El déu que va fracassar

  Estic d'enhorabona en la meva pesca de llibres ignots que difícilment trobareu, ni tan sols en la diada de Sant Jordi. I que corroboren el meu principi que per trobar bones lectures potser cal recuperar escrits de fa més de cinquanta anys i que el seu autor (o autors en aquest cas), ja siguin morts. Perquè han passat el sedàs del temps i encara ens diuen alguna cosa. Una marca de qualitat. El dios que fracasó (només està en castellà), és un llibre publicat el 1948 a partir de la iniciativa d'un parlamentari laborista anglès a qui se li va acudir de recollir el testimoni personal, escrit per ells mateixos, de sis intel·lectuals o literats rellevants d'aquell període. No dubto que encara ho siguin pels estudiosos de la literatura, però jo només coneixia André Gide. El seu testimoni versa concretament en el procés d'adhesió intel·lectual, personal, psicològica i formal al Partit Comunista i el seu procés posterior de sortida i fins i tot renegació. Són sis autors de diferents països i per tant contexts i tarannà diferent (Alemanya, Estats Units, Itàlia, França...). Això d'entrada ja ho fa molt interessant perquè el to i l'estil va des del tragicòmic fins el dramàtic i fins i tot l'escepticisme que ratlla el cinisme. I malgrat a tot són processos molt paral·lels i d'una honestedat admirable. Hi ha pàgines que caldria emmarcar per la capacitat d'anàlisi dels propis processos personals que porten abraçar primer una mena de Fe política dogmàtica a desempallegar-se'n. I també és una introspecció molt vàlida ara i sempre sobre els processos que en general porten a aferrar-se a certeses, principis, fonaments fins el punt que si xoquen contra la realitat, ens desentenem d'aquesta darrera. I finalment, com tota una població d'un país s'hi troba enganxat i desenvolupa pautes de comportament absurdes si es miren individualment però que s'entenen en sistemes totalitaris, dogmàtics i claustrofòbics. És també un despullament  a voltes cruel sobre el que va ser el règim Soviètic, del que crec haver llegit a bastament (fullegeu Vassili Grossmann per exemple). I finalment, també provoca mirada de comprensió pels autors dels textos (Arthur Koestler, Ignacio Sileone, Richard Wright, André Gide, Louis Fisher i Stephen Spender). Perquè el seu impuls inicial va ser un idealisme amb cert aire irredempt i vist en perspectiva ingenu, pel qual van dipositar una genuïna esperança en el que s'estava covant a la Unió Soviètica amb la revolució bolxevic. El lapse de temps que descriuen comprèn entre el final dels anys 20 fins l'inici de la Segona Guerra Mundial, i per tant en el naixement i consolidació de la URSS. 

Penso que és una llàstima d'allò més llastimosa que llibres com aquest passin quasi desapercebuts, enterrats en la immediatesa i en la fúria publicadora en que vivim. Un dels majors drames del món editorial és el mercantilisme que el governa i l'aprehensió que quasi tothom s'atreveix a escriure i publicar. Hem arribat al punt que no hi ha prou lectors per tant de llibre nou i els mateixos editors han perdut la seva funció primigènia de buscar texts realment nous i de qualitat i ajudar-los a sortir a flot per benefici dels lectors i la societat. Ahir vaig veure un tros de notícia sobre la indústria editorial, i un empresari del sector afirmava que fins el 30% dels llibres retornen als magatzems i són reciclats per produir altres llibres. També m'abassega entrar en una biblioteca i veure tants títols soterrats que ningú no els treurà la pols com un cementiri de paraules mudes escrita per persones oblidades. És la dissuasió més efectiva per no posar-m'hi mai (si és que en fos capaç), a provar de publicar res.

It's a sine (Això és pecat)

 M'he empassat amb voracitat una minisèrie britànica que la nostra televisió (3Cat) ha tingut l'encert de penjar en la seva plataforma (tot un canvi de paradigma, me n'adono, que no estiguem subjectes a rigorosos horaris per veure qualsevol emissió). L'aconsello vivament per diverses raons, alguna subjectiva i d'altres ben objectives. És un retrat molt encertat dels anys de plom del VIH-Sida (la dècada dels 80 i principis dels 90), quan va colpejar especialment la comunitat gay. Ambientada al Londres d'aquell temps (amb un rigor estètic quasi inversemblant que la fa molt creïble), ressegueix les vides d'una colla d'amics  homosexuals i una noia que fa de contrast i contrapunt molt encertat, que per diferents vies comparteixen el mateix pis, inicialment una mena de comuna estudiantil, però que acaba esdevenint la llar definitiva. El VIH es fa present amb la progressió del coneixement científic que necessàriament era limitat a l'inici de la pandèmia a Europa i amb tota la càrrega d'estigma, mites, prejudicis, falses creences i inconsciència. Tant per part de la comunitat gay com de la societat en general. Enlluernador també és com s'enllaça l'origen social divers dels 6 protagonistes (5 gays i la noia) i la relació que tenen amb les seves famílies. Potser faig spoiler quan dic que 3 d'ells moren de Sida. Meravellosos actors tots plegats i un "hurra" pel guionista i el director. Però allò que la sèrie millor broda és com interaccionen les realitats familiars, les reaccions quan descobreixen les inclinacions dels fills, la malaltia, la mateixa mort i el procés de consumpció que representava la Sida mostrat amb tota la cruesa en uns personatges que s'han fet estimar per l'espectador i per tant desperten una rara empatia que poques films o sèries arriben a provocar. I per tant ens inclinen a la comprensió d'una realitat complexa i per tant molt humana.  I així mostren, amb una barreja d'humor i tragèdia com les realitats socials, els valors, prejudicis i creences condicionen la vulnerabilitat d'aquests joves al VIH. I per descomptat, a qualsevol altra malaltia. I toca el moll de l'ós d'un aspecte de l'epidemiologia que a mi cada vegada m'interessa més i és la seva vessant social i comunitària i com aquesta la modula, vehicula i finalment defineix tota epidèmia sigui infecciosa o no. També m'ha interpel·lat molt perquè hi he sentit un cert grau d'identificació. L'atmosfera i la mateixa imatge dels malalts de Sida m'ha resultat familiar i, com he dit en d'altres entrades, em fa adonar que ja tinc una vertiginosa perspectiva històrica. Per això mateix l'he aconsellada als professionals de la salut més joves que tinc al voltant. Per entendre què va ser allò i també per prendre distància respecte al que jo considero una alarmant banalització del VIH i les malalties de transmissió sexual. Sembla potser contradictori, perquè la sèrie precisament pretén immunitzar (amb èxit crec jo) contra tot prejudici o estigma que va provocar la ràpida difusió de la infecció.  Però no crec que sigui contradictori, ans al contrari. La comprensió mútua dels propis prejudicis evidents en la societat i alguns dels familiars, però no tant explícits però també presents en la comunitat gay de l'època pot portar a un equilibri que no caigui ni en l'estigma ni el tabú, en un temps on la seva sola insinuació ja és estigma o tabú, en un inversemblant puritanisme i correcció que no ens portarà enlloc. Penso. 

No us la perdeu. 

P.D: Només trobo a faltar a l'altra població colpejada cruelment, i per partida doble o triple, pel VIH, com van ser els ionquis, probablement perquè aquests no tenien la capacitat associativa que va tenir la comunitat gay i HSH i eren els pàries dels pàries. La seva realitat era immensament més sòrdida.