El rei Lear

 He anat a veure abans no deixi la cartellera El Rei Lear, al teatre lliure. I també perquè volia veure ni que fos una vegada en la meva vida l'esplèndida Núria Espert actuant. Si recordo bé, ja he vist al teatre les següents obres de Shakeaspeare: El Rei Lear, evidentment, Nit de Reis, Hamlet, El Mercader de Venècia i Romeu i Julieta. Me'n falten una bona colla doncs.

 A l'inici de l'obra temia que l'avorriria, però és impressionant com a partir d'un platejament molt senzill, mostrat directament des de l'inici, es va anuant i fent un crescendo fins tenir un final amb ressons wagnerians. Les passions s'ho empassen tot, i l'amor es trastoca de forma inverosímil en una arma que cura i que mata. No explicaré l'obra en si mateix, només l'esperit, com veieu. I assenyalo els aspectes que més m'han agradat.

Primer, la posada en escena, sòbria però extraoridinàriament efectiva, amb aquest teatre, la sala Palau i Fabre, en què els espectadors estem asseguts en dues grans llotges que flanquegen el passadís central on discorre l'obre. I també la música en directe, inclosos els cors que fan els mateixos actors.

En segon lloc, la impressionant actuació de la Núria Espert. Al principi un es pensa que s'ha fet gran de veritat, que no està actuant, però és que al final el personatge li escau tant bé en la seva decrepitud física i mental (la del rei Lear, no la de la Núria), que no he pogut fer res més que treure'm el barret. Tinc una enveja sana (però atroç), per aquestes persones que han aconseguit fer una carrera fidel i coherent, com si haguessin encertat el guió que la vida els oferia, i ara la Núria Espert es permet fer papers que en la seva vellesa li cauen com un guà. Em vaig aixecar per aplaudir-la amb fervor.

En tercer lloc, la paradoxal lliçó que qui parlar des de la sinceritat és qui més mal fa, però alhora és qui sap estimar de veritat. És el cas de la filla petita del rei Lear, que a l'inici de l'obra a la pregunta de si l'estima, ell li respon que en la mesura com cal estimar un pare, i sense passar pels davant els amors que li corresponen per edat, sense fer la llepa com ses germanes. Això li mereix el desterrament, només perquè el rei Lear no sent allò que li agradaria. Qui ens estima de veritat, parla des de la franquesa. El problema és que molts de nosaltres ni tan sols som capaços de ser francs, i ni tan sols en som conscients que no ho som. Em sembla una plaga general. És una qualitat tan rara com perillosa (ara penso que si fos franc i sincer de veritat, engegaria a la puta merda a molta gent que no s'ho espera, tanco el parèntesi). Maleït Shakeaspeare, per això serà etern mentre hi hagi humans a la terra...què bé que mostra la nostra naturalesa contradictòria i ambigua i el costat fosc dels homes i dones...

En fi, que he sortit del teatre amb un ample somriure. És el que té l'art de veritat, posar-nos al mirall i ajudar-nos a traspassar-lo, encara que es trenqui. No entenc cap obra que es pugui dir art, que no ens faci pensar que hagués estat una llàstima passar per aquesta vida sense topar-hi. Aquest és un cas. Ara només em resta alçar-me de nou, i aplaudir.