Si no vols cafè, pren dues tasses. Això és que m'ha ocorregut amb una de les obres cabdals de Wagner, el Lohengrin. La diferència és que jo sí que volia cafè, i a dojo. I per tant ha estat una sort que a més de tenir una entrada per assistir al Lohengrin del Gran Teatre del Liceu de Barcelona comprada fa més de sis mesos, una familiar em passés la seva entrada cinc dies després d'assistir-hi per una malaurada indisposició. Així que en cinc dies, he gaudit dues vegades de l'obra que, ho reconec, encara no havia tingut el plaer de degustar-la en directe.
Jo no sóc ningú per jugar a fer el crític de ves a saber quina disciplina i si ho faig és més com un joc personal amb la meva pròpia ingenuïtat. Però no m'atreviré a fer el ridícul més espantós en una obra d'aquesta magnitud. No sé valorar la qualitat dels cantants, del cor, de l'orquestra. Des de la meva humilíssima posició de més absolutat indigència cultural només sé dir que han estat extraordinaris, particularment el cor. Com deia una acompanyant que seia al costat i que no havia mai tastat Wagner, ho han fet bé.
Només m'atreveixo a criticar dues coses, una evident i és el canvi argumental introduït en la trama de Lohengrin. En algun post anterior he dit que l'argument de les òperes de Wagner podrien cabre en un tweet (o un haiku, si ho preferiu). Allò que ho fa extraordinari és com d'una idea, una successió de fets més aviats escadussers Richard Wagner arriba a aprofundir fins les simes més insondables de la nostra psicologia. Però cal temps per entrar-hi, encara que la trama, com el fonament d'una obra, continua essent rellevant. I aquesta és la que van intentar foradar amb un canvi de rols on el Lohengrin és el personatge pervers i obscur i la Odstrud una mena d'heroïna lúcida que el desenmascara, i l'Elsa una desgraciada absoluta enganyada per tothom. El gir era molt interessant, la veritat, i digne d'un conte o història però no d'una obra que aspira a l'art total i posa al mateix nivell la música, el text i l'escenografia. De manera que si es toca algun d'aquests elements tot l'edifici grinyola com una barca mal bastada. I això malgrat els esforços escenogràfics per a que tot plegat lligués. La dissociació és acceptable, per dir-ho així, en els primers dos actes, però es fa de mal empassar al final del tercer quan es clou la funció. El que canten, el mateix posat a l'escena i la música no lliguen amb la resolució final. No s'entén, simplement.
Ara, si ignorem aquest element, la resta funciona de forma meravellosa. Excepte, i això és un apunt personal meu, l'escenografia que jo vaig trobar massa fosca, grisa. Penso que es podia donar més joc de llums i fins i tot colors, per dir-ho d'alguna manera.
De tota manera, jo m'atreveixo a fer una reinterpretació del Lohengrin sense necessitat de canviar ni una coma a l'argument. La història és la segúent. Elsa està acusada de matar el seu germà petit, hereu del regne de Brabant. Crida auxili per un cavaller que es bati per ella i apareix de ves a saber on el Lohengrin que venç el seu acusador, es casen però Lohengrin li prohibeix de preguntar qui és ni d'on ve. La perversa de l'obra, l'Ortrud, s'ho fa per a que acabi formulant la pregunta, l'encanteri s'esvaeix i el Lohengrin se'n va per on ha vingut.
A mi m'ha fet pensar en que tot plegat podria funcionar com una al·legoria de l'amor idealitzat, o romàntic segons volgueu dir-ne. Funciona mentre el tenim això mateix, idealitzat, que la realitat no el toqui ni l'espatlli. Que no en coneguem la veritable realitat que porta en el millor dels casos a la decepció en forma de rutina o fracàs o en el pitjor cap a la tragèdia. Un amor que també podem transmutar en qualsevol de les causes que creiem que ens mouen, i que si furguem amb una certa lucidesa descobrim que són impulsos més obscurs i menys confessables: recerca de reconeixement, superació de pregones frustracions, propòsits que no tenen res a veure amb la noblesa amb què són percebuts i fins i tot baixes intencions més o menys reconegudes. Perquè aleshores, l'encanteri desapareix i Lohengrin (i totes les seves promeses de sentit i plenitud) es fa fonedís amb la seva lluent armadura sobre une embarcació remolcada per una cigne. L'excés de lucidesa pot tenir aquests efectes perniciosos. La veritat, en contra del que molts pensen, potser no ens fa tan lliures.
Altrament, tot gaudint de Lohengrin he fet una mica abstracció d'aquest fenòmen de l'òpera i m'he sorprès a mi mateix sorprès (stupor aprehendit me, com va dir Sant Agustí) com els homes som capaços de crear aquests constructes. Fer baixar d'un món abstracte l'art destil·lat en un escenari o al revés, projectar des de les nostres ments a l'escenari tot aquest tinglado de música, poesia, drama i escenografia que projecta trascendeix les nostres idees de forma tan eficaç però efímera com un encanteri. Una mena de misteri que arrela en el vell debat de nominalistes i idealistes, existeix aquest món independentment de tots nosaltres o simplement és una projecció sublim de les nostres ments? La veritat és que a mi em fa dubtar. I aquí ho deixo.
