"Matem Déu d'una vegada per totes"

  No està malament com a títol provocatiu el que ha utilitzat l'escriptora d'origen marroquí Najat El Hachmi. A mi, potser perquè ja començo a tenir força hores de vol, he tingut la sort de veure el món des de moltes perspectives (no només geogràfiques que també ajuden) i em considero força llegit em cansa cada vegada més la banalitat que ens permea sense aturador. Per això fa cosa de dos anys vaig fugir del que aleshores s'anomenava twitter. Primer de tot vull dir que m'agrada molt la prosa d'aquesta escriptora i llegeixo amb molt de plaer els articles que surten regularment a la contraportada del diari ARA. Però aquesta boutade m'ha provocat una certa desafecció. No me l'esperava. I no pas perquè vulgui discutir-li les raons. En aquest sentit, entenc perfectament el seu desencant amb el fet religiós (penso que seria més apropiat parlar en aquests termes que no pas de la noció de Déu) i estaria en la mateixa línia que José Saramago quan deia que Déu no era de fiar. I el que volia dir, de fet,  era que allò realment llastimós és el que en fem i justifiquem amb aquest concepte. Guerres, calamitats, justificacions, il·luminismes varis, discriminacions. No cal que en faci el llistat, la Najat ja en cita alguns exemples també. I entenc el seu article en el context de la guerra en curs a Palestina on el fet religiós és indestriable, a més de la seva experiència personal que no puc jutjar.

Però matar Déu no serviria de res al marge de conceptualitzar de què es tracta exactament, perquè els homes continuarem essent més o menys iguals. Per la mateixa raó que canviant el llenguatge no canviarem la realitat. No voldria entrar a debatre-hi gaire més per no ser titllat de prosèlit o ves a saber quin prejudici, només m'agradaria recomanar-li que llegís amb cura alguns autors com Simone Weil, Edith Stein, Agustí d'Hipona, Chesterton, Newman o alguns de ben a prop com Lluís Duch, Raimon Panikkar o David Jou...per certificar que aquesta mateixa noció, ha engendrat també algunes de les manifestacions més elevades de l'esperit humà. Això potser només demostra l'ambigüitat  humana de la que precisament parlava Lluís Duch.  

Al costat d'això, en deixa anar algunes que són com rodes de molí per a qui vulgui combregar-hi. I que em sorprèn encara més quan venen d'una escriptora reconeguda. Deixa anar que un escriptor que es cregués les seves pròpies ficcions (com a paral·lelisme respecte als creients d'alguna religió) seria carn de psiquatre. Reconec que m'ha dolgut, perquè tinc una rècula de tietes profundament creients i d'una bondat inexplicable que em sembla ofensiu posar-les com a candidates al manicomi. Però al marge d'aprehensions personals, si això fos així temo que TOTS els escriptors de veritat són, de fet, carn de psiquiatre si fem cas d'aquest axioma (deixant a part la dificultat d'aplicar tan dubtosa afirmació a Tolstoi o Émile Zola que pretenien descriure la veritat dels fets). La bona literatura no parla necessàriament de fets reals (literals), sinó que evoca la realitat i l'experiència humana amb tant d'artifici com sigui necessari, i en aquest sentit esdevé més creïble i real (s'explica millor per ella mateixa) que a voltes fets que hagin ocorregut literalment. Una balena blanca com Moby Dick no ha existit mai. Però la novel·la és una obra mestra per descriure l'impuls humà d'obsessió, sentit i destrucció. Si no fos ben real el que explica, ja fa temps que a Herman Melville l'hauríem oblidat (com oblidarem el 99% del que actualment es publica). De passada, caldria que repassés el concepte de mite per exemple rellegint Claude Levi-Strauss, per comprendre no només les obres de Wagner, sinó els grans textos religiosos pel què volen dir, no pel que diuen en la seva literalitat. De forma paradoxal, una de les arrels de la corrupció del fet religiós (la literalitat), és el que s'utilitza també per desacreditar-lo posant-se al mateix nivell. 

Finalment, això de recórrer a la famosa cita de Nietzsche de matar Déu, treta de la seva obra "Així parlà Zaratustra", està al mateix nivell dels que no amaguen el seu desconeixement de Wagner recorrent a l'acudit de Woody Allen amb allò que quan l'oïa li venien ganes d'envair Polònia.  De passada,  cal recordar on han conduït els experiments que van portar a l'extrem les idees (també malinterpretades) de Nietzsche. 

 De totes maneres, espero continuar llegint amb fruïció els escrits de la Najat. 

La victòria pòstuma de Hitler

 M'atreveixo amb aquest tema, posant pel davant el meu dret a retractar-me i corregir-me. Tampoc penso que atesa la limitadíssima difusió dels meus escrits ningú tingui en compte res del que escric. El títol d'aquesta entrada l'he manllevat d'un escrit de ja fa molt de temps de l'escriptor Carles Torner. Però l'ús que en faig acompanya un context totalment diferent. Parlo dels fets, encara en evolució, de l'atac de Hamas a Israel i en general de tot aquest inextricable conflicte entre Palestina i Israel. Una situació tan escalfada, farcida de ressentiments actuals i històrics i si afegim la meva visió distant i de ben segur esbiaixada, aconsella més aviat callar i no provar d'entendre gaire re. Però tot i així, m'arrisco a fer un parell d'apunts. En primer lloc, entre tanta atrocitat és impossible establir una dicotomia de bons i dolents. La maldat és fàcilment identificable, i entrar a mata i degolla en pobles, cases i festivals n'és una forma especialment perturbadora. Però posant el focus més enllà de la immediatesa, no és una atrocitat original en aquesta zona i hi ha antecedents fins i tot més sangonosos on els responsables van ser l'exèrcit israelí. I si parlem no de fets puntuals en una macabra competició, cal reconèixer que hi ha clarament un sector de població molt més oprimit que un altre. Un que rep de forma contínua un tracte més arbitrari que l'altre. Contemplant des de la distància i buscant un cert equilibri, no pot passar desapercebut que la política Israeliana de les darreres dècades ha gaudit d'una tolerància que no acceptaríem en d'altres països. Provar de comprendre com és així, permetrà també entendre les reaccions violentes nascudes en el poble palestí. I provar d'entendre no vol dir justificar. De cap de les maneres. I possiblement sigui el primer pas per evitar que tot això es repeteixi. Una resposta del perquè d'aquesta tolerància és el valor moral, altíssim, adquirit pel poble jueu a rel de la Shoah, l'holocaust ocorregut durant la segona Guerra Mundial, el genocidi industrialitzat de tot un poble. El naixement de l'Estat d'Israel va ser motivat sobretot per proporcionar als jueus de tot el món un lloc d'aixopluc i protecció per a que una cosa així no pogués passar mai més. Occident té més que justificada la mala consciència respecte al tracte que ha donat al poble jueu no només amb el paroxisme de la Shoah, sinó per l'antisemitisme històric que encara perviu. El poble jueu s'ha guanyat, en certa manera, certs drets nascuts del rescabalament de tant d'odi, opressió i violència exercit durant segles contra ells. I això temo que els ha donat una certa carta blanca per fer i desfer més enllà del que seria permissible en una nació de tall occidental o modern. A banda de qüestions geopolítiques com ser una mena de tampó entre estats bel·ligerants contra occident. Paradoxalment, aquesta llibertat d'acció ha convertit algunes faccions de la societat Israelita en opressors, i en una transmutació de la història tornar odi per odi, i engendrar noves espirals de violència i extermini. L'ou de la serp sembrat pel nazisme es transmuta miserablement i de forma inesperada. En aquest sentit utilitzo el macabre títol de victòria pòstuma de Hitler. 

 Dit això, i a manca d'una referència concreta on poder jutjar tot plegat, jo faig el següent exercici. Imagino els més innocents i desvalguts de tot aquest desgavell, els infants. Qui ha estat pare enveja i mira perplex la innocència innata dels nens que aterren en unes circumstàncies on d'entrada en són aliens. Són per ells mateixos i després ens fem adults i perquè el món és com és ens deforma, per dir-ho d'alguna manera. Per això ens fereix tan fondament quan un d'aquests innocents és víctima per qualsevol de les faccions d'aquest macabre litigi. És una mena d'horrorós sacrilegi que sembla desvetllar com d'un malson el mateix infant que tenim abandonat dins nostre.  Però alhora, és des de la perspectiva d'aquesta innocència violada, esbudellada, trinxada,  que cal deixar-se interpel·lar i actuar segons ens dicti la consciència. Perquè nosaltres ja estem massa ferits i corromputs per una existència massa llarga i només podem aspirar a aplanar un camí més just i pacífic pels que ens venen al darrere.