Intel·ligència artificial, o artificiosa?

  En el remake de Blade Runner hi apareixen assistents virtuals femenines creades amb intel·ligència artificial que proveeixen companyia als homes solitaris amb tots els atributs d'una dona real excepte el contacte físic. Són hologrames molt atractius, quan es volen visualitzar, i sinó una presència que controla tots els afers domèstics a la manera d'una Alexia. En una escena de la pel·lícula, per tal de mantenir una relació físico-sexual amb aquesta assistent una prostituta es posar en el seu lloc i sincronitza els seus moviments. Una versió molt avançada de les nines de plàstic que s'exhibeixen en els comiats de solters. Tot bé fins aquí, diguem-ne. Però, una relació d'aquest tipus, pot resultar realment satisfactòria més enllà del plaer espuri de l'acte sexual? Quan  la IA arribi a mimetitzar i en certs aspectes superar les relaciones interhumanes, esdevindrà no només un succedani, sinó un substitut eficaç de les veritables relaciones humanes acompanyades sempre les seves dosis  elevades de frustració i decepció? La veritat és que tot escrivint aquestes línies la idea em resulta temptadora, com si se'ns obrís una Arcàdia feliç on els nostres amics, amigues i amiguis segons ens convingui seran benvolents fins arribar a desenvolupar algun d'aquests desencisos superables que poden fer-nos-los creïbles. Però aquesta idea ens pot resultar des de bastarda fins acceptable com aquell que es va casar amb una nina mecànica.  Que el que compti finalment és el resultat d'aquests ginys, la seva utilitat, no la seva essència ni el que es deixen pel camí.

 A mi l'efecte que em produieix és de certa inquietud que no m'arribo a explicar. Però posaré un parell de paral·lelismes que m'ajuden a comprendre-la. Un de fa uns quants segles. En l'època del barroc es va portar fins l'extrem la teatralització de les arts portant les aparences fins extrems mai explorats. Era un exercici conscient que naixia d'una època amb una percepció fosca i pessimista de la realitat que calia trascendir sense deixar d'arrelar-s'hi per contrast. Per això a mi, les obres barroques, sempre en transmeten un no sé què de fugida melancòlica a vegades punyent. Els drames de Calderón de la Barca ho exemplifiquen molt bé amb allò de La Vida es Sueño. Tot són aparences. Però de les quals despertar és sempre necessari (o inevitable). Una idea ben pròxima a la nissaga de les pel·lícules de Matrix. Vols despertar i reconèixer la realitat tal com és o auto-enganyar-te? Perquè al final l'exercici és aquest mateix, acceptar gat per llebre i donar per bona la relació amb un ens virtual darrera el qual no hi ha cap rastre de consciència, d'algú que sigui un veritable Altre que per ell mateix t'aculli, t'escolti o et defraudi. Perquè, sinó, una de les ferides més profundes que es pot provocar a qualsevol persona és ser abusada o traïda (la traïció pot prendre la forma d'un abús), per qui esperes tota una altra cosa? No diguem els pares respecte els fills, i per això els abusos sexuals són tan escandalosos,  però els exemples més comuns i que tots en tenim algun o alguns a prop són els trencaments de parella o amorosos o amistats que o deixen espai per a cap reconstrucció. La ferida per molt que ens hi entestem resulta insuperable. Només podem aspirar a que no ens sigui una rèmora feixuga o bé ens hi refem en forma de creativitat o aprenentatge. Per això mateix, l'autèntic perdó penso que és quelcom molt poc realista. Per mi el gest de perdó significa simplement no tornar en la mateixa mesura (negativa) amb que has rebut i si pot ser reconvertir-ho en generositat. 

No crec que es dissenyi un ens virtual que es dediqui a ferir-nos d'aquesta manera. I si ho fes, només hauríem de recordar que no hi ha ningú darrera seu com no sigui qui hagi dissenyat l'algoritme. Per la mateixa raó, qui accepti la servitud d'una relació d'aquest tipus també accepta la deshumanització, la renúncia de l'essència que ens és pròpia i que és el reconeixement relacional amb l'altre, sempre confús i conflictiu. No som si els altres no són també, i la IA serà sempre un fantasma inaprehensible. En un nivell més quotidià, tots experimentem aquest disgust més o menys intens (en el meu cas molt intens fins fregar el rebuig), quan ens sentim tractats com coses, com a mitjans o com simples consumidors dels quals se'n pot treure un benefici. Recordo ja fa anys, quan sàviament vaig donar-me de baixa de Facebook que abans de prémer el darrer botó del procés em va aparèixer la imatge de la persona que havia visitat més amb el missatge "aquest amic et trobarà a faltar". La vidriosa sensació que em va produir un algoritme em fent-me xantatge emocional em va acabar de convèncer de fugir corrents d'aquesta infecta plataforma i no tornar-hi mai més

Posaré un altre exemple d'un objecte que tinc ben a prop. De tots els meus viatges he anant acumulant un llarg llistat de rampoines i suposades artesanies. Algunes de gust més o menys encertat. D'altres bagatel·les que pots trobar a qualsevol aeroport d'Àfrica o Amèrica llatina. Amb el temps, només n'he destil·lat set o vuit objectes que realment s'ho valen. Un mirall fet amb ferro forjat reciclat de Madagascar, unes litografies dels San de Namíbia, una tela amb un entreteixit preciós d'ocells de Guatemala, una pintura d'un mercat amb figures fantàstiques d'Haití de la qual encara sento vergonya el poc que en vaig pagar...i una petita gerreta d'argila comprada en un remot indret del Brasil, al Matto Grosso, feta i decorada per un ignot artesà indígena. Em va captivar quan la vaig veure pels seus motius genomètrics ocres sobre un fons negre, la seva forma asimètrica, imperfecta, però que li dona una gràcia única i irrepetible. I sobretot saber que al darrera hi ha els dits, encara els puc intuir, d'una persona que les va crear en un moment precís, pensant-hi sense cap interès industrial, i que serien incapaços de repetir-la exactament igual. Quan contemplo aquest objecte, evoco aquell lloc, aquella persona, en certa manera el que podria dir el petit tros d'ànima irreemplaçable amb qui em sento lligat que ho va crear per ell mateix. No serà mai possible substituir-ho, per molt perfectes que siguin les gerretes de ceràmica que pugui crear una màquina sense consciència, sense emoció ni, en el fons, voluntat. 

La Rosa i el nom

 Miri, vull una rosa, però una rosa de veritat, no sé si m'entén.  No pas una d'aquestes inodores que si a més les haguéssim de tastar també serien insípides i, de tant estridents (sobretot aquestes de coloraines de fantasia groga o blava) les crec  en un cert sentit incolores i tot. Tampoc les vull que siguin transportades dels confins del món. Abans, molt abans que vostè nasqués, es transportaven espècies que tenien el mateix valor que el pes de l'or, en viatges transoceànics de mesos on més d'un vaixell havia naufragat i alguns supervivents se les havien de veure amb antigues tribus caníbals amb poques esperances de retornar. L'origen era una mesura del seu valor. Avui les roses, encara que no ens ho vulguin confessar, provenen de remots hivernacles de l'Amèrica llatina conreades de forma dubtosa (n'hauríem de dir inacceptable si ho poguéssim veure de prop), per inundar-nos amb carregaments portats amb avió les parades de Sant Jordi. Jo vull una rosa de sempre, una rosa com la que recordo que creixia d'una planta argegalosa que havia envaït quasi tot el badiu de la casa veïna on vaig créixer, aleshores abandonada per una velleta de qui ningú recorda el nom. Només en tinc una imatge fugaç de la seva figura arrupida i arrugada amb cabells blancs arrencant males herbes i que va desaparèixer. Oblit de l'oblit, la total desaparició quan jo ja no hi sigui perquè sóc potser el darrer que en té memòria. Com les roses roses que no vull oblidar Ni tan sols he sabut mai com es deia aquesta dona. O fins i tot que no sigui una imaginació de la meva infantesa. Tant és. El que sí que va ser real  eren les roses que poblaven la capçada d'aquell enorme roser que arribava a ajocar-se sobre el nostre pati. Eren roses, però roses roses, no sé si m'entén,  enormes com punys que s'esbatanaven, les sovintejaven enormes abellots zumzejant  i escampaven una penetrant olor que encara la sento i em transporta a un temps innocent i que creia pur. I s'assecaven al sol sense ningú que les podés, els pètals es marcien a poc a poc i es deixaven caure, alguns sobre el nostre empedrat. Si passava un vent esvalotat sembrava una petita catifa. Jo premia els pètals entre els dits i sentia el tacte avellutat i flairava l'olor d'una primavera que no havia de tenir fi. Finalment es despullaven del tot, la primavera s'adormia i pels volts de juny el roser deixava de florir i només quedava el fruit del roser com un petit munyó i la resta tot argelaga, tot punxes. Sí senyora, vull una rosa com aquella, que dibuixi un autèntic laberint i indiqui el camí amagat del seu cor, on els abellots embogits cauen per abeurar-s'hi. Si pogués atravessar el temps i caure-hi també de nou, recuperar aquells instants li ho agrairia. Si, ja ho sé, això no és possible. Però em sentiria content si pogués prémer-les per la tija, ben fort que se'm clavessin les punxes fins fer-me regalimar la sang entre els dits i les gotes caiguessin vermelles, com petites roses que naixin de nou sobre el terra. Un dolç dolor amb  una dolça olor. Que em facin sentir dolorosament viu de nou, oi que m'entén? No, no m'entén, ja ho veig.

