Hargeisa

 Jo no sabia que Hargeisa existia fins que per aquestes coses de la vida hi he anat a petar. És la capital de Somalilàndia, el país no reconegut per ningú que es va autoproclamar independent quan allò de la guerra civil de Somàlia allà per la primera meitat dels anys noranta. Fonamenta aquest dret a la secessió en raons històriques, per exemple que fa ser colonitzada pels anglesos i no pels italians com la resta de Somàlia. De fet, a l'aeroport encara rep els viatgers una placa que commemora la seva inauguració per part del Duc de Gloucester, el 1958.

 Hargeisa sembla que neixi de les mateixes pedres torturades pel sol sobre les que està plantada. Hi ha pocs edificis de dues o més plantes, quasi tot són casones i habitacles que oscil·len entre la cabana de cordes i roba dels refugiats dels antics conflictes de fa vint anys, les barraques fetes de llauna on no puc ni imaginar-me la calda que hi deu fer, i les cases d'obra cada vegada més nombroses. Algú pensaria que això hauria de ser una ciutat morta, moribunda. Però en canvi hi ha una vida econòmicament vibrant. Hi ha supermercats i grans magatzems, que sovint semblen petites rèpliques atrotinades del Corte Inglés, cotxes força nous, obres de nova construcció en curs per tot arreu. M'expliquen que aquesta economia creixent es deu a dos factors. Per un costat, al retorn dels Somalís de la diàspora, aprofitant l'estabilitat del país, i que aporten el seu coneixement, la seva emprenedoria i el seu capital, i en segon lloc la influència i els lligams amb els països de la península aràbiga, essencialment Dubai, d'on importen quasi tot, inclosos els cotxes a uns preus molt assequibles. Això sí, continua prevalent sota aquest progrés un proteccionisme basat en els clans que es reparteixen els negocis i impedeixen que cap foraster pugui fer la seva. Evidentment, com sol passar, es poden veure fàcilment els contrastos entre aquells que guanyen fins 100 USD diaris, una barbaritat aquí, i els que amb prou feines arriben a 1 USD, el llindar de la misèria. 

 Una altra característica són les mesquites que floreixen arreu, amb els seus minarets que semblen míssils balístics. A certes hores, cap a les set de la tarda o al matí, s'alça un batibull de cants de muftís cridant a la pregària des dels altaveus. La religió és omnipresent, i a voltes tinc la impressió que això és una mena d'immens monestir, on tothom viu condiconat per les hores de les pregàries. I encara no he vist el crani sencer d'una dona. Totes, des de les nenes de 4 anys, vesteixen el niqab, amb unes teles impol·lutes i uns conjunts fins i tot elegants.

 I finalment, hi ha les cabres que pasten arreu, rossegant borrons de les herbes i arbustos espinosos i plens de pols que creixen aquí i allà. No semblen tenir amo, no he vist cap pastor ni cap ramat que es pugui dir així, i em semblen més aviat com animals abandonats que ho envaiexen tot. Fins i tot les he vistes entrant i sortint de les cases com qui res, però són el lligam que permet convertir la poca vegetació del país en carn i llet, i potser per això les deuen venerar.

Somalilàndia: on l'aridesa pren el seu nom

 El desert, tal com l'imaginem, amb dunes de sorra i tot això, és bell. Representa en la nostra escala un estadi final, estable, la immensitat que convida amb una fascinació terrible i temptadora alhora, a perdre-s'hi com un petit príncep qualsevol. Un paisatge àrid inquieta, potser angoixa. La vida s'arrapa a una terra polsosa, resseca, en una lluita agònica que sembla que estigui perdent. I si són humans els que l'habiten encara pot ser més torbador. És així com en arribar a Somalilàndia, el nom aridesa pren el seu sentit. Me n'he adonat de la fragilitat en que es viu aquí, en un llimb que navega entre la sequera i la desertificació, on la pluja és un esdeveniment quasi tant flagrant com la neu a Barcelona i em fa preguntar com de fondes han de ser les arrels d'aquestes acàcies torturades que s'escampen aquí i allà. És per això que sobta que plantada en aquest entorn hagi crescut una ciutat que avui dia ja arriba al milió d'habitants, Hargeisa, la capital de Somalilandia. 

 Si mai heu volgut visitar un país inexistent, probablement venir aquí sigui el que més s'aproxima. Ningú l'ha reconegut encara tot i que els seus habitants s'hi van proclamar sense massa escletxes i després d'un referèndum democràtic. El nom mateix ja apunta a una mica d'encís i fantasia...Somalilàndia....la capital de l'aridesa. Però també són un exemple que el reconeixement formal és també relatiu. No han perdut temps en bastir unes estructures administratives mínimes, fronteres, visats, la inevitable burocràcia que fa present l'estat millor que l'exèrcit o la policia, i varis països de fet es relacinen amb aquest tros de terra com un estat més. Però hi ha una certa trampa en tot això. Somalilàndia es va separar de la resta de Somàlia aprofitant que durant el caos dels anys noranta aquí es van protegir prou bé del desori de guerres i lluites clàniques, bàsicament perquè en aquesta regió quasi tothom és del mateix clan. La sang, allò irracional, ha tornat a manar, aquesta vegada per bé. Però no deixa de ser l'altra cara de la moneda del que li ha passat a la resta de l'antiga Somàlia.

Encara evito sortir a fora, la llum és estrident, com si la terra mateixa fos un mirall. 

La candelera, un any més

 Quan arriba la candelera, encara que poca gent ho tingui en compte, es tanca de fet el cicle del Nadal, i tradicionalment era en aquesta data que es desmuntava el pessebre. Crec que cada any ho recordo, potser perquè la meva àvia ens regalava als nets un espelma beneïda, la candelera, i sempre en trobo pels racons més insospitats de casa, fent companyia a múltiples rampoines que s'acumulen en caixes i calaixos. Ja comencen a ser massa abundants, penso. I massa carregades de records. Per això em faig ara aquesta pregunta capciosa. Què és Nadal? Permeteu-me que despulli el mite, per retrobar-lo. Algú dirà que és una festa cristiana, en origen (en el contingut no m'hi poso...). No és cert. Té origen en les festes romanes de finals de tardó, les Saturnalies, que eren més aviat un període bacanal. Cal dir que en aquest sentit som fidels a aquest origen. I el 25 de desembre era la data de naixement del déu pagà Mytra que es va rebatejar per canviar-li el sentit. El més probable, segons diuen els estudiosos, és que Jesucrist nasqués a la primavera o inicis de la tardor. I els reis d'orient? No hi ha cap rei d'orient als evangelis, en tot cas uns mags, que en aquell temps era sinònim d'astrònom/astròleg. Per no ser, el Nadal ni de lluny es pot considerar la festa central del cristianisme. És la Pasqua, amb el seu cicle de passió, mort i ressurrecció. I el Nadal no es va començar a celebrar fins cap allà el segle IV o Vè. Ja veieu, no hi ha res de real que el sostingui. No cal dir res més dels desitjos fatus, la tendresa ensucrada que l'amara. Però què hi farem, el tenim aquí, i cada any tornarà ni que sigui en forma de campanya comercial, i s'oblidarà una mica més la candelera, i jo continuaré rescatant espelmes de l'oblit.

 (Per cert, la candelera celebra la festa de la presentació de Maria, la mare de Jesús al temple. Era una cerimònia jueva de purificació quaranta dies després de donar a llum).

 Bon Nadal a tots.

El pacient anglès

 Per diverses raons, he anat molt dispers i despistat aquest mes de desembre i me n'he adonat que no he fet cap entrada. Així que improviso, i m'agradaria fer una crítica de la pel·lícula El pacient anglès, que fa uns dies va projectar TV3 de Catalunya. 

 Aquesta pel·lícula és un exemple de conjunció de guió ben trabat, grans actors molt ben dirigits i una fotografia impressionant. La tècnica del doble pla temporal, en que es fan transicions contínues del passat al present, de l'escenari del desert i El Caire just abans de la guerra, a la Itàlia de la segona guerra Mundial, és encertadíssima. Hi veig tota la tècnica narrativa que hauria d'acompanyar les grans históries, tant de la literatura com del cinema. Les transicions d'un pla a l'altre són una bona lliçó per a qui vulgui entendre el que és un nus d'enllaç, i a través d'aquests nusos d'enllaços es va teixint les històries de tots els personatges, pivotant al voltant d'un magnífica Joseph Fiennes i la sempre magnífica, mai l'he vista fent un paper mediocre, Juliette Binoche. Hi és tot, amor, enveges, gelos, aventura, paisatge i el trasfons històric de la Segona Guerra Mundial. També és un gran exemple de com es pot anar fent créixer els personatges a mesura que avança la pel·lícula i augmenta l'empatia amb l'espectador.

 Aquesta tècnica del doble pla temporal no és gens fàcil. Ara acabo de llegir la novel·la de Mario Vargas Llosa, La fiesta del Chivo, on l'utilitza contínuament, fins i tot utilitzant diversos plànols, sense que el lector es perdi. I encara més exuberant és el seu ús per part de Stephen King a It (allò). En fi, volia parlar del paciente inglés i m'estic embrancant. En tot cas, és d'aquelles històries que desvetllen l'enveja vers el guionista que la va parir. Em fa recordar un afirmació d'un sociòleg o filòsof francès, una entrevista que vaig llegir recentment, que no era cert que la bellesa salvaria el món, segons la famosa afirmació de Dostoievsky, sinó le tècnica. Crec que no ha entès aquesta afirmació. És precisament l'amor per la bellesa, el que fa apreciar allò de bo que té aquest món, que fa ens mobilitzem per salvar-lo. Aquestes pel·lícules són de les que desvetllen aquest sentiment. 

La llevantada

 El cap de setmana passat els meteoròlegs ja varen anunciar, amb evident galit, que els models apuntaven a una llevantada aquests dies. El dimecres els pronòstics es confirmaven. Un temporal de llevant de llibre, deien. Dijous havia de començar a escombrar de pluges el litoral. Divendres, havia d'arribar el diluvi. I el cap de setmana, tots anegats. Però dijous i divendres va fer un dia més que agradable. Algun ruixat puntual, gens meritori. Però em sembla que mai havient sortit a passejar tants paraigües inútilment. El meu, ahir a la nit, va arribar a casa totalment sec.

 Aquest episodi, sense ser una crítica als meteoròlegs que es mouen sempre en un cert marge d'incertesa, em fa pensar en la influència dels mitjans de comunicació. Es pot fer córrer qualsevol brama i condicionar el comportament i la percepció que tinguem del món. Només cal construir-ho de manera que sigui creïble i tenir els mitjans per difondre-la. En aquest cas, amb un efecte tant inocu com treure a passejar inútilment els paraigües.

 Un altre exemple més inquietant és l'allau d'anuncis de diverses entitats bancàries (un altre cop elles!), per atraure i/o promoure els fons de pensións. Saben, no cal ser un gran analista, que l'envelliment de la població i les reformes fiscals que s'entreveuen en un futur proper, les pensions suposen un pastís molt sucós. En algun anunci s'atia sense embuts el temor a una vellesa sense recursos.  Em torna a recordar quan es feia el mateix però amb les hipoteques ara fa uns anys. La pressió social per hipotecar-se era insofrible. Que no sigui aquest un altre exercici de coerció social que només acabi amb una nova bombolla. Cal recordar que els diners que es posin en un pla de pensions no estan precisament sota una rajola esperant-nos passivament. Són dígits volàtils fora del nostre control, que van d'inversió en inversió més o menys lícita. Mai ho acabem de saber. Per exemple, sabeu que un dels fons d'inversió de les pensions més suculent és l'acaparament de terres en països pobres amb els conseqüents atemptats socials i mediambientals? Podem assegurar-nos una plàcida jubilació a costa de l'anorreació dels més desafavorits? Caldria que ho pensés, cadascú quan enceti un pla d'aquests i en tot cas assegurar-se que siguin ètics i lícits encara que donin un rendiment més baix i haguem de comprar-nos dentadures postisses de saldo. Sinó, millor que arribat el dia ens quedem tots desdentegats.

  I per cert, ara està plovent a bots i barrals.

Gènesi

 Al Caixa Fórum, fins el mes de febrer hi ha una exposició temporal de fotografies del Sebastiao Salgado, un dels fotògrafs de més renom mundial. L'exposició és una selecció d'instantànies fetes els darrers deu anys en entorns naturals encara immaculats. És una passejada per un món ancestral, formes de vida (animal i humana) i paisatges que corprenen. Tot en blanc i negre, cosa que al meu parer ho fa més ric en matisos ja que així permet jugar amb l'escala de grisos i el contrast entre el blanc i el negre. Tècnicament impecable, algunes fotografies trascendeixen la pròpia imatge.

