dimecres, 18 de maig del 2011

Guatemala

         Faré quatre pinzellades històriques, amb el risc de fer-ne una simplificació.  El primer record que en tinc és del llistat de països que apreníem a primària, i que llindava amb Mèxic i Belice al nord, l’Atlàntic a l’oest, el Pacífic a l’est i amb El Salvador i Hondures al sud.  Però fins i tot això els guatemaltencs us ho discutirien. Ja hi tornaré.   El primer contacte directe amb un guatemaltenc el vaig tenir  ni més ni menys que a Moçambic. Aleshores no sabia que m’hi deixaria caure tant sovint. Ja són mitja dotzena de viatges per aquests encontorns i  el país se m’ha enganxat com una segona o tercera pell  de la que ja no me’n podré desprendre. Però tornem-hi , que no vull perdre el fil. A Moçambic vaig conèixer un metge guatemaltenc, que treballava per la UNICEF, entre d’altres coses en un programa d’introducció de les xarxes mosquiteres a la província de Zambezia. No en coneixia encara el prototipus de chapín, així es fan dir els guatemaltencs, un home més aviat baixet, rodanxó, cara rabassuda i mostatxo. El seu nom era Nicolàs Ceron.  M’explicava que com a estudiant de medicina va haver de fugir del país, per la simple raó que feia les pràctiques a l’altiplà amb la població indígena. Aquest fet, els anys vuitanta, el feia ja sospitós de ser sospitós  de sospitós de col·laborar  amb els revolucionari. Era una raó suficient i fins i tot no calia que fos necessària, per ser massacrat per l’exèrcit o bé per una patrulla paramilitar que actuaven amb una impunitat i crueltat equivalents per sufocar qualsevol indici esquerranós.  La repressió era absolutament paranoica.  Aquesta història em va semblar una faula funesta, increïble, però que he pogut comprovar que era certa.”Truth is stranger than fiction”, deian en Melville, el de Moby Dick. I aquesta afirmació pot resultar desoladora com en aquest cas.  A Guatemala es va lliurar una guerra silenciosa que va assolir els més alts graus de sevícia i inhumanitat de tota l’Amèrica llatina.  Les massacres dutes a terme superen els nivells més inimaginables del sadisme. Però el fet és que, a diferència de El Salvador i Nicaragua, la repressió brutal va funcionar, i no es va poder mai crear un moviment guerriller prou poderós i efectiu per plantar cara al govern de dretes i militar que ha imperat  en el país des de mitjans dels anys cinquanta fins els anys noranta. I per això mateix, es va poder silenciar la massacre de la població civil, fins i tot entre els ciutadans de la ciutat. Tothom ho ignorava. Una amiga meva em comenta que quan anava a l'escola, els cops d'Estat es vivien com si fos una celebració més del calendari, una mena de carnaval i els seus pares els amagaven uns dies a casa fins que tot s'asserenés tot esperant la nova onada de repressió. Als ulls de la nena que era, ho vivia com una festa, i era una tragèdia.  Fins i tot el personal d’una diòcesi catòlica, la de Quiché, amb el seu bisbe al capdavant, va haver d’abandonar el seu territori perquè el sol fet de ser religiós significava una condemna segura a morir  junt amb tots els feligresos. El mateix Vaticà no va mai mirar amb bons ulls el bisbe d’aquesta demarcació, Monsenyor Gerardi. El Vaticà no semblava entendre què passava en realitat, com no sembla haver entès perquè va sorgir la teologia de l’alliberació i es preocupi més per una suposada puresa dogmàtica. Deixem-ho.  El conflicte guatemaltenc  només va saltar a la premsa internacional l’any 1982, quan un grup d’indígenes i estudiants es van tancar a l’ambaixada Espanyola. L’exèrcit  es va passar pel forro qualsevol convenció diplomàtica i va entrar a mata-i-degolla, literalment,  i els va liquidar a tots. L’ambaixador espanyol va salvar la pell pels pèls, i el nou govern de Felipe González va trencar les relacions diplomàtiques. L’aleshores president, Efraïm Rios Mont, era, és, una mena de llunàtic i psicòpata que es creia beneït per Déu, era, és, un fanàtic evangelista que es va passejar el Papa quan va visitar Guatemala.   La religió pot apuntalar autèntics monstres.  Aquest genocida ha evitat els tribunals quan als anys noranta, quan es van concloure els procesos de pacificació, va deixar lligada i ben lligada la immunitat per a ell i els seus sequaços. No s’ha fet justícia.  El mateix monsenyor Gerardi va morir a trets en l’aparcament de l’aeroport de Guatemala quan suposadament tot havia acabat. Aquest bisbe va promoure una comissió per aclarir i treure a la llum els fets, d’això en va sortir un esgarrifós informe que poc després de ser publicat li va merèixer una ràfega de trets.
