Follow by Email

dissabte, 29 de juliol de 2017

Òscar Cadiach o el triomf de la preseverància

 Si, si, jo era un adolescent quan vaig anar a rebre la primera expedició catalana que va assolir el cim de l'Everest, i entre ells hi havia l'Òscar Cadiach que acaba de coronar el catorzè vuit-mil del planeta sense oxígen. Havia tornat uns dies abans, probablement perquè va coincidir amb el naixement de la seva primera filla que va batejar com a Lho-La, no per "Manela", sinó pel nom del coll on s'instal·la no sé quin camp per arribar al cim de l'Everest per la ruta que van utilizar l'expedició (crec que la Nord), i ell, junt amb el malaurat Toni Sors i Carles Vallès. Així vam poder parlar amb l'Òscar que també estava esperant, i desprès encara tinc gravat el tacte de les mans del Lluís Pérez Gil, aspra, rugosa i enèrgica, i també incomodo la incomoditat de l'Enric Lucas, potser l'escalador de més alt nivell d'aquella troupe.
 Pel que he anat percebent més tard no hi havia una total sintonia en aquell equip format per una barreja de les velles glòries de l'alpinisme català (Bellvís, Pons, Anglada), les noves fornades amb una mentalitat diferent (el Lucas), i la generació frontissa que podríem posar el Cadiach pel mig. No ho sabrem del cert mai, cadascú ha anat fent carrera o el que ha pogut a la seva manera. Pel que jo sé, el Josep Lluís Belvís de cónsol honorari al Nepal, l'Enric Lucas va fer l'enlluernadora ascensió a la cara sud de l'Annapurna amb el recentment desaparegut Nil Bohigas, i sé que se li en refot la publicitat, portant sempre una vida discreta. Del Lluís Pérez Gil he sabut de rebot per un amic comú que era una peça de mal conviure, amb una obsessió maníaca per pujar les muntanyes. El Conrad Blanch sé que corre o corria per ESADE i el món de l'Empresa. El Toni Sors, un fuster de Mataró, es va matar en el Lhotse ja fa força anys. L'Anglada i el Pons, autèntics tòtems i pioners de l'alpinisme català, ens delecten encara amb les seves xerrades i ens meravellen amb el seu esperit emprenedor i precoç. El Carles Vallès el vaig veure en una xerrada on elocubrava amb el somni de fer els 14 vuit-mils. Tot d'històries darrera la història que no acabarem de conèixer del tot. 
Finalment ha estat l'Òscar qui ho ha aconseguit, demostrant una persistència tossuda no només empesa per aquesta dada mítica, sinó també solcada per vies i cims menys coneguts però d'alta dificultat tècnica. No ha buscat la dada per la dada, com els absurds perseguidors de rècords. Ha anat fent, sobrepossant-se al prejudici que certes edats són prohibitives per segons què. En aquest sentit també és un pioner.  Tot plegat assenyala un arc de temps que marca tot un canvi d'època i mentalitat. Les primeres expedicions catalanes a l'Everest eren com viatges a Mart o una cosa semblant, ara qui tingui prou calers se les pot pagar en les expedicions comercials, les comunicacions ho han fet tot més pròxim i immediat i també afectat per aquesta idea de qui la fa més grossa amb marques que en aquells temps ens semblarien de ciència-ficció, com la recent proesa de Kylian Jornet. Ara mateix acabo de llegir que una expeidició japonesa al K2, la segona en fer cim, va utilitzar 1500 portejadors...
 En fi, tot això només per expressar la meva felicitació a l'Òscar, un personatge que ni que sigui de lluny ha habitat des de ben jove el meu imaginari i que he viscut amb emoció quan l'he sentit per la ràdio parlant des de dalt del cim del Broad Peak, el seu catorzè vuit-mil.


dissabte, 22 de juliol de 2017

Pot tenir límits el lucre?