 Només volia fer dos comentaris sobre aquesta exposició. El primer és que també era interessant observar o escoltar els comentaris i reaccions dels ciutadans que la contemplaven. Alguns amb la mirada il·luminada, potser somniaven de tenir una altra vida que els permetés visitar tota aquella meravella. Alguna dona gran, molt gran, en cadira de rodes, em feia pensar sobre què li passava pel cap, ara que no s'aixecaria dempeus, en fer una llambregada a un món del qual se'n despediria aviat. Ho vivia com una promesa o com una immensa recança? O simplement gaudia que se li obrís una finestra a d'altres móns que habiten en aquest mateix. També eren curiosos els comentaris fets de s de la nostra perspectiva, titllant de bàrbars o quelcom semblant les formes de vida dels indígenes fotografiats. Hem oblidat que els nostres avantpassats més o menys remots vivien així, i probablement eren més feliços i sobretot sostenibles. Fa pensar en aquella pregunta filosòfica, que caldria revisar, sobre què és realment una vida bona, que és la bona vida perquè la veritat a mi em venien ganes d'ajuntar-me amb la ètnia dels nenets, uns habitants de Sibèria pels qui la vida és senzilla i condicionada per l'hivern i l'emigració dels rens sense cap mena de sofisticació.

Un altre comentari, en forma d'amable crítica, és que junt amb la qualitat de les fotografies personalment no em van mostrar imatges que no hagués vist en algun altre lloc. M'eren escenaris coneguts per d'altres reportatges o fotografies i fins i tot en alguns hi he estat personalment (el Pantanal o el desert del Namib, respecte al Pantanal i la seva abassegadora riquesa en ocells, sorprèn que les fotos siguin exclusivament de les espècies més comunes i no pas les més belles, però en fi, no deu tenir massa instint ornitològic i sens dubte té més traça pel tema humà). I he estat en llocs també remots que haguessin resultat més originals. Només és això, una observació, la qual cosa també és positiu perquè queden molts, moltíssims racons per descobrir.

 I finalment, l'exposició és una crida a lluitar per conservar aquest món, i si és possible, retornar-li l'antiga esplendor. Pren sentit la famosa frase de Dostoievsky, que pot semblar una mica críptica, que la bellesa salvarà el món. 

Dos dies i una nit, la pel·lícula

 Val la pena anar a veure aquesta pel·lícula, i us explicaré les coses que m'han agradat. Primer la idea, una idea senzilla i sòbria, una noia que ha de convèncer els seus companys de feina per a que votin a favor que ella es quedi a treballar i renunciïn a una prima de 1000 euros. Aquesta idea creix a partir de les idees i context que l'envolten. El primer és la situació personal de la noia. Està sortint d'una depressió, el seu marit treballa en precari i necessiten els diners per conservar la casa on viuen amb els dos fills. El segon és com dona rostre al moment de crisi i l'angoixa per la precarietat o per la situació d'atur. Molt més efectiu que les estadístiques i elucubracions vàries. La crisi té rostre, i de rebot, el sistema econòmic que predomina ara també provoca víctimes perquè es deshumanitza. El tercer gran encert del guió és com retrata les actituds i posicions dels companys de feina als quals la prota ha de convèncer. Tothom té les seves raons, algunes supèrflues, d'altres molt comprensibles. Tots, en aquesta situació, queden retratats com ens passaria a cadascú de nosaltres. En la carència, en la indigència, en les situacions límits surten les ombres i les llums de tots plegats i ens mostrem tal com som i això pot arribar a ser obscè. L'espectador en un primer moment simpatitza, o antipatitza amb els personatges que van circulant davant seu, però en algun moment, si sap llegir la pel·lícula, no pot fer res més que preguntar-se què faria ell en aquella situació. 

 A la sobrietat de la pel·lícula que de fet va a favor del realisme social que mostra, cal afegir la meravellosa interpretació de Marion Cotillard. M'ha hipnotitzat aquesta actriu que havia vist en algun film més glamurós, o més lleuger, com es transforma en una noia que fins i tot pot semblar vulgar, des d'un punt de vista físic, i en els gestos i manera de caminar, malgrat la gran bellesa d'aquesta actriu. Fixeu-vos per exemple en la seva manera de caminar, com aconsegueix que la sentim una veïna més de la nostra escala i oblidem qualsevol altre paper.

 I finalment, al guió cal aplaudir tots els petits encerts amb que perfila la idea bàsica. Petits detalls quotidians, reaccions, inflexions i sobretot, sobretot, el final brillant, i evitaré fer del que avui se'n diu "spoiler", però només vull remarcar com el que la salva és de fet que conserva la seva dignitat al marge de si aconsegueix conservar el lloc de treball o no. Un deu.