Follow by Email

dimecres, 28 de novembre de 2018

Tunis

Només fins el darrer dia de la meva estada he pogut passejar per la ciutat de Tunis. M'he endinsat sense cap destí concret dins de la Medina, a mitja tarda, provant de memoritzar els punts d'orientació (una cruïlla, una mesquita), per poder fer marxa enrere dins d'aquest dèdal ple de sorolls, olors i un tràfec humà insomne. M'ha encantat trobar aquest aire genuí, de pura vida, un formiguer de persones que van fent en el seu dia a dia mercadejant amb mil rampoines i menjars. És clar que hi he arribat quan tot just han començat a desmuntar les paradetes que s'agombolen pels petits carrers, com si no volguessin deixar un pam de terra útil per comerciar. La Medina té un aire decrèpit, totes les parets estan escrostonades, els finestrons desencaixats, les pintures marcides. Diria que està a punt de col·lapsar sobre ella mateixa però sospito que fa segles que deu donar la mateixa impressió i que s'ha construït a mesura que s'han anat apedaçant les diferents construccions, una sobre l'altre. S'endevina aquest manca sublim d'ordre però que alhora segueix la seva pròpia lògica, com un formiguer, que ha anat bastint aquest barri. S'hi pot ensumar el mateix esperit que ha habitat les ciutats mediterrànies des de sempre, i fins i tot m'hi he sentit estranyament familiar. M'hi he permès de comprar una llauna de pasta d'ametlla, anacards que van força més barats que a casa, i dàtils. Si, m'ha sobtat també, mal senyal pels tunisencs, que les coses són força més barates que a Barcelona. El canvi de l'euro és molt favorable ara i es pot prendre un molt bon cafè per vint cèntims al canvi. O avui mateix he sopat un entrepà de tonyina, ben especiat, amb un batut de plàtan i dàtils i una ampolla d'aigua. Només m'ha costat 5 dinars. No arriba als 2 euros.
 Potser és l'única manera de mantenir la indústria turística que els és tan important, junt amb les oliveres interminables que sembren el país. A Sousse, on també hi he hagut d'anar, a part de la seva pròpia medina, ha esdevingut un immens resort de vacances, tant per turistes foranis com intern. És una mena de monstruós Lloret, ple d'hotels presumptuosos i força kitchs, i restaurants, bars i locals de total mena que ara atrauen especialment turistes jubilats del Nord d'Europa. A Tunísi és la segona vegada que la visito. La primera va ser fa ja massa temps durant el viatge de final de carrera. Recordo haver-me fixat en aquests grups de jubilats indolents i ara penso que molt probablement ja deuen estar en la medina celestial. Com que hi he anat en època baixa (crec que era l'únic estadant de tota la planta de l'hotel), he tingut una curiosa sensació d'estar en una mena de ciutat fantasma, com unes Las Vegas però buida de gent, i on em podia passejar folgadament pels casinos, centres d'esbarjo, restaurants de les més variades temàtiques i tot a un preu més que assequible.
A mitjans de desembre espero tornar, i provaré d'allargar l'estada uns dies més per explorar amb més consciència el país. Us deixo una foto de la Medina.