Follow by Email

dilluns, 27 de febrer de 2017

Príncipe

L’illa de Príncipe és com São Tomé en minúscula. I com és São Tomé? Com Príncipe però a l’engròs. No he aclarit gran cosa, perquè tampoc és del cert. Príncipe és més plujosa, més verge i selvàtica però molt més petita. Només dotze quilòmetres de llarg. Un fet curiós és que quan demanes a algú per anar a tal o qual indret o platja,  fa una expressió circumspecte i diu que “está muito distante”, molt lluny, quan ja parlem de  2 quilòmetres. Si són cinc, es tracta de la quinta forca. És ben curiós com l’àmbit on es desenvolupen les nostres vides condiciona la percepció de l’espai, i fins i tot diria que del temps.  Però tampoc he visitat tot Príncipe, només hi he estat dos dies i la meitat d’un amb un diluvi dels que aquí són habituals. Príncipe a més té un estatut autonòmic i s’anomena oficialment República Autònoma de Príncipe, amb el seu cap de govern i parlament per una població de no més de 7000 habitants. És clar que amb això ja hi ha excusa per tenir una casa presidencial i el president que l’ocupa a qui es dirigeixen com a “sua excellencia”.  I no són gaire més que potser quatre o cinc illes de l’eixample. És clar que Sao Tomé també té un president amb quatre cotxes de luxe i una casa presidencial enorme, pintada de color rosa, al costat de la que va ser la primera catedral de l’Àfrica Subsahariana. Tot també per una població que deu tenir les dimensions de Cornellà.
Atrets per la seva bellesa natural en miniatura, d’origen volcànic també, a Príncipe s’hi ha instal·lat 3 resorts de luxe i estan en construcció 2 o 3 més. Sembla doncs que el futur és convertir l’illa en un pol turístic d’alta gamma, aquesta oferta de paradisos enllaunats que tant pirra a qui s’ho pot permetre, però que repercuteix ben poc en la població local. Els qui el construeixen són gent forània, i tots els subministraments venen de fora. Fins i tot el peix el pesquen pescadors contractats per l’empresa. Són autèntics circuits tancats als quals sembla que la gent local els fa més aviat nosa i hi ha prohibicions tàcites que no molestin ni entrin a les platges on s’aboquen aquests establiments. De fet, el cost de la vida a Príncipe s’ha disparat els darrers anys i pels locals la cosa sembla estar cada vegada més fotuda. Diria que se’ls aplica una mena de mobbing, sense presses però que temo que en uns quants anys serà efectiu i Príncipe serà tot ell això, una mena de paradís enllaunat només accessible pels de la butxaca ampla.  D’això se’n diu inversió en el desenvolupament, a cadascú de jutjar-ho.

Al marge d’aquesta disquisició, vaig anar a visitar la platja de Naoeva a una distància sideral de 3 quilòmetres de Santo Antònio, la capital. Havia plogut, i amenaçava en tornar-hi. L’atmosfera estava carregada, grisa, els llampecs queien en la llunyania sobre el mar que tot i així estava calmat. Sense voler-m’ho confessar, buscava el clàssic estereotip de la platja de sorra fina i la palmera vinclada sobre aigües turquesa. Però enlloc d’això em vaig trobar amb un arbre, també vinclat al mar però que mudava de fulla com si fos un auró, eren grogues, daurades i a cada alenada d'aire s'alliberaven i queien plàcides sobre la terra. Havia topat amb una pinzellada de tardor al bell mig del tròpic. 

1 comentari:

  1. Així podràs presumir de dir “Quan jo vaig anar-hi tot això no eren hotels!”

    ResponElimina