Follow by Email

divendres, 15 de novembre de 2019

La mort i la primavera

 La Mort i la Primavera és un dels llibres de Mercè Rodoreda que es poden inscriure en aquest estil particular d'onirisme poètic i que, segons havia llegit, era característic de la darrera etapa de la seva vida, a la qual correspon també Quanta, quanta guerra.  Ambdues obres carregades d'imatges que amb una primera lectura suggereixen un surrealisme captivador, perquè dins de la irrealitat que creen aconsegueixen enarborar una lògica interna, uns texts homogenis que tot i semblar desconnectats de la realitat tal i com la coneixem (a Quanta, quanta guerra no hi surt ni un sol tret) ens transporten a un món que finalment diu més del que semblaria. Això se m'ha fet palès quan he anat a veure la posada en escena de La Mort i la Primavera al TNC. Havia llegit el llibre fa una bona colla d'anys, un text que la Mercè Rodoreda va elaborar i re-elaborar fins al final de la seva vida, pel que el llibre és un relligat de totes aquestes versions on habiten els homes que s'enterren als arbres amb la boca plena de ciment, ruscos d'abelles que zumzegen en somnis, misteriosos ferrers que senyoregen pobles sotmesos a estranys ritus sota els que transcorre un misteriós riu i la mort que plana darrera de tot això. Tenia molta curiositat com s'ho havien fet per portar en escena un dels textos més estranys que mai havia llegit. En veure l'obra se m'ha fet la llum, he entès aquesta coherència interna i com darrera de les imatges poderoses, la lògica que les enfila totes, ens parla de la mateixa existència humana, de l'angoixa de viure, patir i morir i les temptatives desesperades de donar sentit a tot plegat. Realment la Mercè Rodoreda vola molt, molt amunt, amb un text que com a mi em va passar el creia un exercici d'estil, pura estètica, però que és d'allò més inquietant sense que sabés exactament perquè. I resulta que, contra el que pensava, no es tracta d'un estil que utilitzés, com una evolució natural de la seva literatura en la seva darrera etapa, sinó que va escriure la primera versió alhora que la famosíssima La Plaça del Diamant, que sí aque arrela en la realitat palpable i és ben real. Costa d'imaginar com podia navegar d'un estil a un altre, però potser és que de maneres diferents, parlava (o escrivia), sempre del mateix. On estaria la Rodoreda ara, si la seva llengua literària hagués estat el castellà? I m'imagino quantes Rodoredes, malgrat que algunes obres hagin estat traduïdes, no estan enterrades en llengües i cultures a les que no hem pogut tenir accés. 


dimecres, 6 de novembre de 2019

Tardor

 En aquests moments escolto les Quatre Estacions de Vivaldi i em deixo portar per la cadència quasi visual de la música que em transporta al llarg de l'any, primavera, estiu, tardor, hivern...diuen que el temps canvia, que les estacions tal com les coneixem s'esvairan i la resposta tàcita sembla que sigui un ja ens adaptarem, cultivarem vinyes a dos-mil metres d'alçada i plantarem Maracuyà al maresme. És una manera prosaica d'enfrontar la realitat que abans vivíem com preconcebuda, com si les quatre estacions haguessin estat creades per pautar la nostra vida, el transcurs de l'any que ens agombolava i marcava el ritme, la pausa, el treball i la contemplació del pas del temps a través de la seva petjada en la natura. Sempre he cregut, i espero creure sempre, que això del canvi climàtic, l'agressió constant a la natura no és una qüestió simplement econòmica, productiva. Em sembla un reduccionisme escabrós que només pot tendir a l'absurd. Sóc dels que creuen en el trinomi clàssic de Bellesa, Veritat i Bondat. Indissociable. I que si agredim la Bellesa és perquè no ens atenem a la Bondat ni a la Veritat, sigui quina sigui aquesta. Així doncs, s'entén que destruir el ritme pausat del temps que va inspirar Vivaldi no és només una qüestió ètica, sinó estètica en el sentit més ple de la paraula. Nulla ethica sine esthetica com deien els clàssics i com reblava Dostoievisky, la bellesa salvarà el món.  Crec en la bellesa immarcescible que es manifesta precisament en les coses marcescibles com les fulles dels arbres que s'esgrogueiexen en la tardor o la nostra pròpia vida, ara que la meva, reconeguem-ho, entra en una mena de tardor també. Per això em pesa també que la tardor hagi trigat tant en arribar i només l'hagi gaudit en la seva exhuberant plenitud aquest cap de setmana a La Vall Fosca, on cuejava amb força , lluny d'aquests antinaturals vint-i escaig graus de la plana, com si s'hi hagués refugiat de la nostra estupidesa. Fins i tot ens va obsequiar amb una nevada primerenca, un goig pels ulls. 






Heus ací alguns bocins:


dilluns, 4 de novembre de 2019

Sidi

 La darrera vegada que vaig anar a l'aeroport vaig comprar un d'aquests llibres de consum de masses que hi venen, per fer un tast d'un autor del qual havia llegit un parell d'obres i nombrosos articles, Arturo Pérez Reverté que a més és membre de la Real Academia de la Lengua Española. Reporter de guerra durant molts anys, home de món, reconvertit en un notable escriptor i un polemista que em sembla un punt xulesc i condescendent però atès el que ha arribat a viure i veure em mereix molt de respecte. Recordo que em va agradar molt el llibre La Carta Esférica, encara que fa molt temps d'això i potser el meu criteri ha canviat, perquè l'obra Sidi, la que vaig adquirir, sobre el Cid Campeador (Sidi era senyor en llengua mora senyor, d'aquí va derivar el castellanitzat Cid), m'ha decebut. És distreta, no cal dir-ho, com s'espera d'un producte que es vengui en un aeroport i serveixi per matar les hores de tedi perfumat  de kerosè, però pinta un personatge, el Sidi, que a mi em semblava com robotitzat, pla, sense matisos i només agafa uns pocs capítols recreats de la seva història com si li hagués fet mandra continuar tot i que podria ser la primera entrega d'una nissaga de llibres. Es tracta, temo, d'un producte industrial d'aquells que no mereixen ser anomenats com a literaris escrit per un bon manufacturador que coneix l'ofici i que no s'hi ha esforçat massa però assegura una bona tirada i unes bones vendes. A més, encara vaig caure en la temptació de comprar un segon llibre del mateix autor sobre la història d'Espanya, un recull dels articles que va anar publicant en un suplement d'un conegut diari, crec que El País. També distret, però amarat d'ínfules hispàniques i tòpics encara que és interessant, si es pot agafar la suficient distància i esperit crític, per fer un repàs amè dels episodis més importants de la història de la Pell de Brau. Li reconec el gran mèrit de fer assequible amb tots els biaixos, simplificaries i grolleries que hi encabeix (ell mateix reconeix que va ser un exercici amb un punt gamberro), a qualsevol les grans pinzellades de la història d'aquesta terra comuna, no exempt d'un cert sentit de l'humor càustic i un cinisme que jo cada vegada suporto menys. Així, si hagués d'escollir entre les dues obres em quedaria la segona, tot i que dubto que me les rellegeixi mai. Cap de les dues. 

P.D.: Per casualitat, ahir va sortir una entrevista amb l'autor a La Contra de La Vanguardia centrada en aquesta obra que em sembla més aviat un acte publicitari. Al Reverté no el ferà interessant haver escrit aquesta obra i l'entrevista és necessàriament pobra atesa la riquesa del personatge.