diumenge, 20 de novembre del 2011

Melancholia

  Només he vist dues pel·lícules de Lars Von Trier, les dues darreres, Antichrist i Melancholia. Melancholia està encara en cartellera, per si  després de llegir això teniu encara ganes de veure-la. Són pel·lícules exquisites, a nivell tècnic i fotogràfic, autèntiques filigranes i amb unes interpretacions impressionants. La sensació, el rastre que em van deixar totes dues va ser que m'estava parlant d'una realitat molt fonda, però que era incapaç d'explicar a ningú que no les haguera vist. Les imatges impactants que utilitzen deixen en un estat rumiatiu a l'espectador, que dura en el meu cas dies. I penso que una obra d'art ja ha de ser així, no es pot explicar millor que ella mateixa, sinó seria supèrflua. De totes maneres, m'atreviré a fer-ne una interpretació.
 Melancholia transcorre en els preludis del final de la terra pel xoc  inevitable d'un planeta errívol (significat redundant, per cert, perquè l'etimologia de planeta vol dir exactament això, errívol), que apareix en el sistema solar. A la terra,  se'ns presenta la celebració d'un casori. Tot transcorre amb normalitat, típic i tòpic, però la nit de noces, la festa, es torça i es destrueix la pàtina que cobria la realitat. L'actriu protagonista, magnífica Kristen Dust (Justine), no pot contenir la seva autèntica natura, depressiva, melancòlica, que rebenta l'expectativa d'una vida que hauria de ser feliç. L'espectador ingenu pot pensar que és una mena de suïcida emocional, però a mesura que el planeta Melancholia s'apropa, sembla trobar el seu equilibri. I aquí és on rau el missatge inquietant de la pel·lícula. La noia considerada una desequilibrada, una boja, en realitat és la més lúcida. Sempre ha sabut que la vida és un sense sentit vestit de rituals, creences i rols. I no es sorprèn, ni s'esvera davant la realitat cada vegada més aclaparadora que la confirma. No hi ha escatologia, final feliç per la història de la vida de la terra. No hi ha cap adveniment de ningú, de cap divinitat, no hi ha salvació, perquè no hi ha res a salvar. La melancolia potser és només l'estat d'enyor d'una realitat diferent que no existeix ni existirà mai, i només l'assumpció que aquesta no vindrà mai, la pot guarir. Al final només hi haurà l'extermini indiferent de la nostra terra per un univers al qual li som indiferent (això darrer és del Woody Allen). I és sobre aquest teló de fons ja dibuixat amb la seqüència inicial d'imatges, que se'ns mostren els personatges. Especialment el contrast de la germana de Justine, Claire, interpretada per Charlotte Gainsbourg per la que la vida té sentit, materialitzat pel seu fill, el seu marit però que acaba atropellada per la indiferència del planeta Melancholia.
 Com a fil musical, la pel·lícula utilitza l'obertura de Tristan i Isolda, de Richard Wagner, una música que si es pren massa seriosament convida a la bogeria, com pot abocar la bogeria assumir que no hi ha cap gran relat. Impressionant doncs, la combinació de fotografia i banda musical, per acabar de reblar-ho. També vull remarcar el secret de les interpretacions de tots els actors, especialment Charlotte Rampling. Poc se'ns explica de la biografia dels personatges, però no ens cal. La podríem imaginar perfectament només veient com actuen, com són, i això ens ve a dir que sempre és més important el que s'amaga que el que s'explicita, perquè el primer és el que condiciona la manera d'actuar i de fer i la que dona profunditat als personatges. M'agradaria saber què en pensa algú altre que també l'hagi vist.


P.D: Sospito que és un film que generarà opinions molt controvertides i diametrals. És una marca de qualitat. Però en el que de ben segur que tothom estarà d'acord és que és un saníssim cataplasma contra tant de film apocalíptic farcit d'efectes especials de factura americana, amb final ingènuament feliç. Demostra com aquest argument tant llaurat es pot girar totalment, amb elegància i uns efectes barats, senzills però molt efectius, i donar lloc a una pel·lícula embriagadora de veritat. Com he llegit en alguna altra crítica, aquest film ens acosta amb lucidesa com seria, realment, la fi del món si és que encara hi ha homes habitant-lo quan això succeeixi. I un altre apunt interessant que m'he adonat ara. Kristen Dust actua en alguna de les entregues de Spiderman, pura superficilitat i entreteniment. És un misteri com els actors de papers mediocres, es poden transformar d'aquesta manera, però és una agradable notícia. També sorprèn com alegrement poden fer el camí invers, en fi...

