Follow by Email

diumenge, 23 de febrer de 2020

República Centreafricana I

 Quan he sortit de la carlinga de l'avió m'ha abraçat l'aire de l'Àfrica tropical com si entrés en un medi aquós. Una atmosfera encara atordida per la xardor del dia anterior (són les 6 i mitja del matí), un sol rogenc per la calitja de pols que s'alça un pam sobre l'horitzó i aquesta sentor barreja de fruita tropical podrida i suor. L'avió ha arribat abans d'hora, jo estava assegut a les files capdavanteres i a més no he facturat equipatge (un hàbit molt pràctic). Sabent com de pesats són els tràmits d'entrada, m'he espavilat per passar el primer i amb deu minuts: el temps d'omplir un formulari, estampar un tampo al passaport i passar un checking de salut, ja no sé si per l'Ebola o el Coronavirus  (ara hi caic, el riu Ebola que va donar nom al virus no cau massa lluny d'on sóc) i ja era fora i havent bescanviat uns quants euros i tot. M'ha alleujat que a fora de l'aeroport no hi hagués una munió de gent buscant de sostreure o vendre qualsevol. Ja dona una idea dels Centreafricans, a diferència dels aeroports de l'Àfrica de l'Oest o de la veïna República Democràtica del Congo. Només la separa de Bangui el riu Oubangui, el principal afluent del Congo, i que es pot navegar fins Brazzaville i Kinshasa i va ser l'artèria d'accés al darrer racó inexplorat de l'Àfrica. M'he amarat de tantes lectures com he pogut i el temps m'ho ha permès. Encara tragino un parell de llibres sobre la RCA. I la primera intuició és que aquest, és un no-país. És a dir, que va existir, es va crear amb el nom colonial de Oubangui-Chari (els dos grans rius que el defineixen el sud i al nord, aquest darrer és el que alimenta el llac Txad) per defecte perquè ja la resta de territoris circumdants estaven ocupats i cartografiats. I fins i tot semblaria que els francesos el van colonitzar a desgana perquè algú ho havia de fer o amb el propòsit d'allargar la seva influència cap al Sudan. Aquesta desgana i el fet que fos la colònia pobra de França, també la va fer el destí menys desitjat dels  funcionaris colonials i el territori més oblidat i on segurament es van practicar les vexacions més ignominioses de l'imperi francòfon. A ningú l'importava massa aquella terra d'enlloc i això va permetre l'establiment d'uns règims d'explotació (calia com a mínim que no fos deficitària) atiat pel personal més rude i incompetent, que res va tenir a envejar a les més conegudes atrocitats del Congo Belga, la finca privada del rei Leopold II. Em resulta fascinant (i tràgic), comprovar en cada país que visito com la història té un pes tant present i explica els desoris actuals com si en marqué els destí dels països i nacions. Certament, la història recent de la RCA és un autèntic desori, una corrua de presidents llunàtics i intervencions descurades, rebel·lions i matances fins ben bé el 2013  i encara continuen pul·lulant grups autoanomenats rebels (quan de fet s'assemblen més a saltamarges). Com un nen traumatitzat que vol créixer sense poder resoldre els seus conflictes. Perquè una de les característiques que defineix la RCA ara és la fallida quasi total de l'Estat, contínuament fragilitzat pels cops d'estat i rebel·lions i les intromissions, i la manca de recursos que el fan absolutament depenent de l'ajut extern provinent de ONU, UNFPA, UNICEF, UE, ONG's...i han creat una autèntica "economia humanitària". Un efecte tràgic i còmic és el desig dels grups armats per ésser considerats com a  rebels, no bandits. Perquè això els eleva al status de interlocutors polítics i poden beneficiar-se, per exemple, dels plans de desarmamant i reintegració a l'exèrcit (al final, és el que busquen, un treball estable, un sou regular, un reconeixement com a ex-combatents, o no és el que tots busquem?), que només un Estat contra el que paradoxalment lluitaven els pot donar. I aquests programes de desarmament estan pagats, evidentment, per aquestes agències (amb molt bona voluntat, tot cal dir-ho). I d'aquí que s'empesquin aquests acrònims tant estridents i vacus alhora: Front Popular per la Revolució Democràtica, Moviment d'Alliberació Nacional pel Progrés o altres que ara també m'inventaria però que són tots per l'estil i els donen entitat. No ens sona també la discussio entre anomenar presos politics o convictes, o exiliats i fugats? O rebels i bandits en la mateixa Síria, en què el canvi de nom pot justificar qualsevol atrocitat?
 Pel camí de l'aeroport provo de fixar-me en els detalls, els que parlen de la realitat. El 4x4 de totes les agències ja pul·lulen (de fet, jo vaig en un d'ells, tinc prohibit desplaçar-me per altres mitjans), els carrers plens de pols vermella, els edificis ministerials que s'assemblen més als barracons de les nostres escoles que no s'acaben mai de construir i ja diuen molt del poder d'un estat que abarca un territori que és quasi dues vegades la França. I la calor que a mesura que passa el dia, tal com temia, esdevé com una llossa ardent i abalteix la voluntat. Em porten a esmorzar a la cafeteria preferida dels expatriats, i els preus no tenen gaire a envejar als de l'Aeroport de Barcelona. Això també és un efecte de l'economia "humanitària" que provoca una inflació escandalosa. No sé com no ens odien els locals quan veuen el que podem arribar a desembutxacar-nos per un esmorzar. Això també deu ser una herència colonial. 




