dijous, 22 de maig del 2014

El joc de l'amor i de l'atzar

 Ahir vaig poder assisitir a l'obra de teatre El joc de l'amor i de l'atzar, de Pierre de Marivaux (1688-1699), sota la direcció de Josep Maria Flotats al Teatre Nacional. Ha estat una vetllada agradable, unes interpretacions exquisides. L'obra pot semblar lleugera, així d'entrada, però em sembla que per valorar-la com cal necessita una segona lectura, i tercera si cal.
 Primer a nivell de llenguatge que assoleix una fita molt difícil. Elaboradíssim, quasi preciosista, però que alhora col·labora amb l'obra i no fa perdre el fil de l'argument a l'espectador. Això és molt difícil d'assolir, perquè la forma pot enterrar el contingut i en aquest cas es demostra que un bon text amb un nivell lingüístic i estètic pot anar-hi a favor i potencia tota  l'obra. No és gratuït i és quasi com anar a un concert. És el que feia en Shakeaspeare, i el que explica que és un dels pocs autors teatrals que quan es fan adaptacions cinematogràfiques es respecta el text i el vers. 
En segon lloc, darrera una història enginyosa, pot semblar supèrflua i tot, palpita tot el món de l'època pre-revolucionària, el segle de les llums, francesa. En el fons l'obra planteja un antic problema que és el trencament de les normes socials, de l'ordre establert, quan la passió es posa pel mig, en aquest cas l'amor. Els actors prinicipals viuen en l'engany d'estar enamorats del criat i no de l'amo o a l'inversa, i això els posa en una situació de conflicte que si bé en Marivaux deriva cap a la comèdia, podria molt fàcilment fer-ho cap a la tragèdia. Diguem que en aquest sentit s'escaqueja no com va fer el seu antecessor amb Romeu i Julieta o com farien els posteriors romàntics. De totes maneres, planteja la qüestió del prejudici i sobretot és un retrat d'aquest en una societat estrictament regida pel sistema social. L'obra vista amb uns ulls moderns fins i tot pot resultat políticament incorrecta ja que deixa el populatxo, la baixúrria, com una casta vulgar destinada a perpetuar-se entre ells mateixos. I dona a entendre a qui anava dirigida l'obra, al gaudi dels aristòcrates o bé a l'alliçonament dels servents. Podia tenir una funció política, no sé si massa conscient. Hi ha al darrera, doncs, el pàlpit de la revolució quan aquesta casta precisament s'atreveixi a subvertir aquest ordre. És un altre exemple de com creix una obra si se la sap llegir en el seu context correcte.Per les interpretacions de l'Àlex Casanovas, Mar Ulldemolins i la resta, només puc dir Chapeau!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada