Follow by Email

dimecres, 27 d’abril de 2016

Panamà

A Panamà  només hi he estat de pas, al seu aeroport, en un parell de viatges de tornada de l'Amèrica Central. Per tant, no parlaré de Panamà, sinó del que hi ha darrera això dels famosos papers. El primer que crida l'atenció és que tots els personatges que amaguen els diners, de forma legal però no lícit (com és el cas de les companyies offshore), com els que ho fan directament de forma ilegal (com els dipòsits en paradisos fiscals o la fuga i blanqueig de capitals), són més aviat rics. Diguem que fins i tot riquíssims. Quan ens parlen de les xifres que maneguen fan marejar al ciutadà normalet, tan sigui a través de l'evasió fiscal (il·legal), com del que s'anomena elusió fiscal, perfectament legal però il·lícit o immoral, com les empreses offshore i d'altres martingales. 
 Dues reflexions respecte a això. La primera, em pregunto perquè algú vol tenir tants diners acumulats. Poso l'exemple d'una coneguda diva del cant líric, que tenia 500000 euros en un compte a Andorra. És ben moderat comparat amb els 14 milions que un defenestrat empresari (que havia tingut somnis polítics), estava provant de repatriar d'amagatotis. Però tot i així, tenint en compte l'edat d'aquesta admirada artista i que atès el seu descomunal talent no té necessitat d'acumular res, un servidor es pregunta què carai l'ha moguda a fer aquest desfalc a la hisenda pública. No s'entén, i menys venint d'algú a qui se li suposa a més d'un talent artístic extraordinari, una sensibilitat en sentit ampli que l'empenyi a comportaments més decorosos. Però ja sé, a aquestes alçades, que això no té perquè anar associat (encara que no deixa de decebre'm de froma recurrent).
La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'aquests desfalcs, tripijocs, alguns legals, tots il·lícits. Tot això són diners que la nostra hisenda deixa de recaptar. I la nostra hisenda significa coses tan importants com: el sosteniment d'un sistema de luxe (si, de luxe, sé de què parlo, no en som prou conscients!), que assegura l'accés equitatiu i universal a la sanitat pública (i de qualitat), l'educació obligatòria, serveis bàsics, sosteniment de les pensions de les nostres persones grans, suport als discapacitats i depenents, els aturats, carreteres, etc. Que la gestió de tot això sigui millorable o no és discutible, però és real i cal sostenir-ho. Ningú ho pot discutir, i precisament la religiosa aportació que hi fem ens dona també el dret de discutir-ne la gestió i el dret de protestar quan cal.
Quan conflueixen els factors u i dos que he anomenat, és quan tot plegat esdevé una mica obscè. Temo que de fons existeix aquest principi, descarnat, que la cobdícia més o menys desfermada és el motor de l'economia, que no té cap altre propòsit com un judoka, d'utilitzar aquest primitiu impuls per encaminar-lo cap a la generació de riquesa i alhora controlar-lo perquè no l'ofegui. És el principi neoliberal formulat així, de forma crua, que sense cap altra atenuació provoca el relaxament general.  I la idea, ideologitzant, que és moralment excels enriquir-se sense límits. És a dir, mentre no m'ho impedeixin, qualsevol mitjà és bo per fer créixer i protegir els diners que pugui obtenir.
 En fi, hi continuo donant voltes mentre continuo somniant de visitar Panamà de veritat. 


dilluns, 4 d’abril de 2016

Pisa

 Cada matí vorejo la famosa torre inclinada de Pisa, per anar a la Scuola Superiore Santa Anna. Una imatge de postal. És d'aquells paratges que ha estat tant extensivament fotografiat que resulta fins i tot decepcionant que t'hi topes. No hi ha sentiment de novetat (encara que fa molts anys ja hi vaig ser, un mes de novembre en hora crepuscular, sense cap ànima als voltants, que li donava certa gràcia decadent. Potser això tampoc ajuda). Al cap i a la fi, això de la torre inclinada només és una anècdota que eclipsa l'admiració que podria generar la resta del conjunt arquitectònic. Una imprevista consqüència de l'època en que es va construir aquest campanile, em sembla que cap al segle XII, quan els coneixements sobre el subsòl de Pisa eren més aviat rudimentaris. Milers de turistes desfilen per aquest lloc atrets per la particular inclinació, ara ben falcada i que en cap cas, com una estimada cicatriu, s'ha plantejat de redreçar. I aquests milers de turistes fan el retípic fotomuntatge, prenent la perspectiva justa com si fossin gegants sostenint la torre. I produeixen milers de fotos anodines que inunden els arxius de milers d'ordenadors, tables, smartphones, facebooks, instagrams...També és una metàfora dels temps que vivim. L'anècdota esdevé el centre d'atenció, i això ens estalvia de pensar o tibar-ne per veure què amaga. Potser la incapacitat d'admirar i interpretar el fastuós baptisteri o tota la simbologia religiosa que adorna aquest Duomo. Perquè això darrer requereix temps, sensibilitat, atenció i estudi i la vida és massa curta per dedicar-la a aquestes coses, cal donar-se presses per omplir-la amb experiències com flaixos. A més, a Pisa s'hi pot arribar en poc més d'una hora d'avió. Jo imagino la impressió que un pelegrí de ves a saber quin racó dels Apenins tenia quan arribava a la gran ciutat i es topava en el segle XIII, quan Florència encara no havia eclosionat, amb aquest monument. Allò sí que deuria ser un xoc. La carta de presentació de la ciutat que feia que la reverenciessin. El mateix vaig pensar en una visita a Sicília, davant dels temples grecs de Salerno a la vora del mar. Quina visió grandiosa deurien fer als navegants que esforçadament creuaven el mediterrani i ja de lluny albiraven les blanques columnes dóriques, resplendents sota el sol. Ara tot és massa pròxim per poder-ho admirar. En fi, és cosa dels signes dels temps. Com també ho és l'allau de rampoines amb la torre inclinada per motiu que els comerciants pakistanesos ofereixen als turistes (seran clons de les tendes plenes d'objectes de mal gust que envolten la Sagrada Família?) i aniran a milers a habitar perdudes estanteries.
Altrament, la inclinació no sé  si aporta res des d'un punt de vista artístic,  potser un aire disruptiu al conjunt que volia donar una sensació de seguretat i aplom que la torre es va afanyar a malversar. No té la gràcia d'una altra víctima dels elements o de l'oblit, la Victòria de Samotràcia. Si algú hagués volgut amputar aquesta imatge amb més encert, no ho hauria aconseguit. L'efecte dramàtic és molt més intens que si l'haguessin trobada intacta. O potser va ser un artista underground, un desconegut innovador hel·lènic que es avançar quasi dos-mil anys a les avantguardes. O ves a saber si l'arquitecte de Pisa també va voler destinar el campanile a una mort programada i catastròfica, que les noves tecnologies, ai l'as, han evitat. Això sí que hagués estat una performance monumental.