dimecres, 19 de febrer de 2020

Parasites

 Si, si, es tracta de la tan comentada pel·lícula sud-coreana guardonada amb no sé quants premis Oscar, inclòs el de millor pel·lícula (fet insòlit tractant-se d'una pel·lícula estrangera als Estats Units i de parla no-anglesa). No podia perdre-me-la, escapant-me de les meves obligacions amb nocturnitat (literalment). Només érem tres persones a la sala (una parella i jo). La resta d'espectadors que s'havien perdut un dimarts a la nit al cinema havien entrat, amb una enorme paperina de crispetes, a veure la darrera (esperem) entrega de Star Wars.
 Reconec que m'ha sorprès que una pel·lícula d'aquestes característiques hagi rebut tant premi. I no pas perquè no se'ls mereixés. És un guió no força original (la idea d'habitants en cases alienes que viuen amagats l'he vista o llegida abans, així com les històries de suplantació d'identitats), però la combinació dels elements està molt ben trabada i els girs molt ben trobats. Vaja, un guió brillantíssim que combina gèneres sense desequilibrar-se: la sitcom, la crítica social, el drama, l'humor negre, el suspens...encara que amb algun punt d'enllaç forçat ben perdonable. Tot i que cal dir que se'ns escapen algunes idiosincràcies i referències coreanes que deuen haver provocat el deliri al país d'origen. La pel·lícula, al marge de tot això, és una amarga metàfora no només de Corea del Sud, sinó del món on vivim. No entraré en detalls, aneu-la a veure. L'escena final és delirant, i també té una alta càrrega al·legòrica. El que volia comentar és això que hagi estat tant premiada, precisament als Estats Units i enmig de la pompa d'una de les indústries més lucrativa del món, allí on es podrien sentir més interpel·lats pel que la pel·lícula representa. Recordo fa temps, en un documental sobre Elvis Presley en que es descrivia com aquest noi, d'aire rebel i música trencadora, va ser absorvit pel sistema fent-lo un ciutadà referent: es va enrolar a l'exèrcit, va col·laborar en causes oficialistes. No treu de cap manera valor al seu gran llegat, a la icona que per les seves pròpies contradiccions es va acabar auto-destruint. Però aquest record m'ha fet pensar si la bufetada al sistema, a l'ordre de valors que impera i ens atenalla i que tant càusticament descriu la pel·lícula Parasites descriu, el mateix sistema no la domestica, engoleix, transforma en pur entreteniment i per tant, buida de la càrrega subversiva (perillosa pel sistema), que podia tenir. Així la veurem com un entreteniment més, un fet aliè a la nostra realitat sense capacitat de canviar res, de revoltar-nos. Potser aquí està la clau de tant de premi. Queda per veure quin serà el futur artístic del flamant director, Boong Joo-ho, si després d'aquest èxit rutilant serà efectivament absorvit pel convencionalisme, i si té capacitat de trencar de nou els límits de la crítica social. 



PD: El discurs de Joachim Phoenix, premi al millor actor, també em va resultar un punt desmoralitzant també, parlant d'actituds més compromeses amb el medi ambient davant una audiència on no mancaven propietaris d'avions privats i luxe obscè...en fi...