 Entre els que es van tancar a l’ambaixada hi havia el pare d’una dona que es va fer famosa, Rigoberta Menchú, premi Nobel de la pau, tot i que avui dia aquest premi estigui ben desprestigiat. Els guatemaltencs fan broma que el seu país, essent el més violent i el que té un índex més alt d’analfabetisme de l’amèrica central, té un Nobel de la Pau i un Nobel de literatura, Miguel Angel Asturias.  Paradoxes. La trista història de Guatemala a la segona meitat del segle vint, va començar el 1954, amb el cop d’estat del Coronel Castillo  contra el govern democràticament constituït del president Arves que estava impulsant la reforma agrària. En aquest cop, de relativa baixa intensitat i instigat per la CIA, un grup de revolucionaris i esquerranosos de més o menys es van refugiar a l’ambaixada de Mèxic. Els serveis secrets americans van instar al coronel Castillo d’assaltar l’ambaixada, però aquest va creure que això ja era excedir-se.  Encara guardava  una mica de decòrum. Aquests escrúpols van desaparèixer més tard, com he explicat. Entre aquests refugiats hi havia un tal Ernesto Guevara de la Serna, el futur Che. D’aquesta experiència els biògrafs n’assenyalen el naixement de la seva consciència revolucionària i la seva animadversió vers els Estats Units.  Ja sabem doncs, quin és l’ou de la serp, guerra freda, desigualtats socials, intervencionisme, la por a perdre els privilegis, posem a Déu del nostre costat, algus líders il.luminats i ho servim tot ben calent. Alguns altres d’aquests proto-revolucionaris també es van significar en el futur en diferents moviments revolucionaris i polítics arreu del continent americà. Si n’arriben a saber els maldecaps que els produirien, la CIA no hagués vacil·lat a posar tota la pressió possible per exterminar-los. Els van deixar emigrar a Mèxic, on el Che va fer coneixença d’un tal Fidel Castro exiliat de la Cuba del general Batista després de provar d’assaltar el quarter de Moncada, i ja hi som. Però això és una altra història.  El Che, per cert, va exercir de met ge una petita temporada a un hospital on hi he estat, a Tiquisate. Ningú en parla, però.  No res, és només una curiositat que pocs tenen en compte.
 Avui per avui, a Guatemala no hi ha violència política, però en canvi hi campa la violència social, els assassinats estan a l’ordre del dia, per part de delinqüents, maras (màfies locals) que fan que autèntics barris de la capital o regions del Nord estiguin literalment fora del control governamental.  Les estadístiques discriminen amb fredor els morts per arma blanca o a trets. Guatemala, per la seva posició estratègica en el continent i les seves condicions, és el paradís del tràfic de qualsevol cosa que us pogueu imaginar: animals, drogues o persones, inclosos nens.  
   Passem pàgina. A part d’aquests detalls, Guatemala és un país petit, però extraordinàriament divers. Amb Bo lívia, són els dos únics països de l’Amèrica llatina amb majoria indígena, un 60%,repartits en 23 ètnies i les seves corresponents 23 llengües. Després hi ha els ladinos, o no-indígenes encara que només ho siguin, o no ho siguin, culturalment, i finalment, hi ha una curiositat etnològica que són els Garífunas, descendents d’un grup de 5000 esclaus escapats de les galeres el segle XVII procedents de les costes de l’Àfrica occidental que s’han mantingut com a poble, parlen un llengua d’origen Yoruba barrejada amb Quiché i espanyol i practiquen un religió sincrètica amb aspectes africans, cristians i maies. La cultura garífuna ha estat  declarada patrimoni immaterial de la Humanitat per la UNESCO, estan repartits en la costat atlàntica d’amèrica central, entre Honduras,  Nicaragua, Guatemala i Belice.  Per cert, parlant de Belice és un país estranyíssim que Guatemala mai ha reconegut com a independent, creu que li va ser robat amb males arts per part dels anglesos.  Aquesta espaterrant diversitat per una població d’uns 12 milions de persones, està associada, i condiconada, per la diversitat natural i paisatgística extraordinària en un país relativament petit: carib, altiplà, zones volcàniques, cons altívols que fumegen i escupen foc, la terra que tremola de tant en tant, extensos boscos tropicals, zones semi-desèrtiques, costa del Pacífic. I no cal parlar de la diversitat de biòtops i espècies animals i vegetals. Només citaré, de moment, el mític Quetzal, considerat un enviat dels déus pels antics Maies. No crec que hi hagi cap au més espectacular, de color d’un verd iridiscent, té unes llarguíssimes plomes caudals que zigzeguegen i s’entrecreuen al vol,però com sol passar en el món dels ocells, només són els mascles que exhibeixen aquest enlluernador attrezzo.  És així, què hi farem.

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada