Follow by Email

dimarts, 22 de maig de 2012

La mort i la primavera

La mort ens agafa desprevinguts i mirant cap un altre costat. Com si recordés aquell vers de Pere Quart, del poemari Vacances pagades però recitat com un esgarip xisclat a cau d'orella

Ara que hi penso...
tinc tantes coses entre mans
feines urgents
no em recordava que també
he de morir.


 Un dia parlo amb aquella persona, veus sense fixar-t'hi com  li espurnegen els ulls, i dos dies més tard una veu amiga i maleïda truca per dir-te que ja no hi és, que un xoc a la carretera se l'ha endut d'una revolada. No me'l tornaré a trobar, no parlaré mai més, no projectarem res. Simplement, s'ha fos. Sembla una broma de molt mal gust, i encara més estrany que sempre ens hagi de sorprendre, que el dolor no tingui per on escapar-se.


Foto presa al Montseny, a finals de Març en una fageda encara sota el somni de l'hivern

Dedicat a l'Eduard Soler

dijous, 17 de maig de 2012

Anna Karenina

 Seguint el meu propòsit de recòrrer les obres que se'n diuen clàssiques, m'he empassat en unes quantes setmanes una de les grans obres de Tolstoi, Anna Karénina.
  En l'estela de Flaubert, Tolstoi recrea encara més l'arquetipus de l'heroïna que per l'amor que creu vertader, és esclafada per les convencions socials i la mediocritat que l'envolta. I pels seus propis sentiments autodestructius. Madame Bovary i Anna Karènina acaben igual, en suïcidi. Però un suïcidi no buscat per sí mateix, com a solució al seu patiment, sinó com a gest últim per protestar, per somoure l'entorn que les ha dut a una vida que no pot ser sinó desgraciada, o per provocar culpables. Una ho fa amb arsènic, l'altra es llença sota un tren. 
 La gran diferència entre ambdues obres, és que Anna Karènina es podria haver titulat Levin, Vronski, Stepan Arkàdievitx...és impressionant la galeria de personatges que fa circular Tolstoi, cadascun amb una manera de fer, veure i pensar totalment definida i que per sí sols podrien aguantar una novel·la cadascun. La Karènina és sens dubte el personatge més tràgic, dramàtic, i per això també l'obra mereix aquest títol, a més d'ésser el llaç que uneix tot l'estol de personatges. 
 Vull remarcar les següents impressions. Primer, que si l'hagués llegida fa pocs anys, temo que se m'hauria caigut de les mans. Senzillament perquè crec que ara estic aprenent a llegir, i no em refereixo és clar a l'habilitat de saber desxifrar paraules, sinó de poer apreciar en el text tota la seva riquesa i profunditat. En aquest sentit, Anna Karènina impressiona per com Tolstoi és capaç de posar-se en la pell de tants de personatges, i defnir-los tan bé. Costa de creure que ho hagi fet ell tot sol, pareix que ja existeixin per sí mateixos i expliquin la seva història. I arriba a la sublimitat de mostrar el perquè els personatges fan coses que no tenen massa a veure amb la raó, fins i tot sacrificant una felicitat possible. L'autor, simplement, desapareix o agafa el grau de trascendència que el converteix en un invisible déu que coneix tot el que passa en l'univers que ha creat.
 En segon lloc, el llibre és una autèntica porta en el temps. Un viatge que ens porta a la Rússia pre-revolucionària, la sempre present  diferència de classes, la frivolitat de la noblesa, la capitulació total dels camperols. Tolstoi hi deixa anar a través d'alguns personatges reflexions netament socials. Fins i tot diria que pretén agusar aquest contrast per a que quedi evident, tot i que els mugics fan un paper de purs comparses. Amb aquest llibre se n'aprén molt més que una simple descripció històrica que ens pugui caure a les mans. L'època queda definitivament immortalitzada, i continua prenent cos i sentit cent-cinquanta anys després de ser escrita.
 Al llarg de la història també traspuen, sobretot en el personatge que es pot identificar com el alter ego de Tolstoi, Levin Arkádievitx, les obsessions de Tolstoi desenvolupades en d'altres petites novel·les com si fossin petits assajos preliminars, la mort, el cristianisme, i la qüestió social. 
 Per tot això, tampoc no és just reduir la història a l'Anna Karènina, encara per ella mateixa amb una força abassegadora
  En resum, una lectura on es demostra que allò que omple de veritat, no és mai fàcil.


divendres, 11 de maig de 2012

Das Rheingold

 L'or del Rhin (Das Rheingold) és la primera de les òperes de la Tetralogia L'Anell dels Nibelungs, de Richard Wagner. Pels amants de Wagner, anomenada simplement com la tetralogia. Potser per desintoxicar-me de la pel·lícula Battleship, estic seguint el cicle que ofereixen als cinemes Icaria aquest mes de Maig, en la versió que es va estrenar al Metropolitan Opera House de Nova York, el Met. Com a novetat més interessant és l'atrevida esecenografia de Lapage, que ja ha dirigit les posades en escena d'altres òperes i d'alguns espectacles del Cirque du Soleil. 
  Quan un neòfit contacta amb el món dels aficionats a Wagner, el primer que crida l'atenció és la passió que provoca. O bé s'avorreix la seva música, o bé se l'idolatra fins el punt que dubto que hi hagi militants de cap altra música amb un nivell de purisme i exigència semblants. Qualsevol representació sempre genera controvèrsia. Les versions evolucionen constantment, perquè Wagner no va aspirar a res fàcil, sinó al màxim i va deixar la porta oberta a que es millorés i es reinterpretés la seva obra fins l'infinit. La seva ambició era crear l'obra d'art total, la conjunció en el seu grau més elevat de cadascuna de les branques, de la música, la poesia, el cant, la interpretació i l'escenografia. I aquest és l'intent, el llindar que proposa cada nova versió.  Històricament, la interpretació potser és la part que ha anat més endarrerida, però ja hem passat de les Walkiries grasses, estàtiques i amb un barret amb banyes del passat, excepte l'excelsa Kristen Flagstad, a personatges que es mouen amb desinvoltura, s'expressen i canten meravellosament en qualsevol postura. Això, realment, admira, perquè tant poden estar penjats d'un cable com caminar sobre una paret. Els intèrprets dels personatges clau, Brunilda, Sigfrid, Wotan, Fafner, són ben difícils de trobar, en cada generació no passen del nombre de dits d'una mà. 
 Dimarts passat, com a preludi del cicle, van emetre el documental sobre la gestació del projecte, de l'espectacular sistema escenogràfic, un monstruós mecanisme de plaques que es mou i muta junt amb efectes luminotècnics. S'ha de veure. Va ser un documental captivador. Va mostrar darrera d'aquesta producció, tot el treball artesanal, creatiu, innovador. I arriscat. El mateix Lapage, i el director del Met, expressaven els seus dubtes, l'excitació de crear una cosa nova i per tant de trepitjar terreny desconegut, solucionar els problemes que plantejava, afrontar el risc del fracàs. A mi em va emocionar aquesta voràgine creadora, que de fet està darrera de tota obra d'art que mereixi ser anomenada com a tal, que tingui una honesta però infinita ambició. Camina en la fina maroma que separa la bogeria del sentit comú. I em fa optimista respecte a l'ésser humà, capaç de fer aquestes coses.

 Bé, us aconsellaria que ho visionéssiu, és inspirador per qualsevol faceta de la nostra activitat, siguem on siguem, i ajuda a alçar la mirada per sobre de crisis i banalitats que ens tenen la ment segrestada.  

P.D: definitivament, Battleship és un excrement.

dijous, 10 de maig de 2012

Battleship

 Vaig anar a veure la pel·lícula titulada Battleship. Sabia on em ficava, no m'enganyava. Anava a veure un subproducte fílmic que per l'únic que val la pena és per oblidar-lo. Però tenia interès per saber què és una pel·lícula dolenta de veritat. I a fe que va aconseguir satisfer aquesta expectativa. Crec que és  exercici interessant, sempre que no es faci massa sovint, per apreciar tots els defectes que pot tenir un guió. I no em refereixo als aspectes més tècnics del film (efectes especials, edició, etcètera). Això és impecable com els productes sortits d'una cadena de muntatge, però hi ha tots els pecats que qualsevol film que vulgui tenir certa volada ha d'evitar: tòpics, clixés, previsible, forats argumentals que no s'esforcen ni en tapar, diàlegs buits de contingut, personatges plans, una càrrega ideològica i de valors tronadíssima. Tot al servei de l'entrteteniment més baix. A mi em feia fins i tot vergonya aliena que a la sala, els espectadors esclafissin a riure per qualsevol bajanada que diguessin. Va arribar al punt que vaig sortir de la sala amb més sentiment de vergonya que si fos una Sala X. Però el que també em sobta és que en aquests films, i suposo que això és un esquer per la seva promoció, hi surt algun actor que ha demostrat la seva vàlua i és prou famós. Sol tenir un paper secundari, apareix en alguna escena al principi i al final, diu les quatre bajanades que li dicten amb el posat que l'identifica, cobra, i se'n va. En aquest cas era en Liam Neesen. Ja ho ha fet altres vegades, però ara ha estat especialment decebedor. Com pot ser que algú capaç de fer el paper de Shcindler, a La Llista de Shcindler, s'abaixi tant? No he entès que algú  que pugui assolir una elevada expressió artística, es passegi tan alegrement per la banalitat. En fi, hauré de revisar les meves concepcions. 
 I també hi va participar una de les anomenades dives del Pop, Rihanna, primers plans que mostren la seva afavorida anatomia, paper insuls i diàlegs tontos. No deu donar per més però ja fa la feina promocional que busca. I això de diva, res de res, diva és una cantant capaç d'interpretar la Brunilda de Wagner, no aquests soufflés de la mercadotècnia. Prometo que no ho tornaré a fer, amb una vegada n'he tingut prou.


dissabte, 5 de maig de 2012

Visca la Primavera!

   Estic corprès per la primavera rotunda que tenim, la renovació miraculosa del nostre paisatge. Aquest any, a més, trobo que la primavera és especialment generosa. Fa el temps que li pertoca, encara que algun tocacampanes renegui perquè  fa massa fred, o plou massa. És la primavera, tanoca! Haurem perdut potser la capacitat de meravellar-nos? Heu vist com s'han poblat de fulles els arbres nus fins fa tot just un mes, les flors de bellesa a voltes extravagant i  gratuïta, i el tràfec incessant dels ocells, tant dels locals com els que ens han vingut a visitar? I el zumzeig desvetllat de les abelles? I a més, tenim el privilegi de viure en un clima que ens regala amb quatre estacions tant marcades, tan ben definides, que totes porten el seu goig. Amb en Joan Salvat-Papasseït, puc afirmar, que res no és mesquí, ni cap hora és isarda!