Pisa

 Cada matí vorejo la famosa torre inclinada de Pisa, per anar a la Scuola Superiore Santa Anna. Una imatge de postal. És d'aquells paratges que ha estat tant extensivament fotografiat que resulta fins i tot decepcionant que t'hi topes. No hi ha sentiment de novetat (encara que fa molts anys ja hi vaig ser, un mes de novembre en hora crepuscular, sense cap ànima als voltants, que li donava certa gràcia decadent. Potser això tampoc ajuda). Al cap i a la fi, això de la torre inclinada només és una anècdota que eclipsa l'admiració que podria generar la resta del conjunt arquitectònic. Una imprevista consqüència de l'època en que es va construir aquest campanile, em sembla que cap al segle XII, quan els coneixements sobre el subsòl de Pisa eren més aviat rudimentaris. Milers de turistes desfilen per aquest lloc atrets per la particular inclinació, ara ben falcada i que en cap cas, com una estimada cicatriu, s'ha plantejat de redreçar. I aquests milers de turistes fan el retípic fotomuntatge, prenent la perspectiva justa com si fossin gegants sostenint la torre. I produeixen milers de fotos anodines que inunden els arxius de milers d'ordenadors, tables, smartphones, facebooks, instagrams...També és una metàfora dels temps que vivim. L'anècdota esdevé el centre d'atenció, i això ens estalvia de pensar o tibar-ne per veure què amaga. Potser la incapacitat d'admirar i interpretar el fastuós baptisteri o tota la simbologia religiosa que adorna aquest Duomo. Perquè això darrer requereix temps, sensibilitat, atenció i estudi i la vida és massa curta per dedicar-la a aquestes coses, cal donar-se presses per omplir-la amb experiències com flaixos. A més, a Pisa s'hi pot arribar en poc més d'una hora d'avió. Jo imagino la impressió que un pelegrí de ves a saber quin racó dels Apenins tenia quan arribava a la gran ciutat i es topava en el segle XIII, quan Florència encara no havia eclosionat, amb aquest monument. Allò sí que deuria ser un xoc. La carta de presentació de la ciutat que feia que la reverenciessin. El mateix vaig pensar en una visita a Sicília, davant dels temples grecs de Salerno a la vora del mar. Quina visió grandiosa deurien fer als navegants que esforçadament creuaven el mediterrani i ja de lluny albiraven les blanques columnes dóriques, resplendents sota el sol. Ara tot és massa pròxim per poder-ho admirar. En fi, és cosa dels signes dels temps. Com també ho és l'allau de rampoines amb la torre inclinada per motiu que els comerciants pakistanesos ofereixen als turistes (seran clons de les tendes plenes d'objectes de mal gust que envolten la Sagrada Família?) i aniran a milers a habitar perdudes estanteries.

Altrament, la inclinació no sé  si aporta res des d'un punt de vista artístic,  potser un aire disruptiu al conjunt que volia donar una sensació de seguretat i aplom que la torre es va afanyar a malversar. No té la gràcia d'una altra víctima dels elements o de l'oblit, la Victòria de Samotràcia. Si algú hagués volgut amputar aquesta imatge amb més encert, no ho hauria aconseguit. L'efecte dramàtic és molt més intens que si l'haguessin trobada intacta. O potser va ser un artista underground, un desconegut innovador hel·lènic que es avançar quasi dos-mil anys a les avantguardes. O ves a saber si l'arquitecte de Pisa també va voler destinar el campanile a una mort programada i catastròfica, que les noves tecnologies, ai l'as, han evitat. Això sí que hagués estat una performance monumental.