El término de la yema

            Demano dos ous fregits (huevos estrellados) amb fèsols (frijoles), i la senyora, que no deixa de sostenir un afable somriure em replica “En qué término quiere la yema?”. Li sostinc la mirada, jo també somric, i provo de desxifrar què m’està demanant exactament. El meu company, guatemaltenc, surt per ajudar-me, “ si querés los huevos estrellados en su punto, tiernos o cocidos”. Ho arribo a entendre, el término de la yema es refereix com de cuits vull els huevos estrellados. És un país de poetes. El castellà és especialment saborós, ple de diminutius i expressions carinyoses i plenes de tendresa.  El término de la yema de los huevos estrellados és, doncs, en quin terme de cocció vull els ous.  Sona musical, amanit per l’accent dolç local.  Els noms propis són també d’allò més suggerents. Tinc la sensació d’estar  rodejat de legions romanes, Marco Aurelio, Julio César, antigues reines orientals, Nubia Yesenia, estranyes combinacions amb resonàncies púniques, Sergio Aníbal, i literàries , Víctor Hugo. Els mateixos topònims són deliciosament suggerents: Sololà, Alotenango, Atitlán, Suchipetéquez, Las Verapaces, Acatenango, Tajumulco, Cotzumalguapa.  En contrast, obro el diari més llegit, La Prensa libre, i el que llegeixo provocaria una commoció nacional en el nostre país, riu-t’en de Puerto Urraco. Per botó una mostra: matan a balazos otro conductor de autobús. Encuentran ultimados (morts) una pareja a las afueras de Escuintla. Multitud furiosa, lincha a ladrón. Encuentran muerto y calcinado a joven en Sololà por posible ajuste de cuentas, només cal fer esment a l’horrorosa notícia que vaig sentir tot just arribar, la decapitació amb serres elèctriques de 29 camperols al Departament del Petén, el més extens, menys poblat i que fa frontera amb Chiapas i el Yucután.  Hi he estat aquesta darrera setmana.  Hi vaig arribar de nit, hi havia una apagada general del corrent i vaig trobar l’hotel a les palpentes. Portava, per sort, una llanterna. La ciutat de Flores, la capital, és una illa en un immens llac encara rodejat en bona mesura per bosc. La deforestació està fent estralls, tot i que estem a la reserva de la biosfera Maya. He pogut contactar amb una organització local, Pro-Petén, dedicada al desenvolupament sostenible. M’informo de les seves activitats i intercanvio emails. Mai se sap què pot sortir. Però em posa de relleu una constant. Arreu es pot trobar gent, bona gent, persones de bona voluntat, creatives, acollidores. El mal fa més soroll, el be no fa escàndol però està més present i és més tossut que la maldat estrident que diuen els diaris.  Una mostra és la Treballadora Social de la Unitat d’Atenció als pacients amb VIH de Petén, la Nubia Yesenia que he esmentat. Més enllà del que podrien exigir-li, aquesta dona mou cel i terra per aconseguir diners i mitjans de transport per a que els pacients, molt dispersos, no faltin a les visites i siguin fidels als tractaments. Demana diners a empresaris, particulars i la col·laboració de les empreses de transport. Ningú li ho ha demanat, però continua tenaç per suplir les mancances del sistema sanitari.   A Rio Dulce, quan estava de camí cap a Flores, un home ja gran, descamisat, que xarrupava una cervesa al peu de la carretera, quasi un indigent em semblava, se m’ha dirigit en un perfecte català de Girona. Ha vist la camisa que jo duia  de la XVI Cursa de la Sanitat Catalana. Miquel Colindell, un guixaire jubilat de Girona que esmerça el seu temps i estalvis com a voluntari en un orfenat sense llum ni aigua corrent. La seva dona fa el mateix a Moçambic. M’explica que ja feia temps ell i la seva dona tenien aquest propòsit. El que deia, el bé és silenciós, però present a tot arreu, com una planta tossuda que arrela ben fondo.