Follow by Email

dissabte, 13 de gener de 2018

L'estafa de les Galàxies

He comès l'error d'anar a veure la darrera entrega de la saga de La Guerra de les Galàxies, El darrer Jedi, induït per les que ara em semblen sorprenents bones crítiques que havia llegit. Sens dubte, ha estat una burda operació de marketing perquè aquesta pel·lícula és una estafa. Desvirtua com cap altra entrega ho havia fet abans tota la magnètica saga de les Leia, Lukes i tots els éssers que poblen l'imaginari aquest serial. A  mi em va semblar que el guionista s'havia limitat a imaginar un seguit d'escenes d'acció i cosir-les amb una trama tonta, poc imaginativa, poc creïble i en alguns moments estúpida i utilitzant recursos absurds. Arriba fins i tot a trencar tota la magnificiència que transmetien les tres pel·lícules inicials, la capacitat de suggestió que tenien, per convertir-la en una sèrie d'aventuretes sense sentit on ni tan sols s'aprofundeix en els personatges i els seus conflictes. Un bodrio, vaja, que no mereixia la Carrie Fisher en la seva darrera aparició a la pantalla abans de dinyar-la. En aquest sentit, la pel·lícula ha perdut una oportunitat d'or de jubilar-la definitivament i que fos ella la que es sacrifiqués enlloc d'una comandant nouvinguda que no aporta res. Hauria a més lligat misteriosament el seu propi destí en la vida real. Però el tonto del guionista no se li va acudir aquesta obvietat. I encara pitjor, llença per l'aigüera els interessants personatges nous que van aparèixer en l'anterior entrega, que per mi sí que havia contribuït a que la sèrie agafés l'antiga volada i, junt amb una seqüela paral·lela (Rogue one), em retornés l'esperança de gaudir d'unes quantes tornes més. Fins i tot els éssers alienígenes semblen tot sovint simples teleñecos. Però no ha estat així i, francament, el que més m'ha molestat és que la maquinària publicitària hagi aconseguit la complicitat de suposats crítics de cinema per colar aquesta merda. Sort  encara que vaig anar-hi el dia de l'espectador.


dijous, 11 de gener de 2018

Les benignes

Les benignes és un títol que feia temps que tenia al cap de llegir, com unes quantes desenes més de llibres que amb horror recordo que voldria llegir algun dia, i me n'adono que la vida és massa curta per donar a l'abast a tant d'interès (és com si hi hagués un desequilibri entre les nostres ànsies i el temps que s'ens ha donat per viure, tanco el parèntesi).
 Com és habitual, és l'atzar el que me l'ha portat als ulls. El vaig veure exposat en la biblioteca en la seva versió original en francès, Les Benveillantes, de Jonathan Little (curiosament, un escriptor Nord-americà). El lliber no m'ha decebut, és un fascinant recorregut de la segona Guerra Mundial, centrat sobretot en el front de l'Est, a través dels ulls d'un oficial de les SS. Per tant, massa acostumats a llegir la història i les pel·lícules amb els ulls dels guanyadors, això fa el llibre molt interessant. El personatge és imaginat, però no irreal, i l'autor el fa passejar pels escenaris reals d'aquell període que ha pogut reconstruir a través d'un immens treball de documentació que fa que els detalls contextuals siguin tots certs i sobretot, creïbles. Qui conegui una mica en detall els fets clau i hagi llegit per exemple els llibres de Paul Beevor se n'adonarà de la vericitat de la multitud de detalls amb que pinta aquest immens fresc. I el que l'allunya definitivament d'un llibre més historiogràfic és que crea un personatge, Max Auer, que és qui explica en primera persona tot l'horror i les atrocitats que veu i ell mateix comet. És un intent, penso que sempre impossible d'assolir totalment, de provar de comprendre la ment del botxí. El més inquietant és que en certs moments podem arribar a empatitzar amb Auer, i aquest és un altre mèrit de l'obra. Construir un personatge creïble, dotant-lo d'un passat, i conflictes és l'altre clau del llibre.  De totes maneres, m'atreveixo a fer algunes crítiques. En primer lloc, hi ha uns quants passatges onírics que per mi no aporten gaire a l'obra i són sobrers. Es podrien resumir o alleugerir. En segon lloc, he tingut la impressió que al final de l'obra l'autor volia acabar ja i els fets s'acceleren, el protagonista actua d'una forma més automatitzada, incomprensible i indiferent que el fa semblar un autòmat. També deixa alguns fils argumentals oberts o mal tancats que deixen el lector en l'aire. Finalment, el Max Auer també sembla una mica contradictori. Per un costat és capaç de fer disgressions que mostren un sentiment de culpabilitat, una humanització i empatia vers la víctima, i fins el final defensa abrandadament el nazisme, quan el més natural és que mantingués o derivés cap a un cinisme aclaparador. Els passatges més impressionants són les matances de jueus dutes a terme pes Entzankommandos a l'Ucraïna ocupada (aquí hi ha una precisió de detalls i una vividesa que no pot aconseguir cap crònica històrica per si sola), o l'episodi a Stalingrada i la fugida cap a l'Oest per escapar a l'exèrcit Roig. 
 Tampoc és un llibre que aconsellaria de llegir a qualsevol, ha d'atraure el tema, però si m'atreveixo a afirmar que en resultat i ambició és una gran obra i ha de figurar entre la bibliografia de referència de la Segona Guerra Mundial.