 No fa massa vaig llegir un articulista que deixava anar, així amb la boca petita com si estigués pronunciant un anatema, que potser caldria posar límits als sous dels futbolistes. Ho deia a rel dels casos d'evasió d'impostos de figures del futbol que tots coneixem molt bé. A mi em suscita una altra reflexió que crec que és recurrent en aquest blog. Ara mateix, per exemple, estem assistint al lamentable espectacle que caldria qualificar d'infantil si no fos per les dimensions econòmiques i l'atenció desmesurada que atrau, d'un altre jugador anomenat Neymar, en què juga a la puta i la ramoneta fent-se l'interessant de si marxarà o no del Barça cap al PSG, mitjançant el pagament d'una clàusula de més de 200 milions d'euros i no sé quines compensacions més a ell mateix i el seu pare-representant. Quan ens movem en aquestes xifres que cada anys són més ascendents, hom es pregunta quina diferència hi poden trobar aquesta gent de cobrar 200 o 220 milions d'euros.
 Aquí rau un mecanisme subjacent, una idea que com un dogma ha quedat arrelada en el subconscient de la nostra societat. No hi ha límits pel lucre. És més, no n'hi pot haver. És el motor, o això ens diuen, de la nostra economia i el que ha de fer el sistema és que aquest impuls salvatge treballi en benefici de tots, o com a mínim no faci malvestats. La famosa bombolla immobiliària s'ha descrit, de fet, com una falla d'aquest sistema d'autoregulació. No parlaré aquí sobre què és això de la regulació perquè també té tela, sinó a la qüestió de fons que apuntava. Acceptar sense més  ni més que l'ambició sense límits és quelcom inherent, acceptable i fins i tot desitjable també comporta una concepció de l'home. De fet, es denota un mecanisme quasi automàtic que defensa aquesta concepció en nom de la llibertat. El neoliberalisme s'omple la boca que el sistema es basa en la protecció de la llibertat individual com a bé absolut. Jo penso exactament el contrari. Crec que la llibertat és quelcom molt més profund que no pas deixar fluir, en la direcció que al sistema l'interessa i facilita, les pròpies inclinacions que responen a impulsos instintius, en aquest cas l'ambició sense mesura. Així es dona la situació grotesca que si parlem de posar límits a l'enriquiment, al sou, als preus que pugui tenir un pis o un bé qualsevol, s'argueix com un atac al dret fonamental de la llibertat (i aquest argument en fan bandera precisament els més beneficiats per aquesta economia depredadora, siguin fons d'inversió, especuladors, etc.) 
 La llibertat rau i de retop la dignitat humana, seguint la intuïció Kantiana, en que l'home és capaç d'actuar de forma lliure i responsable, lliure i racional. No hi ha una jerarquia entre aquests dos fonaments. S'és veritablement lliure quan s'és capaç de pensar per un mateix, de forma autònoma i aliè a concepcions sobrevingudes, i s'és responsable precisament quan s'actua des d'aquesta llibertat. En aquest sentit, la lluita per la llibertat pot ben bé durar tota una vida fins que som capaços d'actuar segons aquesta mena de llum interior. Entre els cristians, hom creu que la llibertat autèntica ve donada per Déu i que l'home sol no la pot aconseguir. D'això se'n diu Gràcia, però és un altre tema.
Un futbolista de nivell tocat per aquesta gràcia, potser seria capaç de dir que no, que amb uns 100.000 euros a l'any ja en tindria prou i que els 200 milions d'euros restants se'ls podrien confitar, que no és just cobrar tant en un món amb tanta misèria. Trastocaria d'un graciós cop el fonament del sistema especulatiu i potser l'arruinaria. Seria el gérmen d'una autèntica revolució basada en un acte responsable i lliure. Com que això no sembla que hagi de passar, continuo pensant que aquests futbolistes i anàlegs no han abandonat mai la càndida idea de llibertat pròpia dels nens.