Follow by Email

dijous, 30 de novembre de 2017

Níger, Haití i Nicaragua com a paradigmes

 Aquests darrers dies m'han ressonat, per diferents notícies, tres viatges recents i que per tant m'han suscitat aquests comentaris, ja que m'hi he sentit directament interpelat.

 La primera és la intenció de l'administració Trump d'expulsar uns quants milers d'haitians (30 o 60.000, tan se val), que van ser acollits a Estats Units a rel del terratrèmol del 2010. Aquesta acollida s'ha anat prorrogant perquè el país, Haití, continua enfonsat en el jou de la misèria, en la seva maledicció atàvica que no el permet deslliurar-se de la tutela internacional i la dependència externa, i de la qual alhora n'és depenent. Diria que és un país ionqui, en aquest sentit. Els estats i agències de cooperació no semblen ser capaços d'anar-hi injectant recursos en forma de cooperació a sac, i el país no se'n pot deslliurar creant una dinàmica perversa.  Doncs bé, el Trump i els seus acòlits han decidit que això és un problema pel seu país i aquests exiliats, que ja deurien haver començat a refer la seva vida, bastir un horitzó més afalagador que el que els esperava a la seva terra d'origen, ara els volen expulsar. No té cap mena de sentit, ni hi ha cap necessitat. En un país extremadament ric aquesta gent no representaven cap problema ni nosa, més aviat se'ls podria donar l'oportunitat de bastir una nova vida i enriquir la societat Nord-americana. La decisió no té cap fonament econòmic ni de cap tipus. Simplement vol mostrar amb un gest obscè que amèrica és pels americans i prou. No hi ha commiseració per aquesta gent que se'ls tornarà a un forat sense perspectives i a un país que simplement, no els pot tornar a acollir. No vull ni imaginar els drames particulars que suposa aquesta decisió estúpida, però reflecteix una manca absoluta de sensibilitat, d'empatia, de misericòrdia. Encara més obscè quan es pren aquesta decisió des de l'opulència i l'ostentació. 

La segona és Níger. Ha saltat la notícia que a Líbia fan tracta d'immigrants com si fossin esclaus. Jo ja ho sabia, m'ho havien explicat els immigrants retornats a Agadez, a Niger, el lloc de pas abans d'arribar a Líbia. A Líbia els segrestaven literalment, els tancaven en condicions calamitoses i extorsionaven les famílies d'origen que fins que no pagaven una quantitat estipulada no deixaven que continuessin el seu viatge cap a la costa mediterrània. Això havia creat una mena de mercat especulatiu, en que els traficants venien els immigrants a segons o tercers, que guanyaven una plusvalua a través d'aquesta extorsió. I Europa, que s'ha esforçat en que Líbia esdevingui un tampó per tota aquesta gent i només ha aconseguit atiar aquest pervers mercat. No voldri saber per exemple, les condicions en què ara es troben els refugiats sirians a Turquia. El que és cert és que ens és molt còmode deixar de sentir-ne parlar, de veure'ls.

La tercera és a Nicaragua, i m'ha vingut al cap precisament ara que ha passat la jornada mundial contra la violència de gènere. El que vaig veure a la Miskitia, la zona de la costa del Carib d'aquest país, va ser d'esglai. La naturalització del maltractament, massivament de l'home vers la dona, era alhora escandalós i alliçonador. Escandalós perquè allò difícil era trobar una dona que no hagués patit maltractaments, de tipus físic (ja no parlem del tipus psicològic o la prostració social), i alliçonador per la normalització d'aquest fet que permetia l'existència de casos realment extrems i que els joves no donessin importància a que la seva mare rebés una plantofada de tant en tant. 

Quins fets, avui dia, ens poden semblar normals i de fet no són res més que obscenitats?

dilluns, 20 de novembre de 2017

Un antic ritual

 Dissabte per la nit vaig tenir l'ocasió de contemplar un dels espectacles més fascinants de la naturalesa, encara que sigui el més vulgar del que participen els éssers vius. El desig inherent de la vida de reproduir-se i perpetuar-se. En aquest cas, el de les tortugues marines. L'espècie concreta era la tortuga verda. Sao Tomé és un lloc privilegiat per a que les tortugues, de fins a cinc espècies diferents incloent la tortuga llaüt, la més gran però rara, posin els ous. La temporada abarca des del mes de setembre fins l'abril. Vaig anar amb aquest propòsit a la platja Jale, a l'extrem sud de l'illa. Hi ha uns guardes, sostinguts per una associació portuguesa, que fan guàrdia tota la nit per recopilar sistemàticament el nombre de tortugues, dimensions, nombre d'ous, i sobretot, recollir-los després de la posta per posar-los en un tancat sota les mateixes condicions que han estat enterrats i quan eclosionin les petites tortugues, dos mesos més tard, deixar-les al mar. Es tracta d'assegurar el màxim èxit reproductor.



Les estimacions diuen que només una de cada mil tortuguetes arribarà a l'edat adulta. S'entén l'estratègia reproductora. Posar tants ous com sigui possible per a que la probabilitat jugui finalment a favor i arribi a haver-hi per cada tortuga, una prole suficient per mantenir l'espècie. La d'ahir a la nit en va posar 123. Me la vaig topar literlament. Tornava de portar dues senyores al poble veí i ja s'havia fet fosc. Conduïa amb cura per la pista i em vaig topar amb la tortuga al bell mig, davant els meus fars. La pista en aquell tram discorria al costat de la platja. No hagués imaginat mai trobar un animal marí conduint amb cotxe. Vaig baixar. Panteixava, arrossegant-se pel terra dur com si l'hagués llençat un pescador. Però havia sortit per pròpia voluntat, empesa per un pregon instint. Les tortugues, qui les ha vist dins l'aigua, es mouen amb la gracilitat d'un ocell, però a fora són extremadament feixugues. No tenen cap adaptació específica i malgrat tot  a partir de l'edat reproductiva les femelles, només elles, hi tornen cada dos o tres anys. Passen fins a 30 anys que no atenyi la maduresa sexual. I acostumen a tornar a la mateixa platja on varen  néixer, sempre de nit. La meva tortuga estava buscant un lloc d'arena tova, humida i prou fonda per excavar. S'havia excedit. Vaig avisar els guardes de la meva descoberta. Em van dir que calia tancar els llums. Només es podia utilitzar llums vermells per no ferir la mirada i no desorientar-les. Es guien pel contrast d'ombres i blanc que produeixen les ones en esclatar contra la sorra. Va desistir, va girar cua, semblava que volia tornar a l'aigua, però va tornar cap a la pista. Altra vegada la terra dura. Torna enrere, troba un lloc que sembla adient, topa amb les arrels de la palmera, enfila camí cap a la mar, hi torna, de nou les arrels. Han passat dues hores i mitja. Finalment torna a excavar. Ara sembla la bona. Amb les aletes del darrera fa uns moviments que semblen galdosos però són summament efectius. Com el seu moviment per terra, feixuc però constant arriba on vol. Fa un forat de mig metre, i comença a dipositar els ous, de la mida i aspecte de les pilotes de golf. Cauen, un darrere l'altre i s'agombolen al fons del forat. Quan acaba comença a sacsejar les potes del davant i del darrera
empenyent sorra cap al forat per tapar-lo. Altra vegada sembla un moviment espasmòdic, imprecís però altament efectiu. El forat queda ben cobert i després ve una estona en que sembla catatònica, abosorta com si s'adormís. I finalment comença a bellugar feixuga buscant les onades, el mar, per retornar al seu medi.

 Em sembla fascinant i corprenedor aquest ritual que es repeteix invariable des de fa milions d'anys. Han passat eres geològiques i no muda. És un vestigi del seu passat terrícola del que no se n'ha pogut desfer, l'única emprempta del seu comportament que l'obliga a tornar a terra per posar els ous. Quin extraordinari equilibri amb l'entorn, creuant les eres geològiques, per aconseguir la pervivència fins avui
Poc després, en el lloc d'incubació ha nascut una tortugueta que he agafat delicadament amb les mans. Com pot emergir d'un ou de la mida d'una bola de ping-pong un ésser tant complet? L'he deixat en la sorra, que busqués per ell mateix la mar. En aquell moment d'alguna manera estava gravant la memòria per retornar-hi, si és que era femella. Un ésser tan gràcil, petit, indefens, que la seva probable curta vida només tenia com a sentit augmentar les probabilitats que algun germà seu sobrevisqués per reiniciar l'antic ritual.