Ilhas Quirimbas

  Fa una colla d'anys vaig viatjar a la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic i que fa frontera amb Tanzania. Avui dia seria impossible. La zona està governada pel desori, la inseguretat i la violència crònica provocada per la infiltració de moviments islamistes violents. Tot i que probablement només sigui una etiqueta per classificar una realitat que se'ns escapa. El fet és que aleshores  era un lloc pacífic però gens fàcil d'atènyer. Particularment un arxipièlag d'illes coral·lines que resegueixen la seva costa, les Illes Quirimbas. Allí s'hi van establir, per primera vegada, els Portuguesos. Després es van desplaçar més cap al Sud a Ilha de Moçambique i finalment a l'antiga Lourenço Marques, ara Maputo. Fa un parell d'anys vaig deixar escrit en aquest blog l'episodi abans d'embarcar-me. L'Illa principal, Ibo, no està a més d'un quilòmetre i alguns centenars de metres de la costa que la protegeix de l'onatge del mar obert. Recordo que quan vaig pujar a una barcassa plena de gent, tots locals però pels qui no aixecava cap curiosis. Era el capvespre i l'aigua calmosa reflectia el sol ponent, un taronja que no he tornat a veure mai més, com si naveguéssim sobre una bassa de mercuri. 

 El record de la llum particular de la costa del mar Índic africà encara  m'hi fa somniar, com si em transportés de cop una vella i pentrant olor que a voltes ens assalta inesperadament. Diuen que el sentit de l'olor està connectat amb les estructures més arcaiques del cervell i per això tenen aquesta poderosa capacitat d'evocació.  Ara tanco els ulls i sento el xiuxiueig insomne del vent marítim que no deixava d'assotar la costa, transportat des d'un oceà sempre abrandat, l'abeurador de tots els blaus. Un mar embravit i remogós, que estava condemnat a no trobar mai la calma. I al fons una vela llatina que es balancejava sense por. Qui s'hagi acostat a una costa oberta a l'Oceà Índic sap de què parlo. Només de deixar amarar els turmells a una platja oberta se sent una força vertiginosa, com si l'aigua volgués entrellaçar-los i xuclar-te cap a la seva profundiatat. En canvi, si hi entres amb una barca des d'un port segur, un cop allunyat de la costa té una estranya placidesa de bèstia adormida que balanceja suaument la barca. Això és degut a que les onades, a diferència del nostre mediteterrani, molt més humà, tenen una enorme longitud d'ona. Són petits tsunamis que es desdibuixen en la mar en amples valls i immensos pujols però que transporten una energia esparodindora quan arriben a la costa.  I la llum, la llum, encegadora, sense límits que s'expandeix en el cel i s'arremolina entre les palmeres.

 L'illa de Ibo és la més gran de les Quirimbes. Només queden els fonaments de les antigues cases dels portuguesos, que tot i així varen estar ocupades fins el segle XIX. El lloc més desolat, melangiós és un vell cementiri que vaig descobrir perseguint una particular espècie d'abellerol. Unes làpides coronades per volutes, menjades pel líquen recordaven el nom dels enterrats, tots abans de les acaballes del segle XIX, i proclamaven la saudade, un sentiment que només els portuguesos saben interpretar, per la petita i llunyana terra. Semblaria que aquest poble va voler desarrelar-se precisament per experimentar aquesta intensa melangia per les seves arrels petrificada en aquest vell i abandonat cementiri agitat pel vent i condemnat a desaparèixer. Però encara tenia més sorpreses aquest estrany racó. També hi havia una parcel·la amb làpides escrites en alfabet xinès, però datades dels anys 50 o 60 del segle XX. Em vaig informar i es tractava de pescadors xinesos, de l'època maoïsta, que venien a buscar holotúries per alimentar la peculiar demanda gastronòmica xinesa. I no pocs pescadors hi deixaven la pell, no sé si per la malària o per una mala descompressió en emergir de les fondàries. I encara hi ha una part del cementiri islàmic, només assenyalat per unes humils esteles que indicaven, indefectiblement, la Meca amb la mateixa intenció desarrelada que els morts portuguesos varen morir somniant amb Lisboa o Oporto. Quan soledat  i melangia regnava en aquell cementiri, en aquell vent que no havia cesat mai d'agitar les palmeres, en la llum que ho penetrava tot i el cel blavíssim i en la barca, la vela, que navegava persistent perduda en l'Oceà. 

Obro els ulls, i m'envaieix la recança que segurament no hi torni mai més, també atrapat en la meva particular saudade. 

Història de l'Art

  Vaig topar-me abans de Nadal amb el llibre Historia del Arte, d'un tal Ernst Gombrich que reconec que no sabia qui era però resulta que es tracta d'un reconegut especialista sobre la matèria que ha escrit aquest clàssic amb successives edicions des del 1950 fins finals del segle XX, quan va morir. Ha estat tota una revelació (ja no sé quantes en porto, aviat viuré en un enlluernament continu). Se n'ha de saber molt per escriure un llibre que recorre la Història de l'Art des dels temps prehistòrics fins les avantguardes i t'hi acondueix sàviament com si t'agafés amb una mà imperceptible i et portés a passejar dolçament per uns camins que sense ell ens hi perdríem al primer revolt. I  sap fer-ne del passeig un recorregut lluminós i entenedor. Algunes perles permetran entendre-ho. Per exemple, perquè els egipcis tenien aquest estil pla, hagiofràfic i estirat com si el món només tingués dues dimensions? Per dues raons, primer no pensaven en cap futur espectador. El seu era un art cap a l'eternitat (sinó no s'entén la profusió de decoració de les tombes). I segon, pretenien descriure tot el que creien que existia, no el que es veia ni molt menys com es veia en realitat. Ho descriu encertadament l'Ernst Gombrich, quan escriu que l'art egipci és el més semblant a una cartografia i, per tant, per poder plasmar tots els objectes i detalls cal aplatanar-los per estendre'ls en dues dimensions sense que es perdin els detalls. Si hi ha dos peus, doncs es posen tots dos dislocats i el tòrax com si mirés cap enfront per mostrar-se completament. No té sentit provar d'amagar res o donar per sobreentès cap detall que no es mostrés. Són conseqüents amb la tensió intrínseca (una intuïció nova per a mi però vergonyosament evident) que existeix entre una superfície plana (paret o llenç) i voler plasmar-ne la realitat que és tridimensional. Pitjor per la realitat si el que vull és posar-ne tota la informació. I encara més, el llibre il·lustra molt bé com aquesta manera d'executar les obres d'art fou la llavor dels corrents posteriors a Grècia i com el seu rastre es pot resseguir fins avui dia. No és el cubisme sinó un retorn particular a aquest origen?  Perquè una cosa meravellosa d'aquest llibre és com explica la dialèctica subjacent de tots els corrents artístics que porten a plantejar necessàriament nous problemes i noves solucions sense aturador. Així, passem de voler reflectir la realitat tal com és (egipcis) a reflectir-la com la veiem (grecs) i transmetre els sentiments (els moviments de l'ànima) en els éssers projectats fins projectar els mateixos sentiments i emocions però en aquest cas de l'autor en allò que executa (pintura, escultura o edifici). O les mateixes tensions generades per assolir el domini de la perspectiva. I tot això en el context de la funció que feia l'art en cada moment que fa comprensible, com si se'ns hagués revelat una nova pedra rossetta, allò que fins ara incomprensible o no sabíem apreciar amb tota la seva fondària. I tot plegat, deixant clar que en tota obra d'art, que afirma que només pot executar-se des d'una intenció honesta i recta a part de la perícia tècnica, té un misteri en sí mateixa que la fa inaprehensible. I que és, per definició, indescriptible. És a dir, la millor explicació d'una obra d'art és ella mateixa i tota crítica només pot aspirar a indicar, lloar o blasmar les claus amb que podem interpretar-la. A realçar-ne el misteri o despullar l'encanteri. Un altre exemple i aquest molt conegut. Ajuda a redescobrir el secret de la Mona Lisa i el seu enigmàtic somriure. La tècnica del sfumato precisament deixa en un espai ambigu el rictus d'aquesta senyoreta de manera que el nostre cervell completa inconscientment l'obra i podem llegir un posat seriós o un indici burleta en el seu rostre segons el moment o el nostre mateix posat d'ànim. I no és una troballa casual, prové d'un estudi sistemàtic dels detalls anatòmics més nimis. És també un art que per nosaltres mateixos sapiguem apreciar una obra que ha esdevingut més aviat una espècie de fetitxe pervertit. 

 En tot cas, aquesta lectura m'ha fet molt de bé perquè reconcilia amb l'humanitat i la bellesa que és capaç de crear. Potser és aquest el sentit de la famosa frase de Dostoievsky que diem sense pensar-hi massa que la bellesa salvarà el món. Si m'emociono amb el que va executar algú fa uns quants segles d'alguna manera em reconcilio en el sentit més profund d'aquesta paraula amb ell i amb tothom capaç de fer i sentir el mateix.