divendres, 19 d’octubre del 2012

A Roma amb amor, de Woody Allen

 Vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen (To Rome with love), sempre és una garantia, també animat per la crítica informal que vaig llegir de l'Alfred Bosch, que per contra menysvalorava el seu film anterior, Midnight in Paris, i n'he tornat amb el convenciment que l'Alfred Bosch i jo tenim criteris diferents.
 A Roma amb amor, Woody Allen teixeix cinc relats que només tenen en comú Roma com a escenari genèric. Podrien ser cinc històries independents, però totes pequen de manca d'originalitat, o si més no, encara que la idea fos bona, no està prou elaborada. És com si en Woody Allen hagués escrit el guió a corre cuita i per encàrrec de l'ajuntament de Roma, i no s'hagués donat el temps suficient per madurar-lo. La mateixa sensació que donava Vicky Cristina Barcelona, però en aquest darrer cas en ser una sola història la pel·lícula en general agafava més pes, tot i que jo he arribat a creure que ens prenia el pèl com ho ha fet una mica amb els romans ara. Jo no li he sabut veure la profunditat que esmentava l'Alfred Bosch, en tot cas força tòpics i gags fins i tot molt previsibles i escenes mal tancades.
 No dic que no sigui entretinguda i no tingui detalls brillants. La idea del cantant que només interpreta de forma excelsa sota la dutxa, i que per tant només pot sortir a l'escenari sota un raig d'aigua, és realment ben trobada, però poc aprofitada. Que a més aquest home sigui enterramorts i el seu fill filo-comunista, només queda com un apunt graciós que no porta enlloc a part de certs tics histriònics. Molts personatges els deixa a mig camí, suggereix històries i arguments que queden esfilagarsats, i algunes escenes les resol de manera improvisada i poc creïble. També abusa d'antics clixés, tics utilitzats en d'altres films, i el mateix Woody Allen fent de Woody Allen, però amb l'agreujant que també surt el Roberto Begnini fent com sempre de Roberto Begnini. 
 Midnight in Paris, en canvi, dona la sensació d'un guió ben trabat, inspirat diguem-ne, amb una idea conductora clara, no és aquesta potser la millor vida possible?, intel·ligent i molt documentada. El públic podia reconèixer els abundants referents culturals. En aquesta nova pel·lícula, abusa en algun moment dels referents que deixen fred al públic.
  Tampoc estranya això per part de Woody Allen, pel qual els actors deuen fer cua per ser-ne dirigits i es permet el luxe de fer el que li vingui de gust,  que també ens té acostumats a aquests daltabaixos i per tant la pel·lícula del proper any podem esperar des d'un canvi sorprenent de registre, com a Match Point, com una nova i brillant tragi-comèdia.
 Espero que em perdoneu si he estat massa dur, però davant d'un geni com Woody Allen l'expectativa sempre és massa elevada.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada