Follow by Email

dijous, 16 de gener de 2014

Nominalisme i Sangria


 He sabut que una directiva europea acaba de declarar la denominació Sangria com aquell producte que s'ha elaborat i envasat específicament en aquells llocs on va tenir origen, bàsicament en terres hispàniques. Vaja, com el que en el seu dia es va fer amb el Champagne i el Cognac, però sense glamour.  I a ningú se li escapa que una Sangria, a diferència del  Champagne i el Cognac que tenen una elaboració força sofisticada amb estretes relacions telúriques que ho poden justificar, ens la podem preparar a casa en pocs minuts. Aquest contrast encara fa més curiós que fins i tot es proposi una denominació diguem-ne bastarda, a la manera del nostre Cava i el Brandy, en aquest cas Vino aromatizado (i en subtítol "al estilo sangría").  Perquè no ens enganyem, la sangria va néixer de la necessitat d'allargar els vins barats amb sucs de fruita durant les nits de festa.
 
  Tot plegat, planteja una qüestió filosòfica més de fons que enllaça amb l'antiga disputa mitjeval entre nominalistes i realistes. Si heu llegit el llibre El Nom de la Rosa, d'Umberto Eco, la reflecteix molt bé com ja indica el mateix títol. El nominalisme era el corrent que defensava que el nom de la cosa era un simple sospir, una veu, que no es corresponia amb cap arquetip existent més enllà de l'objecte real, en el nostre cas, el tetra-brick o la gerra particular de Sangria. La figura més important d'aquest corrent era Guillem d'Occam (1290-1347), que se les va haver amb els papes de l'època. En canvi, pels realistes que provenien directament del platonisme, adhuïen que els arquetips existien per si mateixos, i que per tant el nom de la cosa responia a una realitat pre-existent, última (els Universals) de la qual bevien (mai millor dit) i participarien cada sangria particular.
 
  És evident que cap paladar per més ensinistrat que estigui, podrà diferenciar una sangria elaborada a Lloret de Mar d'una en una cuina de Liverpool, pel que es pot adduir que els promotors d'aquesta normativa  s'alineen amb el realisme mitjeval, el ressusciten, ja que consideren que ja hi ha una essència pre-existent de la sangria,  l'arquetip de Sangria, de la qual participen totes les sangries particulars i que té com a tret fonamental que es produeix en uns llocs concrets. Per contra, els nominalistes pensarien que tant és, si la sangria particular té unes característiques específiques, la podrem anomenar com a tal realtivitzant-ne així la denominació. Però també pot ser al revés, els nominalistes són els que defensen la denominació de sangria a Europa, ja que pretenen que només es pot anomenar particularment aquelles que es produeixen en el nostre país, i en canvi els realistes defensarien l'existència de l'arquetip que sosté tota sangria, sigui on sigui que es produeixi.
 
 La veritat, és que no ho tinc clar, però el que si sé és aquestes ments preclares no són conscients de la trascendència d'aquesta decisió. Toca a la mateixa ontologia, la reflexió sobre el ser en sí mateix, de ple. La qual cosa no és broma, aquestes disputes van fer córrer molta sang en el seu dia. Algú els hauria d'avisar, doncs, on s'han ficat.

 Estic segur, que quan veieu algun turista vomitant borratxo la barreja de sangria i paella en un carrer de Lloret de Mar en la canícula d'agost, us convidarà a una profunda reflexió.