llindar". Sembla una afirmació òbvia, però el que no és tan obvi és que l'home pateixi d'aquesta mena de broma de mal gust, segons com es miri, i a més hagi d'adonar-s'en i constantment s'hi senti conforntat. El desenvolupament dels mites i potser de la religió mateixa sorgeix d'aquest inacceptable fet, com si amb la insistència de dotar-lo de sentit, bastir-lo amb relats, ritus i litúrgies esmuséssim la cuirassa tossuda d'aquest fet. Ningú no torna del país dels morts i això és el fet fundacional de la humanitat, tal com ens coneixem. Em fa recordar això una frase de Pere Casaldàliga, que diu que les seves causes són més importants que la seva vida. Dona així una volta de rosca a aquesta reflexió, en que el sentit de la pròpia vida és més important que la vida mateixa. En altres paraules, que allò realment insuportable és una vida sense sentit, l'autèntic infern. Trobo aquí interessants lligams amb Victor Frankl quan es planteja la mateixa qüestió del sentit en els seus llibres. No sé si Lévi-Strausss i Frankl es varen conèixer o van compartir la seva obra, però si no és així és una llàstima.

Per tot això, l'univers simbòlic dels homes no pot ser jutjat per la seva racionalitat, sinó per la seva relació amb el sentit que dona a les pròpies vides, i per tant una agressió a aquest món intern es viu com una forma extrema de violència encara que no hi hagi sang. Un cas flagrant són els nacionalismes. Fora del cap de les persones d'una comunitat que comparteixen aquest mateix sentiment, la nació no existeix. Però agredir-la pot portar a l'explosió de les més extremes de les violències. I al revés, una idea pot aglomerar al seu voltant i catalitzar una societat sencera vers el que ens pugui semblar la més gran de les bogeries. Només cal llegir la història.

Continuaré.

dissabte, 31 de març del 2018

L'apropiació del discurs

Resulta clarificador reduir les discussions polítiques, i em refereixo específicament a l'anomenat procés polític de Catalunya, a una anàlisi lingüística per despullar intencionalitats i manipulacions. L'apropiació del relat del discurs, per dir-ho de la manera corrent, significa que a la majoria de la població, a través dels mitjans de comunicació, arribi un missatge, una percepció específica. Un exemple molt concret és el concepte de "presos polítics". Que algú mereixi aquest qualificatiu canvia completament l'essència de la seva condició, encara que no pas la seva condició concreta. Continuarà tancat a la garjola. Així no és innocent l'acepció que se li vulgui donar a aques concepte. Pres al peu de la lletra, un pres polític és tot aquell que està a la presó a causa de les seves idees polítiques. Seria la versió del bàndol independentista. Pels anomenats unionistes o constitucionalistes, algú que és a la presó ho serà perquè ha comès un crim, tan se val la idea que el va inspirar, i el posa al mateix nivell que un lladre, homicida, maltractador, etc. Anomenar pres polític a algú és una manera de legitimar-lo i legitimar el seu ideari. No anomenar-lo així, anorrea directament aquest missatge. Per tant, des d'un punt de vista publicitari és inacceptable. I apropiar-se'n és una prioritat.
Ara bé, per la mateixa regla de tres també van ser presos polítics Nelson Mandela i Adolf Hitler. El contrast és evident. Per tant, hi hauria una tercera via que defugiria  la presó del matís que donema les expressions, i és discutir obertament sobre les idees que han portat a algú a la presó, i si són polítiques (és a dir, que es refereixen a un ideari referent a com ha d'organitzar-se la societat), discutir-les. Però això, temo, és precisament el que es vol evitar de totes totes. Així finalment s'arriba a un subtil carreró sense sortida, que és la criminalització del pensament, de l'ideari. Ja no val a discutir, ni tan sols.

dijous, 8 de març del 2018

Pesta

Torno a Madagascar per tercera vegada en menys d'un any. Era un lloc que em semblava remot i inaccessible i ves per on, ja se m'ha fet familiar. Aquesta vegada hi sóc per fer un estudi sobre la pesta. Si, si, la pesta, la mateixa que el segle XIV va esquilmar Europa. Entraria dins de la categoria de les malalties negligides, però en pocs dies he pogut aprendre un munt sobre aquesta fascinant malaltia que toca tots els aspectes: clínics, microbiològics, ecològics, ambientals i antropològics. La bèstia que la provoca, Yersinia pestis, és un fascinant exemple d'adaptació als hostes, vectors i l'ambient, i d'interacció directe amb certes pràctiques culturals de Madagascar, on ha trobat un nínxol ecològic que fa d'aquest país el que més casos declara a l'any. A més, hi ha tota l'aura que envolta a la pesta, i que ha quedat en el nostre propi llenguatge ben reflectida: ets una pesta, sembles un apestat, pesticida...tot fa referència al estigma, perill, marginalitat. Per això, encara que si ho posem en una balança dels problemes de salut a Madagascar, des d'un punt de vista quantiatiu és un problema menor però la percepció serà sempre distorsionada. Però és cert que té un elevat potencial, com s'ha demostrat en el recent brot epidèmic on predominava la forma pulmonar i ha afectat àrees urbanes. És més morífera que el Ebola però la gran diferència és que el tractament antibiòtic és molt efectiu. També hi ha molt a aprendre de la resposta a aquest brot, on el factor humà, el context malgaix i les dinàmiques de les institucions i ONG's han fet emprempta, sovint de forma independent a l'evolució pròpia del brot i amb episodis esperpèntics. Un aprenentatge excepcional que agraeixo moltíssim d'haver tingut l'oportunitat d'accedir. Probablement, a Barcelona, seré l'expert en pesta número u, però dubti que em surtin massa oportunitats laborals en aquest àmbit.

dimarts, 20 de febrer del 2018

Immersió lingüística

 Estic llegint una biografia de Claude Lévi-Strauss, i afirma ja des de molt  jovenet que s'aplicava en passar tota opció política o creença o suposat coneixement pel sedàs de la raó. Si es fes un exercici sincer de portar tots els temes controvertits a aquest terreny, i es discutís amb honestedat i respecte es podria arribar a entendre's en conflictes que avui per avui semblen irressolubles.
Al tema de la immersió lingüística el volen portar cap el terreny de l'irracional amb intencions malèvoles. No s'explica de cap al tra manera. Fa feredat que tot un ministre afirmi que la intencio de segregar per llengua es basa en la llibertat individual de les famílies, i que com a partit amant de la llibertat ho ha de protegir. A mi se m'han posat els pèls de punta i les orelles alçades com una llebre de sentir-lo aplicar amb tant obscena parcialitat un concepte de llibertat pervertit. És la mateixa lògica amb que es pretén criminalitzar una opció política o subvertir la lògica de les lleis per convertir les víctimes en botxins o a la inversa. Així, només cal respondre's les següents qüestions respecte a la immersió lingüística del català. La política lingüística a Catalunya impedeix que alguna de les dues llengües oficials quedi relegada en el seu ús i la competència? No. Tots els nens surten amb un domini anàleg o superior en castellà als nens de la resta de l'Estat.  Si això és així, on està el problema? El problema és, precisament, que no hi ha problema i es tracta d'una estratègia a llarg termini per reduir el català a un fet folklóric, com van fer els francesos a la Catalunya Nord. El castellà des d'un punt de vista sòcio-lingüístic sempre serà guanyador, especialment en un món globalitzat. Fa temps ho vaig llegir expressat d'una forma clarivident. Si un català deixa de parlar en català, podrà comunicar-se en castellà. Un castellano-parlant monolingüe com no es torni mut, no té necessitat d'utilitzar el català. Aquesta realitat socio-lingüística tan simple és la que justifica que el català estigui al centre del sistema educatiu per tal que no sigui un factor divisor de la societat (al qual tendiria espontàniament sense una política proactiva), sinó tot el contrari, un factor de cohesió social. No hi ha res de més dramàtic que poguem imaginar que una Catalunya dividida entre castellano-parlants i catalano-parlants. Una altra afirmació perversa que he sentit és que l'escola ha de ser el reflexe de la societat. Ara sí que anem bé! L'escola ha de ser el reflexe de la societat que volem, no fotem! No entenc com és tan difícil acceptar una realitat tant òbvia com no sigui per interessos espuris que freguen la malvolença. Quan una formació política diu que el que cal és una educació trilingüe o un altre que cal abandonar aquest debat que forma del "pitjor passat" per parlar de temes educatius de veritat, quan són ells mateixos que han obert el debat (obscè exemple de tirar la pedra i amagar la mà), no entenen o no volen entendre un fet tant bàsic que la llengüa no és només un codi de comunicació utilitarista, sinó que forma part de la manera com veiem i ens relacionem amb el món i que el bilingüisme real, que majoritàriament practiquen els catalano parlants, és una riquesa envejable. O potser, precisament, el que volen és una societat feta de zombis amb un pensament homogeni i acrític al servei del sistema productiu capitalista. La llengua i el seu ús s'arrela en forma íntima en el nostre pensament, tocar-la i voler-la manipular és agredir el més íntim del que som.

dissabte, 13 de gener del 2018

L'estafa de les Galàxies

He comès l'error d'anar a veure la darrera entrega de la saga de La Guerra de les Galàxies, El darrer Jedi, induït per les que ara em semblen sorprenents bones crítiques que havia llegit. Sens dubte, ha estat una burda operació de marketing perquè aquesta pel·lícula és una estafa. Desvirtua com cap altra entrega ho havia fet abans tota la magnètica saga de les Leia, Lukes i tots els éssers que poblen l'imaginari aquest serial. A  mi em va semblar que el guionista s'havia limitat a imaginar un seguit d'escenes d'acció i cosir-les amb una trama tonta, poc imaginativa, poc creïble i en alguns moments estúpida i utilitzant recursos absurds. Arriba fins i tot a trencar tota la magnificiència que transmetien les tres pel·lícules inicials, la capacitat de suggestió que tenien, per convertir-la en una sèrie d'aventuretes sense sentit on ni tan sols s'aprofundeix en els personatges i els seus conflictes. Un bodrio, vaja, que no mereixia la Carrie Fisher en la seva darrera aparició a la pantalla abans de dinyar-la. En aquest sentit, la pel·lícula ha perdut una oportunitat d'or de jubilar-la definitivament i que fos ella la que es sacrifiqués enlloc d'una comandant nouvinguda que no aporta res. Hauria a més lligat misteriosament el seu propi destí en la vida real. Però el tonto del guionista no se li va acudir aquesta obvietat. I encara pitjor, llença per l'aigüera els interessants personatges nous que van aparèixer en l'anterior entrega, que per mi sí que havia contribuït a que la sèrie agafés l'antiga volada i, junt amb una seqüela paral·lela (Rogue one), em retornés l'esperança de gaudir d'unes quantes tornes més. Fins i tot els éssers alienígenes semblen tot sovint simples teleñecos. Però no ha estat així i, francament, el que més m'ha molestat és que la maquinària publicitària hagi aconseguit la complicitat de suposats crítics de cinema per colar aquesta merda. Sort  encara que vaig anar-hi el dia de l'espectador.


dijous, 11 de gener del 2018

Les benignes

Les benignes és un títol que feia temps que tenia al cap de llegir, com unes quantes desenes més de llibres que amb horror recordo que voldria llegir algun dia, i me n'adono que la vida és massa curta per donar a l'abast a tant d'interès (és com si hi hagués un desequilibri entre les nostres ànsies i el temps que s'ens ha donat per viure, tanco el parèntesi).
 Com és habitual, és l'atzar el que me l'ha portat als ulls. El vaig veure exposat en la biblioteca en la seva versió original en francès, Les Benveillantes, de Jonathan Little (curiosament, un escriptor Nord-americà). El lliber no m'ha decebut, és un fascinant recorregut de la segona Guerra Mundial, centrat sobretot en el front de l'Est, a través dels ulls d'un oficial de les SS. Per tant, massa acostumats a llegir la història i les pel·lícules amb els ulls dels guanyadors, això fa el llibre molt interessant. El personatge és imaginat, però no irreal, i l'autor el fa passejar pels escenaris reals d'aquell període que ha pogut reconstruir a través d'un immens treball de documentació que fa que els detalls contextuals siguin tots certs i sobretot, creïbles. Qui conegui una mica en detall els fets clau i hagi llegit per exemple els llibres de Paul Beevor se n'adonarà de la vericitat de la multitud de detalls amb que pinta aquest immens fresc. I el que l'allunya definitivament d'un llibre més historiogràfic és que crea un personatge, Max Auer, que és qui explica en primera persona tot l'horror i les atrocitats que veu i ell mateix comet. És un intent, penso que sempre impossible d'assolir totalment, de provar de comprendre la ment del botxí. El més inquietant és que en certs moments podem arribar a empatitzar amb Auer, i aquest és un altre mèrit de l'obra. Construir un personatge creïble, dotant-lo d'un passat, i conflictes és l'altre clau del llibre.  De totes maneres, m'atreveixo a fer algunes crítiques. En primer lloc, hi ha uns quants passatges onírics que per mi no aporten gaire a l'obra i són sobrers. Es podrien resumir o alleugerir. En segon lloc, he tingut la impressió que al final de l'obra l'autor volia acabar ja i els fets s'acceleren, el protagonista actua d'una forma més automatitzada, incomprensible i indiferent que el fa semblar un autòmat. També deixa alguns fils argumentals oberts o mal tancats que deixen el lector en l'aire. Finalment, el Max Auer també sembla una mica contradictori. Per un costat és capaç de fer disgressions que mostren un sentiment de culpabilitat, una humanització i empatia vers la víctima, i fins el final defensa abrandadament el nazisme, quan el més natural és que mantingués o derivés cap a un cinisme aclaparador. Els passatges més impressionants són les matances de jueus dutes a terme pes Entzankommandos a l'Ucraïna ocupada (aquí hi ha una precisió de detalls i una vividesa que no pot aconseguir cap crònica històrica per si sola), o l'episodi a Stalingrada i la fugida cap a l'Oest per escapar a l'exèrcit Roig. 
 Tampoc és un llibre que aconsellaria de llegir a qualsevol, ha d'atraure el tema, però si m'atreveixo a afirmar que en resultat i ambició és una gran obra i ha de figurar entre la bibliografia de referència de la Segona Guerra Mundial.