Monarquia

 Hem viscut tants anys sota la presència del rei Joan Carles I, justificada pel seu paper durant la transició a la democràcia, que a mi se'm fa molt estrany tot això de la cerimònia de coronació d'un nou rei, amb el nom de Felip VI. La impressió, emocional, és d'un atònit anacronisme. Com si haguessis ressuscitat Ramsés II i el posessin al capdavant del govern egipci. 

També m'ha provocat una certa perplexitat el monarquisme exhibit per molts mitjans de comunicació, especialment diaris, en que s'ha fet pinya al voltant d'aquesta institució d'una forma, perdoneu l'expressió, francament petenera, per no dir fins i tot idolàtrica. 

Com passa en moltes coses, és important tornar a l'arrel per entendre-les. Quin és, al cap i a la fi, l'origen de les monarquies? I deixem-nos estar de designis divins i fonamentalismes nacionals. Les monarquies enfonsen les seves arrels en la desmembració de l'Imperi Romà, quan les famílies patrícies s'organitzaren al marge de l'imperi que no els podia donar més cobertura, i establiren les bases del sistema feudal. Les vicissituds de la història van fer que alguns llinatges prenguessin preeminència fins amb el temps esdevenir monarques d'una nació o imperi. Això és un resum molt suscint. Evidentment, les monarquies es van dotar d'una càrrega simbòlica fins confondre la nació o l'imperi amb el mateix monarca, i de retuc, amb el sistema polític i social que el sosté. La màxima expressió va ser l'absolutisme borbònic dels reis francesos (allò de l'Estat sóc jo i tota la pesca). En d'altres casos, aquesta figura simbòlica ha esdevingut un aglutinador del sentiment o dels interessos nacionals, i ha estat moderada i ha esdevingut moderadora, a voltes no se sap ben bé de què, fins les actuals monarquies parlamentàries, que són purament simbòliques. La tendència general és que si no han evolucionat en aquest sentit, han tingut una fi més aviat poc desitjable. Com a símbol representatiu i ben sovint com a còmplices d'uns sistemes injustos i anacrònics, evidentment han patit les convulsions polítiques i socials que han passat des de l'exili (vegeu els reis grecs i els Búlgars i el mateix Alfons XIII), la plebeització (els emperadors xinesos), o ras i curt la decapitació, afussellament o el que s'escaigui segons les tradicions del país, i aquí la llista és llarga (Lluís XVI, el tsar Nicolas II, etc.). Tot cal dir que en aquests darrers casos s'ho van ben buscar. 

 En tot cas, avui dia la pervivència de la monarquia no s'entén sense la necessitat social d'uns elements referncials, que ens identifiquen com a comunitat (i com a sucosa font de material per la premsa de paper couché), o també com a reflexe inconcient de l'ideal de vida que alguns voldrien, o ves a saber perquè. Des d'un punt de vista pràctic, poden desaparèixer que no passarà absolutament res, perquè si fos així seria realment preocupant. Personalment em fa angúnia el privilegi adquirit per naixement, a més cuirassat de forma legal. I continuo pensant que algú que ja neix amb la vida solucionada i el guió escrit, no pot de cap manera fer-se càrrec dels problemes reals de la gent normal o corrent, el populatxo entre el qual m'incloc. Per això em sonen tant fatus i d'una buidor melancòlica els discursos reials. No pot ser referent per res com no sigui que tingui la sort del rei Joan Carles que es la va encertar quan el destí li va donar unes circumstàncies que el van justificar. Però al meu entendre, podem aviar-los al museu de cera i tant tranquils.