A l'Índia vaig acostumar-me a posar la meva ment en un estat de sopor, allò que avui dia seria el més semblant a una estat de meditació, per deixar passar les hores en els interminables desplaçaments amb autocars atrotinats que sabies quan començaven, però no quan acabaven. No m'avorria, aquest sentiment quedava curiosament desterrat mentre els meus pensaments gravitaven aliens a l'espai i el temps però alhora atents als paisatges sempre nous que s'infiltraven com una pel·lícula, allò que se m'oferia en un remot estiu de l'any 2000. Em vaig deixar aconduir per una curiosa barreja d'inconsciència, atreviment, sentit comú i auto-confiança per fer una anàlisi del programa de control i prevenció de la Tuberculosi en la població tibetana a l'exili. Sona una missió estrambòtica, ara que ho repenso, i a voltes em demano si tot plegat va ser un agradable somni o una experiència real. No hi he tornat mai més a l'Índia des d'aleshores, i no sé si hi tornaré. En certa manera, mai tornem enlloc perquè nosaltres i també els paisatges que hem recorregut canvien, i sinó és la memòria que en guardem la que també muta i pren un significat o altre segons el pòsit amb que la vida ens va carregant. Jo retinc un ingenu i atrevit jove creuant paisatges que m'eren totalment nous, palpant (literalment) noves olors, establint relacions amb gent de tot tipus (tibetans, turistes israelians, francesos, americans...), amb una espontaneïtat que, ara ho sé, era possible perquè partia de la confiança que tots posem en l'altre de forma natural i per la solitud que m'empenyia sempre més enllà dels meus límits (avui en diem de forma xarona, la zona de confort). També va ser el viatge on se'm va revelar la complexitat, el drama i la paradoxa de l'existència humana que em prenia com una tragicomèdia, amb un sentit ple d'allò tràgic i d'allò còmic. Des dels leprosos que assumien la seva condició con si fossin un moble més plantat en els carrers enfangats de Dharamsala, els turistes perduts en un núvol d'estupefaents buscant la il·luminació (o potser fugint de ves a saber quina secreta desesperació) mentre escoltaven atentament incomprensibles perorates de lames vestits de safrà, corrues monjos budistes dels que era difícil d'escatir si vivien en l'autenticitat que prometia algun tipus de revelació que jo encara no tenia en l'abast o en la més abjecta impostura, els turistes valencians que s'exasperaven per tornar al confortable hotel de cinc estrelles, perduts davant el Red Fort de Delhi engolits per un formiguer de gent, olors i brutícia ("aquesta gent no coneix què és una escombra" em va etzibar una dona angoixada quan després d'espantar-la en tocar-li l'espatlla va comprovar que li parlava en català, "i com pots sobreviure aquí tot sol?" encara va afegir mirant-me com si fos un desgraciat nàufrag). O imatges rutilants com un elefant asiàtic emergint amb un caminar pausat entre el smog de Nova Delhi com si em volgués evocar el sèquit d'un Maharajà desaparegut. I quan una pluja monsònica es va infiltrar dins de la baluerna de l'autocar es van obrir els paraigües en una imatge que hagués inspirat el Magritte o al Dalí. No sabia gaire res de res, aleshores. O potser ho sabia tot, gràcies a la ingenuïtat pura de què gaudia, espontània i gratuïta. Sovint, el pensament se m'envola com si encara viatgés dins d'un d'aquests atrotinats autocars i provo d'atrapar les restes del que havia estat i recomposar-ho tot de nou. Com si un nou començament fos possible. Com si poguéssim esporgar la memòria.
