Follow by Email

diumenge, 27 de desembre de 2015

Pensaments de final d'any

 Aquí deixo caure unes quantes reflexions a partir de la nostra realitat, totes desconnectades, que no he trobat el moment de deixar anar en forma d'una entrada com cal:

1. Em va agradar molt una cita, no sé si apòcrifa, del Garibaldi que un cop assolida la unificació d'Itàlia, va dir que ara que ja tenim Itàlia, ara cal fer Italians. No sé si el fracàs d'Espanya es deu precisament a aquest fet, que no ha sabut fer espanyols en un sentit molt llunyà del que volia dir l'ex-ministre Wert, sinó de crear una identitat comuna on tothom se sentit aixoplugat, acollit, identificat, representat i acceptat, a la manera dels estats federals. El problema és potser de concepte, al cap i a la fi.

2. La idea de transvestir els reis mags en dones, o canviar els noms dels carrers per esborrar memòries de mal recordar em sembla un exercici pueril, i fins i tot estèril. No es pot canviar la realitat ni la història amb aquests gestos, ni subvertir una tradició a la valenta si només sosté un fet tant innocent com repartir regals per causa d'una mal entesa paritat, però té unes arrels bíbliques que no es poden canviar. Crec més en la naturalitat i en les mesures reals de paritat en allò que si que importa (salari, oportunitats, etc.), i aleshores si que potser quan vingui un Redentor de nou a la terra, seran tres reines magues les que vindran a oferir-li encens, mirra i or. 

3. El mateix serveix pel nomenclàtor dels carrers, esborrar la història o fer-ne una lectura partidista com si mai hagués existit una Arcàdia poblada d'herois esquerranosos, o que aquests personatges fossin una mena de tara que cal oblidar, és un greu error que privarà de perspectiva les generacions futures. Hi ha excepcions, és clar, em sembla natural que l'avinguda Diagonal ja no es digui Francisco Franco, però temo que estem derivant cap un talibanisme que nega la condició ambigua de l'ésser humà, amb personatges ambivalents que un temps varen ser herois i després villans,  i per tant aboca al fracàs. La veritat és sempre molt tossuda i encara que a algú li ensordeixi les orelles, m'agradaria explicar a qui m'ho pregunti qui era el tal Millàn Astray que dona nom a  no sé quin carrer de Madrid. 

4. Definitivament, no sóc nacionalista en el sentit d'anteposar la nació per sobre de segons quins valors, o de tots els valors. La nació només té sentit quan està al servei dels seus habitants i de retuc, o a la inversa, dels habitants del món. Si l'enriqueix i el canvia per bé, endavant.  Fora d'això, se la poden confitar. Fora d'això, tot aquest procés és foc d'encenalls.

5. M'esgarrifa les lectures dels resultats electorals que fan els líders i representants de les diferents formacions polítiques. Només em queda l'esperança que en siguin conscients i en l'interim sàpiguen ser objectius i racionals. Però en tot cas, també sap greu que si és així ens tractin als seus votants d'empassa-rodes-de-molí. Un exemple ben clar és pretendre solapar els resultats de les eleccions municipals, autonòmiques i generals. En el cas de Catalunya, és ben clar que la població s'ha transvestit en poc temps d'una forma espectacular. Només ve a dir que han canviat els criteris segons què o qui es votava i per tant pretendre, com algú ha volgut fer, trasposar retrospectivament una elecció o una altra és una cosa més aviat mesquina (sobretot perquè, ai l'as, sempre afavoreix els seus plantejaments, com si fossin una segona volta més).

6. Finalment, per no allargar-me més, deixo anar unes impressions que potser a algú se li entortolliguin a la gola però que ningú em farà massa cas: les cançons de la Shakira em semblen una seqüència d'ofecs, gemecs i sospirs, el Justin Bieber i a la Miley Cyrus em passa com amb el Ricky de Casablanca: si me'ls trobés en una barra de bar i em preguntessin si els menyspreuo, els diria que si mai pensés en ells, efectivament, els menysprearia. I finalment, algú ho havia dir, la desfilada de Victoria's Secret em sembla un espectacle més aviat grotesc. 

 (Ara, accepto tot això, perquè tampoc aspiro a una Arcàdia inexistent on Shakira canti bé i no existeixi el Justin Bieber, i sospito que la salsa de la vida està en assumir la seva condició ambigua, graciosa a voltes i tragicòmica quasi sempre,  i és en el seu caràcter narratiu on millor ens hi podem entendre).

Feliç 2016, us deixo amb una fotografia de collita pròpia.


dimarts, 15 de desembre de 2015

Mar i Cel

 Jo vaig veure la primera versió de Mar i Cel, quan era estudiant de secundària. I ara he tornat a veure-la en la darrera reposició pels 40 anys de Dagoll-Dagom. Només sobreviu del casting original en Pep Cruz en el paper de Joanot que com que suposo que no ha de fer cabrioles pels butafions i les arrioles, s'ha salvat de l'esquilmada dels anys. He recordat una reflexió feta en una crítica que vaig llegir no sé si la primera posada en escena o en la de l'any 2004, en que parlava de l'obra com una metàfora del desencontre entre les civilitzacions. Ara m'han semblat paraules profètiques i l'obra, llegida d'aquesta manera, pren una dimensió encara més dramàtica, meta-textual, que l'Àngel Guimerà no sé si en va tenir alguna intuïció (tampoc va imaginar mai que se'n pogués fer una obra musical a partir del seu text amb vaixell giratori inclòs).
 La lectura en aquest sentit, ens ve a dir que la relació entre la Blanca i el Saïd trenca les barreres imposades per la història i els malentesos, i es troben dos humans despullats davant la passió més primigènia, la que ens fa el que som i aterra totes les incomprensions, però que finalment els aboca al destí que també ens fa iguals: la mort.
 Hi trobem tots els ingredients que es poden trasposar a la realitat. Els moriscos expulsats com a col·lectiu sense identitat, però ningú preveia el que és capaç de fer una població quan no se li doni més sortida que la desesperació (que cadascú ho identifiqui amb qui cregui convenient), els que busquen compromisos amb la realitat, el promès de la Blanca amb qui s'ha de casar que fa un pas enrere (tot i que egoïsta perquè en el fons la vol recuperar). Tot debades, no podem moure'ns contra la història i les circumstàncies si volem evitar el drama. Mar i cel també recupera la idea que un amor pur, sense barreres, és l'únic que pot redimir la humanitat, simbolitzada per tots els habitants del vaixell. Estan condemnats, i en certa manera tots acaben exterminats, uns físicament i d'altres moralment. Enmig, reben els innocents, aquells a qui ni tan sols se'ls ha donat l'oportunitat de plantar cara, de prendre partit de prendre decisions, com el grumet Hydras. I  per sota de tot, els que treuen profit de les aigües remogudes, pesquen en el seu propi profit que serà sempre el mateix sigui quin sigui el signe (podeu aquí posar noms, segur que no en falten, en el cas de l'obra era el Joanot).
El Mar i  el Cel  només es troben en un inexistent hortizó on aparentment es resolen tots els conflictes, només en l'infinit inatansable. 
 Al darrera, hi ha els espectadors, la resta d'habitants que també que s'ho miren i que poden llegir la història com un passatemps o com una interpel·lació.

 I finalment, no sé si el Guimerà li agafaria un mareig d'aquesta interpretació si aixequés el cap o es faria un fart de riure, o plorar.


dimecres, 25 de novembre de 2015

25 de Novembre, dia Mundial contra la Violència de Gènere


 Avui, dia mundial contra la violència de gènere, l'atzar m'ha portat a treballar en un projecte sobre això. Per tant era obligat que escrivís alguna cosa, ja que he tingut el dramàtic privilegi de posar-m'hi a fons en aquest tema, en una zona marginada de la costa del Carib de Nicaragua.
 La Violència de Gènere aquí, la Región Autónoma del Atlántico Norte, més popularment coneguda com la Costa Miskito, és tan freqüent que els que costa és trobar alguna dona que no l'hagi patit en alguna de les seves modalitats (física, sexual, psicològica o econòmica). En el nostre entorn en general és una dramàtica anècdota, o així ho percebim encara que temo que està més estès del que voldríem, però en tot cas si ens trobem amb una dona amb un morat produït per la seva parella no dubtaríem a denunciar-ho i clamar contra qui sigui. Dons aquí, fins i tot sembla justificat que a les dones de tant en tant se'ls envii l'ull a la virolla. Se'n parla fins amb naturalitat, i el col·lectiu femení viu amb resignació que no trobin parelles honestes i respectuoses.
 Una de les meves missions aquí, potser impossible, és provar d'entendre perquè passa. És un conjunt de factors de context, històrics, culturals i sobretot un masclisme rampant, obscè, mai millor dit. La dona convertida en objecte, subjugada econòmicament i socialment. L'home que es creu amb el dret de poder-ne fer el que li plagui i amb la llibertat per deixar-se aconduir pels gelos més primaris, salvatges i injustificats. I una cultura que en alguns aspectes ha derivat cap a justificacions d'aquests fets o mecanismes d'acceptació, incloent l'abús als menors.
 He pogut parlar amb víctimes, històries de vides turmentades en que la violència ha estat la norma durant anys mentre parien nens un darrera l'altre, nenes de tretze anys abusades sexualment pel seu avi i culpabilitzades pel seu entorn familiar fins el punt de provar de suïcidar-se, discriminacions de tot tipus i enmig la lluita heroica d'alguns col·lectius per implantar efectivament les lleis, canviar la mentalitat de les dones (empoderar-les, se'n diu) i trencar aquesta atmosfera de plom, de normalitat. S'arriba al punt que el col·lectiu masculí es queixa que aquestes lleis són una agressió contra els portadors del cromosoma Y, que els desprotegeix, quan el 95% de les agressions les cometen ells. Però de fet, i el que no saben reconèixer, és que és una justa agressió a l'esperit de macho, no a ells, ja que en tot cas els dignificaria d'una vegada. És una xacra que apunta contra l'essència mateixa de l'humanitat.
 És evident que hi ha molts altres factors que m'enrotllaria explicant: la pobresa estructural, la manca d'un sistema policial i judicial eficient, els conflictes regionals per la terra, l'alcoholisme ubicu i el tràfic de drogues, el paper bivalent de la religió (en general promovent la doble moral) i etcètera, etcètera, etcètera.
 En resum, jo, avui i aquí, he arribat a sentir vergonya de ser home en veure tot el que som capaços de fer i ni que sigui per un dia, em declaro dona amb orgull de gènere (malgrat les aparences).


diumenge, 22 de novembre de 2015

Carib

 Em diuen que a Catalunya ha arribat l'hivern, i em corprèn la imatge d'una cortina de neu que busca repòs sobre els prats, fins fa poc agostejats, cansats de l'estiu i la tardor. El paisatge de la muntanya s'adorm sota un llençol blanc, suaument, lluny de la nostra mirada, arrecerats del fred.
 M'estranya que m'assalti aquesta melancòlica imatge, des de la costa del Carib, la costa dels Miskitos a Nicaragua. Potser perquè aquí costa creure que en algun lloc existeix l'hivern. L'aire és càlid, però constantment refrescat per una impetuosa marinada que no cesa i marceix les palmeres sense repòs. Ara de nou faig repàs del que sabia de Nicaragua i d'aquesta zona abans d'arribar. Per exemple, a mi em ressonava a la inacabable guerra civil i la Contra finançada per l'administració del Reagan, la revolució sandinista, l'infame Somoza, un immens llac al bell mig, el delirant projecte de fer-ne una alternativa al canal de Panamà, i una pel·lícula, La Costa dels Miskitos, on Harrison Ford interpreta un inventor genialoide que per fugir de la mediocritat del seu país arrossega a la seva família a les boscúries d'aquest lloc, per encetar una vida ideal, sense restriccions a la seva creativitat. No cal dir que acaba en catàstrofe.
 Però ara, a més, sé que la regió Miskita no té res a veure amb que hi hagi mosquits, que també n'hi ha i força, sinó a la ètnia majoritària, els Miskitos, els pobladors ancestrals d'aquesta costa, inclòs el carib Hondureny. També hi ha descendents afroamericans, criolls, garífunas i algun grup ètnic més. L'estrany són blancs europeus com jo. Els únics que he trobat eren morts: les tombes arrenglerades enmig de la verdor tropical d'una família alemana, datades del segle XIX, missioners que varen importar la religió Morava, em sembla que una forma de luteranisme, i que és la religió preeminent aquí. Què va empènyer aquesta gent a perdre's aquí en aquells temps? Si ara com ara, és una zona encara aïllada. Només hi ha una carretera sense pavimentar que comunica amb Managua, i regularment, quan plou molt, que és molt freqüent, queda tallada. El fet és que la seva herència ha perdurat. Les esglesioles, en la seva xaronia, proven d'imitar a petita escala les sòbries catedrals del centre d'Europa, amb uns campanars punxeguts pensats per evitar que la neu s'hi acumuli, una neu que aquí, mai veuran. I em torna a recordar la blanca cortina, que plàcidament es clou sobre els meus enyorats prats i cims. I em sento empès per aquesta melangia, extemporània fins que una nena,  bruna i vestit blanc com un floc, s'apropa a remullar-se els peus vora la mar i em rescata, sense que sàpiga del cert si encara estic somniant.




dilluns, 9 de novembre de 2015

Calanga

 Ja no em crec allò que no tornaré a banyar-me en el mateix riu. O potser la vida a voltes sembla una sínia que no para de girar fins que no ens haguem assedegat de l'aigua que toca. Jo no pensava mai que tornaria a Calanga, la zona mes arraconada del districte de Manhiça al sud de Moçambic. El riu Incomati, que neix a Sudàfrica, serpenteja paral·lel a la costa durant un centenar o mes de quilometres abans d'abandonar-se al mar, sobre una plana, una baixa en diuen aquí, cada vegada mes envaïda per una extensa plantació de canya de sucre. I entre el riu i la mar s'estén una ampla franja arenosa, feta de dunes fossilitzades per la vegetació fins arribar a la darrera renglera de dunes ja nues, encara vives, que avancen des del Indic amb una parsimònia geològica. Això es Calanga, que encara resta quasi aïllada durant mig any degut a la crescuda de les aigües durant l'època de  pluges, les cheias. Es una de les poques coses que sembla que no hagi canviat aquí des que vaig arribar per primera vegada (ja fa massa anys perquè m'atreveixi a comptar-ho). Als habitants de Calanga no els tenen massa en compte de moment. Perquè a la resta del districte ja hi ha arribat una carretera ben asfaltada, no el tapis d'esvorancs que havia estat, els centres de salut ja distribueixen tots tractament antiretroviral pels malalts de VIH/Sida, que s'ha reduït a una sola píndola. Sembla llunya quan pocs tenien accés a un tractament feixuc i el test del VIH estava rodejat d'un estigma que ara ja s'està vencent. Amb la carretera asfaltada també han arribat els cotxes, abunden els 4x4, les xapes semblen força noves i ja no veig els machibombos destartalats que circulaven amb l'eix desviat i donava la impressió que es movien en diagonal, hi ha tres caixers automatics, quatre sucursals bancaries que es col·lapsen a final de mes i es pot prendre un bon cafè expresso . El país progressa, en termes economics, les cabanes de canyís estan desapareixent per donar pas a les de maó i es donen els contrastos indigeribles, com un adolescent que s'estira sense harmonia, la pobresa de sempre, la riquesa rampant, els luxes mes occidentals (no hi ha quasi ningú sense smartphone, sovint d'última generació). Fins i tot la malaria recula, no se si avergonyida o per la intensa activitat de prevenció que es duu a terme.
 Però Calanga i les zones mes allunyades continuen amb el mateix aspecte, cases de canyis, tot reculat,  i ens recorden que el que veiem a peu de carretera encara es l'excepció. He pogut arribar fins una llacuna litoral, lluny de tot on es encara impossible sentir el tràfec creixent de Manhiça, un lloc esplèndid encerclat de les dunes que la separen de l'oceà i on encara un temeria que l'abandonessin, encara que em tempta perdre-m'hi.







dilluns, 19 d’octubre de 2015

Caça major

Hi ha una cançó de Caetano Veloso que enceta, "vuelvo al sur, como quien vuelve al amor...", i tal i qual. Li tinc una certa tírria al Veloso, per raons que ara no explicaré, i només m'ha vingut al cap quan he tornat a Namíbia. Trepitjo, sense proposar-m'ho, paisatges coneguts com qui no pot deixar de donar voltes i més voltes per acabar trepitjant sempre els mateixos escenaris.
 És curiós com s'esvaiex l'excitació de la novetat. Bé, no és per aquí on volia portar l'entrada. En el meu vagareig per Tsumkwe constituency, a Otjodutjapa region, tocant amb la frontera amb Botswana he topat amb un pavelló de caçadors. Una cabana d'acabats sibarites, fusta i palla, a redós d'un baobab monstruós.
 Allí hi venen a fer estada caçadors alemanys, americans, anglesos, potser espanyols, que paguen una picossada obscena per clavar un tiro entre cella i cella d'un elefant i després anar a sopar sota la nit de la sabana amb un filet de Kudu. En el poblat del costat reposaven filera una dotzena de calaveres d'elefant, tant grans com rabasses, i en una cabana, arrenglerats els ullals d'ivori. He pogut agafar-ne un, i m'ha sorprès la densitat d'aquesta matèria. Un ullal d'un elefant adult deu pesar no menys de 70 kilos. 
 Quin estrany plaer podem trobar en matar aquestes bèsties? I qui diu elefants, també pot esmentar les grans peces cobdiciades per aquests caçadors d'elit, que paguen el que siguin per afussellar un ós polar, un lleó o una morsa. 
 Aquesta activitat es justifica perquè precisament permet controlar la caça i dona dividends a aquestes reserves per a que puguin gestionar-se i sobreviure. En un llibre que vaig llegir fa temps, "Lo que el dinero no puede comprar, límites morales del mercado", reflexionava precisament sobre el fet que hi ha coses a les quals no se'ls pot posar valor si de fet les acabem pervertint, o pervertim el seu sentit darrer. Exemplificava per exemple això de la morsa. Als esquimals de no sé quina regió del Àrtic els donen quotes per matar morses per la seva manutenció, i el que fan és venen part de les quotes a un d'aquests caçadors la qual cosa resulta en uns beneficis més grans. Certament, segons les lleis del mercat això és impecable però transgredeix el sentit inicial d'aquesta llei, preservar i mantenir la vida tradicional dels inuits. 
 Al cap i a la fi, el que passa amb aquestes reserves no deixa de ser paral·lel. Hi ha alguna cosa perversa que s'amaga en la necessitat d'occir aquests grans animals, precisament per protegir-los. Ara que ha començat aquest programa d'economia en colors, estaria bé fer-ne alguna reflexió. Per exemple, seria molt interessant comentar aquesta aberració del mercat que ha fet quasi desaparèixer els rinoceronts, degut a la demanda absurda de les seves banyes que no tenen més propietats medicinals que les ungles dels peus. Només són queratina. Però la raresa d'aquests trofeus, encara atia més la creença en les seves propietats, ves per on. Si bé ara celebrem que el Nobel de Medicina s'ha atorgat a una metgessa que va aïllar d'un producte de la medicina tradicional xinesa un fàrmac que ara és a l'avantguarda del tractament contra la malària, la mateixa medicina tradicional està exterminant una relíquia del passat, un ésser vivent. 
 Perquè al cap i a la fi, i aquí és on volia arribar, una de les coses que ens fa més genuïnament humans és la capacitat de meravellar-nos, d'admirar-nos per que qualsevol minúcia viva, prodigi de la creació, que només pot portar a un sincer respecte, veneració, per qualsevol ésser animat. 
 Per això, qui fot un tiro entre cella i cella a un elefant, ha oblidat alguna cosa molt important pel camí.



dilluns, 21 de setembre de 2015

El canvi climàtic

Una de les característiques dels nostres temps és que es pot fer brama de tot. La xarxa així ho permet i donem, ni que sigui inconscientment, acta de veracitat a qualsevol cosa que es publiqui. Cap problema, si no es tracta d'assumptes que poden afectar la supervivència. Perquè al cap i a la fi, allò que preval és la veritat (o la realitat, com li vulguis dir), que és molt tossuda la pintem com la pintem. 
 Amb el tema del canvi climàtic això queda ben palès. Hi ha els qui l'assumeixen com a bo, els indiferents, com a mínim la majoria que fan la viu-viu a una mena de música de fons a la qual ja s'hi han acostumat, i els negacionistes. No m'importaria massa si no fos la trascendència que té aquest moment històric. Negar-lo corre el risc de fer el mateix paper dels violinistes del Titanic. És massa greu, per poc que s'hi cregui, com per prendre-s'ho a la lleugera. Ser-hi indiferent és anàleg a la inconsciència. 
 El fenomen del negacionisme no és nou. Hi havia negacionisme en el seu dia que el tabac fos perjudicial per la salut. La ciència i les dades epidemiològiques s'han imposat i ja ningú gosa negar-ho. També hi ha negacionistes, que afirmen que el virus del VIH (el causant de la sida), no existeix o que la terra és el centre de l'univers, i alguns de ben sinistres com els que neguen l'holocaust jueu o que Anna Frank fos un personatge real. Amb el tema del canvi climàtic, com amb el del tabac, s'hi amaguen interessos gens ocults. Les indústries de combustibles fòssils, començant pel carbó, són les primeres. Perquè ara resultarà que la fi de l'energia fòssil no serà provocada pel seu esgotament (les tècniques d'extracció fan possible obrir pous on fa dècades era impensable), sinó perquè són ambientalment insostenibles. Podria ser una bona notícia que portés a un canvi de paradigma energètic i un cataplasma per molts conflictes regionals. Tot em fa pensar que la qüestió palestina es solucinaria amb una transició energètica, ens oblidaríem de l'orient mitjà i els conflictes d'allí moririen per inanició. 
 Per posar en dubte qualsevol negacionisme, primer cal veure quins interessos pot tenir aquell o aquells que el sostenen. Si aquest existeix, ja n'hi ha prou per posar-lo en quarantena. En segon lloc, l'elaboració dels seus arguments sol ser poc menys que paranoica, ideant teories sobre els que ells creuen que han muntat una gran mentida. És molt fàcil posar en dubte qualsevol cosa, només cal identificar un interès ocult (el de les indústries fòssils no ho és) i bastir un argument. 
 Pel costat dels que accepten la realitat del canvi climàtic, sorprèn la lleugeresa amb que es comenta, quasi com una qüestió anecdòtica: que si els pingüins muden de plomes més tard, les tortugues marines pondran els ous en platges diferents, el conreu de la vinya buscarà més altes altituds, i el conreu de l'arròs es popularitzarà als Països Baixos. No és massa seriós, fins i tot descoratja. 
 Vivim en un planeta fràgil, una fragilitat que els astronautes expliquen molt bé quan retornen a la terra. Només habitem la petita pell d'un planeta d'una singularitat fins ara única, amb un delicadíssim i astorador equilibri que fa que els ecosistemes rutllin, des de la posició exacta respecte al Sol fins la inclinació de l'angle de rotació. I a més rutillin i produeixin una bellesa indescriptible. Pensar, en altres termes, que a això li poguem estar posant fi, o si més no degradant fins que sigui irreconeixible, ens hauria d'estremir i ni que tinguéssim arguments més o menys pregons acceptar per prudència que el canvi climàtic és una realitat i si no ens ho creiem, fer de manera que la ciència respongui a aquestes preguntes amb independència, sense biaixos i claredat, inclòs que l'Anna Frank va existir realment i els seus diaris són verídics. Perquè a nivell personal, no podem anar verificant tot allò que ens donen però sí tenir accés a les fonts i bastir una necessària confiança en elles. És l'únic estrep que ens queda per aferrar-nos abans no sigui massa tard. 




diumenge, 30 d’agost de 2015

Pensions de jubilació

Com cada mes d'agost han proliferat barrejades a voltes d'una forma obscena amb la realitat més crua, les típiques notícies d'estiu: rècords de truites de patates, l'avançament de la mudança de les plomes dels pingüins del zoo de Barcelona, l'idil·li d'Eugenia i José Coronado i la tragèdia quotidiana dels immigrants. El poti-poti és entre tragicòmic i esfereïdor.
 Una d'aquestes notícies va ser una mobilització que la secció juvenil de la UGT, que s'anomena Avalot, per reclamar que els anys d'estudi de postgrau comptabilitzin com a cotització per la jubilació, atès que els joves cada vegada s'incorporen més tard al mercat de treball i per tant tenen menys anys cotitzats. Traient el probable filtre estiuenc, a mi m'ha cridat l'atenció que el jovent revolucionari es preocupi per una jubilació incerta i llunyana. Suposo que fan molts més actes i s'ocupen de molts més aspectes sobre la situació laboral i social dels joves, perquè no imagino aquests plantejaments el maig del 68, o és que el jovent s'ha tornat extraordinàriament conservador i mancat d'idees?
 En tot cas, el fet que aquesta preocupació s'hagi filtrat fins aquells pels quals la jubilació és un horitzó remot, i que pel mig hauran de delmar amb mil conflictes alguns dels quals encara no podem imaginar, és simptomàtic.
Com també ho és que al centre del debat de la independència estiguin també les pensions. Sona poc trascendent, però no cal molta àlgebra per comprovar que el sistema actual és insostenible. El tema és tan sensible que ningú gosa agafar-lo per les banyes. L'horitzó d'una vellesa pobra i desamparada esgarrifa a qualsevol. El progrés, amb una dialèctica sovint frustrant, ha portat a aquesta situació. La gent cada vegada viu més anys, es tenen menys fills i les pensions es basen precisament en la contribució actual dels treballadors, la gent en edat de treballar. Si la piràmide s'inverteix, s'ensorra. És evident.
 Assegurar-se una pensió ha esdevingut un galvanitzador social. Mantenir-se prou anys cotitzant una fita. Com amb les hipoteques, cal pensar si això no duu també a una certa esclerosi social, amputa les veritables aspiracions i capacitats dels qui sense aquest esquer portarien una vida diferent.
 La idea original de l'estat del benestar, assegurar a la gent gran un ocàs digne, s'ha trastocat. El motor ara com ara és la por a la vellesa, considerada des de l'antigor la maledicció per antomomàsia, encara que es pinti de daurat com en alguns espots publicitaris. Més que la mort i tot, de la qual n'és preàmbul. Precisament aquí voldria fer un parell de reflexions, En primer lloc, això de la pensió sofreix del que se'n diu en termes epidemiològics una greu biaix, que per evident passa desapercebut. Els qui moren abans de l'edat de jubilació o poc després, no en gaudeixen i probablement maleirien haver esmerçat les seves vides adquirint un dret que mai hauran pogut disfrutar. Com que ja no parlen, els altres continuarem perseguint l'esquer. I és que sense aquest pòsit de pèrdues, potser el sistema de pensions ja no seria sostenible de fa anys. Per entendre'ns, seria una catàtrofe si algun dia s'arriba a predir amb certesa l'esperança de vida individual. Cadascú de nosañltres prendria les decisions adequades segons el seu fat i resultarà que molts es sublevaran contra el fet de contribuir per un privilegi del que ells mai fruiran. Crec que quan es dissenyi aquesta mena de "predictor", les instàncies polítiques el prohibiran o l'amagaran. 
La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'envellir. Com he dit, aquesta és la màxima maledicció contra la que lluitem amb èxits sempre temporals. Ara s'ha posat de moda això de diferenciar entre l'edat cronològica i la biològica. Em sembla una bestiesa metafísica. També estan en un cert auge els corrents filosòfics que es deixen estar de trascendències i metafísiques, i apunten que l'únic en que cal confiar i posar els goigs i les esperances és en l'evolució il·limitada de la ciència i la tècnica que porti a bandejar la vellesa, la malaltia i fins i tot la mort. Però com que de moment això no sembla que sigui molt immediat, caldrà continuar debatent sobre el futur de les pensions. Però no estaria malament recuperar allò que l'important és el camí, no la meta. Ja sé que és un tòpic, però si el tòpic es redescobreix pot resultar novedós i tot i  ajuda mirar els coses d'una forma diferent i més creativa. Al cap i a la fi, tot es redueix a una vida amb sentit, i no podem deixar que la resposta la segresti ua incerta, llunyana i cada vegada més improbable pensió de jubilació.



dilluns, 27 de juliol de 2015

Ebola

 El ritual es repeteix cada vint o trenta quilòmetres a les atrotinades pistes de Sierra Leona. Un control policial, un cordill amb pedaços de plàstic que fa de  barrera, baixem del cotxe, ens prenen la temperatura amb una pistoleta d'infraroigs, ens rentem les mans amb aigua amb clor, i si la temperatura és normal ens deixen continuar el viatge. És admirable la mobilització nacional que ha portat al país a quasi eradicar la malaltia. 



Només queden un parell de cadenes de transmissió en un barri de la capital i un districte al costat, Port Loko. 7 o 8 casos setmanals, lluny dels 500 que s'havien arribat a declarara cap a l'octubre o novembre de l'any passat.
 En certa manera, el país viu una mena de situació post-bèl·lica. A tot arreu hi ha missatges de sensibilització, a  més dels controls policials, les estacions de confinament dels casos sospitosos, ara quasi buides, el toc de queda encara vigent a partir de les deu de la nit en tot el país, i les sis de la tarda allí on encara hi ha casos. No s'ho prenen a broma. He vist uns militars fuetejar amb una tija a dos joves que a les sis i mitja encara no havien tornat a casa. 
 E-bo-la. Tres síl·labes que han fet el salt a l'imaginari col·lectiu. Fins ara era sinònim d'una malaltia exòtica que passava en el cor de la jungla equatorial, inspiradora de pel·lícules més o menys encertades (Twelve monkeys, Estallido). Ebola també és símptoma d'una època. Ha traspassat el seu lloc natural i ha arribat a plantar-se als Estats Units o a Espanya i ens ha esfereït. La manca de control, allò desconegut, la mort, no hi estem acostumats. Tenim el papus davant de casa i ha trucat la porta. La por el precedeix, i amb ell l'estigma. N'he pogut sentir un tast, en algun entorn en que se m'ha recomanat de no deixar-m'hi caure uns dies per una por sense fonament. I és una experiència recurrent entre tothom que hagi trepitjat Guinea, Libèria o Sierra Leona aquests darrers mesos. La por a la por, el terror secret anul·la la solidaritat i redueix a qui se'n fa portador a un ésser ense drets, alienat. Només cal una etiqueta per a engegar aquest mecanisme pervers.
En certa manera, el Ebola ha vingut per quedar-se, tant en l'imaginari com en la realitat. Una petita reflexió sobre aquest brot epidèmic fa entendre que hi ha una causa ecològica al darrera. Els vectors, rat-penats i micos, han pogut contactar (ser devorats), per persones que han accedit als seus hàbitats més aculats. L'home de fet, ha anat a buscar el virus, no al revés, amb les activitats d'explotació forestal, mineres, i l'han portat fins les grans conurbacions on la transmissió era ben fàcil i la malaltia no es podia autolimitar com havia passat fins ara. Cal esperar que els casos de Ebola vagin aparaixent periòdicament, de forma esporàdica, en aquests països. Em sembla inevitable i així ja ha ocorregut a Libèria on havien eradicat oficialment la malaltia. La resposta ha estat mecànica, quasi. Provar de desenvolupar una vacuna que sigui eficaç, sense pensar una mica més en les causes de fons. En cert sentit, darrera de les vacunes sí que hi ha un discurs ideològic.
 Al districte de Bombali, el propietari de la casa d'hostes m'ha ofert de fer negocis amb els minerals que explota, no sé si de forma legal o il·legal. Qui em conegui convindrà també que aquest home no té nas pels negocis. En tot cas, em va ensenyar unes mostres de pedra negra (black stone), d'on s'extreu el coltan, element essencial per fabricar telèfons mòbils, extret de les profunditats de la selva cada vegada més malmesa. Així, cada vegada que en fem ús, es tanca aquest cercle perniciós, sense saber que hem col·laborat en tot aquest desori. I  es confirma allò de l'efecte papallona. 


dimarts, 14 de juliol de 2015

Sierra Leona II

 Sempre que visito per primera vegada un país, després de conèixer-lo una mica i informar-me, faig un interessant exercici. Provo de recordar la percepció que en tenia abans de trepitjar-lo, i així puc adonar-me del prejudici, concepcions que poden habitar en el cap de qualsevol altra persona. Per exemple, si esmento Sierra Leona avui dia, quan torni a Barcelona, vindrà al cap automàticament la paraula Ebola i la imatge de moribunds, sagnant per tots els orificis, vagarejant pel país. Després potser algú li suggereixi la pel·lícula Diamantes de Sangre, amb Leonardo Di Caprio, seguidament li suggerirà una guerra interminable i cruel sense que arribi a posar cap nom concret als bel·ligerants, i finalment pobresa, mangos, tròpic, o amb prou feines la podria localitzar en el mapa. 
 Això del Ebola ho tractaré en una altra entrada, perquè hi ha molt per explicar. La pel·lícula Diamantes de Sangre té un rerafons real, però tampoc hi entraré. Això de la guerra, tot i que el coneixement que se'n deu tenir sigui molt general, imprecís, és ben real i ha marcat la història recent del país. Ho explicaré d'una forma clara com van anar les coses:

L'exècit liberià del NFPL va ajudar els rebles del RUF a lluitar contra el SLA, del qual es va escindir el NPRC i el AFRC, mentre la població civil es protegia de tots ells mitjançat les CDF, i en algun moment van entrar en joc forces mercenàries pagades pel govern per foragitar no se sap ben bé si el RUF o el NPRC o tots plegats, encara que, això si, tothom defensava la renovació democràtica del país. I també els unia el fet que, sobre el terreny, enrolaven nens soldats, i mostraven una crueltat gratuïta contra els civils als quals pretenien redimir (excepte les CDF, que es defensaven precisament de tot això). M'heu seguit? Només és una síntesi de tretze anys atroços que els més doctes historiadors encara proven d'entendre-ho, com qui vol desentortolligar un fus que s'enfonsa fins el temps de la fundació de la colònia, però el que és cert és que pel país encara vagaregen mutilats, persones a les quals alguna de les faccions amputava de viu en viu un braç, una cama, o ambdós, i que ens recorden. Tornant de Bombali, un home en l'edat d'haver viscut la joventut durant aquesta guerra civil, entre el 1991 i el 2004, s'ha apropat a la finestra del cotxe. Vestia una gavardina polsosa, un gorro de llana trenat amb els colors de Jamaica i una samarreta negra. S'aguantava sobre dues crosses, la cama dreta tallada per sota del genoll. Li he donat una llauna de foie de vaca que acabava de comprar, s'ha apartat, ha deixat les crosses al terra i s'ha assegut per llepar-ne el contingut amb els dits. I he pensat que al cap i a la fi, no hi havia res tant real com l'absència d'aquella cama. 




dimecres, 1 de juliol de 2015

Sierra Leona

Si l'aeroport del prat està sobre un delta, el de Freetown reposa al mig del mar. De fet, es troba a l'extrem de la península que tanca la badia on està la ciutat, separat per un ample braç d'aigua. Per tant, per arribar-hi, després de recuperar l'equipatge, cal prendre una llanxa motora durant uns trenta minuts. Com que he arribat de nit, tot plegat tenia un aire fantasmagòric. L'aprehensió per l'Ebola ho feia tot més amenaçant, el mar que ronronejava en la penombra, la lluna aclaparada darrera uns núvols, l'esquitx de l'aigua tenebrosa. Algú podria pensar en una versió africana de Caronte conduint les ànimes en pena a través de la llacuna Estigia. A l'arribada, no hi ha res que faci pensar en un infern epidèmic. No hi ha tocs de queda, ni malalts de Ebola llanguint sobre l'asfalt. És una urbs tropical més, aterida per la calor i l'humitat, anellada per un cercle de muntanyes de verd esclatant, i ara, època de pluges, amb gropades de núvols amenaçants que solquen el cel. L'únic que recorda l'Ebola és l'enquesta epidemiològica en arribar a l'aeroport, el ritual de rentar-se les mans amb aigua saturada de clor i els rètols i avisos en els murs amb missatges preventius. Cosa que no entenc, hauria de ser a la tornada quan féssim tot aquest cerimonial. Per la resta, la gent està fent a aquestes alçades la seva vida normal, enfonsades en el tumult insomne de la ciutat.
 Quan s'ha alçat el Sol i he pogut anar a prendre un cafè, ha creuat l'avinguda principal de la ciutat el sèquit presidencial, a tota velocitat. He comptat 15 vehicles, entre fastuosos 4x4 de color negre, un parell de cotxes de luxe també negres i amb els vidres fumats i una ambulància que tancava la comitiva. És un fenòmen que definitivament uneix tots els països subsaharians. Els presidents tenen tots el costum de moure's amb aquestes corrues, sense miraments pels seus súbdits que sovint són atropellats a una velocitat extravagant. He vist exactament la mateixa escena,  a Angola i Moçambic, i me l'han explicada a d'altres països. Potser és el vestigi més viu del panafricanisme.

Us deixo una foto panoràmica de Freetown com la veig des de l'edifici on sóc.


dilluns, 22 de juny de 2015

Quina foto us agrada més?

Hola estimats i nombrosíssims seguidors d'aquest blog, us proposo un exercici: escolliu d'entre aquestes fotos la que més us agradi i us l'enviaré. Són fotos fetes a l'inici de la primavera a la Segarra, als voltants d'un llogarret que es diu Montfar. Tenia ganes de compartir-les. A tots els participants, com a premi, els enviaré la foto escollida per a que l'utilitzin com a salvapantalles.














dissabte, 20 de juny de 2015

"En la propera vida, vull ser vaca suïssa"

 El títol és una frase de llibre "El hambre", assaig del periodista argentí Antonio Caparrós publicat fa poc per l'editorial Anagrama. Sona a boutade, broma o ocurrència daliniana. Però és l'afirmació seriosa d'un camperol indi feta a aquest escriptor. L'assaig és un recorregut actual i històric sobre el fet de la fam al món i les seves causes, i conseqüències. Una idea central, per entendre com cal el fenòmen segons el llibre, és que no cal confondre una gran crisi humanitària, una "hambruna", amb un estat continu de malnutrició, que és el cas més freqüent. És a dir, el més freqüent no és que hi hagi una situació puntual en un lloc del planeta que faci que centenars de milers de persones de cop i volta es vegin abocades a la fam, sinó que milions viuen en una penombra, un llindar que les exposa contínuament sota el límit de la desnutrició, i ho paguen els més sensibles a aquest eufemismes que s'ha anomenat inseguretat alimentària, els nens. Això és més difícil de gestionar, i de pair també, perquè sol tenir causes diferents. En un primer cas hi ha una situació relativament excepcional d'origen climàtic, polític, bèl·lic sovint local que esclata abruptament. El segon, té unes causes profundes i estructurals que arrelen en tot un sistema planetari pervers.
 Per entendre'ns, el planeta produeix suficient menjar per sostenir tota la població actual, però la fam no ve determinada per la disponibilitat o no d'aquest menjar, sinó per la possibilitat d'adquirir-lo. Per un costat, hi ha la tendència a imposar el monocultiu de conreus orientats al mercat mundial, que destrueixen la suficiència alimentària de les comunitats de camperols (per dir-ho clarament, difícilment podran viure només de canya de sucre o oli de palma), els fan extremadament dependents de les oscil·lacions de la demanda i preu d'un sol producte i dinamita l'estructura social i cultural tradicional (a més de rebentar els paisatges i altres desastres ecològics). Jo ho he vist directament a Moçambic i Angola, com les extensions de canya de sucre creixen sense límit. Per un altre costat, tota la producció de menjar està subjecta al sistema especulatiu de futurs que té tendència a inflar els preus (per això dona beneficis), i a més com que es tracta d'un producte que en termes econòmics es diu "poc elàstic", i que simplement vol dir que ningú pot prescindir-ne gaire temps, dona uns rendiments sempre interessants. El preu és empènyer a milions de persones a aquest llindar sòrdid, gris, que ens produeix un certa desafecció, com si ho acceptéssim un mal necessari. El fet és que ens costa imaginar el que deu ser viur en un estat continu de prostració per la fam, de no saber, literalment, què menjarem demà i pitjor, què menjaran els nostres fills. D'això se'n diu, literalment, malviure. És una situació atroç, desesperada i desesperant que en el fons també està darrera de les migracions massives a través del mediterrani que només han donat una resposta tant patètica per part dels països Europeus. El problema, de veritat, és que tot plegat posa en qüestió un model econòmic que volem arreglar amb tanques i ajuda humanitària. Com reflexiona el mateix Caparrós en un capítol del llibre, fins quin punt té sentit tractar els desnodrits amb papilles i productes molt eficaços, però que un cop donats d'alta dels hospitals de campanya, tornaran al llindar habitual. Hi ha riqueses, plans de pensions, fons d'inversió, que se sostenen sobre una muntanya de cossos famèlics. 

 Tornant a la frase inicial, l'indi que va pronunciar-la es referia a que les vaques suïsses són probablement els éssers amb una major seguretat alimentària del planeta. El valor de la seva carn i llet les fa prou preuades per tenir la dosi de farratge diària necessària, i que en valor de calories alimentaria una bona colla de nens indis. Voldria acabar aquest post amb una crida a canviar el sistema, però passo, que cadascú prengui les decisions que cregui convenient. 




dissabte, 23 de maig de 2015

El documental de Sense Ficció sobre els germans Roca

 La setmana passada vaig veure el programa Sense Ficció, en que projectaven un documental sobre la recerca artístico-experimental dels germans Roca, que regenten el que es considera el millor restaurant del món. S'explicava el seu esforç per poder elevar la cuina al rang d'expressió artística, al mateix nivell que la música, el teatre, l'òpera, les arts plàstiques. Amb aquest propòsit van construir una mena de "performance", no sé definir-ho millor, que combinava tots aquests ingredients. En paraules seves paraules seves, la seva ambició era portar al límit les emocions, els sentiments, a través de la cuina, de la degustació, acompanyada per l'obertura màxima de tots els sentits canalitzats per l'experiència gustativa, olfactiva, visual i auditiva. 
 No sóc cap expert culinari, aviso, però d'entrada, i des del punt de vista d'un llec en el tema culinari però crec que amb una certa sensibilitat artística, a mi el documental em va deixar un rastre de vidriosa inquietud. Primer, perquè tot plegat (al marge de les dots culinàries que no jutjo de cap manera), em va semblar un vulgar exercici de sofisticació que no feia referència a cap realitat tangible. M'explicaré. A mi això de l'abstracció per l'abstracció, de deslligar sentiments, emocions, sensacions, d'un punt de referència, d'un marc que trascendeixen però alhora expliquen millor que qualsevol altra expressió (per mi més o menys aquesta és la definició d'art, discutible si voleu, un viatge d'anada i tornada), em fa d'entrada basarda i en segon lloc em pot arribar a repugnar. No crec en un tal deslligament, i em sembla un enrevessat exercici de bombolles de sabó, tant elaborades com vulgueu, que només deixen un rastre d'incomprensió i en el meu cas perplexitat que finalment desemboca en buidor. Un art sense transformació interior, i de retuc, sense ambició de transfigurar (i potser transformar), la realitat, no sé exactament que és. En aquest sentit, em va semblar un simple embotiment dels sentits que no porta enlloc, una banalització suprema i alhora sofisticada. No res més. Jo m'acontentaria amb menjar i prou, francament, i això no és un judici contra l'habilitat culinària dels germans Roca, no la sé valorar però segur que compartiria l'admiració mundial.
 Si algú té una altra opinió, estic disposat a corregir-me. 


dimecres, 13 de maig de 2015

La WWII, vista setanta anys després

 Fa setanta anys que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Els veterans més joves toquen doncs els noranta anys. No fa ni deu anys que va desaparèixer el darrer veterà de la primera guerra Mundial, i ara veurem com s'esvaiex ràpidament la memòria viva del conflicte. Així passa la Història, i ja ningú la podrà reviure. Només ens queda la literatura, la bona literatura, que fa el miracle de ressuscitar el passat (a diferència dels llibres d'història).
 Em sembla que era Ortega y Gasset, o  no sé qui, o potser m'ho invento, que la història de veritat era el que anomenava la intrahistòria, no els grans fets, batalles, dates. Sinó les biografies concretes, els sentiments, sofriments i emocions dels que s'hi han trobat embolicats. La major part de les vegades sense controlar-ne les circumstàncies que els han dut a, per exemple, viure de ple aquest conflicte bèl·lic. Paul Beevor, en el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial combina les grans dates i fets amb apunts biogràfics, concrets, de persones reals que donen sentit a aquests grans fets. I de passada desmitifica, mostra les misèries humanes dels grans referents morals, que no ho eren tant sembla: Churchill, Roosvelt, McArthur. Fa particular incís en demostrar com els egos i dèries personals varen passar soving per sobre de qualsevol raonament i varen costar vides i provocar destrucció innecessària. Poc ressò es fa de la catastròfica i inútil campanya de destrucció de les ciutats duta a terme per la RAF britànica.
 Fa temps em va caure a les mans un llibre, Un extraño para mi mismo, de Willy Peter See . Es tracta del diari d'un jove soldat de la Werhmacht, que lluitava al front de l'est, que passava a net quan tornava de permís fins que va desaparèixer i no se'n va saber res més, l'any 1944. El manuscrit es va recuperar d'unes golfes l'any 2002. Llegir-lo trenca l'estereotip del soldat alemany, despersonalitzat a les pel·lícules, com si no tingués rostre sota el típic casc que tots recordem.
 D'aquest, n'hem tingut la sort de conèixer-ne els pensaments, les emocions. Però de la majoria no n'hem sabut res més però és precisament aquesta intrahistòria que fa real la història dels fets. Llegida des d'aquesta perspectiva pren una altra dimensió. Penso ara en un dels episodis més foscos, les violacions sistemàtiques, massives, comeses per l'exèrcit roig, desinhibit pels seus mateixos comandants. En menor mesura, sabem que també va ocórrer al front de l'oest, i Norman Lewis deixa testimoni de les atrocitats sexuals de les tropes colonials franceses a Itàlia. Curiosament, atesa la magnitud de la tragèdia, es calculen en centenars de milers les dones violades, no he conegut encara cap relat en primera persona publicat d'alguna d'aquestes dones. La majoria ho varen enterrar, i ara també elles són mortes.



diumenge, 26 d’abril de 2015

Mare Mortum


 Aquesta és l'ocurrència que circula per internet i alguns manifestos, per referir-se al Mare Nostrum, el Mar Mediterrani, després dels darrers naufragis, tragèdies, de vaixells amb immigrants. El joc de paraules és tan fàcil com apropiat. El vaixell que es va endur al fons del mar unes nou-centes persones venien de la banya d'Àfrica, inclosa Somàlia. Quan hi vaig ser aquest mes de març, m'explicaven que no hi havia família que no tingués algun membre desaparegut després d'iniciar el viatge per arribar a Europa. No saben què se n'ha fet. I encara explicaven que el pas en vaixell per l'estret de Sicília és  només el darrer pas. Quan arriben al Sudan, els esperen les màfies, carronyaires humans, que literlament els segresten i extorsionen la família d'origen per a que paguin sumes que les acaben arruïinant. Després continuaran seguint els avatars d'un viatge incert, del que ningú sap quants es perden pel camí. Els que creuen el mediterrani, o es queden a mig camí, són només una part indeterminada del total que van iniciar aquest èxode.
 He sentit amb sorpresa alguns plantejaments, que dir-los frívols em sembla poc. Bombardejar les barques, abans no salpin, em sembla una monstruositat que a més planteja molts interrogants. Primer, com es pot saber que una barca està buida quan se la bombardeja des de l'aire? I en segon lloc, només agreujarà el problema. La marea humana, com l'aigua desbordada, buscarà una altra via per obrir-se camí, o persistirà fins poder sobreeixir en un moment o altre.
 On està l'origen del problema? Un conegut activista ho exemplificava molt bé. Creuar l'estret de Gibraltar per un sub-saharià significa guanyar automàticament 30 anys més d'esperança de vida. Això també explica l'abundància de nadons a mans de les seves mares que fan aquest viatge. 
 Més motius. L'actual guerra del Iemen, que ens sembla tan llunyana, té un efecte directe sobre les economies dels països de la banya d'Àfrica, especialment Somàlia, Somaliland i Putland, aquests dos darrers autodeclarats estats independents. El port d'Aden, al Iemen, és el principal destí del comerç d'aquests països, i que ara estigui enfonsat en el caos, significa més pobresa, menys perspectives, més persones que es plantegin fugir, emigrar, buscar una vida millor o simplement amb oportunitats. Només és un exemple de com d'intrincat pot ser tot això.
 No es pot respondre que el problema no és nostre, ni quedar-se en les operacions de rescat. No sé les solucions, potser les imagino, però implica un canvi de paradigma tant profund que s'entén que algú, entre altres al ministre Margallo, plantegi sense vergonya solucionar-ho a canonades (en la seva versió més políticament correcta anomenada bombardeig aeri selectiu).


dimecres, 8 d’abril de 2015

La tirania del llenguatge econòmic

Fa temps vaig escriure sobre la influència del llenguatge en el pensament personal i la percepció socialment admesa de la realitat. Resulta que el llenguatge arrela amb les capes més pregones de la consciència (i la inconsciència), i modula la nostra percepció i per tant la relació que establim amb el món. En aquest sentit, la nostra construcció del món i la manera de mirar-lo i entendre'l funciona com els peixos que viuen en l'aigua, però no en saben l'existència.  D'aquí que la pobresa en l'expressió, comprensió, de lèxic, no es pugui interpretar com una mancança purament mecànica, com qui no sap utilitzar un aparell qualsevol, sinó que denota una pobresa molt més íntima. La llengua pot ser tant esclavitzant com alliberadora, segons l'ús i continguts que se li doni. Tant és així que fa uns centenars d'anys, un emperador xinès va ser aconsellat per un savi que si volia canviar la societat per bé, havia de començar pel llenguatge. Semblaria una afirmació enigmàtica, però aquest ja sabia el que es deia.
Tot això em va ser suscitat per la lectura del llibre de Victor Kempeler , La lengua del tercer Reich, que ja vaig comentar en una atlra entrada fa temps. Descrivia com un dels mecanismes de control social i del pensament col·lectiu del règim nazi va ser la manipulació expressa del llenguatge en els medis d'informació i en la propaganda, junt amb l'impediment mitjançant la censura de l'accés a altres veus a la població germana. Ja en sabem els resultats tant efectius que va tenir.
 Se'm va acudir doncs si no estem sotmesos a una altra dictadura del llenguatge actualment, amb la mateixa inconsciència de l'alemanya dels anys 30 del segle passat. No vull comparar res des d'un punt de vista qualitatiu, simplement apunto a una reflexió, com les mateixes que va fer el Victor Kempeler, tot imaginant què hi ha de diferent en el bombardeig informatiu i lingüístic en que avui estem immersos, respecte a fa dues o tres dècades. Em sembla obvi i podria ser matèria d'una tesi, que si una cosa crida l'atenció és la invasió massiva del llenguatge econòmic i economicista. Especialment palès per la suposada crisi econòmica que estem encara sofrint. Tot de conceptes que si un para a pensar són d'allò més abstractes i fins i tot absurds si s'analitzen acuradament des d'un punt de vista lingüísitc (prima de risc, tipus d'interès, valor afegit, euribor, TAE, plusvàlua, creixement econòmic, recessió, inflació, inversió etc.), s'ha convertit en ús comú, de manera que mirem, jutgem, filtrem, analitzem la realitat amb aquests paràmetres que al cap i a la fi sovint només responen a una convenció social i lingüística. Per exemple, el terme estalvis no té el sentit que tenia en l`època dels nostres avis o besavis. Ara només són dígits ingràvids, vaporosos, que no signifiquen res i la prova és que si tothom decidís treure'ls de cop, es trobarien que no n'hi ha per tots. De fet, no existeixen!
        Crec que no és desencertat pensar que s'està instal·lant una nova dictadura que tergiversa el sentit de tot plegat. Un altre exemple molt palès és el que passa amb el "mercat" (una altra paraula de la família!) dels objectes artístics. Valor, que és un terme qualitatiu que va molt més enllà de qualsevol anàlisi econòmic, es confón en preu i es dona més importància als rendiments d'una subasta al que significa realment aquella peça d'art que anirà a raure a l'habitació d'alguna mansió anònima. Els productes artístics s'han convertit ells mateixos en el que s'anomena en "valors refugi", és a dir, objectes que guarden un preu i permeten assegurar un capital pel futur un cop es decideixin vendre. Això no té massa a veure amb el que es considerava Art, en majúscules (i no cal parlar de la seva capacitat de transgressió). Un altre exemple també evident és el que ha passat amb les cases, els habitatges. També s'han convertit en inversions, espais sotmesos a l'especulació (no cal exemplificar-ho massa), han deixat de ser "llars", allí on segons Claudio Magris s'esdevé "l'aventura més arriscada, difícil i seductora, on ens juguem la vida i la capacitat o la incapacitat d'estimar i construir, de donar o tenir felicitat...". Mandangues, ara és una inversió i això justifica (fixeu-vos les conseqüències d'aquest canvi del llenguatge!) que hi hagi un excés de pisos buits i gent foragitada de casa seva al mateix temps. Una aberració que en el fons és lingüística. Més exemples. Acceptem sense immutar-nos les cotitzacions que arriben a tenir personatges de la moda o l'esport, fins el punt que aquestes quantitats perden tot el sentit en sí mateixes, al marge de la injustícia que poden representar. Es transmet de forma molt efectiva el missatge que l'enriquiment (monetari), no pot tenir límits. A aquest pas oblidarem que els sudaris no tenen butxaques i que morir ric és més aviat patètic.
 S'han alçat ja algunes veus crítiques contra això de pretendre posar preu a tot, i així convertir el criteri de qualitat en termes econòmics, com la mateixa felicitat. Aquestes veus crítiques es queixen amb raó que l'economia perd així la persona, en el seu sentit ampli, com el seu centre i es reclou en sí mateixa, s'autorreferencia, com una serp pervertida. Té sentit en si mateix el creixement del PIB? No, però sense anar més enllà es considera una bona notícia, però reduït a pur paràmetre despullat té el mateix valor que dir que les llunes de Mart tenen una òrbita variable. I el creixement econòmic esdevé un dogma incontrovertible. Això s'explica perquè s'obvia la qüestió recurrent dels filòsofs clàssic: què és una vida bona, digna de ser viscuda i si el PIB ajuda a que els ciutadans se'ns faciliti el camí per aconseguir-la o no. O en tot cas es respon a aquesta qüestió en termes econòmics necessàriament reduccionistes, sinó empobridors i fins i tot perversos (només cal fer un repàs als recents anuncis promocionals de les diverses loteries i sortejos nacionals per entendre de què parlo).
 Tot plegat va acompanyat per un bandejament de les humanitats i el bagatge lingüístic que precisen. La llengua és el nervi que ens comunica amb el que veritablement som o podem arribar a ser (encara que no sapiguem del cert quina és la resposta, però hi és), i per tant anestesiar el nervi també significa anestesiar la capacitat de reflexió i finalment d'humanització. L'educació tal i com tendeix a ser plantejada, està dirigida a crear éssers amb habilitat tècniques i científiques, però també acrítics. I així es tanca el cercle car deixa el camí adobat a la imposició d'un llenguatge manipulat, tergiversador i deshumanitzador.
 Una de les solucions, d'entrada, és la següent. Primer, no prendre's massa seriosament el sistema educatiu i donar a casa als infants i joves allò que no podem esperar a l'escola ni molt menys a la universitat, i llegir, llegir tant com es pugui els bons autors, que són els que han sobreviscut al llarg dels decennis i els segles, llegir com posseïts perquè només la veritat ens farà lliures (i la llengua és el seu estendard).


dimarts, 17 de març de 2015

Fury

 Fury, pel·lícula dirigida per David Ayer, protagonitzada i produïda per Brad Pitt, relata les peripècies heroiques i bèl·liques d'un grup de tanquistes que condueixen un tanc Sherman al final de la Segona Guerra Mundial.
 A mi m'agraden molt les pel·lícules bèl·liques, què hi farem. N'hi ha d'altres que els dona pel futbol. Sobretot m'atrauen les pel·lícules que s'insereixen en contextos històrics verosímils. Per això vaig estar temptat d'anar al cinema i veure aquesta pel·lícula. Sort que no ho vaig fer. L'he vista escarxofat en un avió que em transportava de Addis Abeba a Doha, i gratis.
 En una bona pel·lícula, com en un bon llibre, la mà del director (o l'escriptor), ha de desaparèixer, i l'espectador (o lector), ha de tenir la sensació que la història s'explica per ella mateixa sense artificis, sense veure-li la intencionalitat, ni la tramoia. Fury és un perfecte exemple de com això no s'aconsegueix. Des del primer fotograma es percep la intenció del director, la recerca dels plans, escenes que li semblen interessants, però que no contribuiexen a donar verosimilitud a la trama o subtrames que pogués tenir. En fi, que tot és estereotipat, previsible i incoherent. Fins i tot des del punt de vista històric, el guionista i el director estaven molt mal informats. Dona la casualitat que acabava de llegir el llibre de Paul Beevor sobre la Segona Guerra Mundial. El context del front oest no és el que es descriu en la pel·lícula. Els alemanys aquells dies d'abril del 1945 delmaven per llençar-se a braços dels exèrcits occidentals per fugir de la fúria soviètica i no s'estaven per fer resistències fanàtiques. La suposada batalla final és més aviat grotesca, tan fàcil com els hagués estat a tota la tropa d'alemanys de circumvalar el tanc avariat i ignorar-lo.
 En fi, el que més m'ha agradat però és la recreació dels tancs de l'època. Això si que està ben fet. La resta, per passar una estona més o menys entretinguda.


divendres, 6 de març de 2015

La invasió del plàstic


        El plàstic s'ha convertit en una plaga mundial, especialment en els països menys desenvolupats. A casa nostra, a Catalunya, ja comença a arrelar la percepció que és una marranada llençar un envolcall de plàstic en qualsevol lloc, i ja hi ha polítiques actives de reciclatge i reconversió, per exemple promocionant l'ús de les bosses de paper, o penalitzant, amb uns humils cèntims, la compra de bosses abans gratuïtes als supermercats (per cert,dona que pensar que 5-6 cèntims tinguin un efecte tant disuasori). La qüestió és que els científics ens avisen que els plàstics, més o menys degradats, han envaït la nostra terra, i especialment els mars. Des de bosses surant al mar fins els polímers disolts en partícules. Tot està infestat de plàstic. Un recent estudi esmentava que el 80% de tortuga verda (Caretta caretta), l'espècie de tortuga marian més abundant, recuperades al mediterrani, tenien algun objecte plàstic al seu estòmac. Hi ha qui s'ha inventat que els corrents marins transporten aquesta marabunta, parsimoniosament, i les concentren en certs punts dels oceans creant autèntiques illes de detritus plastificats. No és cert, però no està lluny de la realitat. De fet, són les partícules degradades i quasi indestructibles les que certament per l'atzar dels corrents es concentren en certs punts. Si bé nosaltres ja hem tingut molt d'avantatge temporal per poder contribuir a aquesta plaga, i ara ens hi posem per mitigar-la, el problema realment es troba en els països menys desenvolupats (n'estic fart d'eufemismes, diguem-ne pobres). Els darrers anys, potser dos decennis, hi ha hagut una invasió de productes envolcallts en plàstic, incloses les bosses. I en una cultura en que no fa pas gaire tot era natural i biodegradable, i no hi havia abocadors perquè tampoc hi havia molta cosa que abocar, els plàstics i altres residus s'han anat llençant alegrement. En sóc testimoni. Explicaré tres exemples. A Dharamsala, on fa la viu-viu el Dalai Lama als primers estreps de l'Himàlaia en el seu interminable exili indi, és un lloc diguem-ne de pelegrinatge occidental. El savi consell que tothom segueix de beure només aigua embotellada, provoca una infestació d'aquests envasos. Quan plou, durant els monsons, s'arremolinen autèntiques piràmides d'ampolles en els revolts de les avingudes. El segon exemple és a Kinshasa, al Congo. Hi ha uns humils afluents del riu Congo que clivellen la ciutat, però en alguns trams no s'hi pot veure l'aigua. Són una extensió de bosses i ampolles de plàstic que remuguen pel pas del corrent sota seu.  Fins i tot es pot observar com les barraques estan construides no sobre terra ferma, sino sobre una mena d'estrats de plàstics i terra bruta. A Mèxic, a propt de 4000 metres d'alçada tot pujant el volcà Tacanà, hom hi troba esplanades on els ociosos excursionistes han dispersat metòdicament les ampolles de plàstic. I finalment a Somalilàndia, ja forma part del paisatge les bosses de plàstic que dispersades pel vent s'enreden en les espnoses branques d'acàcies i arbustos com una florescència més. Expliquen, com passa al Congo, India i Mèxic, que només esperen les pluges perquè les avingudes s'enduguin tot allò avall, i tots sabem que en general els rius acaben al mar. Només cal passejar-se per una platja que no sigui netejada regularment per entendre de què parlo.
El problema és quan aquest paisatge, aquestes visions, prenen la dimensió de normalitat, i tot fa creure que podríem viure en un món brut, lleig, degradat i habitat per coloms de ciutat i paneroles i hi estaríem tan frescos, perquè ens haurem cregut inconscientment que sempre ha estat així, perdem la noció de bellesa que fa entendre allò de nulla etica sine estetica (no hi ha ètica sense estètica). En temps a venir, després d'alguns eons i si arriba vida intel·ligent a aquest planeta amb curiositats arqueològiques o geològiques, al nostre petit lapse de temps l'anomenaran plasticocè, o com sigui que s'anomeni aleshores a aquests polímers. (P.D: apliqui's això del plàstic en d'altres assumptes).


dissabte, 28 de febrer de 2015

Barbera

 Vaig llegir a la guia de Lonely planet que Barbera  era una vil·la que estava cridada a ser un "hot spot" turístic, així que les costes de l'antiga Somàlia es considerin prou segures per part dels operadors turístics. Però aquest dia encara no ha arribat. I a fe que a la ciutat li queda una mica per poder convertir-se en un referent turístic. Però com li vaig comentar a un periodista britànic (el primer occidental que trobo des que he arribat a Somalilàndia), tot depèn del que busquis. Si vols fer de turista en un lloc on no hi hagi turistes, aquest és el teu destí. Un lloc verge, que no és sinònim de pristí. Ha seguit l'evolució descurada d'un país oblidat durant molt temps, una ciutat amorrada a un port decrèpit però molt actiu, mig ruinosa, mig recostruïda, mig oblidada, mig recuperada. A la boca del port, tres vaixells de càrrega es podreixen mig enfonsats, miren impassibles el tràfic de pescadors i mercants, i els ibis volen en estols buscant les deixalles i les restes de menjar que ens cruspim en un restaurant improvisat en una mena de vida corrupta. No eren aquests els ocells sagrats dels faraons? Ens ho mirem asseguts en un rústec restaurant al peu de la platja. Peix i arròs. No hi ha menú. 

El nom de Barbera té ressonàncies exòtiques, això ja seria un bon reclam. I a la platja esperava trobar-hi l'ímpetu abassegador de les onades oceàniques que recordo de Moçambic, però m'he topat un mar no més esvalotat del que pugui ser el Mediterrani i convida al bany. S'explica perquè aquesta costa forma part del golf d'Adén, una petit porció de l'índic tancada entre la Penínsual Aràbiga i la banya d'Àfrica que fa d'entrada al Mar Roig. Després hem anat amb el Land Cruiser fins les muntanyes, a una mitja hora de camí, i ens hem endinsat per una engorjada,on miraculosament, ara al final de l'època seca, un riu encara porta aigua. Però és una aigua ardent perquè s'ha escolat entre les roques castigades pel sol. En un dels rierols laterals la temperatura supera els 40 graus, i les basses són aprofitades com una mena de balneari rupícola. Hi ve la gent a alleujar-se, lluny de tot i tothom. En veure un blanc arribar, els locals em miren amb suspecció. Potser amb raó creuen que algú amb la meva pell només s'hi pot perdre per algun interès obscur. A més parlen molt ràpid, els somalís, i amb un to sempre encès que dona la impressió que estiguin sempre enfadats. Tant se val, després tot es dissol en un somriure i un subaj guanaxen (bon dia). I el paisatge que he descobert, si que mereix ser robat.

Quan marxe, el muftí de l'humil mesquita, cridant a la pregària però m'agrada imaginar que ens despedeix:


Després hem tornat a la platja, on m'he topat amb el periodista britànic. Està fent un reportatge sobre les platges de Somalilàndia, treballa de freelance i pensa vendre l'article. Serà potser l'inici de l'explotació turística d'aquest racó de món. Està instal·lat a Addis Abeba, i li he donat tota la informació les impressions que tenia, abans de fer la darrera capbussada acompanyats, jo els meus amics Hamse i Hamse, per la posta del sol.

I finalment, ja de nit, hem tornat cap a Hargeisa. Propera escala, Addis Abeba, la mítica Addis Abeba.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Hargeisa II

 Em sorprèn la rapidesa amb que m'he familiaritzat amb aquest lloc, i mira que és ben diferent de tot el que havia vist fins ara. Comentava en un recent email, que més aviat tinc la impressió de trobar-me al Iemen, no en un racó de l'Àfrica. O almenys així associo el paisatge humà i urbà que veig cada dia, amb les imatges que tenia dels països de la península aràbiga. Una gent de pell més aviat bruna, una terra aspra i seca, cabres i camells, els minarets que apunten al cel a tot arreu, el niqab vestit per totes les dones i nenes sense excepció (només he vist una dona amb els cabells enlaire, d'estranquis des de la finestra de la meva habitació, en una balconada amb arcades de perfil oriental, pentinant-se una espessa i negra melena i he pensat si no era una escena digna de les mil i una nits). Potser per això, per la rapidesa amb que podem naturalitzar-nos en qualsevol situació que tinc la típica sensació que el temps passa lentament, l'assaboreixo, i visc amb el sentiment que porto mesos aquí quan fa tot just deu dies que vaig aterrar. Que això em sembli el Iemen no està tant lluny de la realitat. L'influx cultural els ha vingut d'aquest costat, el paisatge i el clima és compartit i la relació comercial, i també el capital, els ve d'allí. Així que hauré de modificar una mica la meva visió d'Àfrica.
 Un dels privilegis d'aquesta feina és que puc treure el nas en llocs i racons que cap turista convencional podria imaginar. Per exemple, he pogut conèixer de prop una realitat crua i amagada, la violència sexista en les societats islàmiques, he pogut xerrar amb un imam, un ministre i un alt responsable de la UNICEF. Si em despisto, encara em creuré important.


dimarts, 17 de febrer de 2015

Hargeisa


 Jo no sabia que Hargeisa existia fins que per aquestes coses de la vida hi he anat a petar. És la capital de Somalilàndia, el país no reconegut per ningú que es va autoproclamar independent quan allò de la guerra civil de Somàlia allà per la primera meitat dels anys noranta. Fonamenta aquest dret a la secessió en raons històriques, per exemple que fa ser colonitzada pels anglesos i no pels italians com la resta de Somàlia. De fet, a l'aeroport encara rep els viatgers una placa que commemora la seva inauguració per part del Duc de Gloucester, el 1958.
 Hargeisa sembla que neixi de les mateixes pedres torturades pel sol sobre les que està plantada. Hi ha pocs edificis de dues o més plantes, quasi tot són casones i habitacles que oscil·len entre la cabana de cordes i roba dels refugiats dels antics conflictes de fa vint anys, les barraques fetes de llauna on no puc ni imaginar-me la calda que hi deu fer, i les cases d'obra cada vegada més nombroses. Algú pensaria que això hauria de ser una ciutat morta, moribunda. Però en canvi hi ha una vida econòmicament vibrant. Hi ha supermercats i grans magatzems, que sovint semblen petites rèpliques atrotinades del Corte Inglés, cotxes força nous, obres de nova construcció en curs per tot arreu. M'expliquen que aquesta economia creixent es deu a dos factors. Per un costat, al retorn dels Somalís de la diàspora, aprofitant l'estabilitat del país, i que aporten el seu coneixement, la seva emprenedoria i el seu capital, i en segon lloc la influència i els lligams amb els països de la península aràbiga, essencialment Dubai, d'on importen quasi tot, inclosos els cotxes a uns preus molt assequibles. Això sí, continua prevalent sota aquest progrés un proteccionisme basat en els clans que es reparteixen els negocis i impedeixen que cap foraster pugui fer la seva. Evidentment, com sol passar, es poden veure fàcilment els contrastos entre aquells que guanyen fins 100 USD diaris, una barbaritat aquí, i els que amb prou feines arriben a 1 USD, el llindar de la misèria. 
 Una altra característica són les mesquites que floreixen arreu, amb els seus minarets que semblen míssils balístics. A certes hores, cap a les set de la tarda o al matí, s'alça un batibull de cants de muftís cridant a la pregària des dels altaveus. La religió és omnipresent, i a voltes tinc la impressió que això és una mena d'immens monestir, on tothom viu condiconat per les hores de les pregàries. I encara no he vist el crani sencer d'una dona. Totes, des de les nenes de 4 anys, vesteixen el niqab, amb unes teles impol·lutes i uns conjunts fins i tot elegants.
 I finalment, hi ha les cabres que pasten arreu, rossegant borrons de les herbes i arbustos espinosos i plens de pols que creixen aquí i allà. No semblen tenir amo, no he vist cap pastor ni cap ramat que es pugui dir així, i em semblen més aviat com animals abandonats que ho envaiexen tot. Fins i tot les he vistes entrant i sortint de les cases com qui res, però són el lligam que permet convertir la poca vegetació del país en carn i llet, i potser per això les deuen venerar.


dissabte, 14 de febrer de 2015

Somalilàndia: on l'aridesa pren el seu nom


 El desert, tal com l'imaginem, amb dunes de sorra i tot això, és bell. Representa en la nostra escala un estadi final, estable, la immensitat que convida amb una fascinació terrible i temptadora alhora, a perdre-s'hi com un petit príncep qualsevol. Un paisatge àrid inquieta, potser angoixa. La vida s'arrapa a una terra polsosa, resseca, en una lluita agònica que sembla que estigui perdent. I si són humans els que l'habiten encara pot ser més torbador. És així com en arribar a Somalilàndia, el nom aridesa pren el seu sentit. Me n'he adonat de la fragilitat en que es viu aquí, en un llimb que navega entre la sequera i la desertificació, on la pluja és un esdeveniment quasi tant flagrant com la neu a Barcelona i em fa preguntar com de fondes han de ser les arrels d'aquestes acàcies torturades que s'escampen aquí i allà. És per això que sobta que plantada en aquest entorn hagi crescut una ciutat que avui dia ja arriba al milió d'habitants, Hargeisa, la capital de Somalilandia. 
 Si mai heu volgut visitar un país inexistent, probablement venir aquí sigui el que més s'aproxima. Ningú l'ha reconegut encara tot i que els seus habitants s'hi van proclamar sense massa escletxes i després d'un referèndum democràtic. El nom mateix ja apunta a una mica d'encís i fantasia...Somalilàndia....la capital de l'aridesa. Però també són un exemple que el reconeixement formal és també relatiu. No han perdut temps en bastir unes estructures administratives mínimes, fronteres, visats, la inevitable burocràcia que fa present l'estat millor que l'exèrcit o la policia, i varis països de fet es relacinen amb aquest tros de terra com un estat més. Però hi ha una certa trampa en tot això. Somalilàndia es va separar de la resta de Somàlia aprofitant que durant el caos dels anys noranta aquí es van protegir prou bé del desori de guerres i lluites clàniques, bàsicament perquè en aquesta regió quasi tothom és del mateix clan. La sang, allò irracional, ha tornat a manar, aquesta vegada per bé. Però no deixa de ser l'altra cara de la moneda del que li ha passat a la resta de l'antiga Somàlia.
Encara evito sortir a fora, la llum és estrident, com si la terra mateixa fos un mirall. 

divendres, 30 de gener de 2015

La candelera, un any més


 Quan arriba la candelera, encara que poca gent ho tingui en compte, es tanca de fet el cicle del Nadal, i tradicionalment era en aquesta data que es desmuntava el pessebre. Crec que cada any ho recordo, potser perquè la meva àvia ens regalava als nets un espelma beneïda, la candelera, i sempre en trobo pels racons més insospitats de casa, fent companyia a múltiples rampoines que s'acumulen en caixes i calaixos. Ja comencen a ser massa abundants, penso. I massa carregades de records. Per això em faig ara aquesta pregunta capciosa. Què és Nadal? Permeteu-me que despulli el mite, per retrobar-lo. Algú dirà que és una festa cristiana, en origen (en el contingut no m'hi poso...). No és cert. Té origen en les festes romanes de finals de tardó, les Saturnalies, que eren més aviat un període bacanal. Cal dir que en aquest sentit som fidels a aquest origen. I el 25 de desembre era la data de naixement del déu pagà Mytra que es va rebatejar per canviar-li el sentit. El més probable, segons diuen els estudiosos, és que Jesucrist nasqués a la primavera o inicis de la tardor. I els reis d'orient? No hi ha cap rei d'orient als evangelis, en tot cas uns mags, que en aquell temps era sinònim d'astrònom/astròleg. Per no ser, el Nadal ni de lluny es pot considerar la festa central del cristianisme. És la Pasqua, amb el seu cicle de passió, mort i ressurrecció. I el Nadal no es va començar a celebrar fins cap allà el segle IV o Vè. Ja veieu, no hi ha res de real que el sostingui. No cal dir res més dels desitjos fatus, la tendresa ensucrada que l'amara. Però què hi farem, el tenim aquí, i cada any tornarà ni que sigui en forma de campanya comercial, i s'oblidarà una mica més la candelera, i jo continuaré rescatant espelmes de l'oblit.
 (Per cert, la candelera celebra la festa de la presentació de Maria, la mare de Jesús al temple. Era una cerimònia jueva de purificació quaranta dies després de donar a llum).

 Bon Nadal a tots.