dijous, 14 de desembre del 2017

Pare

Un camí ben fressat. Un arbre esquelètic i vigorós alhora, com un adolescent que hagués tingut pressa per créixer el voreja com un vigilant. L’herba és tan alta que em cobreix més enllà del cap, arbustos amb flors vermelles com esquelles, palmeres que s’estremeixen al vent que sospira. Bateguen  onades, però no veig el mar. Verd i palmes em tapen l’horitzó que vull atènyer, com un misteri. La platja amagada que m’espera. Busco el corriol, el camí gira  terra endins i s’allunya del batec, del vent, de la mar. Mates de flors vermelles com esquelles, les vorinegen, enormes vespes i mosques acolorides. Un ocell s’atura dalt l’arbre adolescent, mira a un costat, a l’altre, i surt volant. Segueixo el pas que m’assenyala. Les flors, les esquelles mudes, tremolen lleugerament. Em sembla veure un camí fressat, pot ser una imaginació només i l’ànsia de veure quelcom com qui creu veure fantasmes, com qui vol que existeixin fantasmes, l’irreal i l’inexplicable. Quin horror un món sense misteris. Surto de la pista, l’herba és humida. Em retorna la cançó de les onades. No trenquen en  roca, sinó en sorra flonja que les apaivaga. El sender que potser invento s’endinsa entre uns arbres retorçats de fulles amples, i palmeres ertes, enfilades com colls de girafa i carregades de curulls de cocos. Veig la mar, entre troncs i branques, i una onada que s’adorm als meus peus al final d’un pendent de pedra, baixo de cul, faig un salt i caic dempeus sobre la platja. També me la dec haver inventat, com el camí. Sé que estic sol. La vegetació la vol envair i les copes dels arbres la cobreixen. Ningú la deu veure ni des de l’aire ni des del mar. Les onades em llepen els peus. Sol com si hagués creuat la línia. Ara sortiria el papà, amb la seva escafandre de calça curta d’adust cautxú, les ulleres de vidre, el vell respirador de plàstic resclosit i encintat amb els ploms. A la mà una xarxa amb un grapat d’ostres, en l’altre un rasclet rovellat. Obre una ostra per menjar-la, la mira, la mirada trista i abaixada i se sorprèn de trobar una perla. Me la mostra. Per tu, Xavier. La prenc, la nostra pell no arriba a tocar-se, em somriu, es posa la màscara i s’entela la mirada i recula, no pot avançar amb les potes d’ànec cap endavant, d’esquena entra a l’aigua i comença a respirar. Fa un cop d’esquena i com un petit cetaci, s’enfonsa de nou en l’oceà. Miro les onades, respiren al compàs dels meus sentiments. Escric a la sorra humida i flonja, el teu nom, papá i abans no acabi l’onada l’esborra. Ho torno, s’esborra, torno a fer-ho més ràpid, i finalment es queda un instant. No és un epitafi. I ara sí, espero que vingui l’onada i l’engoleixi.