Ebola

 El ritual es repeteix cada vint o trenta quilòmetres a les atrotinades pistes de Sierra Leona. Un control policial, un cordill amb pedaços de plàstic que fa de  barrera, baixem del cotxe, ens prenen la temperatura amb una pistoleta d'infraroigs, ens rentem les mans amb aigua amb clor, i si la temperatura és normal ens deixen continuar el viatge. És admirable la mobilització nacional que ha portat al país a quasi eradicar la malaltia. 

Només queden un parell de cadenes de transmissió en un barri de la capital i un districte al costat, Port Loko. 7 o 8 casos setmanals, lluny dels 500 que s'havien arribat a declarara cap a l'octubre o novembre de l'any passat.

 En certa manera, el país viu una mena de situació post-bèl·lica. A tot arreu hi ha missatges de sensibilització, a  més dels controls policials, les estacions de confinament dels casos sospitosos, ara quasi buides, el toc de queda encara vigent a partir de les deu de la nit en tot el país, i les sis de la tarda allí on encara hi ha casos. No s'ho prenen a broma. He vist uns militars fuetejar amb una tija a dos joves que a les sis i mitja encara no havien tornat a casa. 

 E-bo-la. Tres síl·labes que han fet el salt a l'imaginari col·lectiu. Fins ara era sinònim d'una malaltia exòtica que passava en el cor de la jungla equatorial, inspiradora de pel·lícules més o menys encertades (Twelve monkeys, Estallido). Ebola també és símptoma d'una època. Ha traspassat el seu lloc natural i ha arribat a plantar-se als Estats Units o a Espanya i ens ha esfereït. La manca de control, allò desconegut, la mort, no hi estem acostumats. Tenim el papus davant de casa i ha trucat la porta. La por el precedeix, i amb ell l'estigma. N'he pogut sentir un tast, en algun entorn en que se m'ha recomanat de no deixar-m'hi caure uns dies per una por sense fonament. I és una experiència recurrent entre tothom que hagi trepitjat Guinea, Libèria o Sierra Leona aquests darrers mesos. La por a la por, el terror secret anul·la la solidaritat i redueix a qui se'n fa portador a un ésser ense drets, alienat. Només cal una etiqueta per a engegar aquest mecanisme pervers.

En certa manera, el Ebola ha vingut per quedar-se, tant en l'imaginari com en la realitat. Una petita reflexió sobre aquest brot epidèmic fa entendre que hi ha una causa ecològica al darrera. Els vectors, rat-penats i micos, han pogut contactar (ser devorats), per persones que han accedit als seus hàbitats més aculats. L'home de fet, ha anat a buscar el virus, no al revés, amb les activitats d'explotació forestal, mineres, i l'han portat fins les grans conurbacions on la transmissió era ben fàcil i la malaltia no es podia autolimitar com havia passat fins ara. Cal esperar que els casos de Ebola vagin aparaixent periòdicament, de forma esporàdica, en aquests països. Em sembla inevitable i així ja ha ocorregut a Libèria on havien eradicat oficialment la malaltia. La resposta ha estat mecànica, quasi. Provar de desenvolupar una vacuna que sigui eficaç, sense pensar una mica més en les causes de fons. En cert sentit, darrera de les vacunes sí que hi ha un discurs ideològic.

 Al districte de Bombali, el propietari de la casa d'hostes m'ha ofert de fer negocis amb els minerals que explota, no sé si de forma legal o il·legal. Qui em conegui convindrà també que aquest home no té nas pels negocis. En tot cas, em va ensenyar unes mostres de pedra negra (black stone), d'on s'extreu el coltan, element essencial per fabricar telèfons mòbils, extret de les profunditats de la selva cada vegada més malmesa. Així, cada vegada que en fem ús, es tanca aquest cercle perniciós, sense saber que hem col·laborat en tot aquest desori. I  es confirma allò de l'efecte papallona.