Canvi Climàtic

 Considerant que les prediccions sobre el canvi climàtic siguin certes, em permeto fer algunes reflexions que, tan de bo, fossin equivocades. En primer lloc, tinc una incòmoda sensació que tot això s'entoma amb una banalitat atordidora. És a dir, resulta que la terra tal com la coneixem s'enfronta a una crisi existencial anàloga a la que en el seu dia s'hi van confrontar els dinosaures i el famós meteorit. La diferència entre un meteorit i el "canvi climàtic" és que no veiem una roca incandescent i rutilant estavellar-se contra la terra; es tracta d'una amenaça callada que s'està congriant des de l'inici de la Revolució Industrial (és a dir, des del moment en que es va començar a alliberar de forma artificial els combusticles fòssils amagats a la terra com a mínim des de l'època del carbonífer). No el veiem, no el toquem, però hi és i es fa notar cada vegada més només si ho volem veure. Això té per efecte unes reaccions molt humanes, en un sentit negatiu: la negació, implícita o explícita, davant la manca d'efectes evidents, causa efecte (em cau un test i em surt un trau), en la vida qüotidiana, i la proscristinació. El primer és un conegut mecanisme psicològic que s'explica per la necessitat d'evitar una ansietat anticipatòria i que porta a acceptar obertament una realitat però en el pla subconscient negar-la. La segona potser és una emanació una mica més conscient de la primera, anar fent el dia a dia davant la complexitat o la por d'entomar un problema que no exigeix una resposta concreta o aquesta és massa complicada (p.ex. fugir) i urgent (p.ex. d'un tigre afamat). Ambdós mecanismes es confabulen davant la inèrcia d'un sistema econòmic que com un ionqui no pot deixar de dependre de llençar quantitats ingents de Co2 a l'atmosfera. De fet, tots en som addictes i ens costa reconèixer que el nostre modus vivendi, perspectives vitals, suposats drets adquirits depenen d'aquest sistema i per tant posar en crisi tot. La contradicció queda palesa amb els mecanismes de maquillatge que apaivaguin la mala consciència o ens auto-enganyin, de l'estil capità enciam o polítiques més paleses i certament exigents però no deixen de ser tapa-forats que no posen en entredit la medul·la del sistema socio-econòmic que ens empeny al desastre. O pensar en el miracle tecnològic que ens traurà de l'atzucac com un cohet salvador que ens porti a Alfa-Centauri. Ni tan sols considerem escandalós l'estil de vida de molts idolatrats personatges que donen voltes pel món amb jets privats i fan del lucre un insult continu a aquesta situació. Així, mentre mentre promovem el compostatge, es parla alegrement d'augmentar les capacitats de tal i qual aeroport amb noves pistes (això ho he sentit per la ràdio amb pocs minuts de diferència). El món, la terra, potser no desapareixerà, però serà més lletja i insulsa, i sobretot injusta. L'univers mostrarà la seva esfereïdora indiferència i qui en rebran, o en reben ja, les severes consqüències en forma de fam, migració forçada, manca d'aigua etc. seran els més desafavorits, i els beneficiats d'aquest pervers sistema econòmic sabran espavilar-se per trobar el seu refugi. 

L'anell misteriós

Aquests darrers dies estava a Roses, una vil·la que sota la pesada crosta d'establiments turístics que l'ha desdibuixada des dels anys 70's, amaga uns monuments excepcionals (la ciutadella, el castell de la Trinitat) que expliquen una història riquíssima. Roses és un port natural, l'entrada al Cap de Creus i una de les badies més belles del Mediterrani que,  com tot el que tenim a prop tendim a menystenir i ho reflectim amb l'atemptat paisatgístic que va ser el seu dia Empúria Brava i les urbanitzacions que s'arrapen com insectes als darrers vessants dels Pirineus. Vam arribar-nos fins la platja de l'Almadrava, la darrera platja sorrenca abans que el perfil de la costa s'asalvatgi en els esculls i espadats del Cap de Creus. Vaig posar-me a nedar, com tinc costum, seguint aquesta costa fins el tombant que ja enfila sota el camí de ronda que porta a la Cala Montjoi. Just en aquest tombant que enfila cap al Nord hi havia una jove parella en un sortint de la pedra que em va fer senyals per acostar-m'hi. El noi em va explicar, en francès, que acabaven de perdre un anell, un cercle daurat amb dos petits diamants, i em va demanar si podia buscar-lo. Vaja, com si m'haguessin demanat de cercar una agulla en un paller, sota aquell mar de pedra i algues. Però vaig tenir sort, en pocs moments vaig trobar, incrèdul, l'anell brillant sota una petita mata d'algues marronoses que es removien a l'embat de les onades. Vaig emergir de l'aigua amb el preuat objecte a la punta dels dits, en un gest quasi triomfal. La parella em volia abraçar. Es tractava del seu anell de compromís, "fiançailles" en francès.  Després vaig marxar nedant tal com havia aparegut, després de desitjar-los tota la felicitat possible. No els vaig donar cap ressenya meva, ells es diuen Ismael i Anne, i no crec que em reconeguin mai si ens topem de nou, anava amb un casquet de goma i ulleres. 

 Aquesta història no és inventada, encara que no tingui testimonis per corroborar-ho. En tot cas em porta a fer alguna divagatòria. Per exemple, la successió dels fets està tan ben encavallada que algú diria que no va ser una casualitat que jo, en aquell precís moment, passés nedant per allí (no hi ha gaire gent que ho faci, em sembla, estava a uns 400 metres de la platja). Precisament, una estona abans vaig estar ponderant si m'hi posava o no. També va ser curiós que trobés l'introbable, i no pas un objecte qualsevol. No era un vulgar anell, tenia el contingut simbòlic que només els homes podem donar als objectes, que el feia tant valuós. Penso ara quin paper tindré en la seva memòria, si per sempre recordaran aquesta facècia i el misteriós personatge que va emergir del mar en el moment oportú com si algú l'hagués enviat, i es preguntaran de tant en tant qui era jo exactament, o bé dormiré en el bagul dels records simpàtics, l'anècdota. Tot pot estar en funció de com els hi vagi per la vida. Si d'aquí pocs anys estan separats i barallats, hauré estat un mal auguri i millor que no se m'hagués acudit llençar-me a l'aigua. Si l'anell els va caure just en el moment que ell li el va entregar, la història ja queda reblada. No ho sé, seria plausible, l'escenari era preciós, al peu del mar, amb l'hortizó per testimoni. Si no e vero e ben trobatto.
 De totes maneres, amb l'afany tan humà de trobar un sentit narratiu a tot allò que ens passa, potser val la pena fer un acte de fe i creure que no va ser una casualitat, sinó una misteriosa causalitat que tot cal dir-ho, em va fer feliç una bona estona.