Follow by Email

divendres, 27 de juliol de 2012

Sky running

 Un dia d'estiu, crec que era setembre, estava a Coma de Vaca, al peu del coll de la Marrana, el cor dels Pirineus Orientals, provant de fer una fotografia a una marmota que treia el cap del seu catau. La tenia enfocada, vaig prémer el botó, i en la fotografia va aparèixer, sí, la marmota i un corredor vestit en calça curta que va creuar pel darrera sorpresivament. Va ser la meva primera topada amb un fenòmen que ha tingut una vertadera eclosió, el sky running, o tot simplement, córrer com un esperitat per la muntanya. La traducció literal de l'anglès em sembla pretenciosa, i em recorda massa el Luke Skywalker de la Guerra de les Galàxies.
 Jo he crescut en uns temps en que teníem una noció més aviat contemplativa, encara romàntica, de la muntanya. Córrer entre comes, eroles i cims ens hagués semblat una mica grotesc. Perquè caldria fer-ho, quan un dels valors que apreciàvem era el de degustar el paisatge, deixar-se bressolar pel camí que fèiem? Potser érem ingenus i bucòlics. El fet és que les muntanyes dels Pirineus, i molt especialment la zona de Núria, és envaïda per corredors, gent que puja i baixa a gambades, a voltes amb el fetge a la mà, sense cap més altra meta que la rapidesa.Un amic que va pernoctar dalt del Puigmal fa pocs dies, m'explicava la curiosa visió que van tenir en llevar-se de veure la muntanya assaltada per tots costats per una munió de gent que corria com si fugissin d'una sobtada inundació de les valls.
  Aquesta dèria no té edats, he vist gent francament gran trescant alegrement al voltant del Nou Creus. I també han proliferat els circuïts, i els rècords, la Carros de Foc, el Cavalls al Vent, la Estels del Sud...noms que algú s'ha tret del magí amb ànsia publicitària sense cap mena de tradició en el territori, i que s'han massificat automàticament. Has fet la Carros de Foc? Quan vas trigar? És una pregunta habitual en el món de la muntanya. Has participat en la marató de muntanya de Benasc?  Es tracta de pujar i baixar corrents l'Aneto. Lluny queda l'èpica de Mossèn Oliveres o el guia Barrau. No censuraré mai ningú que faci aquestes coses, a mi no m'hi veuran, m'agrada massa entretenir-me pel camí i acabaria sempre rebentant l'horari per la franja alta. I fins i tot a vegades em permeto el luxe de perdre'm. Però temo si el que no estem perdent és alguna altra cosa. Diguem que l'esperit tradicional feia del paisatge, de l'entorn, el protagonista. Nosaltres només érem intrusos que amb el seu permís, ens endinsàvem amb el mateix respecte que qui entra dins d'un temple i es deixa sorprendre i meravellar. Ara ho hem trastocat, és l'escenari de les nostres gestes personals, en som el centre. Adéu al misteri i l'encís. Ara tot plegat s'aproxima més a l'esperit dels parcs d'atraccions. També em produieix certa al·lèrgia l'anonimització del propi esforç que provoca aquesta massificació. Tot de persones fent alhora el mateix, adotzenats. Potser exagero, no ho sé, perquè admiro tota aquesta gent que puja coster amunt, esforçada, quan les veig esbufegar amb tanta convicció. Té mèrit, certament. 




divendres, 20 de juliol de 2012

Stephen King

 Reconec que tenia un prejudici inconscient respecte a Stephen King, el conegudíssim escriptor de best-sellers del gènere de terror. He negligit els seus llibres, com si fossin literatura de segona. Només coneixia directament alguna pel·lícula basada en llibres seus (El resplandor, de Stanley Kubrick) fins que m'he empassat una de les seves obres més representativies, It (allò), per recomanació d'un bon amic meu. M'ha impressionat la seva capacitat narrativa, que sembla no tenir aturador. Si bé sembla, i potser sigui efecte de la traducció, que no acura molt la llengua, relata la història amb una tensió que sembla que no pugui arribar més enllà, però arriba a sorprendre el lector i contínuament va pujant-ne els graus. El que també m'ha sorprès és que sembla que quan escriu no dona cap idea per dolenta. En alguns trams del llibre es diria que quan l'escrivia, estava sota l'influx d'alguna mena de trànsit o droga. Però no es tracta d'un devessall d'idees sense solta, que han generat moltes de les icones del terror que ara ja ens són habituals (en aquest cas, la del pallasso sinistre), sinó que les fa creïbles, funcionen en la narració. En el llibre It, a més, porta fins l'extrem alguna de les tècniques literàries més difícils de dominar, com el  flash-back. Dels sis protagonistes, Eddie, Beverly, Ben, Stan, Richie i Bill, va entreteixint el seu passat quan eren nens i el seu present d'adults sense treva, i de tal manera que el lector no es perd en la teranyina amb que Stephen King ens atrapa, fins el clímax final. El deler de la lectura està atiat per la curiositat que es va despertant en el lector, que es va preguntant com podrà sorprendre'l en les properes planes. I no defrauda.
 En fi, allò que cal aprendre és que no s'ha de bandejar cap autor, encara que estigui etiquetat de comercial o popular.


diumenge, 15 de juliol de 2012

Que se jodan!


El Que se Jodan! de la diputada Fabra ha portat cua. Més cua hauria de portar els aplaudiments dels diputats del Partit Popular quan Mariano Rajoy anunciava i justificava les retallades. L'anunci d'una desgràcia, per molt inevitable que sigui,  hauria d'acompanyar-se, com a mínim, d'un respectuós silenci. Al cap i a la fi, és l'actitud més adient quan per exemple algú sacrifica una estimada mascota, posis's estimada mascota a un programa electoral pel qual, no ho oblidin, els van votar milions de ciutadans. Ningú ho hauria de fer amb alegria.
 El trist tòpic continua essent vigent. A Espanya conviuen a grans trets dues mentalitats, autoexcloents. Existeix el pensament subjacent per part dels votants del PP i del PSOE, que els ciutadans que voten al partit contrari no són del seu país o sofreixen d'alguna mena de malaltia. Els governants, no ho són de tots els ciutadans, i els ciutadans, per torna, tampoc s'hi senten representats, sinó dels votants del seu partit. La partitocràcia portada al paroxisme, la militància en una mena de fe religiosa que es pot autojustificar de qualsevol manera. I els diputats, són éssers anònims i mediocres, en general, que sembla que només han tingut el mèrit de maneflejar dins del partit.
 El Que se jodan, és la manifestació cutre dels versos de l'Antonio Machado "Españolito que al mundo te trajo Dios, una de las dos Españas te helará el corazón..." Què poc deuen haver llegit, aquesta gent!
A nivell de Catalunya, si bé som més mesurats, tampoc ens n'hem escapat. No hi ha hagut alguna cosa semblant, en assimilar CiU amb Catalunya? Crec que afortunadament, fins i tot els partits més radicals com Esquerra Republicana, han assumit la diversitat i la integració, i  estem lluny de l'exaltació ibèrica que hem patit aquests darrers dies. 
 Això sí, si tal com diu la ínclita diputada, el Que se jodan, no anava dirigit als aturats, a qui anava dirigit? Els ciutadans tenim dret a saber-ho. Per això és una servidora pública, no? I si no ho vol explicar, estaria bé dir-li que se j...



dimecres, 11 de juliol de 2012

Òpera amb texans

 No puc estar-me de lloar el programa de Canal 33, Òpera amb texans. Un programa que esberla de ple el tòpic de la caixa tonta. Demostra com un mateix mitjà de comunicació pot servir per aixecar l'esperit dels que l'utilitzen i alhora caure en la banalitat més sòrdida, quan comparem aquest canal amb d'altres a nivell estatal. Òpera amb texans té l'immens mèrit d'acostar el terreny de l'òpera al gran públic, sigui iniciat o no, d'una forma amena, utilitzant referents propers que ho faciliten, original, divertida i profunda. I no tracta d'estúpids als telespectadors. M'ha encantat en el programa d'avui com ha resumit la història de la música clàssica alemanya, des de Bach, passant per Mozart i Beethoven i finalitzant amb Wagner. Ha definit Wagner d'una forma genial i alhora entenedora per qualsevol. Wagner és Beethoven i Mozart tunejats. Crec que com a país tenim un motiu d'orgull que s'hagi creat un canal així, que es permeti i ens permeti gaudir d'aquest nivell de programació. No és l'únic que mereixeria una glossa. I no cal fer odioses comparacions amb Tele 5. Fètids abocadors d'escombraries, atemptats intelectuals, púrria, estupidesa supina reconcentrada, terroristes de la inteligència. Aquests programes del Canal 33 no sortiran mai entre les quotes més elevades de share, però són tan i tan imprescindibles. Un sol telespectador té un efecte positiu i multiplicador.
  Parlant d'això, i agafant-ho de forma tangencial, d'altres usos decebedors de mitjans de comunicació, són per exemple el facebook. A mi m'ha resultat inútil excepte per trobar antics amics, cosa que tampoc practico, o ser trobat. Tant, que m'hi he donat de baixa. Tot banalitat i empobriment del concepte amistat. I twitter. He hagut de desconnectar-me d'alguns que seguia perquè estava fart de tanta palla reconcentrada. En fi, us aconsello que seguiu aquest programa, Òpera amb Texans. No us decebrà.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Lectures per minuts

 M'ha caigut a les mans un petita joia literària, un recull de textos de Hermann Hesse que té per títol de Lectures per a minuts. A Hermann Hesse el vaig descobrir per primera vegada en llegir El llop estepari. Crec que massa d'hora, com d'altres lectures, només seduït pel nom de l'autor. Molt més tard vaig llegir la seva obra més coneguda, Sidarthra, que va exercir una important influència en la generació beat, i de rebot, en el hippisme posterior i qui sap si en l'insuportable eclecticisme del New Age actual. De totes maneres, llegir Sidarthra sense aprehensions ni les capes de prejudicis que s'hi poden abocar, és un viatge a l'espiritualitat budista i una mostra de sensibilitat extraordinària vers la cultura Oriental. Després, encara he llegit el recull Contes d'amor. Quina delicadesa amb la que s'endinsa, amb històries aparentment senzilles, en els vitricolls de l'amor i l'enamorament, lluny de tòpics o idealitzacions, i amb un llenguatge aparentment simple, però molt eficaç.
  De les cites d'aquest recull, no n'hi ha ni una que pugui negligir. Les va escriure els anys quaranta, quan va rebre el premi Nobel de literatura (1946), per ordenar les seves idees i respondre amb agilitat l'allau de correspondència que li arribava. Són textos que posen paraules a pensaments que sembla que ja tinguéssim al cap. Dona forma a intuïcions amb les que ens identifiquem tot seguit. En pescaré una, per avui. Per exemple Fàcilment, tornem les nostres inclinacions en ideologia. Em confirma la intuïció que hi ha més d'irracional en el que creiem que no res. Aquesta idea, si fóssim sincers i la interioritzéssim pot tenir efecte revolucionari. Què fa que algú sigui d'esquerres, de dretes, irreligiós...? No són opcions racionals, sinó emocionals i per tant prones a l'equivocació, i com que les emocions tenen una vocació absolutitzadora, expliquen la inflexibilitat, la incapacitat per entendre les postures diferents a la nostra i en darrer extrem la violència. Si fóssim més condescendents amb el que creiem i ho paséssim per un sedàs crític, ens feria més dúctils i sensibles. A vegades he pensat que un antídot contra això seria el de recuperar el concepte d'amistat que desenvoluparen Plató i Aristòtil. Posaven l'amistat com a base per l'entesa i el diàleg. Els amics, passen per sobre les seves diferències, es troben en un àmbit on la confiança i l'apreci són primaris i intrínsecs, trepitgen la veritat comuna que uneix tots els homes i que no sabem definir, sinó experimentar. Potser si els nostres polítics de pati d'escola conreessin l'amistat entre ells, es veiessin primàriament com les persones que són amb les limitacions, goigs i esperances, seria el primer pas per bastir una cultura democràtica i parlamentària més sana i edificant. El que tenim ara, és profundament decebedor. Això també és vàlid en el nostre dia a dia. L'amistat sincera també obre la porta al perdó sincer. Per això també, poques coses hi ha que provoquin un dolor i una animadversió tan persistent com una amistat traïda.