divendres, 18 de novembre del 2011

Habemus papam

 Habemus papam és l'aclamació del Cardenal camarlenc quan anuncia al món, urbi et orbi, a tot arreu i per tothom, que s'ha escollit un nou Papa. Aquest és el motiu i títol de la pel·lícula que comento, de Nani Moretti. Cal avisar que el director és ateu, per tant poques pedres se li poden llençar al seu terrat. Vull destacar-ne les elements que la fan tant atractiva, tot i aconsellar la glossa que li va dedicar Gregorio Morán a l'edició de dissabte passat de La Vanguardia.
 D'entrada, la pel·lícula pot resultar no ofensiva, però sí punxant per certs ambients catòlics. Desacralitzar la figura del Papa pot ferir alguna sensibilitat més fina del que es pugui entendre. La pel·lícula l'humanitza, però segons entenc, no és un film sobre el papat, ni tan sols sobre el catolicisme ni  sobre la religió en general, ni molt menys una crítica a aquestes realitats. Qui s'hi senti ofès, que s'ho faci mirar. No entén res. Utilitza el recurs de la situació ben singular de l'elecció papal, un suposat designi diví, per posar de manifest el drama que poden ser les eleccions personals, les frustracions que es deixen créixer pel camí, els camins que mai no recorrerem, que hem deixat de banda per avatars, per covardia disfressada. L'atordiment que pot produir adonar-se que no he seguit la meva veritable vocació, en  aquest cas el teatre, i hom es veu abocat a interpretar un paper pel qual no es va preparar. I ni tan sols va voler. Planteja la pregunta que pot ser cruel, del que pot ocórrer, en la tardor de la vida, quan se solen escollir la majoria de Papes, si ens atrevim a preguntar-nos si el camí recorregut és el que realment volíem trepitjar. Aquestes són les qüestions que li venen al cap com un torrent al Cardenal Melville (hi ha alguna relació amb l'autor de Moby Dick?), quan inopinadament el Cónclave l'escull com a succesor de Joan Pau II, i contradiu així les conviccions dels cardenals que s'afanyen a guardar les aparences.  El que sigui, menys acceptar la realitat que posa en escac les seves pròpies vocacions.
 És en aquest sentit que cal veure la pel·lícula. La presentació del col·legi cardenalici, com d'una colla homes ingenus, amb els seus tics, vicis, neures i pors, només pretén humanitzar l'entorn amb alguns contrapunts irònics, sobretot amb el paper del psicoanalista que prova de treure l'entrellat, protagonitzat pel mateix Nani Moretti, i acaba organitzant partits de voleibol entre els cardenals, la seva dona també psicoanalista, el Papa Melville, fugit del Vaticà passejant com un home més per Roma on es retroba amb ell mateix, despullat de tot ornament i en contacte amb la realitat, amb la gent del carrer, i  que pot assaborir per unes hores el plaer de retrobar la seva arraconada vocació, la d'actor de teatre, d'on és brutalment arrencat per tota la cúria i el col·legi cardenalici. El dubte, les pors davant la responsabilitat, l'elecció, la vocació. I finalment, el punt àlgid, quan el cardenal Melville, en el moment de presentar-se a tot el món en el balcó de Sant Pere del Vaticà, fa l'acte potser més valerós que pot fer un home. Dir que No.
  El cardenal Melville, senzillament s'ha fet home i ha recuperat la seva llibertat.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Vignemale

       Els bells paisatges són com llibres. Quan baixem vall avall i  donem l'esquena a una muntanya és com si es cloguessin les tapes d'un llibre. Ningú llegeix l'amalgama, ara absurda, de lletres que només prenen sentit quan uns ulls s'hi claven. Romanen, oblidades, fins i tot ens podríem preguntar si existeixen.  El seu rastre queda en la memòria on de tant en tant reneix amb nous colors, on reelaborem els històries i paisatges.
Oulettes de Gaube, al peu de la paret Nord del Vignemale és potser l'estampa més bella dels Pirineus. Hi vaig arribar amb la tardor que aquí és ben breu, però que aquest any s'ha fet pregar. Encara no havia escombrat la verdor. Una franja d'herba  reverdia, però més enllà, entre els rierols que s'entrecreuen, l'herba ja ha agostejat i té el color del rovell, empesa per la neu que ja s'arrapa al mur de pedra i anuncia l'hivern, quan tot el mantell blanc s'abatrà a sobre. Verd, bru, blanc i blau del cel.  La paret està atravessada pel famós couloir de Gaube com una cicatriu. I al peu aniua encara una petita i clivellada gelera. Ens recorda els temps en que una llengua de glaç descendia quilòmetres enllà. Les morrenes abandonades assenyalen els límits que fa pocs decennis tenia. Una altra petita gelera repta a l'esquerra, arrapada al mur. Com totes les petites geleres dels Pirineus recula sense aturador. Són relíquies,  caducs diamants de glaç que contemplem com si amb elles desapareguessin uns temps que no tornaran.  Els muntanyencs ho evoquen amb una enyorança derrotada, la llarga agonia d'un amic, la desaparició del gel. Un cert fatalisme s'empara de nosaltres,  el món ja no podrà  reverdir mai més. Però la muntanya roman, impassible, n'haurà vistes ja una colla néixer i desaparèixer, i potser el mateix cim del Vignemale ha contemplat un paisatge desèrtic com les torturades muntanyes que poblen el Sahara  que abans era un oasi. En la nostra  mesura, tot ens sembla una catàstrofe i potser el que passa és que ens confón adonar-nos que els que som ínfims som nosaltres, que serem escombrats per noves glaciacions impassibles a les nostres dèries enterrades sota enormes capes  i capes d'oblit.  No hi ha res a salvar, res que perduri en tot cas.
 Abans que no marxés el Vignemale ha decidit amagar-se sense esperar que li donés l'esquena. Un tel de boira, pluja i neu s'ha escorregut com una cortina. Després he baixat  per trobar-me més avall amb els arbres, faigs i aurons, encesos per la tardor. Allí s'ha quedat la muntanya, sense que ningú la contempli. Com quasi sempre.