L'últim viatge del Crystal Serenity

 Aquest estiu ha tingut lloc el primer creuer turístic a través del pas del Nord-est. És a dir, la via que costeja tota la Sibèria fins l'Oceà Pacífic, a través de l'Oceà Àrtic. És la primera singladura d'esbarjo, fins ara només ho havien fet primer expedicions polars, vaixells científics, i més recentment els primers vaixells mercants. La via escurça significativament el trànsit del pas de Panamà entre els ports més importants de l'Atlàntic i el Pacífic. Ja està anunciat un nou creuer pel 2017 i pel 2018. Això ha estat possible pel desglaç progressiu d'aquest Oceà a causa de l'alça de la temperatura global. 

 Em va sobtar molt quan vaig llegir per primera vegada una anàlisi econòmica del que significava el desgel de l'Àrtic. Obviava les causes i conseqüències últimes per comentar les possibilitats que significava l'obertura d'una nova ruta comercial, d'explotar nous recursos submarins, donar sortida als recursos de la Sibèria més septentrional. Passava per alt, frívolament, el canvi climàtic de conseqüències imprevisibles que hi ha al darrere, potser fins i tot de l'extinció de la vida com la coneixem ara. I organitzar un creuer aprofitant l'avinentesa una metàfora del viatge al no-res. Sembla que els bitllets del Crystal Serenity costaven entre 20.000 i 120.000 USD. El luxe de fruir de la primícia de la fi del món. És potser una de les metàfores més contundents d'un sistema econòmic descerebrat, que ha volgut reduir-ho tot als paràmetres de mercat fins esdevenir un sense sentit. Fins i tot un procés d'extinció col·lectiva es mercantilitza.Vaja, com si algú davant la perspectiva de l'enfonsament del Titànic tragués com a única conclusió que la demanda d'armilles salvavides en feien un negoci rodó. 

 Darrerament m'he fet seguidor d'un compte de twitter (@extinctionsymbol), que difón notícies sobre el declivi o extinció d'espècies animals degudes a l'acció humana. Ens pensem que això de l'extinció és un procés sobtat, no gradual, i això permet que no ens prenguem seriosament. Quan els va tocar el torn als dinosaures no va ser instantani. Va ser un procés que va durar uns quants centenars d'anys i que els mateixos dinosaures potser no varen percebre. Vivien en un món cada vegada més advers però no sabien res de com havia estat abans. Però el ritme actual de declivi de la vida natural és molt més accelerat que qualsevol de les 5 grans extincions registrades en el nostre planeta. En una sola generació, entre els que estem de moment vius en aquest cansat planeta, ja hem vist desaparèixer més espècies que qualsevol altre ésser viu.  Ens estem morint, i no ho volem saber.
   He denunciat manta vegades en aquest influent blog la inèrcia del capitalisme, que posa preu a qualsevol cosa fins el punt de buidar-la  de sentit. És facilíssim portar a l'extinció un ésser viu. Només cal posar preu a algun membre  per iniciar el cicle de cobejança (altrament dita demanda), que atiarà una oferta que voldrà saciar-la al preu que sigui (mai millor dit). I com més rara es faci, més cara esdevindrà i més s'accelerarà la seva raresa. Només cal recordar per exemple les banyes de rinoceront, un cúmul de queratina com les nostres ungles, que pel fet que tinguin una demanda per uns efectes sense sentit, fa que aquest animal s'etigui abocant a l'extinció. No és l'únic. Al penis del tigre li passa el mateix i amb ell tot el tigre, i més recentment a un ocell de bec exuberant que s'ha convertit en una marca de classe i ara s'estan caçant sense aturador a Borneo. D'altres espècies estan essent esquilmades indirectament, per la contaminació la destrucció del seu hàbitat. En tots els casos per una acció direca de l'home. 

Salvades les excepcions individuals, a nivell col·lectiu la societat humana només respon, em fa mal de dir-ho, a la punició, imposada pel sistema polític o per les circumstàncies. No es salvaran espontàniament els rinoceronts, els elefants, els ocells de bec exhuberant, ni tampoc deixaran d'haver-hi pisos absurdament buits fins que això tingui un preu disuassori pels consumidors o especuladors de torn. Però la voluntat política està massa atenallada pel sistema malalt, perniciós i suïcida. Quan estiguem tots amb l'aigua al coll, només sabrem queixar-nos de com de cares s'han posat les armilles salvavides.