Follow by Email

divendres, 1 de juny de 2012

L'anell dels nibelungs

     Ahir va finalitzar el cicle d'òpera al cinema Icària, en que han emès al Tetralogia (L'or del Rhin, La Walkiria, Sigfrid i el Capvespre dels déus) del Metropolitan Opera House de Nova York. He passat la resta de la nit bressolat pels acords finals de l'òpera. I és que sí, és possible empassar-se més de cinc hores d'òpera d'alt voltatge en un crescendo continu que sembla no tenir final. L'obra té un argument senzillíssim. Pels no iniciats en Wagner, li podria semblar un conte d'estar per casa. Alberich, el Nibelung, roba l'or del Rhin en sentir-se menyspreuat i per fer això renuncia a l'amor. Amb aquest or forja un anell que li dona tot el poder. Els déus, amb Wotan al davant, l'enganyen i obtenen l'anell el qual és maleït. Tot aquell que el tingui serà infeliç i estarà condemnat a la mort. Però malgrat tot tothom el cobeja, els Gegants, els Nibelungs, Hagen...només un heroi pur de cor pot ser immune al malefici i el pot posseir i retornar-lo d'on ve per a que l'ordre torni. Entremig, rescata una donzella, una deessa caiguda i maleïda per Wotan, Brunilda, que esdevé el seu amor. Sigfrid, l'heroi, per la seva ingenuïtat és víctima de les conxorxes i manipulacions dels que volen apoderar-se de l'anell. Tot plegat acaba en una devacle. Sigfrid mort, Brunilda que s'immola en la seva pira funerària, els déus que perden el seu poder i l'anell retorna al fons del Rhin i retorna l'ordre i la pau.
 No és original. Els cicles artúrics i les llegendes medievals, i més recentment el Senyor dels Anells, de Tolkien, estan farcits dels mateixos referents i paral·lelismes. Així doncs, què fa d'aquesta obra un cimal? La profunditat i riquesa amb que estan expressats els sentiments, de les emocions. Hi és tot en l'obra. La cobdícia, l'amor, l'enveja, l'engany, el coratge, l'audàcia, la por. Tot el repertori de les passions humanes que mouen els resorts de les nostres vides expressades d'una manera sublim gràcies a l'art total de Wagner. Poesia, música, escenografia i interpretació que aspiren a fondre's i estar al mateix nivell. Un repte que es repeteix cada vegada que es prova de posar en escena aquesta obra magna. Dona la sensació que Wagner, que només va assisitir a la primera representació de la tetralogia, va fer com Gaudí. Aquí teniu la meva obra per a que la recreeu fins l'infinit. No es va deixar atropellar per un tramvia, però, ni vivia precisament com un asceta. Alguns diuen que va morir explorant uns acords davant d'un piano, d'altres en els braços d'una amant. Tant és. Un jesuïta apassionat per Wagner això li provocava seriós conflicte perquè a totes llums, la vida dissoluta, per dir-ho d'alguna manera, de Richard Wagner l'hauria de menar directament al foc de l'infern segons la doctrina catòlica, però alhora es deia que algú que hagués creat això mereixia el cel. És una qüestió interessant, certament. Si amb en Wagner, en cas que el cel existeixi, no ens hi trobéssim, molts preguntarem pel camí de l'infern ni que sigui per una temporada (o  tot sigui que algun dels aficionats a aviar als focs de l'avern al personal no es trobin amb la sorpresa que hi hagi una estança especial per ells a can Pere Botero).
        En properes entrades faré algunes semblances dels personates, les passions que porten dins i alguns temes d'actualitat.

Glossa final. Deixem de costat d'una vegada l'única i idiota cita per la qual molta gent coneix el Wagner, la de Woody Allen que deia que cada vegada que escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. Qui es queda amb això no sap el que es perd. En un altre pel·lícula, deplorable i que va irritar amb raó els  alemanys, Valquíria, amb el bledo assoleiat del Tom Cruise fent d'oficial alemany que conspira contra la vida de Hitler, el tonto del guionista posa en boca de Hitler la frase que qui entén l'obra de Wagner entén els principis del nazisme. El guionista es va quedar descansat de dir una estupidesa així de grossa. Ell sí que no n'entén res. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada